Des del seu despatx d’expresident al Palau Robert, Artur Mas (Barcelona, 1956) fa vida fora del focus mediàtic i polític. Cinc anys després del seu pas al costat, l’artífex del procés ha viscut amb “decepció i tristor” la divisió de l’espai postconvergent. És membre del PDECat, però considera que Junts són “la seva gent”, tot i no combregar amb l’estratègia unilateral de Carles Puigdemont. No es refia de la CUP i veu en el PSC un possible interlocutor si arriben els indults. Per “les bufetades i els pals que reps”, i sobretot pel bagatge polític que porta a les espatlles, Mas descarta tornar a primera línia.

Els indults i la reforma del delicte de sedició contribuiran a baixar la temperatura política a Catalunya i Espanya?
És un primer pas cap a possibles solucions. No ens enganyem, no són la solució al conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Són un estadi a través del qual es poden començar a normalitzar algunes coses. Pot ser un senyal que la repressió ha d’anar acabant.

"L’1-O no va ser un error. Però quan es va intentar convertir en un mandat definitiu i es va proclamar la Catalunya independent, l’endemà no es va materialitzar. Si tornem a fer el mateix, probablement el resultat serà el mateix" 

Creu en la taula de diàleg?
Hi crec bastant a mitges. Hi crec com a concepte, que és el que hi hauria d’haver hagut quan va encetar-se el procés sobiranista l’any 2012. Ara, una cosa és creure en el concepte i una altra és anar amb el lliri a la mà i pensar-se que només pel fet que existeix una taula de diàleg hi haurà un diàleg fructífer i que acabarà amb una bona solució. Aquí soc molt més escèptic.

Seria un error repetir els fets del 2017?
L’experiència ho demostra. L’1-O no va ser un error. Però quan es va intentar convertir en un mandat definitiu i es va proclamar la Catalunya independent, l’endemà no es va materialitzar. Si tornem a fer el mateix, probablement el resultat serà el mateix. 

La pilota d’aquesta legislatura torna a estar a la teulada de la CUP. Se’n refia?
Per experiència pròpia no me'n puc refiar molt de la CUP. Però després de mi van venir el president Puigdemont i els seus primers pressupostos, que no els van aprovar. Després, van tombar la investidura de Turull, podent ser president de la Generalitat la vigília d’entrar a la presó. Amb el procés sobiranista s’ha de comptar amb la CUP. Però una altra cosa és la governació del país, en què hi poden haver altres aliats.

Com ara?
S’havia parlat dels comuns. Però si al final hi ha els indults i el PSOE n’assumeix el cost polític, un altre interlocutor ha de ser el PSC. Com a mínim per parlar, no dic que hagi de ser el soci preferent. 

"Les divisions internes normalment porten a perdre posicions. Junts ha quedat tercer i el PDECat fora del Parlament. Qui té més responsabilitat perquè les coses no es trenquin és qui té més força"

En 5 anys ha passat de guanyar unes eleccions a militar en un partit que no té representació parlamentària. Com se sent davant d’això?
Personalment, no m’afecta en res. Em vaig quedar al PDECat perquè no vaig poder assumir un trencament a casa nostra. Vaig viure aquesta escissió interna amb molta tristor i decepció. Havíem impulsat la casa gran del catalanisme, Convergència, on cabia molta gent. Vinc de la cultura de sumar.

Amb un espai postconvergent unit hauríeu guanyat les eleccions?
Crec que sí. Les divisions internes normalment porten a perdre posicions. Junts ha quedat tercer i el PDECat fora del Parlament. Qui té més responsabilitat perquè les coses no es trenquin és qui té més força.

La supervivència del PDECat passa per una aliança municipal amb PNC, Convergents, Lliures i la Lliga a l’Ajuntament de Barcelona?
No necessàriament municipal. Poden passar dues coses: una reunificació entre Junts, PDECat i altres, que és l’ideal, o una separació definitiva. Si el PDECat se separa del tot de Junts, és molt probable que intenti reagrupar un espai ideològic més gran. És el que jo preferiria? No. Jo preferiria la reunificació de tot el que estava unit. 

Està ocupant ERC l’espai de consens que havia acaparat històricament CiU? 
Ho intenta, però no se’n surt. No han guanyat les eleccions, han quedat segons. La diferència entre ERC i Junts és mínima: 33 a 32 diputats. Això no et permet dir que ocupes l’espai central, que sí que era el cas de CiU. Jo vaig arribar a la Generalitat l’any 2010 amb 62 diputats i ERC en té pràcticament la meitat, no estem parlant de diferències petites.

Ara fa 10 anys de la gènesi del procés. Fins a quin punt se’n sent responsable?
Me’n sento molt responsable durant pràcticament tota la meva presidència, fins al gener de 2016. Del gener del 2016 fins al referèndum, me’n sento corresponsable, perquè ja no era capità del vaixell, però estava en el pont de comandament perquè Puigdemont em demanava que hi fos. Des del moment en què passa el que passa l’any 2017, no me’n sento gens responsable perquè no hi participo. 

Se’n penedeix d’haver fet el pas al costat i no haver anat a eleccions?
No me’n penedeixo. No m’hauria sentit bé si les coses haguessin anat malament. Hauria tingut la sensació que, per defensar una posició personal, hauria sacrificat un munt de coses col·lectives. Vaig fer el que havia de fer, encara que no m’agradés.

Quina relació té amb Puigdemont?
Personalment, bona. No s’ha trencat ni deteriorat mai. Altra cosa és que jo políticament no estigui d’acord amb algunes coses que han pogut passar. 

"Nego que hi hagués el 3%, sí. Les adjudicacions eren correctes, es donaven a qui guanyava el concurs. No us parlo dels anys 80 i 90, quan jo no hi era, que crec que tampoc"

Molts líders polítics i cares visibles del país són a la presó o a l’exili. Des del 2017 falten lideratges?
Pot haver-hi la impressió que no n’hi ha un que tingui les mans lliures i que sigui preponderant. A Catalunya hem tingut una llarga època del president Pujol i, a Barcelona, l’alcalde Maragall. Eren dos lideratges consolidats. Més tard comença l’etapa que protagonitzo jo i, després, el president Puigdemont, però durant poc temps. A partir d’aquí és evident que això no ha tornat a passar. Ni Puigdemont ni Junqueras poden fer aquest paper. I Aragonès, d’entrada, no. Ja es veurà. 

Sempre explica que se sent un patrimoni col·lectiu. Quins són els vostres actius i passius?
Els que hem sigut presidents transcendim les fronteres del partit. T’acabes convertint en patrimoni de tots, i no vol dir que agradis a tothom. El meu balanç és picar pedra, no marxar en els temps complicats i tenir cintura política. Vaig intentar demostrar que davant d’una situació econòmica i social molt difícil, els governants han de procurar fer el bé més que no pas quedar bé.

El cas 3% està a punt d’arribar al banc dels acusats. 
El 3%, tot i que és un mantra acceptat públicament, no té traducció en la realitat d’aquests anys. Hi hauria d’haver un sistema en què un partit fa un tracte de favor a unes empreses a canvi d’un percentatge fix. Això no existia. Una cosa diferent és que algunes empreses finançaven fundacions dels partits. Però això estava permès legalment, i després es va treure.

Nega el 3%?
Nego que hi hagués el 3%, sí. Les adjudicacions eren correctes, es donaven a qui guanyava el concurs. No us parlo dels anys 80 i 90, quan jo no hi era, que crec que tampoc. 

No posa la mà al foc per ningú.
En un judici s’ha de demostrar la culpabilitat de la gent. Hem canviat els paràmetres en el nostre país: ara tu has de demostrar que ets innocent, i això no funciona així en el dret penal.  

Si al final hi ha absolució, el relat sobre Convergència pot canviar?
Crec que no acabarà amb absolució. En aquest tipus de judicis, encara que no es demostri res, t’acaben convertint en culpable. Tant de bo m’equivoqui. 

“No em penedeixo del pas al costat. Si les coses haguessin anat malament, hauria tingut la sensació que per defensar una posició personal hauria sacrificat un munt de coses col·lectives”

On es veu en un futur?
No em plantejo tenir cap càrrec concret. Cap allà on la vida em porti, de moment em porta a exercir d’expresident del país com a figura institucional.

Tornar, descartat?
Sí. No tinc cap pla concret per tornar a la primera línia, ni dels partits ni d'institucions.

Si li ho demanen?
No crec que m’ho demanin, però m’ho pensaria molt abans de dir que sí. Per dues raons: perquè quan ja has estat protagonista durant molts anys, aquella part de la feina ja l’has feta. I, una altra, no tan important, és que vas rebent pals i bufetades per tot arreu i això et va carregant la teva motxilla personal. M’han dit de tot, perseguit econòmicament i inhabilitat. És una part de la meva vida, però no té per què ser la resta de la meva vida, encara que hagi estat probablement la més important.