Axel Torres (Barcelona, 1983) és un dels referents en el món del periodisme esportiu. Gran part de la seva vida, però, està lligada al Centre d’Esports Sabadell. Actualment, combina la seva feina als mitjans de comunicació amb el càrrec de conseller al club arlequinat. Des de la seva adolescència va mostrar un gran interès pel futbol internacional i per conèixer els indrets i el context cultural que envolta als equips. Va començar a la professió amb 17 anys i ha col·laborat amb COPE, Radio MARCA, Gol TV, Movistar, cadena SER, diario AS, entre d’altres, i ha escrit tres llibres.

Torres ens atén després d’una reunió amb el cos tècnic del primer equip del Sabadell. Abans de disparar-li les preguntes, el periodista posa a la gespa per a les fotografies de rigor. L’entrevista té lloc a la tribuna de La Nova Creu Alta.

La Nova Creu Alta és el lloc més especial del món per a tu.
Sí, probablement. Són molts partits, moltes coses viscudes aquí. És casa meva. He estat vinculat al club en moltes facetes diferents. He estat aplegapilotes, jugador de la base, he fundat una penya, he portat la web del club i ara que estic a la junta. Gran part de la meva vida és aquí.

Quin és el teu paper al club?
Donar la meva opinió fonamentalment en qüestions de l'àrea esportiva i també d'altres àrees perquè al final sóc de Sabadell i aficionat del club. Hi ha un parell de grups inversors a la directiva i molts d'ells no venen de Sabadell i volien tenir a algú a la junta que conegués el background i la idiosincràsia del club. Després hi ha molta més gent que decideix i jo tinc la meva feina; no en trec res d'aquí més enllà de que és el meu club. Precisament en moments difícils com ara sí que tens més responsabilitat perquè hi ha molt soroll i t'has de pensar molt bé què cal fer.

Et va costar acceptar el càrrec, vas pensar si et podia influir d'alguna manera en la teva feina?
Sí que ho penses perquè sobretot busques que sigui compatible. Si el Sabadell estigués en una categoria que jo tractés periodísticament, no seria compatible. Per ara no s'ha donat mai. Com que el meu rol als mitjans està molt definit com a comentarista de partits i gairebé analista de categories molt concretes, sempre he pensat que no xocava. Si hi hagués algun tipus de conflicte d'interessos, no ho faria. Sempre deia ‘si pugéssim a Primera, hauria de deixar el càrrec a la junta o deixar el periodisme, no ho sé, una de les dues’. Ho faria amb molta il·lusió perquè és el somni que perseguim des de sempre.

“En les retransmissions del Barça i del Madrid qualsevol cosa que diguis s’analitza amb lupa i es pensa que l’has dit per una raó oculta o concreta”

Mai has amagat que ets del Sabadell. Creus que és més difícil que un periodista que no sigui ni del Barça ni del Madrid arribi on has arribat tu?
En certa manera m’ajuda no ser de cap equip de Primera perquè m’és molt més fàcil abstreure’m i veure les coses des de fora. Si és més difícil arribar sense ser d’un dels dos equips? Depèn de per quin rol. Suposo que a mi no em fitxarien mai al Chiringuito per les tertúlies que fan, però per ser analista no crec que d’on vinguis o de quin equip siguis sigui molt important.

Et dona la sensació que bona part del públic no s’ha cregut mai que no siguis ni del Barça ni del Madrid?
Sí, hi ha molta gent que no s’ho creu. O que creu que puc ser del Sabadell però que entre el Barça i el Madrid tinc una preferència clara. Forma part de la cultura de futbol que hi ha en aquest país, una cultura molt enfocada als dos grans. Més quan estàs tan exposat com en les retransmissions del Barça o del Madrid, on qualsevol cosa que diguis s’analitza amb lupa i es pensa que l’has dit per una raó oculta o concreta.

Com has lidiat amb aquesta exposició pública i crítiques constants en la teva carrera?
Al principi era molt actiu al Twitter, contestava gairebé tothom. Quan vaig començar a comentar la Primera Divisió em vaig adonar que quan parles dels equips de la gent toca molt més el que dius. Vaig començar a allunyar-me d’estar pendent del que deien perquè fins i tot em podia condicionar a l’hora de comentar. Quan vaig començar a comentar Barça i Madrid, directament vaig decidir no llegir més el què deien, almenys durant el partit.

Per què?
Hi ha gent que segurament té la fortalesa mental per llegir tot el que li diuen i que no l’afecti en absolut. Jo, com que no la tinc, opto per allunyar-me de veure què em comenten; és una llàstima perquè et perds aportacions molt interessants. He conegut a Twitter gent amb qui després he fet projectes i he tingut relacions molt bones, i ara em perdo això. Però realment amb l’exposat que estic, és molt més sa allunyar-me de les xarxes.

Et van arribar a afectar de manera que et replantegessis deixar-les?
T’ho pots arribar a plantejar però, si en un moment determinat has de llençar algun missatge, tot el que has aconseguit quant a número de seguidors és molt difícil de recuperar. Les deixes per tenir-les i per si algun dia t’atreveixes a tornar-hi de manera molt activa. Sempre he confiat poder reactivar-les quan deixi de comentar aquest tipus de partits, no estigui tan exposat o ‘me la suï’ tot. No té res a veure com feia servir les xarxes entre 2010 i 2015 amb com les he fet servir en els últims cinc anys.

“Hi ha gent que té la fortalesa mental per llegir tot el que li diuen i que no l’afecti en absolut. Jo, com que no la tinc, opto per allunyar-me”

Inicis a la professió: sempre molt lligat al futbol internacional. En algun moment vas dubtar?
Vaig començar amb el futbol internacional perquè era una oportunitat, podia posar el cap i aconseguir col·laborar en algun mitjà. Ho seguia bastant gràcies al meu professor d’anglès i això em va permetre tenir un background en futbol internacional més gran. Era una cosa que només feia Maldini a Espanya en aquella època. Sempre he sigut molt inquiet, m’interessa mirar resultats de tot arreu i trobar jugadors estranys. Em va anar molt bé al principi, després he hagut d’enfocar-me cap a altres coses. La vida i la professió et van portant per llocs que no esperaves. Quan vaig començar no esperava comentar a Barça o Madrid, però els mitjans on estàs decideixen reubicar-te.

Et dona la sensació que els periodistes especialitzats en futbol internacional esteu mal vistos?
A vegades et tracten com un friqui o algú que sobrevalora el que ve de fora i no valora el que hi ha dins. O, com que parles de coses que la gent no coneix, que et pots fer molt l’entès perquè ningú et rebatrà. Totes aquestes coses les hem escoltat sempre. Però no considero que sigui una branca del periodisme sobre futbol que tingui pitjor fama que d’altres. Cada vegada ho fa més gent i hi ha hagut un boom, i segurament no hi ha espai als mitjans per dedicar-se al futbol internacional com ens agradaria.

L’interès del periodista pel joc és una evolució natural en aquest pas cap a les àrees tècniques dels clubs de futbol?
Sobretot denota que ara mateix hi ha molts més diners al futbol que al periodisme. Són gent que no troben l’oportunitat d’establir-se amb un sou digne en el periodisme i que, en canvi, els clubs professionals sí que tenen recursos suficients per tenir secretaries tècniques amb molta gent. Denota com estan les dues indústries en aquest moment. Evidentment hi ha una correlació, el periodista molt analític no està tan lluny de la feina que es fa als clubs. Hi ha gent que es dedica als mitjans i que la seva aspiració és acabar als clubs de futbol perquè ha vist exemples i es pot donar.

“Ara mateix hi ha molts més diners al futbol que al periodisme. Joves que no troben l’oportunitat d’establir-se amb un sou digne en el periodisme i que, en canvi, els clubs professionals sí que tenen recursos suficients”

El futbol ha de ser una pràctica merament esportiva aïllada de la política?
Normalment, els clubs uneixen gent d’una mateixa comunitat. Els aficionats d’un club comparteixen una sèrie de valors que els fan pertànyer a una determinada comunitat. A vegades pot ser una comunitat merament geogràfica: la gent del Sabadell és de Sabadell; però també universitària: equips a Sud-amèrica o Europa fundats per membres d’una universitat, membres de sindicats ferroviaris, etc. Per tant, un club de futbol pot ser fundat per gent que comparteix una ideologia política, de fet, l’essència del futbol va de què la gent que dona suport a un club s’ajunti en base d’uns trets comuns, que poden ser de moltes maneres i, per què no, també polítics. La ciutat de Glasgow és un exemple molt clar: la gent catòlica i irlandesa és del Celtic, i els unionistes i protestants són del Rangers. Són coses que demostren que el futbol té una essència cultural, que no és només un joc.

“Els aficionats d’un club comparteixen una sèrie de valors que els fan pertànyer a una determinada comunitat. La ciutat de Glasgow és un exemple molt clar: la gent catòlica i irlandesa és del Celtic, i els unionistes i protestants són del Rangers”

Contemples implicar-te en la parcel·la esportiva del Sabadell?
No s’ha donat el cas fins ara. No tanco la porta però sempre m’ha agradat molt la comunicació i el món del periodisme. Al Sabadell no em veig sent un director esportiu perquè tampoc estic format. Hauria de treure’m el títol, fer el curs d’entrenador, seria molt exigent amb mi mateix. M’agrada molt pensar que tot el que faig és perquè sóc del Sabadell, em canviaria una mica la meva relació amb el club si cobrés un sou. No sé si vull viure això. També és veritat que és la cosa que més m’apassiona al món i poder dedicar-hi la meva vida seria fantàstic.

T’ha molestat que en alguna ocasió se t’hagi comparat amb Maldini i que es digués que teníeu mala relació?
No, en el fons és normal. Ell ha sigut sempre el gran periodista de futbol internacional a Espanya i quan jo vaig començar a despuntar era una comparació que tenia certa lògica perquè, a més a més, sempre estàvem en mitjans rivals. Al principi, ell estava a la SER i jo a la COPE, ara és al revés. Després vaig estar a Radio MARCA i a GOL, i ell al Plus. Ara compartim a Movistar. Ho trobo normal i, en certa manera, que em posessin a aquell nivell quan de jove el veia a la tele, significava que havia fet un camí prou important.

“Tot el que faig és perquè sóc del Sabadell, la meva relació amb el club canviaria si cobrés un sou. No sé si vull viure això”

En alguna ocasió has dit que pel camí es perden potencials productes molt bons en detriment dels que més venen.
Els mitjans de comunicació pertanyen a empreses, que tenen un objectiu del màxim benefici i, per tant, miren molt les audiències. Entre un producte de molta qualitat i un que tingui audiència, normalment una empresa voldrà fer el segon. Es perden uns productes que si estiguéssim en una societat que no es mogués tant pel benefici econòmic, probablement serien productes molt bons i tindrien més cabuda.

Creus que el periodisme esportiu anirà perdent pistonada davant l’entreteniment o els nous formats?
Sempre estem pensant que hi ha una transformació brutal i molt ràpida però encara hi ha molta gent que consumeix els mitjans tradicionals. La gent jove està mutant cap a altres formats però el meu pare no sap què és Twitch. Han de passar molts anys perquè Twitch i els nous formats siguin majoritaris.

Tot i així ja apreten fort.
És veritat que ara veiem com persones individuals des de casa seva desafien les lògiques empresarials, les grans corporacions i grans grups intentaran ser ells qui proporcionin aquests continguts si s’imposen formats com ara Twitch. Crec que intentaran captar els Ibais, que de moment s’ho ha emportat tot ell, i aquest tipus de gent i tenir els canals de Twitch que marquin la diferència. Tenen els requisits econòmics i la indústria preparada abans que un noi des de casa seva.

Què en penses que hi hagi tants comentaristes que siguin exjugadors?
Hi ha de tot: n’hi ha de bons i no tan bons, com també passa amb els periodistes. Des del periodisme pensem que som nosaltres qui hem de fer aquesta feina, i des d’altres àmbits et diran que per què els periodistes han de fer anàlisis si no han jugat i no saben de què va el futbol. El més important és que, qui faci aquesta feina, tingui habilitat comunicativa i coneixement sobre el joc.

Per què n’hi ha tants?
Moltes vegades els mitjans busquen noms i gent que tingui prestigi, fins i tot figures que estiguin relacionades amb clubs, exjugadors mítics per tenir la quota d’un comentarista molt del Madrid o del Barça, sobretot d’aquests equips. Tenir un exjugador dels equips grans a la retransmissió perquè la gent se senti representada. Crec que és un error. Per què s’ha de sentir representada la gent del Barça i no la gent del Cádiz? Els comentaristes haurien de ser els mateixos per a tots els partits i no s’hauria de mirar que tinguin una relació amb uns equips o uns altres.

“Per què s’ha de sentir representada la gent del Barça i no la gent del Cádiz? Els comentaristes haurien de ser els mateixos per a tots els partits i no s’hauria de mirar que tinguin una relació amb uns equips o uns altres”

Vas dir: “He deixat de competir per situar la meva marca el més amunt possible”. Què va passar perquè prenguessis aquesta decisió?
Una barreja de coses. En algun moment vaig arribar a la conclusió que no em compensava estar permanentment pendent de les xarxes, tuitant tot el dia. És cansat situar la marca personal molt a dalt. Vaig pensar que ja li havia dedicat molt esforç, molt de temps i sobretot que havia sacrificat molt altres coses, i vaig intentar viure la professió de manera que no ocupés tota la meva vida. El 2015, quan vaig deixar la ràdio, a Radio MARCA participava en molts programes tots els dies, estava molt esgotat mentalment. Em vaig adonar que havia de parar una mica perquè no podia mantenir el ritme.

Creus que el futbol ha deixat de ser dels aficionats?
El futbol és apassionant perquè apassiona a la gent. Hem vist molts partits sense públic que eren molt més difícils de seguir i no tindria cap sentit si no hi hagués gent. En molts clubs els aficionats estan cada vegada més lluny de les posicions de decisió. Tenim una legislació en què els clubs han de ser gairebé tots societats anònimes: això vol dir que el soci no participa en l’elecció del president. És una pena que sigui així i crec que hi ha experiències molt interessants de clubs autogestionats i d’accionariat popular, que és una via que s’ha d’explorar.

I en el cas del Sabadell?
A Sabadell no ho hem fet perquè quan hem tingut moments molt crítics, he percebut que la gent sempre ha preferit que vingui algú a posar diners i que segueixi el Sabadell sent com és, que no tornar a començar des de zero, des de divisions molt baixes, fundar un nou club i que sigui dels aficionats.

“La Superlliga anava contra l’essència fundacional del joc. Creuava alguna línia vermella que no es pot creuar”

Et vas mostrar obertament crític amb la Superlliga. Per què?
Si hagués tirat endavant la Superlliga, estàvem caminant cap a un nou futbol perquè marcar diferències entre uns clubs i uns altres, que no hi hagués interconnexió entre les competicions, que no importés que tu guanyessis per poder jugar la màxima competició o que tu perdessis per deixar-la de jugar… Anava contra l’essència fundacional del joc. No tot és perfecte no havent-hi Superlliga, hi ha moltes coses que cada vegada l’aficionat pot controlar menys. La Superlliga creuava alguna línia vermella que no es pot creuar.

Què penses de la situació mediàtica a Catalunya on el Barça ho acapara tot?
No em sembla normal. La televisió pública es comporta com si fos una televisió privada en aquest sentit. La televisió pública hauria de ser a qui no li importes l’audiència, qui no prengués decisions en funció de l'audiència i, realment, les pren d’aquesta manera. La televisió pública hauria de tenir un programa de resum del cap de setmana de totes les categories del futbol català ben parit i que durés estona, i que no només passés els gols ràpid. La televisió pública es comporta gairebé en criteris de televisió comercial.