La pandèmia mundial del coronavirus ha posat a prova tota la societat, així com moltes de les professions d’arreu del món. No obstant això, algunes han hagut de continuar endavant amb les piles ben carregades. Personal sanitari, serveis de neteja, transportistes, periodistes, personal de supermercats o professionals del sector de l’aviació són alguns dels oficis sense els quals no hauríem pogut subsistir durant l’estat d’alarma. Avui coneixem una tripulant de cabina de passatgers (TCP) i influencer d’aquest àmbit que ha continuat volant durant els mesos de la pandèmia i que, a través de les xarxes socials, ha mostrat la seva realitat amb un toc humorístic. 

Andrea Enríquez (1991, Santiago de Compostel·la) fa quatre anys que treballa com a hostessa de vol en una coneguda aerolínia espanyola amb base a l’aeroport del Prat. A finals del 2018, va iniciar un projecte personal a les xarxes socials i a YouTube sota el nom d’Azafata Hipóxica, on comparteix experiències i anècdotes de la seva professió amb naturalitat i humor. Actualment compta amb més de 36.200 seguidors al seu compte d’Instagram i amb 4.640 subscriptors al seu canal de YouTube.

Va estudiar Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat de Vigo (Pontevedra) i, com que sempre s’ha interessat pel món dels bloguers i els influencers, el 2014 va mudar-se a Barcelona per estudiar un màster d’Estratègia i Creativitat Interactiva a la UAB. Dedicar-se al sector de l’aviació mai havia estat un dels seus plans, però s’ha convertit en una professió que li encanta i gaudeix al màxim.

Com et vas iniciar en el món de l’aviació?

No tenia cap vocació de ser hostessa de vol, sinó que va ser tot molt circumstancial. Quan vaig acabar els estudis, em volia quedar a Barcelona i estava fent pràctiques, però no guanyava prou diners per cobrir totes les despeses. Aleshores vaig veure una oferta d’una aerolínia espanyola que buscava tripulants de cabina sense formació, i vaig veure l’oportunitat perfecta per formar-me com a hostessa de vol, provar sort i quedar-me a Barcelona. Era una feina totalment diferent de les de la meva rama, però em motivava molt.

I aleshores vas fer el curs amb l’aerolínia per la qual ara treballes?

Sí, encara que igualment vaig haver de pagar-lo. Almenys tenia la garantia que després tindria feina en una de les principals aerolínies espanyoles durant sis mesos com a mínim. Afortunadament, després em van ampliar i ara ja fa quatre anys que hi faig feina.

Què és, per a tu, el millor de ser TCP?

Per a mi, el millor és la llibertat i facilitat que tenim a l’hora de moure’ns arreu del món, ja que tenim molts beneficis pel que fa als vols. Això et dóna la possibilitat d’estar a qualsevol lloc de manera molt més senzilla que per a qualsevol altra persona.

I el pitjor?

Els horaris. Són força complicats de compaginar o conciliar amb una vida normal i no podem tenir una rutina com la majoria de gent. Els nostres horaris contemplen cada dia de l’any, i això a vegades és dur. Et pot tocar treballar en dates assenyalades, com és el cas del Nadal, o et pots quedar sense anar a un esdeveniment important perquè no has aconseguit tenir el dia lliure. A qualsevol altra feina segurament això no es valora, però per a nosaltres tenir un cap de setmana d’agost lliure és tot un luxe.

Has continuat volant durant l’estat d’alarma?

Sí. Quan es va decretar l’estat d’alarma vaig continuar fent alguns vols, però gairebé tots nacionals o a les illes. Pocs dies després, ens van fer un ERTO en un percentatge força elevat a la base de Barcelona, però no al 100 %. Per tant, hi ha certs dies al mes que estem donats d’alta a l’empresa i que ens pot tocar fer algun vol. 

En el teu cas, t’ha tocat treballar molts dies?

Tenint en compte que es fan molt pocs vols al dia, puc dir que he estat volant bastant en comparació amb altres companys. Alguns no viuen a Barcelona i es trobaven fora quan es va decretar l’estat d’alarma, i d’altres tenen fills o situacions més delicades que la meva. Jo ja m’havia d’exposar al virus, perquè tenia alguns vols programats, així que no m’importava fer-ne algun més. Per tant, vaig donar tots els meus dies lliures a favor d’alguns companys que ho necessitaven.

Com han sigut els vols que has fet durant l’estat d’alarma?

A mitjan març, els vols ja anaven molt buits. Vaig arribar a fer vols amb només sis passatgers, quan els nostres avions tenen una capacitat de 180. Passar de fer vols plens a tenir els avions pràcticament buits, amb passatgers molt preocupats, tots amb mascaretes i guants i en una situació tan anormal ha sigut estrany.

Ara quant temps fa que no voles?

El mes de maig no vaig volar perquè tenia vacances, així que l’última vegada que vaig tenir un vol va ser el 29 d’abril per anar a Palma de Mallorca. La meva sorpresa va ser que els vols anaven força plens en comparació amb els anteriors que havia fet. Hi continuava havent el seient central d’ambdós costats del passadís buit, però vaig passar de fer vols amb menys de vint persones a fer-ne amb més de setanta.

Ha variat la teva feina d’alguna manera en els vols que has estat fent durant l’estat d’alarma?

La nostra funció principal sempre és la seguretat i, d’altra banda, tenim la funció secundària de la venda a bord. Com que la segona és la que es veu, és amb la que es queden els passatgers, perquè no veuen tot el treball previ que fem. Així doncs, durant l’estat d’alarma fem la nostra feina principal de sempre –que és la seguretat– i l’única funció que ara no fem és la del servei de venda, el qual de moment s’ha suprimit.

En haver-hi menys passatgers, el nombre de tripulants s’ha reduït?

No, això no varia, perquè el nombre de tripulants és independent al nombre de passatgers. Es controla en funció del nombre de seients de l’avió, per la qual cosa és indiferent que l’avió vagi ple o buit. Així doncs, aquests dies érem el mateix nombre de TCPs que sempre.

I volar amb l’avió pràcticament buit té alguna afectació pel que fa a la càrrega?

Sí, ja que el combustible pesa moltes tones i cal equilibrar el pes. Com que normalment els vols van plens, amb el pes dels passatgers i de les maletes ja s’aconsegueix equilibrar l’avió, però això no ha sigut possible durant l’estat d’alarma.

Com ho heu fet, doncs, per aconseguir aquest equilibri del pes?

Hi ha una mena de sacs, els llastos, que pesen diversos quilograms i que es fan servir com a pes extra quan es donen situacions com la d’aquests mesos. Jo no ho havia vist mai ni n’havia sentit parlar, però a l’abril vaig fer un vol a Eivissa amb només 12 passatgers i vam haver de fer servir aquest pes extra. De fet, un company i jo vam veure per casualitat a través de la finestra com pujaven aquests llastos a l’avió, i va ser ell qui em va explicar què eren. Va ser graciós, perquè tenen forma de coixí i, en un principi, el meu company em va fer creure que estaven facturant coixins per dur a algun hospital. [Riu.].

I com t’has sentit volant durant la pandèmia?

Quan va començar a principis de febrer i encara no havia arribat cap cas a Europa, ho vèiem un fet molt llunyà que no arribaria aquí. Pensàvem que tot era massa dramàtic i exagerat. Quan vam veure, però, que molts passatgers asiàtics o italians venien protegits amb mascaretes i que les previsions de vol disminuïen cada cop més, òbviament vam ser conscients que el que estava passant era molt greu. Un cop es va decretar l’estat d’alarma a Espanya, tot se’m feia molt estrany. Veure la terminal tan silenciosa, amb tots els restaurants i les botigues tancades era un fet totalment nou, i em sentia en un altre planeta. Mai havia vist l’aeroport completament buit, perquè sempre hi ha gent o alguna cafeteria oberta per molt d’hora que sigui. Un dia vaig decidir gravar el recorregut que faig des de casa meva fins a l'aeroport pel meu canal de YouTube i tot estava molt solitari. Era molt dramàtic.

La relació amb els passatgers com ha sigut? 

Hem notat molt agraïment i empatia per part dels passatgers. En una situació normal ningú et dona les gràcies per la teva feina, però durant la pandèmia molts se’ns apropaven per mostrar-nos el seu agraïment, ens explicaven coses i es desfogaven amb nosaltres. En una situació normal no valoren tant la nostra feina i tampoc tenen tant de temps com ara per interactuar o parlar amb nosaltres. Ara, però, com que els vols van tan buits la gent està més pendent i valora més el que fem. En general, a tot el meu col·lectiu ens sentim molt més valorats que abans. 

Saps quan tornaràs a volar?

Al juny només tinc un dia de treball —el 15 de juny—, però és una guàrdia. És a dir, que només volaré en cas que algun company no pugui anar a treballar i em toqui suplir-lo. Estic a l’espera de la programació del juliol, mes en què moltes aerolínies ja han anunciat que tornaran a fer vols amb més normalitat i espero que ja hi hagi més moviment aeri. 

I creus que es podrà tornar a volar amb normalitat?

Crec que la normalitat d’abans ja no tornarà, almenys en el meu cas. La normalitat de la nostra companyia era de grans volums de gent i fent molts vols al dia. Per tant, crec que això no podrà recuperar-se perquè els nostres dies de feina estaven massa calculats i amb el temps molt limitat. A partir d’ara, aquest gran volum diari de passatgers no es podrà recuperar perquè caldrà fer neteges molt més exhaustives i caldrà molt més temps. 

"Crec que la normalitat d'abans ja no tornarà, almenys en el meu cas."

Acostumada a passar-te el dia volant, durant el confinament t’ha tocat passar molt de temps a casa i has tingut molt de temps lliure. Què has estat fent?

El que més he fet ha sigut treballar en les meves xarxes socials. He dedicat força temps al meu canal de YouTube, ja que el tenia una mica abandonat, així que em feia guions per a nous vídeos, els gravava i editava. També he estat fent molts vídeos en directe a Instagram, ja que diversos companys de la professió vam crear l’espai “Volando des de casa” i cada dilluns fèiem directes. 

Deixant de banda les xarxes socials, també he aprofitat per llegir molt durant el confinament —ja que m’encanta— i per passar temps amb la meva parella, ja que per la seva professió de cuiner i la meva no estem acostumats a passar tant de temps junts. Així doncs, ens ha anat molt bé per acabar d'afermar encara més la nostra relació. A grans trets, però, m’he dedicat principalment a crear contingut per Azafata Hipóxica i això també em servia de distracció. 

Des que vas iniciar-te en el món de les xarxes socials t’has convertit en tota una influencer del sector de l’aviació sota el nom d’Azafata Hipóxica. D’on sorgeix aquest nom?

Després de passar hores volant, els meus companys i jo moltes vegades diem que estem hipòxics. La hipòxia és una falta d’oxigen a les cèl·lules o als teixits i això afecta al cervell. Per a nosaltres, estar hipòxics és com quan els nens petits no fan la migdiada i estan una mica insuportables perquè al final del dia, després de moltes hores volant i canvis de pressió, ens costa concentrar-nos. Evidentment això pot ser perillós, però nosaltres ho diem amb to de broma. 

I què et va impulsar a iniciar aquest projecte? 

Sempre m’ha interessat aquest món i volia crear un espai on tots els TCP se sentissin identificats —independent de la seva companyia aèria, nacionalitat o empresa—. La meva idea era crear el compte que a mi m’hauria agradat trobar a les xarxes socials quan vaig començar a interessar-me per aquest món, ja que els perfils o blogs que jo trobava en espanyol idealitzaven massa la professió o només n’ensenyaven la part positiva o glamurosa: viatges, hotels, compres… Així doncs, volia donar a conèixer la professió humanitzant-la i visibilitzar les coses negatives amb un toc humorístic —o no tan positives— que la gent que s’hi dedica normalment no comparteix.

Logotip d'Azafata Hipóxica.

Quin és, doncs, el teu principal públic?

La meitat dels meus seguidors d’Instagram —que és la xarxa social que més utilitzo i on més he crescut— són tripulants de cabina de passatgers en actiu, però també em segueix un gruix força gran de gent que està interessada per la professió i que s’està formant o vol formar-se en un futur per dedicar-s’hi. Una part més reduïda dels meus seguidors és del gremi de l’aviació —pilots o coordinadors de vol— i una altra de passatgers als quals els agrada viatjar i tenen curiositat o interès per aquest món.

A Instagram comparteixes contingut força variat amb un to humorístic sobre anècdotes del teu dia a dia com a hostessa de vol, però com tens enfocat el teu canal de YouTube? 

Utilitzo YouTube a mode més informatiu, ja que parlo de coses més concretes de la meva professió o curiositats del sector. De fet, la meva idea inicial era centrar-me en fer vídeos i utilitzar Instagram com un altaveu del meu canal de YouTube, però vaig adonar-me que el que millor funcionava era Instagram. Per veure un vídeo a YouTube necessites dedicar-hi molt més temps i, en canvi, a Instagram el contingut és molt més ràpid de consumir. Aleshores, vaig donar-li la volta i el meu canal de comunicació principal és Instagram.

Durant els últims anys, ser influencer o dedicar-se a les xarxes socials s’ha convertit en una professió més. Tu guanyes diners pels teus vídeos de YouTube i la teva feina a les xarxes?

A dia d’avui no estic rebent res de la meva feina a xarxes socials. Tinc els requisits per monetitzar els vídeos de YouTube amb publicitat, però els ingressos són molt baixos perquè no tinc un volum de visites gaire elevat. Fa dos mesos, els ingressos van ser de 4,50 € i el mes passat de 10,50 €, però la plataforma no et deixa fer una transferència al teu compte bancari fins que no tinguis 70 € facturats. Des que vaig començar a fer vídeos al novembre de 2018 tinc acumulats uns 40 € que, pràcticament, és el mateix que no tenir res perquè no els he pogut retirar encara.

I et desmotiva el fet de dedicar tant de temps al contingut que crees per YouTube o les xarxes socials i no rebre cap compensació monetària?

No guanyar un sou per aquesta feina no em desmotiva gens perquè en cap moment ha sigut la meva meta. Viure de les xarxes socials és molt difícil i necessites créixer molt, tenir moltes visualitzacions i un públic molt ampli i jo no ho tinc, tot això. Jo vaig estudiar Publicitat i m’agrada molt tot aquest món del disseny i de les xarxes socials, així que no ho deixaré de fer encara que continuï sense guanyar diners. He guanyat moltes altres coses a nivell d’experiències que, personalment, valen més la pena.

Clar, perquè el projecte d’Azafata Hipóxica et deu haver donat moltes oportunitats que segurament mai hauries tingut si no fossis coneguda a les xarxes socials… 

Exacte. He fet amistat amb molta gent gràcies a les xarxes socials que segurament no hauria conegut mai de cap altra manera i m’han sorgit moltes oportunitats, com per exemple un projecte que tinc entre mans i que sortirà l’any vinent, un documental en què he participat recentment… La meva vida no ha canviat a grans trets perquè continuo sent una persona normal i anònima, però dins el sector de l’aviació hi ha força gent que em coneix per ser Azafata Hipóxica i agraeixo molt veure un feedback positiu per part dels meus companys. 

I quins són els teus plans de futur?

M’agradaria poder seguir volant fins que pugui i, en un futur, compaginar-ho amb altres coses relacionades amb el món de l’aviació, com donar classes en alguna escola o muntar alguna cosa pel meu compte. Quan vaig començar a treballar com a hostessa de vol m’ho vaig plantejar com una feina temporal i la meva idea era dedicar-me posteriorment a la publicitat o a la comunicació, que és el que jo he estudiat. Però tothom diu que aquesta professió enganxa i he pogut comprovar que és veritat, perquè quan comences a treballar veus tots els beneficis que tens i ja no ho vols deixar. Jo m’ho passo molt bé i pràcticament no ho considero una feina.