Bob Pop és un guionista, escriptor, col·laborador de televisió (i moltes més coses) nascut a Madrid el 1971 però afincat a Barcelona. Conegut per treballar en diversos mitjans de comunicació de tot tipus i haver aparegut en diversos programes, com Late Motiv amb el seu gran amic Andreu Buenafuente, és autor de diversos textos, entre ells la celebrada novel·la Mansos. El juny de 2021 va estrenar a TNT Maricón Perdido, una sèrie que relata la seva vida i amb la que s'ha endut un premi Ondas i diverses nominacions als premis Feroz i Forqué, entre d'altres. 

Aquest comunicador nat és un dels referents actuals del col·lectiu LGTBIQ+ i també una de les figures més destacades en la visibilització de la diversitat funcional, ja que pateix esclerosi múltiple. El 3 i 9 de desembre presntarà al Teatre Victòria de Barcelona, la ciutat que sent casa seva, Los días ajenos de Bob Pop. Parlem amb ell sobre la necessitat d'explicar-se, de tenir referents, de combatre l'extrema dreta i de saber com articular una opinió.

Mai havia tingut tanta informació personal sobre cap entrevistat. Com es gestiona saber que tothom sap tantes coses sobre tu?
És una forma d’estalviar-nos prolegòmens: tu ja saps amb qui estàs parlant i a més jo estic content amb com m’he contat i explicat, no només a la sèrie sinó a les seccions de la tele, als llibres, al teatre… així doncs, em sembla bé i em sembla una mica injust, perquè jo no tinc la informació de tu que tu de mi. Però està bé i sobretot també està molt bé que malgrat tota la informació us segueix interessant parlar amb mi. Que potser podria haver donat molta informació i podríeu haver pensat “aquest tio és un cretí, ja no vull saber res més d’ell”, per tant això és xulo.

A la sèrie dius que vas escriure Mansos per treure’t la por. Per què vas escriure la sèrie?
La veritat és que no sé perquè. La sèrie ni tan sols va ser idea meva, va ser una idea de TNT i Warner Media que van venir a demanar-me-la, però quan me la van demanar vaig dir “hòstia, quina bona oportunitat per explicar una història que potser no s’ha explicat i que no l’he explicat a la meva manera”. La vaig escriure perquè creia que hi havia una història maca a explicar i amb una forma diferent, o almenys aquesta era la intenció, d’explicar-la. Crec que és una sèrie que no s’assembla a gaire bé res del que s’ha fet i que a més forma part d’un discurs coral, aleshores és una veu més de moltes veus més que poden configurar una història comú.

"Cada vegada és menys imprescindible la sèrie per a tota la família perquè totes les famílies estan canviant"

Tens ganes d’escriure’n una altra?
Sí que en tinc ganes, però no sé si tinc forces.

On acaba la biografia i on comença la ficció? És fàcil de trobar la línia que les separa?
Per mi no perquè la biografia està trenada amb tot el que passa pel cap, amb com reaccionem al que ens va passar, com ho interpretem… També et diria, on comença la biografia, on arriba la ficció i on comença la bibliografia, també, o la filmografia? Jo crec que al final som el resultat no només del que vivim sinó també del que veiem, del que llegim, del que escoltem, del que temem… aleshores jo crec que això és el que ens conforma. Explicar-nos només amb els fets lineals no faria justícia a qui som, per això he volgut barrejar tot això, perquè al meu cap, quan jo vivia el que he explicat, també hi eren aquests elements.

Sempre menciones tothom que t'ha acompanyat i influenciat ¿Es de buen nacido ser agradecido?
No se m’acut d’una altra manera, i és que, a més, seria mentida si no hi fossin presents les persones que m’han ensenyat tantes coses i que m’envolten. Em sembla que si estic parlant d’una obra que intenta ser sincera he de parlar des de tots els angles i tots els angles són les persones que m’han ensenyat, que em van donar la possibilitat d’explicar-me i que em van donar les claus per trobar una veu pròpia.

Per sort als últims anys cada vegada són més els referents del col·lectiu LGTBIQ+, però encara costa trobar-ne amb diversitat funcional. Tu en tens algun?
Hi ha una sèrie que a mi em va agradar molt que es diu Special que està a Netflix, que és sobre un noi gai amb paràlisi cerebral, que em va agradar moltíssim. Després hi ha un tio australià, que es diu Josh alguna cosa més, perdó per no saber el seu cognom, que va fer una sèrie que es deia Please like me, que comença aparentment com una sèrie d’un personatge gai amb una vida gai, però acaba sent per mi una de les sèries més boniques sobre la família i la salut mental. Ara n’ha fet una altra que es diu Todo va a salir bien, on està present la diversitat funcional, es parla de l’autisme i d’un munt de coses que és molt difícil trobar en una sèrie. A la sèrie de la Leticia Dolera també parlen d’això molt bé. És molt complicat parlar d’això des de la distància perquè al final s’acaba caient en clixés o en paternalismes, però crec que aquí sí que ens toca als que hi estem a prop posar-hi el coll i explicar-ho a la nostra manera.

"Vivim en una societat capitalista on prima allò productiu i això té a veure amb el capacitisme"

És a dir, notes que últimament hi ha més contingut en aquest sentit?
Crec que últimament, per sort, hi ha més de tot, perquè s’estan obrint els nínxols i els espais, aleshores cada vegada és menys imprescindible la sèrie per a tota la família, i sobretot perquè totes les famílies estan canviant. Crec que el canvi de paradigma ens ajuda a que les plataformes s’atreveixin amb coses diferents perquè han de provar coses noves, perquè al final això es tracta d’explicar històries i les històries tenen tants punts de vista que quants més n’oferim, millor.

La societat encara és capacitista?
És clar, per suposat. Però sobretot perquè vivim en una societat capitalista on prima allò productiu, aleshores això lògicament té a veure amb el capacitisme. Com més productius i menys problemàtics siguem, millor instal·lats estarem a la societat, això està clar. Ens toca fer feina per donar a entendre que quant menys capacitista sigui la societat millor serà per tothom, no només per la gent amb problemes de mobilitat o discapacitats de tot tipus o diversitats vàries. Costa molt explicar que no és una cosa que reivindiquem per al nostre benestar, que també en tenim tot el dret, sinó per conformar un món que sigui molt més ampli i més obert i que a més es pensa des de totes les possibilitats diverses. Ens hem de posar al cap és que la diversitat no és un problema, sinó una capacitat de construir una societat molt més interessant, molt més acollidora i molt més fàcil per a tothom.

L’extrema dreta és víctima de sí mateixa d’alguna manera?
No ho sé, no arribaria tant lluny, però sí crec que treballen amb un punt molt humà, que té a veure amb la manca d’empatia i amb la sensació que les coses dolentes només els hi passen als demés. L’extrema dreta considera que cal legislar perquè a tu mai et passarà el que legisles contra l’altra banda. Però no només l’extrema dreta, en general moltes classes de poder i la dreta. És molt fàcil fer entendre a la gent que com que ells no es posaran malalts, com que ells mai estaran en aquella banda, com que elles no seran pobres… és només legislar per aquella gent que s’aferra a un privilegi que, a més a més, no és constant. És no entendre que la vida no és una línia ascendent, sinó que està plena de forats pels quals caiem constantment, i crec que si no s’entén això a l’hora de fer política, estem entrant en una dinàmica molt perversa. 

Suposo que els han fet creure que mai perdran els privilegis amb els que han nascut.
Sí, però el problema és qui compra aquest discurs, que al final és un discurs aspiracional. Tu no pots assumir un discurs que està excloent totes les possibilitats d’exclusió que se’t presentaran a la vida. Per això es fa la política, per excloure la menor quantitat de gent possible i per construir espais, països, pàtries, que siguin el més comfortables possibles, perquè jo crec que la política hauria de ser-hi per quan tot està a punt d’anar-se’n a la merda.

Com els aturem?
No ho sé, estic ple de dubtes. Jo últimament intento no fer-los cas. Per exemple, a mi em fa molta por el que s’està fent amb Ayuso a Madrid. S’està seguint pas a pas l’estratègia que es va seguir amb Trump abans que guanyés les eleccions, és a dir, convertint-la en un acudit amb potes, en un referent, traient-li punta a tot el que diu, però en el fons se l'està promocionant. Jo últimament estic optant pel silenci per no respondre a l’agenda que ells intenten imposar, els assumptes que per ells són vitals per mi no ho són, de manera que crec que el que hem de fer és anar a la nostra, crear la nostra pròpia agenda i parlar del que realment és important, no perdre el temps, l’energia i el talent en respondre a les seves merdes.

"La gran feina de la ficció és l'inversa a la de l'ultra dreta: no deixar-nos portar per la inèrcia, buscar possibilitats noves que ens puguin fer més feliços i més justos"

Ells esperen la nostra resposta?
A ningú li importen les nostres respostes, perquè es quedaran amb el missatge gran. Hi ha una cosa terrible del discurs d’odi i és que funciona molt bé quan es llança i aquells que ens sentim al·ludits responem amb ràbia, perquè l’únic que fem és donar-los la raó, a ells i als que els segueixen, i a més els agrada que ens sentin malament les coses i que ho passem malament perquè els sembla que estan finançant una màquina de merda que s’està llançant contra gent a qui ells els agrada veure plena de merda, aleshores no els hem de donar aquesta satisfacció.

Des de la cultura i l’entreteniment podem fer-hi alguna cosa?
Jo crec que podem fer moltes coses, sobretot perquè crec que la ficció té a veure amb obrir possibilitats de vida, amb no limitar les coses a com ens han dit que han de ser o com són. Tinc molts referents clau que sempre menciono, però per mi un d’ells és Belén Gopegui, i el que fa ella a la seva ficció és mostrar-nos altres móns que són reals, que estan aquí, però que no juguen ni amb el clixé ni amb la imposició ni amb la inèrcia. Crec que la gran feina de la ficció és l’inversa a la de l’ultra dreta: no deixar-nos portar per la inèrcia, buscar possibilitats noves que ens puguin fer més feliços i més justos.

Se li dona a la cultura el reconeixement que mereix?
És molt complicat perquè aquí hi ha la cultura, la indústria cultural… hi ha molt de tomate. Òbviament és molt difícil transmetre cultura sense la indústria cultural, i sobretot que els creadors i creadores han de poder viure, però crec que també és important la cultura de proximitat, els centres culturals dels barris, les biblioteques públiques, coses que estan una mica fora de la indústria però que haurien de participar en això. Hi ha una reflexió de Gopegui que m’interessa molt que diu que moltes vegades hem despreciat l’humor, el riure i el moment de repòs però que és aquest el que moltes vegades ens ha donat força per recuperar-nos, prendre aire i seguir treballant pel bé comú. També crec que ens dona punts de fuga diferents i la possibilitat i la perspectiva d’entendre que la cultura també és una possibilitat laboral i professional. És a dir, que la cultura no la fan els altres sinó que la fem tots.

Què és el millor i el pitjor del món de la comunicació avui en dia?
El millor és la gent amb la que he tingut la sort de treballar, que ha estat un gust i de tots i de totes he après un munt. El pitjor són les regles del mercat, que són molt complicades. I el pitjor fins i tot són les regles perverses del mercat, pensar que el capitalisme t’està donant la raó quan l’únic que fa és fer-te servir per després tirar-te pel vàter. Crec que avui en dia és molt difícil adonar-se de quan passes de tonto útil a tonto perillós.

Hi ha algun professional que t’hagi sorprès cap a bé i algun cap a malament?
Cap a malament ningú, perquè he tingut molta sort. Cap a bé tots, des d’Anne Igartiburu, que va ser la primera persona amb qui vaig fer televisió i que és atòmica en persona, és una companya estupenda, per suposat Andreu Buenafuente, Berto, Jorge Ponce, Javier Coronas… la gent amb la que jo he après d’alguna manera a poder estructurar el meu discurs per no ser un tio molt pesat, perquè m’han donat eines per alleugerar coses que d’una altra manera haguessin estat un trunyo. I últimament estic treballant amb Ana Pastor i he de dir que és una delícia, però igual que Gemma Nierga o Àngels Barceló. No sé si és que soc molt bon empleat o és que he tingut molta sort amb les meves caps.

Ara que parles d’Anne Igartiburu… faries les campanades?
Per què no? Em sembla una cosa tan kitch que m’encantaria que m’ho demanessin.

Amb l’Andreu.
Seria meravellós. L’altra cosa és si és fàcil arribar al rellotge amb cadira de rodes i tot. Seria un quadre flamenc. (riu)

També ho pots fer des de casa, mira l’Ibai.
Exacte!

Què va passar amb Movistar?
El que ja he explicat, que un dia em van dir “doncs ja estaria bé”. I jo vaig dir “doncs res, fins aquí hem arribat, molt heu trigat”. (riu)

Doncs, més que què va passar, què hi passa?
No ho sé, què hi passa no t’ho puc explicar perquè porto dos anys fora i no parlaria amb coneixement ni amb referència directa, per tant penso que caldria preguntar-ho als que segueixen allà. Jo no sé què passa, sé què va passar amb mi, però em sembla molt legítim. És una empresa privada amb una línia de negoci, una línia editorial molt clara, i en algun moment van decidir que jo no era un bon acompanyament pel seu logo. Em sembla súper legítim i ole ells.

Sí, però després es venen com oberts i liberals.
Doncs potser tenen un problema amb la seva venda, no amb les seves accions. Potser el problema és que no són l’empresa que volen creure que són, simplement, però això passa moltes vegades. Hi ha vegades que hi ha empreses que aprenen el que són perquè els agrada la publicitat que fan d’ells, i diuen “què guais som” i diuen “no, això és un anunci, en realitat no som això” i diuen “ah, doncs siguem això”. Això és preciós. Crec que Movistar va tenir una època que li va passar això, que volia ser el que estaven mostrant que eren, i crec que va ser molt bonic, van ser molts anys de llibertat i diversió.

"No sempre s'ha de fer canviar d'opinió a la gent, a vegades cal donar aliment als convençuts"

Tens una opinió de tot?
No, què va. Hi ha coses que no tinc gens clares. Jo només opino sobre coses que he tingut temps de pensar i intento opinar des de llocs diferents, una mica laterals respecte les opinions que he anat llegint i escoltant, però no tinc una opinió de tot. Hi ha coses que em tenen molt desconcertat.

És fàcil fer pública la teva opinió?
Per mi sí. No és que em sigui fàcil, és que probablement és l’únic que sé fer. Per tant, com que porto tant de temps fent-ho, he anat agafant ofici. Però és una qüestió de pràctica i de buscar la forma en què aquesta opinió resulti almenys divertida o que obri possibilitats. Jo no vull que la gent estigui d’acord amb mi, això m’és igual, però sí em diverteix que de sobte busquin un altre angle per veure les coses, amb això em dono per satisfet. 

I és fàcil fer canviar d’opinió a la gent, ho busquis o no?
Crec que no, però no sempre s’ha de fer canviar d’opinió a la gent, a vegades cal donar aliment als convençuts. Cal reforçar la gent i que sentin que la seva opinió està bé i que mola el que pensen. A vegades no és canviar d’opinió sinó que la gent vegi que hi ha altres opinions, no només una d’hegemònica, sinó que hi ha possibilitats de pensar coses diferents de la mateixa cosa.