Una guitarra, una pandereta lligada al peu i la seva veu. L’energia de tota una orquestra dins un home. Francesc Sansalvadó, més conegut com a Cesc dins el món de la música, és un cantautor de 25 anys que va deixar de banda la seva etapa professional com a mestre per dedicar-se exclusivament al seu projecte personal i emergent: la música. A poc a poc, després de treure diferents singles de collita pròpia i col·laborar amb coneguts artistes catalans com Ramon Mirabet o Miki Núñez, s’ha anat fent un petit espai al món de la música d’aquest país. D’altres també el coneixen per tocar al carrer. Cesc encisa la gent de places, carrers i avingudes des de fa uns anys i també, moltes vegades, forma part del paisatge habitual de moltes persones que es dirigeixen a les seves rutines diàries i passen per la parada de metro barcelonina de Diagonal.

Amb tota la situació del confinament, Cesc ha perdut, sense voler-ho ni esperar-s’ho, l’escalf i l’acollida directa de tota la gent que l’escoltava i l’acompanyava dia rere dia. Tot i això, va treure el seu nou single el passat 10 de juny: Queda’t amb mi. A mesura que la nova normalitat li permeti, anirà tornant als escenaris, però també al lloc on ha crescut més professionalment: al carrer. 

Foto: Belén Ruiz

Qui és en Cesc Oficial? 
En Cesc és un músic de carrer que està intentant construir la seva carrera. Una carrera vitalícia a poc a poc, pedra a pedra, i que de moment ja porta un camí fet d’anar assolint molts objectius a curt, mitjà i llarg termini. Estic content. 

D’on vens, Francesc?
Vinc d’un món totalment diferent de la música, tot i que sempre hi he tingut relació, sempre he tingut passió per tocar instruments i crear-la. Però vinc de ser mestre, de fer la carrera de magisteri, treballar i tenir experiència laboral com a mestre. Un dia em vaig plantejar que potser el que volia fer amb la meva vida no era fer música com un hobby o una cosa a part, sinó que realment volia ser 100 % músic i dedicar-me a un projecte personal on la base fos la creació de cançons originals pròpies on explico coses meves.

Com t’has sentit durant tot el confinament? Han sigut temps de reflexió? 
M’he sentit de moltes maneres la veritat, suposo que com tothom. He tingut moments de tranquil·litat, moments d’inspiració, moments de reflexió, però també moments de desesperació i desmotivació, que s’han anat alternant. Però el global és positiu, m’ha servit per aturar-me obligatòriament, veure el que havia fet, el que s’ha de fer i endreçar les coses aquelles que no tenim temps d’endreçar i vas ajornant, ajornant, ajornant. Això m’ha donat tranquil·litat perquè he endreçat el cap i les idees i això em permet treballar amb més llibertat. 

Què és el millor de ser músic?
Per a mi, el millor de ser músic és que no estic treballant mai, sempre estic fent una cosa que m’agrada, que ho faig perquè m’apassiona. Llavors considero que la paraula treballar potser a vegades pot semblar sacrifici o que no sempre ve de gust. Per a mi treballar és jugar, és passar-m’ho bé, estar tranquil i fer música en general. 

Quin diries que va ser el teu punt d’inflexió professional, el moment que te’n vas adonar que començaves a ser algú dins del món de la música? 
Crec que encara estic en aquest punt d’inflexió, perquè vaig veient coses positives però segueixo pensant que de moment no estem a cap lloc. És una cosa que sí, tinc la sensació que hem aconseguit certes coses que són interessants i ens col·loquen una mica al punt de mira de la gent del sector, però encara no hi som. Estem com saltant de finestra en finestra i anem traient el cap, però de moment només se’ns veu el plumero.

El canvi de grup a solitari va ser una decisió definitiva?
Aquí hi ha dues coses: per a un projecte emergent treballar sol pot ser un avantatge perquè no depens de ningú, llavors no et pots autoenganyar a tu mateix dient que no has arribat a un lloc perquè un o l'altre no han fet, ja que tot depèn de tu. Si tu vols arribar a un lloc X, has de treballar per arribar-hi, i si no hi has arribat, és que t’has deixat alguna cosa. En aquest sentit, treballar sol m’ha ajudat a donar la serietat de projecte que volia des d’un principi, a donar-li la responsabilitat i l’entrega que jo volia i a no enganyar-me a mi mateix.

Però...
Però per altra banda hi ha moltes coses que es troben a faltar de treballar en equip, un equip que són amics a sobre. I és, per exemple, que tens menys persones al teu voltant de per si amb qui compartir els èxits i totes les coses que van passant. Tinc la sort, però, que Cesc com a projecte té un format banda i dins aquest format banda gairebé hi són tots els meus companys del grup que tenia jo com a afició. I això és molt maco perquè creuen en el projecte i hi estan a gust. 

En Cesc és algú diferent d’en Francesc?
És una pregunta complicada de respondre. Ha arribat un moment que el fet de dedicar-me al 100 % a fer música fa que la part Cesc ocupi gairebé el 100 % del meu dia. Ser Francesc a vegades costa. A casa soc en Francesc, amb els amics de tota la vida soc en Francesc. Te n’adones que com et diuen o et criden pel carrer diferencia aquesta època de canvis que ha generat la meva carrera musical. Sempre havia estat en Francesc, exceptuant el futbol que sempre m’he fet dir Cesc, que és més ràpid perquè em fotin bronques [Riu.], però des que ha començat el canvi musical soc el Cesc. No hi ha gran canvi, només que potser tinc menys temps d’intimitat personal. 

Quin és el teu punt dèbil? 
Vull aconseguir les coses molt ràpid i a vegades em costa valorar les coses bones que he fet perquè ja estic pensant en allò que no he fet o no he arribat. Llavors, això es complica quan tens un projecte emergent, ja que et fa desmotivar i, a vegades, fins i tot pot desmotivar el teu entorn i el teu equip. Per tant, és una cosa amb la qual he de vigilar molt perquè sempre m’agrada que surti tot rodó i perfecte i és pràcticament impossible que sempre sigui així. Em genera frustració i a vegades soc capaç, com a cosa negativa, d’encomanar-ho als altres. 

Què li diries al Francesc de fa 8 anys?
De fa 8 anys? [Riu.] Doncs que comencés ja a tocar al metro que hi ha feina. [Torna a riure.] No, no, no canviaria res. Estic molt content amb les coses que he viscut i en com les he viscut i les coses que m’han passat i no han sortit m’han fet aprendre. Li diria: fes i creu en allò que facis, si no t’ho creus tu, no s’ho creurà ningú, però fes i deixa’t aconsellar. 

Si la teva música fos un plat de menjar quin seria i per què? 
Jo crec que seria un menú sencer. No seria un plat, seria un menú perquè té una mica de tot. A vegades puc tenir aquesta cremositat d’una crema tova que t’acompanya i no es fa difícil d'engolir, però també puc ser un bon entrecot que de sobte: pum, sobre la taula. I també puc ser dolcet com unes postres, depèn de les cançons i els moments. El que sí que sé és que seria un menú menjat molt ràpid, perquè a la meva música hi vomito tota l'energia.

Quin és el teu títol de vida? 
És una pregunta complicada, eh? Seria... “Ves picant pedra que algun dia arribarà” [Riu.] “Arromanga’t, pica pedra i confia”.

Què ha estat el més dur de perdre l’escalf de Diagonal i del públic de carrer? 
Doncs ha sigut una de les coses que més m’ha desil·lusionat. Perdre contacte amb la gent, perdre el fet de poder cantar quan volia. Se’m plantejava l’opció de fer directes per Instagram, però no m’ha agradat mai. És una ximpleria, si estàs acostumat a rebre sempre el feedback i l’escalf del públic, a rebre mirades, paraules... Pensar que estàs tocant per a gent a davant d’una pantalla, que no saps com està reaccionant... em falta la meitat del diàleg. És com parlar amb una paret i això m’ha desmotivat molt. Ho he trobat a faltar tot en general. 

Què és el més complicat de la teva professió?
Confiar que fas bé les coses, que la gent ho veurà, que el sector ho veurà i confiar que algun dia estaràs per quedar-t’hi. I que no tindràs la sensació que estàs remant, remant i, que si en algun moment et canses, et quedaràs enrere.

Quina és la millor experiència professional que has tingut el plaer de protagonitzar?
Tot el que he aconseguit a base d’esforç. No hi ha un moment concret, sinó el fet que he tingut la sort de tocar al metro i fer que el sector tingués interès en conèixer-me, en voler treballar amb mi, en veure què més puc donar... 

Has tingut dubtes sobre la teva professió en algun moment crític? 
Molts. Sobretot quan reps un “no”, perquè et planteges si estàs fent el que et toca fer, si estàs fent el ximple o si potser hauries d’estar fent una altra cosa i tenir un sou fixe a final de mes per pagar sempre les factures. En aquests moments, t’ho planteges. I clar, sempre costa rebre un “no”. Llavors has d’estar preparat per rebre’l i no generar-te dubtes de “i si...”.

Si no fossis músic, què?
Si no fos músic, seria mestre o pagès. A mi no em posis en un laboratori o en una oficina, perquè exploto. 

Mètode d’inspiració i millor moment per compondre?
El mètode és que em passin coses, sobretot aquelles que no explico a la gent. Quan sento coses que no tinc ganes d’explicar ni als meus millors amics, perquè són coses molt íntimes, són cançons després. I el moment és quan m’hi poso, a vegades és durant el dia, a vegades durant, la nit o a la matinada. 

Queda’t amb mi és el títol de l’última cançó que has tret. Què hi ha al darrere?
Bàsicament és com el camí que personalment no he fet perquè la vaig escriure abans d’una pèrdua, però és el camí que jo creia que havia de fer després d’ella. El principi és molt evident, com et sents en aquell moment, però després hi ha un missatge per a mi mateix i per a totes aquelles persones que han perdut gent: “Faré l’esforç, m’aixecaré per fer-te viure en mi”, és un tall de la cançó i aquest seria el resum. 

Què és el que més odies?
Les coses fàcils, les que venen fàcils em fan molta ràbia. Quan tota la vida, en tots els àmbits, t’han ensenyat que les coses tenen un valor i que costen un esforç... Ja en l'àmbit personal, quan veus que les coses t’arriben fàcils, fa ràbia i fa sospitar. Una cosa és que de cop et vingui una cosa bona després de dos anys currant, la sort també es busca. Però hi ha situacions que podríem batejar amb “les situacions de la floreta al cul”, que és una cosa diferent. 

Què és el que més estimes?
La sort que tinc de tenir la gent que tinc al voltant que m’ha fet ser qui soc i m’ha fet tenir la facilitat de ser qui soc. Tenir una família i uns amics que m’han cuidat i tot l’entorn que m’ha respectat i m’ha donat la llibertat de fer el que he volgut, prendre les decisions que he volgut, amb la tranquil·litat que no perdré mai a ningú o que si perdo algú serà perquè no ha d'estar al meu món. Això és el que més estimo, a tota la gent que m’acompanya, que m’ha acompanyat en algun moment i que m’acompanyarà. 

On serà en Cesc d’aquí a 20 anys?
Doncs espero i desitjo ser un artista internacional que empleni estadis de tot el món [Riu.]. El Cesc d’aquí a vint anys serà el Cesc que estarà mirant els següents 20 anys, ser millor i aconseguir tot el que no ha aconseguit en aquest temps. Quan em planti amb 55 i pensi què vull ser amb 75 serà:  “Vull ser el Bruce, el Bruce Springsteen, el boss”. 

Què és la música?
Sonarà cursi, però és el meu dia a dia i és la meva vida. Ara mateix ho he fet així, no sé si és la manera correcta de viure-ho, però és la meva manera, la que a mi em serveix per poder-ho treballar. La música ara mateix és el meu 80 %.