El passat 30 d'octubre havia d'arribar als cinemes Sentimental, l'última pel·lícula de Cesc Gay. El dia abans, però, el Govern va decretar el tancament dels cinemes i de la resta d'equipaments culturals i no va ser fins ahir dilluns que el film va poder arribar a les sales catalanes. 

El cineasta porta a la gran pantalla l'adaptació d'Els veïns de dalt, la versió teatral de la història, estrenada ara fa cinc anys. En ella, ens presenta dues parelles veïnes: els protagonistes, en Julio (Javier Cámara) i l'Ana (Griselda Siciliani), que fa més de 15 anys que viuen junts i no fan més que discutir; i la Laura (Belén Cuesta) i en Salva (Alberto San Juan), que són tot el contrari, una parella feliç, entregada i amb ganes d'experimentar.

La nit en què l'Ana, sense el consentiment d'en Julio, convida els veïns de dalt a sopar, marcarà un punt d'inflexió per al matrimoni que fa aigües. Gay s'allunya del to d'altres pel·lícules com Truman o En la ciudad i proposa una comèdia que posa en qüestió les maneres d'estimar a què la rutina sovint ens aboca.

Com se sobreviu sent cineasta enmig d’una pandèmia, amb unes restriccions tan canviants per al sector? 
Com qualsevol professió, tots estem igual: vivint al dia. Assumint que, a nivell econòmic, evidentment és una hòstia, perquè tens més despeses i en treus menys. Suposo que la decisió està entre tancar i desaparèixer un temps, si és que t’ho pots permetre, o seguir vivint el dia a dia, que almenys és el que hem fet aquí. Fins i tot estem contents d’aquestes tres setmanes, perquè la pel·lícula a la resta del país ha funcionat molt bé. A veure si ara recuperem una mica la part de Catalunya, que sempre és important per a les meves pel·lícules.

I això, tenint en compte que el cinema va salvar el confinament a molta gent.
Tots hem llegit més que mai, hem vist més sèries i, en aquest sentit, això està molt bé. Si treballes o produeixes per a una plataforma, ara són moments fantàstics, per exemple. Totes han crescut exponencialment. Crec que l’hàbit de les plataformes, si abans ja hi érem a prop, ara aquest any amb tot el què hem viscut ja no hi ha casa que no en tingui. I això està bé, perquè al final tothom ja s’ha acostumat a tenir-hi aquest accés, ja sigui perquè vols tenir Netflix, Filmin o HBO, i a més tots les compartim. I és bo, perquè porta la ficció a les cases i hi ha més treball i més producció en el sector.

"Anar al cinema també forma part de quelcom que té que a veure amb la part social i amb el fet de compartir l’experiència de veure una pel·lícula amb algú. No té comparació veure-la al sofà de casa que a una sala i això seguirà existint"

En pot sortir perjudicat, el cinema, de tot això?
No ho tinc tan clar. Penso que l’hàbit d’anar al cinema segueix sent un costum que la gent fa per una altra raó. Com a mínim, jo quan hi vaig és perquè tinc ganes de sortir de casa, de quedar amb algú. D'anar a prendre una copa i d'anar al cinema. M’agrada el fet d’anar-hi, òbviament, però també forma part de quelcom que té que a veure amb la part social i amb el fet de compartir l’experiència de veure una pel·lícula amb algú. No té comparació veure-la al sofà de casa que a una sala i això seguirà existint. Crec que la gent segueix tenint ganes d’això. Ara no és el millor moment, però allà hem d'estar. I és veritat que la meva pel·lícula, en ser una comèdia, necessita més això. Les comèdies han de ser compartides, si no, no tenen sentit.

Hi ha sectors conservadors de l'Acadèmia que veien amb reticència que pel·lícules de Netflix optessin als Oscar.
Crec que hi ha coses que s’han de veure i s’ha d’entendre bé en el sector com es diferencien, no dic que no. Però al final, no deixa de ser portar la ficció, a través del cinema o a través sèries de televisió, a la gent. I ara hi ha més canals pels quals arriba. I s’anirà normalitzant.

És complicat traslladar una obra de teatre al cinema, i mantenir-hi les tres unitats sense que es faci feixuc?
El vaig escriure una mica com escric sempre: escrivint en certa manera una cosa que també podia portar al cinema. És veritat que ja tenia un ull al fet que potser podria fer-la abans al teatre. I resulta que va agafar la forma de producció teatral abans, però no ha sigut mai un text especialment teatral ni tampoc especialment cinematogràfic. Sempre ha estat al mig i, per tant, no ha estat gaire complicat. Va ser molt més difícil adaptar Krámpack. Sí que, com en qualsevol adaptació, hi ha coses que funcionen bé al teatre i que al cinema ja vaig veure que s'havien de canviar. Però no especialment. Crec que s’ha respectat molt el text original i, evidentment, se l'hi ha donat una forma. S’ha mogut, com m'agrada dir. Al set, al pis on passa la història, els personatges es mouen d’una forma molt diferent. Però, com qualsevol procés d’adaptació, és l’evolució d’estar atent als problemes que poden succeir.

"Avui en dia, si alguna cosa ha passat els últims anys, i cada cop més, és aquesta varietat de possibles parelles, el poliamor i totes les noves maneres d’entendre les relacions"

A Sentimental trobem dues parelles oposades: una ben tradicional i l'altra oberta a tenir altres tipus de relacions. Anys enrere, els protagonistes semblarien la parella més normal, però avui dia no tinc tan clar que sigui així.
Sí, tens raó. Com a espectador i de la manera com està explicada la història, empatitzes més d’entrada, o et creus més proper al Julio i l'Ana. Però és veritat això que dius, avui en dia, si alguna cosa ha passat els últims anys, i cada cop més, és aquesta varietat de possibles parelles, el poliamor i totes les noves maneres d’entendre les relacions. I és veritat. Ningú m’ho havia enfocat així, però és interessant. Però en definitiva, a la pel·lícula, en el moment en què es troben aquestes dues parelles, com els explicava als actors per simplificar-ho, estem amb una parella que porta molts anys junta i que està una mica avorrida i que té molts retrets, molta cosa no parlada i molt conflicte latent. I al davant hi ha una parella que està absolutament enamorada, que es passa el dia al llit i és feliç. Això és el gran contrast entre les dues parelles, més enllà de si practiquen més això o allò altre.

Veiem com el personatge de Javier Cámara és escèptic amb les teràpies de parella. Podria dir-se que en fas crítica?
És molt escèptic. Però a la vegada és cert que el fet, encara que sigui des de la ironia d’aquesta veïna que baixa a fer un pica-pica i acaba asseient-los al divan, per molt que el Javi tingui aquesta actitud sempre molt sarcàstica, els confronta i fa que, aquella nit quan acaba, potser sigui una renaixença per a la parella. O almenys s’han atrevit a dir-se les coses d’alguna manera. Es pot fer molta broma d’això, com s’ha fet sempre, i més en la comèdia, però penso que és una professió molt necessària i que tant de bo tothom tingués més l’hàbit de seure i buscar teràpia d’algun tipus. Sigui pels problemes de parella o per altres tipus. Jo he viscut als Estats Units i tinc molt vincle amb l’Argentina i allà és una cosa igual de normal que anar al barber. I aquí no, encara sembla que associem la teràpia al fet de tenir un problema.

Javier Cámara i Griselda Siciliani al rodatge de 'Sentimental', amb Belén Cuesta i Alberto San Juan al darrere

Aquest mateix personatge es passeja una bona estona amb la Serotonina de Houellebecq sota el braç. És un fet casual?
És un fet casual, o d’aquests fets que passen que no saps ben bé fins a quin punt és casual o no. A mi se’m va acudir que el Javier agafés un llibre i tingués les primeres frases d’aquella seqüència sense encarar el personatge de la seva dona. I va agafar aquest. Estava posat allà perquè jo abans havia fet una preselecció de sis o set títols, però no perquè jo escrigués un correu dient a l’equip d’art "vull aquest llibre". Aquestes coses passen, al cine: ha arribat fins allà, però la casualitat va ser que el Javi l’agafés. A mi em va semblar bé i sí que comparteixen, si vols, aquest personatge i aquesta obra de Houellebecq, no ben bé el cinisme, però sí la mateixa fredor.

Marta Nussbaum diu que la rutina pot amagar l'amor. Cal encaparrar-s'hi o és millor deixar morir allò que ja està tocat de mort?
Les relacions de per sí són complicades i necessiten el seu temps. És més fàcil una relació entre veïns que una relació amorosa; és més fàcil una relació entre amics que una relació familiar. Tot depèn de la intensitat i de l’exigència. Òbviament, les relacions amoroses amb la teva parella són les més difícils. Perquè t’exigeix molt de temps i com que no el tenim, ens dediquem a altres coses. I van passant els dies, i vas tapant, i s’acumula. Crec que és això, tan senzill com que no li dediquem el temps que necessita.

"Les relacions de per sí són complicades i necessiten el seu temps. És més fàcil una relació entre veïns que una relació amorosa; és més fàcil una relació entre amics que una relació familiar. Tot depèn de la intensitat i de l’exigència".

Vas ser un dels impulsors de Jet Lag, una ficció que posava qüestions sobre la taula de forma molt pionera durant els 2000 a TV3. Quin record en guardes? Podria renéixer d'alguna manera?
Allò va venir pel meu vincle amb les T de Teatre, òbviament, i llavors quan amb TV3 i elles es van començar a plantejar de fer alguna cosa junts, en aquell moment la sitcom era la moda i venia de tot l’èxit dels Plats Bruts d’en Joel i en Joan Sánchez, etc. En aquell moment, les T de Teatre em van dir: "Osti, per què no ens dones forma tu al projecte, pensa una mica què podríem fer". Llavors, jo vaig inventar-me tot aquest món i vaig coordinar l’escriptura de la primera temporada i després ja està, elles van seguir molts anys i jo vaig entrar ja a la producció d'En la ciudad i vaig deixar-ho. I allà va quedar, elles ho van seguir desenvolupant quatre o cinc anys més que va durar realment. Va ser molt divertit, jo soc molt fan de les sitcoms, a mi aquest format a la televisió sempre m’ha agradat moltíssim i aleshores va ser molt divertit fer-ho. Ara és una cosa que no es porta tant i si fas tele fas una altra cosa, però va ser molt agradable.