Queden cinc minuts per a sortir a actuar. De fons se sent la remor del públic impacient, disposat a gaudir d'una bona estona amb els teus acudits. Tota la platea ha deixat les motxilles carregades amb els problemes personals i amb les preocupacions quotidianes en un raconet del vestíbul per acomodar-se deslliurats a les butaques, amb l'atenta mirada fixada a l'escenari. De cop s'apaguen els llums i el neguit sobre si seràs capaç d'entretenir la gent que ha pagat una entrada per veure't t'envaeix el cos. Els podràs demostrar al final de l'espectacle que ha valgut la pena? La veu en off diu el teu nom i disparada com un coet, i amb una energia imparable, puges els dos graons per accedir a l'escenari. Enlluernada pels focus que t'apunten, saludes aleatòriament a totes les ombres i amb el micròfon a la mà arrenques i dispares el primer acudit.

La protagonista d’aquesta conversa ens deixa entreveure les dificultats d'accedir al circuit humorístic català, els neguits abans de pujar a un escenari i com decideix de fer el salt d'estudiar Traducció i Interpretació a dedicar-se a regalar somriures a la gent que la veu actuar. Charlie Pee (@CharliiePee) és una humorista i guionista que va trobar en la comèdia el seu refugi idíl·lic per combatre les inseguretats del dia a dia. 

Com estàs vivint el confinament?
Prou bé! Sóc feliç vivint amb les meves gosses. Sobretot se’m fa dur durant el cap de setmana, quan necessito fer unes birres amb algú i no puc sortir de casa. No obstant això, podria ser molt pitjor.

Com t’organitzes durant aquests dies?
Com que seguim fent el programa de l’Apocalipsi a Catalunya Ràdio des de casa, em llevo al matí per escriure els guions i deixar-ho tot a punt. Llavors trec a les gosses a passejar i després ja cuino o llegeixo o miro alguna sèrie fins a la tarda, que gravem el programa de ràdio, que des que estem en confinament el fem a la tarda. Ah! I també he fet dos dies de gimnàs a casa.

Com te n'ensurts amb el gimnàs virtual?
[Riu] És terrible! Només ho he fet dos dies, però em sento tan ridícula només de pensar que algú em pot està veient des del carrer...

Com ha afectat la resta de feines que fas?
Al marge de la ràdio, m’ho han anul·lat tot. Des de fa uns anys, m’he dedicat en cos i ànima als monòlegs d’stand-up, però ara ja m’han cancel·lat tots els bolos per culpa del coronavirus. El que em posa més nerviosa del confinament és saber quan podré tornar a actuar, perquè confesso que tinc una necessitat de pujar als escenaris i, a més, és una part essencial de la meva economia. I, ara, és totalment morta.

Creus que el govern espanyol ha actuat bé?
[Esbufega] Segurament no han actuat bé, però crec que és molt difícil gestionar un moment tan excepcional com el que vivim. Haig de reconèixer que he estat molt desconnectada de la televisió, no he mirat les notícies cap dia, perquè em posen nerviosa. Com tampoc puc quedar amb ningú per desfogar-me. Les notícies em generaven un neguit acumulat durant els primers dies que em van provocar molta ansietat. Per això vaig optar per desconnectar de l’última hora i distreure’m d’altres maneres.

Quin paper juga l’humor en aquesta situació?
L’humor és essencial, com sempre. Et diria que ara més que mai, però et mentiria, perquè sempre és indispensable. Crec que riure’ns de les desgràcies és el que ens ajuda a suportar-les millor. És la meva filosofia de vida: em ric de mi mateixa des que sóc ben petita. És una via d’escapament per alliberar-nos de les tensions.

De fet, s’ha vist venir la pandèmia a través de molts mems a la xarxa fins que ens ha tocat de prop...
Personalment, me n'havia rigut molt, del coronavirus, abans que no arribés a Itàlia, quan només era un problema a la Xina. Però em sembla molt important continuar rient-nos-en ara que l’estem patint de primera mà. Conec gent que aquesta crisi la pateix directament, però un toc d’humor, des del respecte, sempre ens ajuda a treure ferro al fet d’estar tancats a casa sense poder sortir.  

Com és Charlie Pee?
Wow! [Riu] Estranya... [Continua rient] Una boja? [Torna a riure...] Sóc igual que com em comporto a l’escenari. Sovint, la gent em diu que tinc un personatge molt ben treballat, però realment sóc jo mateixa. Tot el que explico sempre és real, no m’invento res. No sóc una actriu que agafi un personatge i l’interpreti, sinó que és una versió més exagerada de mi mateixa. Evidentment, sempre ho duus a l’extrem, perquè els comportaments hiperbòlics funcionen bé damunt l’escenari.

Ara has perdut més la vergonya, però sempre expliques que abans eres de les noies que ho passaven malament a les exposicions en públic, no és així?
A la universitat em posava histèrica dies abans de qualsevol presentació oral davant de la classe, fins a l’extrem de trobar-me malament i vomitar pels nervis.  

Com vas revertir aquesta situació?
Fer stand-up és diferent perquè no tinc la càrrega d'haver d'explicar una cosa transcendental i tampoc tinc cap professor que m'avaluï. Aquest punt menys de pressió fa que, un cop damunt l’escenari, amb el primer acudit, totes les angoixes i nervis s’evaporin. Crec que el que em posa nerviosa és parlar seriosament, perquè anys després que em gradués em van contractar per una feina que no era d’humor i també em va anar fatal; vaig tornar a ser la Charlie de la universitat. L’humor destensa i per això és com una arma que em serveix d’escut de les inseguretats.

Vas estudiar Traducció i Interpretació. Per què vas triar aquesta carrera? 
Perquè quan vaig acabar batxillerat era una nena perduda de divuit anys, com tothom qui acaba segon de batxillerat, i no tenia ni idea de cap on traçar el meu camí. Com que m’encantaven els idiomes perquè havia estudiat alemany i xinès vaig apostar per aquesta opció.

I com es va tòrcer la situació?
M’agraden els idiomes, però no m’agrada traduir-los. Els primers anys ho vaig gaudir força, però després de tornar de l’Erasmus va ser una tortura acabar de treure'm el títol. I el dia que em vaig graduar vaig dir: 'no vull tornar a traduir mai més a la meva vida'. I no he tornat a traduir des de llavors. Aleshores vaig decidir de fer alguna cosa que em motivés realment, i així vaig començar els cursos d’stand-up del Gabriel Córdoba, que m’ha obert moltes portes.

Amb què et quedes de les seves lliçons?
Amb tot, perquè no sabia res [riu]. No sabia com escriure un acudit, ni com començar un text, ni on es podia actuar a Barcelona. No sabia que hi havia micros oberts, no coneixia absolutament res. De fet, no sabia què era l’stand-up. Per mi, eren simplement els monòlegs, no era conscient que hi havia una disciplina específica.

Creus que tothom pot aprendre a ser graciós o graciosa o hi ha d’haver un punt de talent?
Tothom pot arribar a fer riure si s’ho proposa. Algú que tingui gràcia natural no té per què ser bo damunt d’un escenari explicant acudits. L’stand-up és una barreja d’escriure bé i defensar bé un text damunt d’un escenari. En aquest cas, l’esforç i el treball pot vèncer al talent natural sense cap mena de dubte.

Està infravalorada la professió de guionista pel fet de no tenir projecció mediàtica directa?
S’ha de valorar molt més la feina dels guionistes. Sense ells, hi hauria molta gent que no seria qui és. Crec que als guionistes ja els agrada quedar-se entre bambolines. Normalment són gent molt reservada i prefereixen no acaparar el protagonisme. En el meu cas, vaig fer un salt una mica estrany. Perquè normalment són els guionistes qui, en un moment determinat, fan el pas de provar stand-up, mentre que jo vaig començar directament fent stand-up.

Tens alguna línia vermella a l’hora de fer comèdia?
No. Es pot fer humor d’absolutament tot. Malgrat això, sempre tinc present el context: és molt diferent muntar tu mateixa un espectacle que quan et contracten per algun esdeveniment en concret. A mi em paguen perquè faci riure a la gent, per això els primers moments són una mica de tempteig per saber què és el que funcionarà durant l’actuació. Però, quan fem micros oberts, la gent ja sap com funcionem i si no els agrada, no tornen.

Dins el sector hi ha autocensura?
A l’escena que hi ha ara a Barcelona d’stand-up el públic acudeix als espectacles per voluntat pròpia, perquè ja sap quin tipus de show oferim. Ens censurem quan anem a un lloc a gravar per a un vídeo que es publicarà a Youtube, perquè m’amoïna que algun acudit es tregui de context i canviï el seu significat. Però no ens autocensurem, sinó que prenem consciència de les conseqüències que pot tenir i l’amplificació que se li pot donar a un simple acudit. Tant de bo poguéssim gravar qualsevol cosa a qualsevol lloc. Prefereixo el clima que es genera entre el públic i jo durant una actuació a una sala, perquè és un moment molt especial, és màgic.  

De què riu més la gent? Què és el que mai et falla?
Depèn. La gent pot riure's de tot. Per exemple, jo vaig començar escrivint en català, perquè normalment parlo en català. Però hi havia un de la classe que no parlava català; quan jo parlava amb ell en castellà a la gent li feia gràcia el meu accent, barrejava idiomes. Llavors, vaig decidir aprofitar aquest plus de gràcia per fer les meves actuacions en castellà i sempre ho  justifico amb l’acudit: 'Soy tan catalana que haré el monólogo en castellano para no gastar el catalán'. Aquest gag és un dels primers que vaig escriure i no m’ha fallat mai.  

Per què creus que l’stand up ha estat sempre una sortida professional tan masculinitzada?
Perquè quan va néixer als Estats Units era una època on les dones s'estaven a casa i els homes eren els qui podien anar als bars. La majoria d’humoristes eren homes, evidentment. Sempre s’ha dit, tot i que no hi estic d’acord, que era una eina dels homes per lligar i follar. Però de mica en mica, aquest món que pertanyia als homes, s’ha anat diversificant amb la irrupció de més dones. Quan vaig començar amb els micros oberts era de les úniques noies que s’hi dedicava. De fet, a molts llocs em trucaven per ser 'la noia dels monòlegs de Barcelona'. Malauradament, encara he de trencar els prejudicis i dir que sóc una dona que vol fer riure la gent.  

Ha estat difícil d'introduir-se dins el circuit humorístic?
Considero que el circuit que hi ha ara l’hem hagut de crear nosaltres. Els nous que arribàvem al sector no teníem espai dins el circuit que existia, no ens sortien actuacions. El que hi ha ara a Barcelona no puc dir que m’hagi costat d'accedir-hi, sinó que m’ha costat molt muntar-lo.

Què n’opines sobre els tuits que diverses humoristes vau fer, previs a la vaga del 8M, deixant en evidència que sou monologuistes durant tot l’any i no només el Dia de la Dona?
Vaig publicar un tuit irònic referent a aquest tema perquè em feia ràbia que llocs on regularment programaven espectacles d’humor, i que mai no havien convidat dones còmiques, de cop i volta el cap de setmana del Dia de la Dona, em truquessin a mi i a altres companyes. Em van escriure de molts llocs diferents per actuar aquell cap de setmana i no vaig actuar enlloc, perquè no em venia de gust. Preferia assistir a la manifestació per reivindicar els nostres drets.