Residint a la Sala Beckett aquesta temporada, Las Chatis de Montalbán ho han petat amb la seva última obra Derecho a Pataleta: la missió més trepidant de les espies de veritat. Berta Prieto i Lola Rosales fa quatre anys que treballen juntes com a parella creativa, i des de la seva mirada que representa una generació de "ties xules", ens mostren el seu punt de vista sobre les contradiccions i el feminisme, els límits de l'humor i el teatre post-xarxes. 

Comencem parlant sobre la vostra última obra. Tothom té dret a pataleta?
Berta (B): Sona molt ingenu dir que sí, especialment ara que està tan de moda això de compartir emocions i els "espais de cura". Vist d'aquesta manera et diria que la vida és una cosa seriosa i que no tothom té dret a pataleta. Però vist com el dret de fer una rebecaria sense sentit, de no ser coherent amb les teves idees,  de no ser assertiva, "cagar-te en tot" i tal... Són enrabiades que no et porten enlloc, però diria que sí, tothom té dret a pataleta. M'encanta que la gent es torni boja.

A l'obra es parlava de contradiccions... Vosaltres en teniu?
Lola (L): Doncs diria que sí, en tots els temes. No hi ha res que tingui clar al cent per cent. Si no hi ha una mica de contradicció, sona una mica feixista: “Només hi pot haver una opinió i punt!”

I amb el feminisme, sentiu contradiccions? Us heu sentit mai males feministes?
B: Crec que mai m'hi he sentit perquè la nostra generació ha inclòs les contradiccions dins del moviment, i no és un dogma que s'hagi de seguir al peu de la lletra. El sentiment no és el de sentir-se mala feminista perquè el moviment parla de coses que interpel·len allò personal. Hi ha idees que sí que podem tenir superclares i pensar que són inamovibles, però també entren les contradiccions entre el que sento i el que penso, el que crec i el que faig... I està bé que sigui així, no hem de buscar la seguretat en les idees per estar tranquil·les. Està guai entendre que res està clar i això no fa que les nostres idees siguin poc importants. Senzillament, fa que siguin dinàmiques i això és crucial perquè les persones evolucionin.

L: Potser fa cinc o deu anys sentia que per ser feminista havia de fer seguir unes idees concretes, i ara m'adono que ja no ho faig i em trobo en una contradicció, però és part d'evolucionar.

B: I també és part de ser una persona viva! Tu mateixa t'has de posar en dubte per no estancar-te. Això em recorda a una frase del llibre Antifèmina de Maria Aurèlia Capmany i La Colita – es diu que eren nòvies i a mi m'agrada pensar que ho eren–, que va ser el primer llibre obertament feminista de l'estat espanyol i va ser censurat. La frase és: "Les monges no entren al convent per una convicció sinó per negar la vida": les monges s'han rendit. Hi ha immobilitat, i si no surts a l'exterior i no surts a la vida, no tindràs contradiccions. Em sembla supercovard – tot i que entenc que és una metàfora i no generalitzo a totes les monges, clar.

Vosaltres, que ja fa anys que sou dins del món del teatre, quina evolució heu notat en vosaltres mateixes?
L: Ara hem fet com un remix del Chinabum, que és el primer espectacle que vam fer fa uns cinc anys quan en teníem dinou o vint. El que més ens ha sorprès és que adreçàvem, d'una manera molt seriosa, problemes que avui ens continuen preocupant. Tot i que ara, des de l'adultesa, veiem amb molta més ironia allò que ens preníem tant seriosament llavors.

B: Totalment. La Lola i jo com a parella creativa estem apostant més per la ironia. És cert que sempre hem fet humor perquè és el que ens surt més natural, però teníem moltes ganes de reivindicar – no sabíem ben bé el què, però volíem fer-ho – i ara que ens sentim més cíniques i més iròniques ho veiem tot d'un altra manera. A més ara "ens hem tret del mig" com a actrius, ja no escrivim per lluir-nos. També sento que cada cop tenim menys coses a mostrar, i cada cop podem fer més el que volem. Quan vam fer Chinabum vam pensar: "Volem fer una obra generacional, de ties, que tothom pugui empatitzar amb nosaltres..." I ara ens la pela tot això. Cal dir que parlem des del privilegi perquè ens surten bastants feines, però abans sentíem la necessitat de donar la tabarra i quedar bé. Ara tot això ens la suda bastant i tenim ganes de fer coses en les quals creiem de veritat.

L: Tot i això, volem deixar clar que continuem reivindicant des de l'humor.

Parlant d'humor... té límits?
B: No estic a favor dels límits de l'humor. Fa uns anys estava a favor de la idea de "si ets un home tal doncs no pots opinar sobre tal cosa perquè no t'afecta". Crec que això ens juga a la contra perquè acaba privant-te de parlar sobre molts temes. També has de tenir en compte que si fas humor de segons què, has d'estar disposat al fet que la gent s'ofengui, i tenen tot el dret del món a ofendre's. Això no vol dir que tu no puguis continuar fent aquestes bromes, però després has d'estar preparat per rebre. Jo estic en el meu dret de fer una obra obertament racista, però la gent racialitzada també està en tot el seu dret de dir-me que soc una cabrona. En comptes de posar límits i dir què està bé i què està malament, hauríem d'assumir el conflicte. La moral és a la vida, però també tenyeix l'art i per mi ha de ser un espai que no estigui regit per la moral, perquè llavors fer art és tope d'avorrit. No es pot dir res i acabem fent obres pedagògiques per a 3r de la ESO.

L: L'important ara mateix és fer bromes ben fetes. El que hauria de deixar de fer-se són les bromes de "Va un blanco, un chino y un negro..." , i crec que els límits de l'humor haurien d'anar més per aquí. Tot i això, també pots fer una broma ben feta i pot venir algú a trencar-te la cara igualment.

B: Hauríem d'intentar fer bromes bones. Els senyors del Club de la Comedia es pensen que no agraden les seves bromes perquè transcendeixen els límits de l'humor, però és un "no bebé", no agraden les teves bromes perquè són dolentes. Una de les coses que vaig aprendre el primer dia fent teatre va ser que si vols fer comèdia, has de riure't primer de tu mateixa.

L: Per exemple, nosaltres partim del privilegi absolut de que som unes nenes blanques de Barcelona.

B: Clar. La meva obra pot agradar més o menys, però jo estic sent honesta i això és l'important. Vull representar allò que em ratlla i allò que penso. I em fa ràbia la gent que va de superelevada i fa veure que ells no tenen contradiccions. És molt important riure't de tu mateix abans de riure dels altres, i ser conscient que les teves accions, la teva existència, no són tan importants. Tots fem el que podem. Per mi és molt important l'honestedat en el teatre.

L: I a part que siguin honestos, que es mullin, hi ha d'haver un posicionament i han d'arribar fons al final amb la broma.

B: Clar, si no corres el risc que algú vulgui trencar-te la cara, no estàs provocant res. Tan de bo em vingui algú amb qui ens hàgim posat i em digui "ets una subnormal", perquè jo li diré: "Tens tota la raó del món!".

Penseu que qualsevol pot fer teatre, o cal una formació prèvia?
L. Nosaltres hem estudiat interpretació com a actrius, i el que hem anat aprenent ha estat d'errors i intuïció. Si tinguéssim formació de dramatúrgia, a saber si ho faríem millor.

B: Doncs jo crec que no. Tenim amics que han passat per escoles de guió i dramatúrgia que surten superbloquejats perquè els posen al cap el que està bé i el que està malament, i després tenen por de fer el que realment volen fer. I jo, després d'haver treballat amb guionistes d'ofici, he de dir que són superavorrits. No saben gens de què va la vida! Tu proposes alguna cosa i et diuen: "És una bona idea, però el clímax arriba a l'escena tal i no es pot trencar aquest moment perquè…" I és en plan: "Tio, les coses ja no funcionen així!". Com pot ser que ens passem el dia consumint internet, ple de codis nous i frescos, i a l'hora de crear una nova narrativa tothom sigui tan clàssic? És molt avorrit. I la gent ara ja no acaba les sèries, va al teatre i es queda sobada. Si pogués tornar enrere faria una formació com humanitats, estudis culturals que et donin un bagatge i uns referents, però en cap cas estudiaria guió o dramatúrgia.

L: honestament, no tenim ni idea del que estem fent, senzillament tenim experiència veient teatre.

B: I no només teatre.

L: No ens guiem per: "El fil principal s'ha de trencar al segon acte perquè aquesta és la norma...". Nosaltres vam pensar: "Ho trenquem aquí perquè ens fa més 'risa'". És un procés molt intuïtiu.

B: si vols escriure has de confiar en la teva intuïció i la teva sensibilitat, i encara que una cosa vagi en contra de la norma, no passa res. Hi ha obres que han guanyat Premis Butaca que a mi em semblen una profunda merda. És important saber per què fas les coses i fins on vols arribar.

Just quan acabem l'entrevista, entren al camerino les actrius Belén Barenys, Natàlia Barrientos i Paula Vicente Mascó. És hora de començar a preparar-se per la funció, així que deixo enrere el camerino on he fet l’entrevista plantejant-me com una obra tan estúpida (en el millor dels sentits) pot apel·lar temes tan profunds com l'autopercepció i el creixement personal i professional.

Em pregunto si quan tingui la seva edat, miraré enrere i sentiré l’afecte que senten elles cap al seu jo del passat, quan van començar en la professió.