- entrevistes -
Publicat el 22 de desembre 2023

Clara Dezcallar (Sant Cugat del Vallès, 1998) ha sigut sempre una persona molt activa. Malgrat que va jugar molts anys al tenis, la raqueta va quedar en un segon pla quan se'n va anar d'Erasmus a Maastricht (Països Baixos) i va començar a utilitzar diàriament la bicicleta.

Posteriorment, va traslladar-se a Andorra, on es va comprar la seva primera bicicleta de carretera i va començar a apassionar-se pel món del ciclisme. Ara, després d'haver pedalat per Kirguizstan, Uzbekistan, Tadjikistan, Nepal, Marroc i Índia, Dezcallar s'ha convertit en una de les poques dones en acomplir aquestes fites en solitari.


Com vas decidir on seria la teva primera ruta?
Bona pregunta. És la qüestió que vaig fer-me a l'inici: "On vaig?". Va haver-hi un canvi de plans, ja que jo me n'anava al Nepal de motxilla, però després no ho vaig veure clar per tema de monsons i vaig decidir reformular el viatge: me'n vaig en bici, no me'n vaig en motxilla i me'n vaig als stans... No, me'n vaig al Nepal.

Els stans?
Quan dic stans, em refereixo a Kirguizstan, Uzbekistan i Tadjikistan. Són tres països de l'Àsia Central molt poc coneguts per la població occidental (jo inclosa). Sí que és veritat que havia escoltat, llegit i estudiat diverses rutes de bikepacking i les tenia al cap. També tenia present que eren llocs bastant remots, que el turisme hi ha arribat poc. Però tenia un amic que fa uns anys va fer una ruta pels stans, i vaig trucar-li: "Què tal si m'animo a fer aquests tres països? Soc dona, vaig sola. Ho veus viable, ho veus factible?" I em va dir: "T'encantarà, ves-hi, anima't". I vaig dir, vinga, doncs comencem per Kyrgyzstan.

Ets dona i vas sola, com s'afronta tot això?


Quines rutes has fet?
Vaig començar a Kirguizstan, vaig agafar un vol de Barcelona a Bishkek, la capital, i vaig tenir molta sort perquè de Kirguizstan vaig poder creuar a Tadjikistan per frontera terrestre. Dic que vaig tenir molta sort perquè quan vaig començar el viatge aquella frontera estava tancada, però després van obrir-la. I més tard va venir Uzbekistan. Aquest és el bloc dels istans, jo diria. Després vaig allargar una mica més i me'n vaig anar al nord de l'Índia, al Ladakh. Vaig agafar un vol barat des d'Uzbekistan fins al nord de l'Índia. I en el meu cap aquest és un altre bloc. Nord de l'Índia i Nepal, segon bloc.

Com va anar per l'Índia?
Vaig creuar el Ladakh, que és espectacular, una mescla de l'Himàlaia hindú: és tibetà, és budista... Realment no té res a veure amb la imatge de l'Índia que tenim. I vaig anar baixant fins a la frontera amb el Nepal. Vaig arribar a Pokhara, on vaig fer la volta als Annapurnes amb bici. I d'allà me'n vaig anar a Katmandú, la capital, on vaig haver de fer un break de bici perquè estava molt saturada mentalment, cosa que va ser genial. Em vaig escoltar i me'n vaig anar a fer un trekking. Físicament no vaig parar, però mentalment sí. I d'allà vaig anar al Marroc, a Marràqueix i a l'Atles, on soc ara. Així que aquesta és més o menys la ruta. 

Com planifiques les rutes?
Una vegada comences vas agafant el tranquillo. Jo estic tot el dia llegint blocs, rutes i preguntant. La preparació d'aquest viatge va ser d'un mes o així. Un cop estic en ruta, quan estic en moviment, necessito tres o quatre dies d'stop, de pensar, de planificar. Perquè de si alguna cosa m'he adonat és que viatjar cansa molt, us ho prometo.

Físicament o mentalment?
Cansa molt tant físicament com mentalment: és una planificació i una adaptació constant. Jo a vegades penso: és que vull Netflix and chill, és que no vull res més. Haver de pensar com arribar aquí, on acampo, on dormo, on hi ha aigua, on puc trobar menjar... i de vegades penso: no puc. No em vull aixecar, no vull rodar. Però bé, el global renta molt.

Recuperar-se és ràpid?
Ui... El físic t'hi recuperes ràpid. Si al mental no li dones espai per serenar-lo, allà és perillós. Perquè si mentalment estàs saturat, o sigui, no fas descompressió, és quan el sentit del viatge cau en picat: Què faig aquí? Quin sentit té? No vull rodar més, no gaudeixes dels paisatges, no gaudeixes dels nous estímuls. Heu de pensar que porto cinc mesos cada dia rebent estímuls nous. I m'han passat tantes locuretes fins al final del dia i et poden passar tantes coses... Però és això: el físic es recupera ràpid, en dos dies has parat, menjat i dormit. El mental, si no el cuides, si no l'escoltes, és molt més difícil.

Quin ha estat l'aventura de més risc?


Tens alguna mena de ritual motivacional per afrontar aquestes rutes?
Crec que l'autoestima i l'ego, per fer aquest tipus de viatge, els has de tenir treballats. Primer, perquè passes moltes hores amb tu mateix i, per tant, has de tenir una bona autoestima treballada i un bon ego, perquè sense aquest punt d'ego no arrenques. I hi ha algun punt del viatge que he estat una mica més fluixeta, de procrastinar, perquè no arrencava i no tenia empenta. Sí que és veritat que no faig cap mena de ritual.

Què fas?
Simplement m'estructuro, planifico, intento menjar i dormir tot el que pugui. A més, comunico on estaré i la ruta que faré al WhatsApp que tinc amb la meva família perquè segueixin el meu puntet en el mapa, per si em passa alguna cosa. L'únic que faig és 5, 4, 3, 2, 1 i vaig, ja està. Aquest és el meu ritual.

I durant el viatge?
Si escolto música, és que estic fotuda. Aquesta és la premissa. Durant la ruta, quan estic ciclant, no acostumo a escoltar música. Penses en les teves coses. La gent pensa que penso molt, però realment quan gaudeixes és quan la ment està en blanc. Començo a pedalejar i estic out. Sí és cert que vaig pensant en les meves coses, però coses tan senzilles com les teves, però el que està clar és que no m'avorreixo. També visualment reps molts estímuls, llavors quan arribo a un poble, estic atenta, faig una parada, menjo, parlo amb la persona local... Tot és molt dinàmic.

Què més?
Una altra cosa és que demano a tots els meus amics que m'enviïn pòdcasts, que realment són notes de veu sobre allò que estan fent, perquè quan no tinc connexió me les descarrego i les escolto a la nit i així sé de les seves vides.

Sempre sola o alguna vegada acompanyada?


Quan i per què decideixes començar a compartir a les xarxes tot el que fas?
Crec que el tema de xarxes és un tema complicat, divertit i intens. La veritat és que a les meves xarxes i el meu perfil sempre he compartit les meves aficions, els meus moments, però sense anar més enllà, un perfil molt normal. Les xarxes m'han donat aquest espai de reflexió, de poder-me expressar i de poder mostrar el que jo estava fent. Tot va començar perquè un amic meu, que està patrocinat per una marca de roba de muntanya, em va dir: "Clara, això que estàs fent no ho fa molta gent. I això de fer-ho sola, sent noia, doncs tampoc. Per què no intentes presentar el teu viatge i parlar amb alguna marca?"

I llavors t'hi vas animar?


Tens algun cas concret que hagis tu mateixa recomanat les rutes a algú t'hagi escrit?
Sí. Jo sempre dic que això és una cadena de favors. Quan comences el viatge així, t'adones que la humilitat et fot una bufeta a la teva cara. I hem d'aprendre que t'ajudin sense rebre res a canvi. I hi ha bastant gent del món bikepacker que em demana els tracks. Cap problema, cadena de favors. Jo t'ajudo a tu i tu ajudaràs a un altre. Perquè a mi m'han ajudat, he demanat tracks, mapes, rutes, etc. I els he rebut. Jo també intento fer àlbums de rutes a través de l'aplicació Komoot, que és una app de rutes. I després les publico per si algú les necessita. També m'agradaria, post viatge, escriure algun article.

Quin és el país, ciutat o zona que més t'hagi agradat?
Tinc un rànquing de rutes que més m'han agradat. Els països depenen de moltes coses, però si hagués d'escollir-ne un, et diria l'Índia del nord. I després, Tadjikistan i el Nepal. Però a nivell de rutes posaria en el top 1 la Vall del Zanskar, que és una vall molt remota al nord de l'Índia. Com a top 2, et diria la Vall de Bartang, al Tadjikistan. Com a top 3, Spiti Valley, al mig de l'Índia. En el top 4, la ruta al circuit dels Annapurnes, al Nepal. Aquesta la poso per l'èpica de l'aventura, tota plegada. I top 5 potser el Marroc. La ruta de les caravanes. Encara no l'he acabat, però està sent bastant bonic.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —