La Clara Queraltó ve del Pla del Penedès, un d'aquells pobles de poc més de mil habitants on la veïna del quart controla a quina hora vas a comprar el pa. És filòloga i escriptora i s'ha especialitzat en teoria de la literatura. Treballa com a professora de llengua i literatura catalana a un institut de Sants i d'ençà que va començar aquesta feina va haver de traslladar-se, però els vincles amb el seu poble natal fa que gairebé cada cap de setmana hi acabi anant. És aquell lligam poble-ciutat dels que no en som, de ciutat.

Amb la seva primera obra El que pensen els altres (Proa, 2018) va rebre el Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions el 2017. Quatre anys més tard compta els dies perquè es publiqui (l'1 de setembre) la seva propera obra Et diré R. Tot i que és una fidel consumidora i amant dels relats curts, aquesta vegada ha posat un peu en el món novel·lístic. De tota manera assegura que és trist que "a vegades sembla que fins que no has publicat una novel·la no pots anar com a escriptor amb el cap ben alt".

Parlem amb ella sobre la dificultat d'escriure relats breus, sobre el fet de despullar-se literàriament, de la situació del català a les escoles i en certa manera, de com s'imagina el futur de la llengua.

Què pensen els altres?
No ho sabrem mai, què pensen els altres. El més fotut és que a vegades ens preocupa i ens obsessiona massa. Potser és millor no saber-ho i viure més tranquils.

Creus que ens importa massa?
Sí. Tot i que és complicat trobar un títol per un recull de contes, tenint present que són molt diferents i que poques coses els uneixen, em va venir al cap la frase de El que pensen els altres, una frase que em quadrava amb els personatges i amb mi mateixa. Tendim a construir-nos a partir del que pensaran els altres, sobretot a través de les xarxes, on dissenyem un món que a vegades sembla que els altres l'hagin de validar.

En una entrevista vaig llegir que t'agradava molt poc mostrar-te.
Poquíssim.

"Sóc una persona que li agrada estar en un segon pla, de perfil molt baix, i escriure és una mica el contrari; és exposar-te"

El fil conductor de la majoria dels teus contes són emocions poc positives: l'angoixa, la soledat, la tristesa, la mentida, el penediment, la culpa... Et fa por despullar-te literàriament i que la gent les associï amb episodis personals?
Molta. De fet és una de les coses que pitjor vaig viure en el moment de la publicació dels contes. Tenia la sensació que la gent em mirava per dintre. Ara em passa el mateix: al setembre publico una novel·la i estic igual. Estic en aquest moment de dir 'ostres, això d'aquí res ja no només serà teu, sinó que ho tindrà tothom, i per tant, ja no depèn de tu el que puguin pensar, si els agrada o no els agrada'. A vegades no sóc jo el personatge dels meus contes, però la gent tendeix a confondre-ho, a fer-se una imatge. És veritat que sóc una persona a qui li agrada estar en segon pla, de perfil molt baix, i escriure és una mica el contrari; és exposar-te. I a la que t'exposes, evidentment, agrades o no agrades.

Estàs posant a l'abast de tothom la possibilitat que et relacionin amb els personatges dels teus contes i els principals eixos.
Exacte. Sobretot els temes, que al final són temes que a mi em preocupen. Llavors és això: què poden llegir de mi? Diuen que si rasques sempre trobes alguna cosa de l'autor, evidentment tot passat pel sedàs de la ficció i emmascarat.

Tornant a la novel·la que publicaràs al setembre. Què ens en pots dir? Per què una novel·la i no contes?
A totes les entrevistes que em van fer arran de guanyar el Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions (2017) vaig dir que seguiria publicant contes perquè m'agrada molt llegir-los i escriure'n. No ha estat així. En un conte ja tens un món construït i tu simplement ensenyes una pinzellada, com si miressis per un forat. En canvi, a la novel·la, aquest món l'has d'explicar i sobretot, l'has de tenir molt ben armat.

"A vegades sembla que fins que no has publicat una novel·la no pots anar com a escriptor amb el cap ben alt"

I què et va portar a endinsar-te en el món de les novel·les?
El resum és que tenia una història en ment per a un conte, però vaig pensar que era més llarga i que podria ser una novel·la. M'hi vaig enfangar i ho he patit. Al final és una feina de més envergadura, molt més material, els personatges se t'enganxen... El títol és Et diré R i parla d'una noia jove que arriba a la ciutat, es posa a viure amb una amiga i es queda embarassada sense voler-ho. Hi ha tres eixos: la maternitat no volguda, l'amistat i una relació d'amor nociva, tòxica.

"En el món editorial tampoc fan tanta promoció dels llibres de contes perquè no es venen tant; però llavors penses, potser no es venen tant perquè no se'n fa tanta promoció"

Tot i que Catalunya és un país amb força potencial de relats breus (Calders, Monzó, Moliner), tendim a pensar que l'alta literatura és la que passa per la novel·la. Per què ens passa això?
És curiós el que passa aquí. En altres tradicions com la llatinoamericana o l'anglosaxona, al relat breu no se'l considera el germà petit de la novel·la, i aquí una mica. És com que a vegades sembla que fins que no has publicat una novel·la no pots anar com a escriptor amb el cap ben alt. En el món editorial tampoc fan tanta promoció dels llibres de contes perquè no es venen tant; però llavors penses, potser no es venen tant perquè se'n fa tanta promoció.

Què et captiva dels relats breus?
M'agraden molt per aquesta cosa de condensació, d'haver d'omplir buits, la sensació d'intensitat. Per exemple, com a professora de literatura em funcionen molt bé els relats curts amb els alumnes. És una unitat narrativa breu i segur que la podem llegir a classe, que l'entenem tots, que en podem parlar... Una novel·la també la pots llegir a classe, però és més feixuga. Vull dir que jo animo a tothom a llegir contes. (Riu).

Haver de condensar i explicar una història en una, quatre o vint pàgines no és fàcil. Vull dir, l'extensió importa.
Exacte. Hi ha qui diu que és més complicat escriure un relat que una novel·la.

De fet, Sánchez Piñol, autor de La pell freda i Victus, explicava que per a ell la dificultat d'escriure anava de la poesia, al relat breu, seguit per la novel·la.
A veure, també et diré que l'he patida, la novel·la. (Riu). Sobretot per això que et deia: l'has de tenir molt ben armada i estructurada. És una feina de planificació i revisió. Jo he fet molta feina de revisió i crec que a l'hora de planificar, com que venia del relat, potser no vaig tenir una estructura prou clara des del principi. Això m'ha obligat a modificar-la, i ha estat un procés que m'ha fet patir. La dificultat d'escriure un relat implica treure accessoris: tenim 15 pàgines, fes-me mirar cap a allò que és important.

La Clara a un dels patis del campus Ciutadella de la UPF, amb la mascareta en mà perquè es respectava el famós lema "distància, mans, mascareta"

Recordo que a una entrevista de Nació Digital explicaves que vas escriure amb només cinc dies el conte que parlava sobre la violència de l'1 d'octubre des de la perspectiva d'un antiavalot. Entenc que una novel·la no l'escriuràs en cinc dies, però quin procés creatiu acostumes a seguir? Bàsicament, què fas amb el full en blanc?
Primer has de tenir molt clar què vols explicar i cap a on va, perquè, si no, serà un mareig. El dels antiavalots va ser l'últim conte de la sèrie de relats, i vaig pensar que seria interessant explicar les vivències d'aquell dia des de l'altra banda a través de la ficció. En literatura és interessant no ser obvi. Posar el lector contra la moral, contra el que ell creu que està bé. Em va semblar més interessant explicar-ho des de la perspectiva d'un antiavalot que s'ho passa fatal fent mal i que ho viu com un acte de venjança, que no pas des del punt de vista que durant aquells dies tots teníem molt assumit.

"En literatura és interessant no ser obvi. Posar el lector contra la moral, contra el que ell creu que està bé"

Estem tan sobresaturats de violència que poques coses ens impacten.
Hem normalitzat completament la violència, i a vegades, a través de la ficció hi ha una escletxa per arribar més endins.

Tornant al full en blanc, com t'ho fas?
Els principis i finals són molt importants. El final ha de ser un cop de puny, si no, no ens hi posem. El que més m'emociona de llegir contes és que et quedis perplex al final. M'obsessionen els finals en el sentit que han de tenir el to i el punt que busco.

Tens clars, els finals, abans de posar-te a escriure?
Sí, sí, claríssims. Fins i tot puc tenir clara la frase. Llavors a vegades és fer el recorregut a la inversa.

En el recull de 18 contes El que pensen els altres hi fas parlar diverses generacions. No n'hi ha cap que porti la veu cantant o que sigui més protagonista que la resta. Però creus que hi ha alguna generació que no escoltem prou?
Els joves, precisament per això, perquè són molt joves. A vegades ja és un argument per menystenir-los, pel simple fet de ser joves. És allò típic de 'quan creixis ho sabràs'. I després també penso que escoltem poc la gent gran. Només tenim en compte les edats mitjanes, que al final són les veus portants.

"El problema és que els joves acabin associant el català amb una llengua formal, acadèmica, mig artificial que és la que senten a l'aula, però no la senten a enlloc més"

Com a professora de llengua a secundària, què en penses de l'acusació "els joves mataran la llengua, faran que es perdi tota la genuïnitat".
No. Penso que no. Sí que és veritat que estem en un moment alarmant, les xifres de l'Idescat ens diuen que l'ús social del català és a un llindar molt baix. En el meu cas, he vist que en l'ús social, és a dir, als patis, passadissos i canvis de classe, la llengua no és el català; és el castellà. És un fet. Llavors el gran problema és que els joves acabin associant el català amb una llengua formal, acadèmica, mig artificial, que és la que senten a l'aula, però no la senten enlloc més. El problema és creure que pots viure a Catalunya sense conèixer ni parlar el català.

I precisament l'oci que consumeixen els joves està descatalanitzat.
Sí, i per a mi la solució és aquí. Que es facin injeccions, que es facin més sèries com Merlí, que es creïn plataformes com el Canal Malaia... La meva generació va créixer amb un canal que era el 3XL, que ara ha desaparegut. S'han de tenir referents i per fer viure una llengua l'has de fer necessària i útil. Necessària només la faràs amb l'obligatorietat i útil ho serà si els joves, per accedir a un producte cultural, ho han de fer en català, com va passar amb Merlí.

"Tot i estar escolaritzats en català a vegades arriben a quart d'ESO i em diuen 'profe es que a mi en catalán no me sale'"

Com veus l'ús social del català a les aules?
Els alumnes a classe sí, fem la classe en català i parlem en català, però a vegades no s'hi senten còmodes. Tot i estar escolaritzats en català a vegades arriben a quart d'ESO i em diuen 'profe es que a mi en catalán no me sale'. S'ha d'incidir en els usos orals. Si hem vist que els alumnes el saben escriure, però no el parlen, hem d'anar cap aquí, evidentment, sense abandonar l'ensenyament tradicional de l'escriptura i lectura. I l'escola, dels usos orals, no se n'ocupa gaire.

Com ho faries?
Amb activitats avaluatives en què l'alumne s'hagi de posar davant d'una càmera i parlar en català, per exemple. A Valls, d'on van sortir els informes alarmants on s'evidenciava que els alumnes mai no parlaven català fora de l'aula (és a dir, al passadís, pati), van iniciar una mena de pla de xoc: feien activitats que no tinguessin res a veure amb l'esfera acadèmica, algunes eren vídeos de Tik Tok, Instagram, raps... El que feien era: "va, associem el català amb un món que per a vosaltres està completament descatalanitzat". Només amb això no n'hi ha prou, però ho trobo molt interessant.

Tot siguin les petites coses. Si t'haguessis d'imaginar el català del futur (a vint anys vista), com el veus?
No sé si dir-te que ara mateix sóc massa optimista, però m'agradaria imaginar-me'l fort. Les llengües canvien, és així, llavors hi hem d'incloure nous termes, potser una nova mirada de gènere com els pronoms no binaris. La llengua és més important del què pensem, designa una realitat, és performativa, llavors també ens ha de fer mirar realitats que si no les anomenem, no existeixen.

No sabem què existirà o deixarà d'existir a vint anys vista, però una realitat més propera és el debat sobre llenguatge eròtic en català que organitza el Diari de Barcelona, així que us deixem amb una prèvia de la filòloga i escriptora Clara Queraltó: