Qui més qui menys, tothom ha anat alguna vegada al cinema amb un parell d'amics i s'ha passat tot el camí d'anada comentant quines expectatives tenia respecte la pel·lícula que anava a veure i el de tornada explicant si aquestes s'havien complert o no. Fa uns quatre anys, l'Adrià, el Jordi i l'Oriol, tres amics de Badalona, van decidir convertir aquesta experiència en el contingut del seu canal de YouTube, 'Criticutres', que ja acumula gairebé 1.300 subscriptors i 135 vídeos.

En un moment en què la creació de contingut en català a les xarxes socials es troba al centre del debat sobre la llengua, els joves i els mitjans de comunicació, parlem amb ells sobre els motius i els reptes de la seva proposta.

Quan i per què decidiu començar 'Criticutres'?
Oriol: 'Criticutres' va començar fa quatre anys, però no buscàvem fer un canal de YouTube ni fer-nos famosos, sinó que, simplement, els tres des de petits hem estat amics, hem anat al cinema i ens ha agradat criticar-nos els uns als altres dient-nos “per què t’ha agradat aquesta pel·lícula si és una bírria” o “per què no t’ha agradat si és la millor del món” i totes aquestes coses. Molta gent ens va dir que teníem gràcia i vam pensar de posar-hi una càmera al davant, i vam fer una primera prova asseguts al sofà però era molt poc natural perquè nosaltres som dels que van al cinema parlant i tornen del cinema criticant-se. Llavors vam pensar que el millor era posar la càmera al cotxe perquè molts cops anàvem en cotxe, i va ser tot molt natural, la veritat.

Jordi: Una de les coses que ens va fer penjar-ho a YouTube va ser el fet que fa quatre anys, quan estàvem començant-ho a fer, s’estava començant a moure el tema dels primers creadors de contingut en català i estava molt sobre la taula el debat sobre la llengua, tot i que ara està pitjor. Volíem que hi hagués un espai de cinema en català a YouTube, més en clau d’humor i més accessible a tothom, però que fos en català sobretot perquè creiem que és un gran dèficit ara mateix, tot i que déu n’hi do la quantitat de persones que ho fan, però creiem que és important perquè la llengua perduri, bàsicament. 

Què té el cinema que no tenen altres disciplines artístiques?
Adrià: Per mi tota obra és bona si darrere hi ha una història, aleshores, quan veig un quadre, com que no hi entenc, no puc apreciar-lo gaire. En canvi, en el moment en què m’expliquen el context històric o la història que hi ha al darrere, tot el que l’envolta, és quan em comença a agradar, i el mateix em passa amb un poema o amb qualsevol obra artística. Al cinema, la història ja és intrínseca, llavors és molt més senzilla de veure. A mi m’agrada una bona pel·lícula quan té una bona història i penso que amb les altres obres és el mateix, però amb el cinema la veus més ràpid. En canvi, amb les altres obres, te l’han d’explicar o està més amagada darrere.

J: Tot i que hi ha pel·lícules on el missatge no és tan clar, com The Lighthouse (2019), per exemple, o pel·lícules més d’autor on la idea que hi ha darrere o la crítica que vol fer o el que vol transmetre està amagat darrere d’una fotografia diferent, d’una òptica diferent... Crec que dins del cinema hi ha molta metàfora però, a la vegada, el que em fascina és que és una barreja de disciplines, és un treball en equip molt bèstia. Òbviament hi ha de tot, com a la música, que hi ha el més comercial o el menys comercial, coses ja pensades perquè agradin i coses que intenten plasmar una idea. A mi m’agrada molt perquè és veure en moviment el que veuríem en una novel·la gràfica.

Sempre defenseu molt que cal anar al cinema per veure cinema. Per què?
A: Perquè, a part de la nostra vessant pureta, que ja tenim i que ja hem assumit que tenim, de “el d’abans és millor i el d’ara és dolent”, penso que cal anar al cinema per dues coses. Primer, la concentració que es té al cinema no es té enlloc més, almenys per experiència pròpia, perquè a casa ara estic mirant el mòbil, ara m’aixeco un moment i poso pausa... veure una pel·lícula a casa teva o a casa d’un amic és diferent.

I segona?
El cinema t’obliga a que hi hagi un camí d’anada i un camí de tornada, perquè no sé si hi ha molta gent que té el cinema a peu de casa, però en general no és habitual, aleshores aquest camí per mi també forma part de l’experiència del cinema. Si es perd el cinema es perd el camí i el camí és on es comenta, on es parla del que t’ha agradat i del que no. I això, quan estàs a casa, no és el mateix.

La gent va al cinema?
A: Déu n’hi do, sí. Es va parlar que la pandèmia havia afectat molt al cinema i també les plataformes digitals, i és veritat, hi ha cinemes petits que han hagut de tancar, però hi ha pel·lícules com Alcarràs (2022), per exemple, que hi vaig anar fa uns dies i tenia el cinema a petar. I també passa amb pel·lícules d’aquestes de blockbuster. Evidentment, si busques una pel·lícula d’autor, el que creiem és que el seu lloc no acabarà sent el cinema perquè al cinema ens acabaran dient que això no els surt a compte, però pel·lícules de blockbuster segueixen omplint sales. Que morin els cinemes? Potser no ho crec perquè no ho espero, és més un desig que una creença, però, pel que estem veient, no té pinta que sigui a curt termini.

Us heu plantejat fer crítiques de pel·lícules de les plataformes digitals?
O: És l’eterna pregunta... realment vam fer la crítica de La vieja guardia (2020) de la Charlize Theron de Netflix i també l’Snyder Cut de La Liga de la Justicia (2021) i ho hem plantejat més d’una vegada, però sempre acabem pensant que no, que el que nosaltres volem defensar és l’anar al cinema, que és un nínxol que perdurarà i que creiem que és una causa a defensar. I de les plataformes tens deu mil articles, deu mil comptes de Twitter i de YouTube que ja ho cobreixen.

A: De fet, quan ho hem fet ha estat per una causa major, en general, perquè al cinema no s’estrenava absolutament res perquè estàvem en pandèmia o, en el cas de l’Snyder Cut, perquè només sortia a plataformes digitals i era més pel morbo que donava que no per res més. 

Quin creieu que és l’estat de salut del cinema català ara mateix?
A: Dolent. Crec que hi ha persones com la Carla Simón que fan molt bona feina i molta falta, però és que, al final, com que és un tema econòmic, sempre prima el mateix. Igual que amb les xarxes socials, com que en castellà em veurà Llatinoamèrica, em veurà Espanya i em veurà molta més gent, doncs vaig a fer-ho en castellà. 

J: El cinema en català el que necessita és trobar el recolzament, econòmic i no tan econòmic (tot i que al final tot va lligat) per trobar la motivació per tirar endavant. La Carla Simón és un gran exemple, ha fet les pel·lícules amb més baix pressupost. Nosaltres com a canal podríem anar més a veure pel·lícules en català o de producció catalana però al final també, com ha dit l’Adrià abans, prima la pela i també la disposició que tenim nosaltres, que no és que puguem anar al cinema cada dia. Al mes surten moltíssimes pel·lícules, i al final anem a veure les que tenim ganes de veure des d’un bon inici, o que tenen molt de ressò. Sí que és veritat que Alcarràs ha tingut molt de ressò i hem fallat estrepitosament, però ja et dic que tenim un calendari apretat, l’edició no acompanya i ara mateix estem una mica així.

Quins creieu que són els seus punts forts i febles?
A: A mi el que em passa és que empatitzo molt més amb els personatges perquè s’assemblen molt més a mi. Vulguis o no, un personatge que han fet als Estats Units no ha tingut el teu entorn ni el teu context, pensa i actua diferent, tot i que ens hem acostumat a veure personatges que actuen així a les pel·lícules. En canvi quan veig el cinema en català, per les maneres de dir i de fer, tinc la sensació que el personatge s’assembla molt més a mi i llavors la història m’agrada més. A mi no m’agrada el cinema costumbrista, però en canvi m’agrada Alcarràs, i és únicament perquè la nena que juga al camp del seu pare em recorda a mi quan era petit i jugava al camp del meu avi. 

Per què us vau unir a la comunitat de Creadors TV?
O: Quan vam crear el canal realment n’hi havia molt pocs i era una comunitat que intentava fer una mica de ressò. Al sentir d’ells vam pensar que era el més lògic relacionar-nos-hi directament i és que jo crec que la connectivitat entre col·laboradors és fonamental. Hem fet un parell de col·laboracions i ens agradaria fer-ne més, ens hem de recolzar els uns als altres.

D'on va sortir?
Creadors TV va sortir directament dels creadors i no hi ha la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ni ningú al darrere, va ser una gran idea i una gran proposta. Per això quan vam sortir va ser gairebé automàtic, ens van contactar i des de llavors ens hi vam unir. Ara, per sort, comencen a sortir algunes organitzacions que, a més, estan portades per la CCMA o alguna entitat governamental que esperem que tinguin més força que Creadors TV perquè aquí hi som només els creadors.

De fet, cada vegada són més els creadors de contingut en català a Internet que acaben treballant en mitjans de comunicació. 
A: El problema també d’això és que no es queden en exclusivament creadors quan acaben sent absorbits per la Corporació, sinó que acaben treballant per a ella. Tot acaba acabant al mateix punt, que és la Corporació. Els entren en un programa de ràdio o de tele, no són independents.

Et sembla malament?
No estic en contra de la Corporació, però veig que tot acaba en el periodisme i en “anem a fer un programa amb aquesta noia o amb aquest noi que tenen molts seguidors perquè així tenim nou presentador jove”. I aquest no és l’objectiu, l’objectiu és que a YouTube hi hagi contingut en català, no que posis en un programa de ràdio un tio que té 50.000 subscriptors. La ràdio ja sabem que funciona, ara volem que funcioni YouTube en català.

O: No s’està donant suport a que el creador segueixi creant, sinó que li donen feina al creador perquè creuen que la petita audiència que tingui els acabarà repercutint a ells.

La vostra comunitat és petita però molt participativa. És un reflex de l’audiència catalana en general a Internet?
J: No et sabria parlar en termes generals perquè tots els creadors en català que he vist tenen un públic molt específic. El que fa videojocs té gent que juga a videojocs i que més o menys té la seva edat o similar dins la mitjana d’edat i hi comparteix uns gustos. A nosaltres ens passa: la majoria de gent que ens segueix normalment és un tio, blanc, caucàsic, d'entre 35 i 45 anys, deu anys amunt, deu anys avall, i això no vol dir que tothom sigui així, ens segueixen altres perfils. No veig una comunitat catalana tan genèrica com sí que ho veig en castellà o en anglès. En català tot això encara s’ha de normalitzar i crec que quan arribem a aquesta normalització sí que hi haurà gent de tot arreu anant d’una banda a una altra.

A: El problema és que ja s’ha après YouTube en castellà, llavors és molt complicat posar-te un canal en català i trobar-li l’atractiu, perquè ja dius: “En català, quin pal!”. És com quan veus Bola de drac en castellà, que dius: “Uf, quin pal”. Perquè això no passi, has de veure 200 capítols perquè deixi de semblar-te estrany. Doncs el mateix.

Quin és el futur de Criticutres?
A: Vam fer una reunió fa pocs dies on vam parlar de com podíem arribar a més gent fora d’aquest perfil que deia el Jordi. Volem intentar obrir-nos a un altre públic per veure si hi arribem.

O: El problema és que generar contingut en català i que sigui, no rendible, però sí sostenible, és molt complicat, perquè com que no genera res tot ho has de fer tu. Treure constantment un vídeo en català ben tractat, ben cuidat, ben editat i ben mimat, és molt complicat. Són moltes hores, els tres treballem i ens costa combinar-ho. Estem intentant buscar maneres i fórmules per poder seguir traient contingut de manera més regular, perquè ara mateix ens és molt difícil.

En castellà us passaria?
En castellà si creixes una mica i treus algun benefici pots començar a pagar editors i tal. Però en català ara mateix generar qualsevol tipus de benefici és impossible. Per tant, mantenir una estructura que et permeti treure contingut de manera constant és impossible també. 

Acabem amb algunes recomanacions. És difícil triar, però podríeu dir quina és la vostra pel·lícula preferida?
J: The Life Aquatic (Wes Anderson, 2005).

O: El senyor dels anells: la Germandat de l'Anell (Peter Jackson, 2001).

A: El senyor dels anells: les dues torres (Peter Jackson, 2002).

I la pel·lícula catalana preferida?
J: La Vampira de Barcelona (Lluís Danés, 2020).

O: Estiu 1993 (Carla Simón, 2017).

A: Alcarràs (Carla Simón, 2022).

I, per últim, la vostra crítica preferida de 'Criticutres'?
J: La d'Endgame (Antohony i Joe Russo, 2019) o la d'El Padre (Florian Zeller, 2020).

O: La de Predator (Shane Black, 2018).

A: La d'Aladdin (Guy Ritchie, 2019) o la de Nomadland (Chloé Zhao, 2020).