Cronopios: “Això ho puc dir modestament: la gent s'ho passa de puta mare als nostres concerts” - Diari de Barcelona
Cronopios
Cooperativa de músics idealistes
“Això ho puc dir modestament: la gent s'ho passa de puta mare als nostres concerts”
Abans del 2018, els cronopios eren uns peculiars personatges dels contes de Julio Cortázar. Ingenus, idealistes i sensibles, segons l’escriptor. A partir d’aquell any, la paraula va passar a ser polisèmica gràcies als Cronopios, un grup de músics, igual de peculiar, de Cerdanyola del Vallès, que ja porta un àlbum, un EP, i una gira per la península a l'esquena. El nom del grup els ve de l’institut, quan llegien llibres manats de filosofia i feien festes de Sant Jordi i Nadal, on “ens ajuntàvem quatre bojos a fer bogeries a l’escenari”. Anys més tard es van reunir de nou, els mateixos amics de sempre, i van decidir mantenir el nom de l’adolescència.
L’últim treball del grup, Jungla de farsants, presentat aquest any, és un salt qualitatiu en la seva carrera. Es tracta d’un CD conceptual, amb una producció molt treballada i una àmplia gamma d'estils, mostrats des del seu peculiar humor, surrealisme i picardia juvenils.
Avui en dia no s'acostuma a veure grups de 9 o 10 persones. Quina és la vostra filosofia per organitzar-vos?
Bé... És un follón que t'hi cagues [rialles]. De fet, ara comencem a ser una mica més flexibles, i en alguns concerts anem sense bateria, la qual cosa era impensable. Ara fem bases i ho fem una mica més electrònic, perquè gestionar tanta gent és un problema. Però quan vols fer música en directe, que soni potent, muntar una secció de vents, amb bona percussió... Necessites músics. Avui dia ja no cal tanta gent tocant a la vegada, però si vols mantenir l'essència de la música en directe, són necessaris molts músics.
Així i tot, quadreu per anar a tots els bolos, els concerts...?
Oh, i tant! És que ens posem talibans amb això. Quan hi ha bolo de Cronopios, a no ser que hagis d'anar al funeral de ta mare, vens al bolo. I si t'ho pots muntar perquè la cerimònia del funeral de ta mare no coincideixi amb el bolo millor [rialles]. Clar, és que som tants, que sí cadascú es permet un cop a l'any tenir un problemeta, tenim nou problemetes. No hi pot haver problemes. Aquesta és la filosofia.
“Quan hi ha bolo de Cronopios, a no ser que hagis d'anar al funeral de ta mare, vens al bolo”
I quina és la part positiva?
Home, quan pugem a l'escenari... Moltes vegades ens diuen, hòsties, quin concertàs! I això ho puc dir modestament, la gent s'ho passa de puta mare als nostres concerts. I és perquè som molts. Quan hi ha molta gent a l'escenari hi ha molta energia, i amb la música que fem també lliga. També, quan vas a un lloc, sembla que vagis de colònies. N'anem vuit, som una colla d’amics, vas amb tota la teva crew. No sou dos, allà, tímids.
El 2018 vau treure el vostre primer treball, l’LP, La Sonora Creació. I BOOM. Vau acabar fent 40 concerts per la península, contractes discogràfics, remix… Què va passar?
Que anàvem a tot gas, fortíssims… I va venir la pandèmia. Quan vam treure aquest primer àlbum no érem músics; jo soc l'únic que no té formació de res, els altres tenen fins a superior, però no van fer el conservatori. I això de tenir un grup, gravar un CD… No sabíem com es feia. Ho vam fer aprenent. El primer CD està guai, però és una hòstia. “Com es grava un CD? Vinga, gravem-lo!”
Ara ja teniu més experiència…
El CD que acabem de treure l'hem gravat molt diferent, ja sabem com va. Hi ha membres del grup que han anat canviant en aquest temps, i els que entren ara són tots músics del conservatori.
Els membres del grup són col·legues, feu càstings...?
Hi ha de tot. Anem tirant de col·legues, però també fem càstings. A més, a mesura que el grup va agafant més rodatge ja no et val qualsevol. Hi ha col·legues que t'agradaria que toquessin amb tu, però penses… És que els que han vingut ara són molt bons, i si ve ell es nota més [rialles]. Els que ens prenem llicències som els cantants, que som els que escrivim, i si som dolents et fots, perquè és el que hi ha. Però els que entren nous, ja entren més bons.
Tornem amb La jungla de farsants. Per què aquest nom?
Ens posem en la ment d'un personatge que viu a un lloc, et pots imaginar Barcelona al segle XXI, segurament amb la perspectiva d’una persona jove com nosaltres. Era una visió en mig de la pandèmia, una mica distòpica. El protagonista pensa en una realitat que no és així, és una farsa que destapem. I La jungla de farsants és aquell lloc on viuen tots aquests personatges que plantegen realitats que no són veritablement així.
Cada cançó sona en un estil musical diferent. Això és buscat?
Sí. No apostem per un estil musical, sinó per explicar coses. Les temàtiques que surten són semblants, estan interrelacionades i les reflexions que hi ha al darrere s'assemblen, però cada història l'has de poder contar d'una manera. És cert que no toquem qualsevol cosa; no sabem tocar heavy, per exemple. Toquem el que sabem tocar.
Pel que fa a lletres, a vegades hi ha una mena de connexió surrealista: parleu d'una cosa i canvieu de cop.
Ens va molt bé que mentre contes una història la música canviï, com si fos una banda sonora. Quan fem cançons és com si estiguéssim fent cine.
La intro del disc és "Karl Marx entra en un bar i ens estomaca de valent". Farsa, merda, trampes a la llei… D’aquesta manera veieu la societat?
La intro és perquè la gent entengui què és La jugula de farsants, tot i que el rap és molt fumat i potser no s'entén massa [rialles]. Però venim a contar el que pretenem amb el CD. L’Eloi fa un rap i jo posteriorment un altre. L’Eloi diu "he vingut a destapar les farses del capitalisme, perquè aquí som marxistes i te vas a cagar". De fet, es diu Karl Marx, perquè una frase que fa servir és textual del Marx.
Jo faig el mateix, però des d’una perspectiva existencial: què és això de la música, què és això de cantar, quin sentit té... Una declaració d'intencions, i anar de cara a barraca. I sempre que ens posem molt solemnes hem de canalitzar l'atenció amb humor; per això, el títol és humorístic.
Què creieu que pensaria Marx si ens veiés?
Hòstia, escriuria tres llibres més, crec jo. No ho sé, segurament és una pregunta que ens fem sovint… Però estem fatal a nivell marxisme. Estem desorganitzats, i el primer que ell diu és organitzeu-vos. No crec que estigués molt orgullós.
A la cançó dieu “per deixar, no ens han deixat ni el Barça”. Us ha fet mal el declivi del club?
Total. A més, quadra molt bé, perquè això ho va escriure l'Eloi, i crec que es referia al Barça com un club molt identitari de gent de Barcelona, catalana, de resistència i antimonàrquic. Ara bé, el Barça és una entitat capitalista que guanya molts diners i els valors “més que un club” es van oblidant. Però cantant-ho ara és com "no ens han deixat el Barça, ja ni a nivell futbolístic". És tot un desastre.
A "La sèptima creació" apareixen Atena, Posidó, Kariós… D’on neixen les referències a la cultura grega?
Teníem una història. Anàvem a un bolo amb el cotxe, ens parava la policia, un els deia "sou uns racistes", el detenien, etc. Mentre escrivíem vam veure que era com una Odissea, perquè tota l'estona diem que anem al bolo, però al bolo no hi arribem mai i l'important és el que passa pel trajecte. Llavors vam flipar-nos, vam ambientar-ho amb déus grecs. Atenea ens guarda, Posidó ens va en contra, etc.
I acabeu amb uns versos.
Acabem amb uns versos de Lluís Llach, "Viatge a Ítaca", que són molt macos. La cosa és que aquesta cançó es diu "La sèptima creació", i nosaltres prèviament havíem tret dues creacions: "La sonora creació" i "La segona creació". És que per flipades en tenim unes quantes. Són cançons que s'assemblen molt estilísticament, estem fent un estàndard propi, i l'últim cor sempre és un poema. Llavors, ens va quadrar tot molt.
Us comprometeu políticament? Al videoclip ridiculitzeu la policia, no?
Que estem compromesos políticament és obvi. A mi em costa d'entre que la gent no hi estigui compromesa; és com no tenir opinió sobre les coses que passen al voltant. Hem de tenir compromís polític, opinió política i crítica social. M'estranya que la gent mai escrigui sobre coses que li passen en col·lectiu. L’altra cosa és si quan ho fem hi ha una acció política, si volem que hi hagi una conscienciació o no. Dubto de si el músic ho ha de fer o no ho ha de fer.
En aquesta cançó mencioneu la Rosalía.
També el Lluís Llach, l'Esperanza Aguirre, l'Àlex Pastor… Anem col·locant referències perquè quedi simpàtic i la gent hi connecti.
A "Trobo caravana" tracteu la joventut, la teràpia, medicar-se, el ritme frenètic… Explica’m.
Presentem un personatge que té ansietat de manera empàtica, fent servir les frases que tots diem quan anem estressats: “ho he de gestionar”. Però després el personatge ens conta la vida que té i dius, és puto estressant tot el que m'expliques, de la barbaritat de coses que fas, però tot són agents externs. Tu no pots controlar que el teu cap et cridi a la feina, o si tens poc temps per a la família. Tens estrès, m'estàs contant perquè, què estàs fent per a gestionar-ho… Però gestiona el que vulguis, que això seguirà així. Et mediques i et trobes millor, però el problema no és teu, és de tothom.
Molts dels audiovisuals del disc semblen casolans, fets amb un filtre, amb la lletra abaix… Com vau decidir que aquesta seria l’estètica?
La veritat és que ja no teníem diners, i vam dir, hem de fer alguna cosa que quedi bé. Vam agafar el mòbil de l'Adrià, que grava molt bé, vam triar imatges que ens semblava que quadraven, i vam posar aquells filtres que ens molaven perquè quedaven com pintats, com les portades. I, després, vam posar-li la lletra, que és l'important. Ho vam fer en base els recursos que teníem, si tinguéssim molts diners com el C.Tangana faríem un videoclip per tema.
A "Camí a l'escorxador" crec que mostreu una realitat amb la qual molts joves ens podem identificar. 25 anys, sense rumb, dubtant sobre la vocació, sense veure resultats…
Moltes vegades escrivim per teràpia. De fet, hi ha una cançó que es diu "La de plorar", que la vaig escriure durant la pandèmia. Les meves germanes són infermeres, van anar a viure fora de casa els pares, i una d’elles estava a les UCI. Un dia em va trucar, dient-me que estava fatal perquè s'havia mort un home que li recordava molt al papa. La cançó ve d’aquí, de què passa quan mor algú i no t'hi pots acomiadar. La idea és que el trobes en somnis i allí t’acomiades.
Molt terapèutic.
Era una preocupació que jo tenia dins i volia escriure. I "Camí a l'escorxador" és el mateix però amb l'Eloi. L'Eloi tenia una angoixa existencial abismal: vint-i-cinc anys, sense rumb a la vida, cap de les expectatives es compleix... Escriure és vomitar les angoixes.
Et desfogues.
El que passa és que l'havíem posat com a última cançó del CD i ens semblava una mica injust tancar així, perquè és molt crua. Encara que la cançó soni molt alegre, ens semblava injust perquè tots tenim moments així, però encara mantenim l’esperança. Per això vam posar una altra cançó al final que, precisament, és un cant a l'esperança.
Acabar una mica...
Una mica més amunt. Però perquè realment ho creiem, perquè ens estava sortint tot molt negatiu i és com… No ho podem fer tan negatiu, que la vida tampoc és així.
"Línia 2". Com vau aconseguir que l’Elisabet Casanovas protagonitzés el videoclip?
És que és amiga! Bé, amiga… Anava amb nosaltres a l'escola i a l’institut de tota la vida. Era amiga d’amics, l'hem conegut sempre. Volíem fer un videoclip que no fos nosaltres fent el cafre. Vam fer el guió per a una actriu i vam pensar en l’Elisabet. Li vam dir, va accedir, i cap endavant.
La protagonista escriu a la pissarra, “Prou a la subcontractació del personal de neteja.” Que reivindiqueu?
"Línia 2" va d'una persona que va amb metro i somia que serà una reggaetonera. Però la seva vida és normal i corrent, proletària total. La cançó diu, sí, tu segueix somiant què seràs ric i ho tindràs tot fàcil; però no deixes de ser una persona corrent, com tothom que agafa el metro cada dia. Tracta l'expectativa i la fantasia que ens muntem al cap d’"algun dia seré", mentre anem vivint el nostre dia a dia.
El que ens passa a tots.
Sí clar, aquí érem nosaltres mateixos somiant que un dia serem estrelles del rock, però tenint una vida normal. El que fem al videoclip és enganyar l'espectador. Fer-li creure que al final la protagonista resoldrà el problema de la pissarra, però no és el que passa. Perquè si ho penses fredament, una persona que no estudia matemàtiques, que es dedica a netejar terres, amb segurament molt males condicions laborals, no et resoldrà el problema de la pissarra. Aquesta persona, el que vol no és resoldre qüestions matemàtiques, és que li arreglin la vida, que pari la subcontractació del personal de neteja.
És un gir a la pel·lícula de Good Will Hunting, de manera irònica.
Exactament, aprofitàvem que existia un referent cultural, el Will Hunting, per girar la truita.
Perquè justament ell sí que és el rebel que acaba resolent tots els problemes matemàtics.
Resulta que el xaval no ha estudiat mai mates, però és un crack perquè llegeix de tot. I dius mira, mira nen...(rialles) Això a les pel·lícules passa, però a la realitat no. Les teves condicions de vida determinen qui ets, com ets, i les possibilitats que tens; els genis no surten del no-res… això és pura fantasia.
I per acabar, tenim "Al final d'aquesta farsa". És el toc romàntic del disc?
Exacte. Volíem dir que seguim creient en la vida. La cançó va dirigida a un "tu", a qui li dius mira, les coses van com van, però jo encara crec en el món, en la vida i en les coses boniques.
