"Supervivent del TCA, gorda sense embuts i intolerant a la grassofòbia". Així és com es defineix Mar Jiménez (Barcelona, 1995) al seu compte d'Instagram, amb més de 117 mil seguidors. De Sabadell, però actualment residint a Múrcia, és creadora de contingut sobre salut mental, autoestima, trastorns alimentaris i amor propi. També és actriu i cantant.

Quan vas patir el Trastorn de Conducta Alimentària (TCA)?
El vaig començar a patir als 13 anys i no me'n vaig recuperar fins als 24. He estat més de 10 anys convivint-hi. Quan tens un cos gran, els TCA passen molt més desapercebuts i conductes com comptar calories o no parar de fer esport són ignorades o, fins i tot, lloades, perquè es pensen que ets una persona grassa que vol perdre pes. De fet, tot això es recomana a una persona grassa, sense tenir en compte que aquesta persona pot tenir un TCA i que se li està fomentant encara més. A mi molts cops m'han arribat a dir que si estic malalta de panxa millor, perquè així vomito.

Quins van ser els factors que te'l van incentivar?
Des de petita ja vaig començar a rebre molts missatges que em feien saber que el meu cos no era com el de la resta. Per exemple, a casa no em feien pasta, em deien que no mengés entrepans de Nocilla o llaminadures, si anàvem a dinar a casa l'àvia amb la meva cosina, que estava molt prima, ella podia repetir i jo no... Tot de coses que quan ets una nena se't queden a dins. A més, també vaig patir assetjament escolar. El TCA m'ha acompanyat tota la vida i m'ha afectat en tot el que he fet i he sigut després.

"El que espero és poder deixar un món millor del que jo em vaig trobar; intento ser la veu que un dia vaig necessitar i no vaig tenir"

Tens 25 anys, et vas recuperar fa un any. Com vas fer el "prou"?
Em vaig parar a pensar que mai em sortien bé les coses, que sempre era víctima de les circumstàncies, que la gent no m'estimava... Em vaig adonar que mai havia sigut feliç al 100%, que sempre hi havia alguna cosa que no estava bé en mi. I què era? El TCA, i mira que em pensava que als 15 anys ja m'havia curat. Aleshores, em vaig bolcar, de veritat, amb la meva recuperació per poder començar a viure, que és com estic ara.

I com estàs ara?
Ara em sento bé amb el meu cos, perquè accepto la realitat i perquè estic molt agraïda de tot el que ha fet per mi després de tants anys castigant-lo. Això no vol dir que m'encanti tot el que no m'encantava. Fa 24 anys que rebutjo una sèrie de coses del meu cos, però ara he aconseguit veure-les amb acceptació. No vull estar-hi en lluita, perquè és l'únic que m'acompanyarà fins al final dels meus dies. Vull cuidar-lo i vull tractar-lo bé, vull menjar saludable per sentir-me bé i fer esport per sentir-me forta i no per intentar aprimar-me, que és on se'ns envia.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Mara Jiménez (@croquetamente__)

Quan vas crear el compte Croquetamente?
Va néixer el 18 de maig del 2020, no té ni un any, és un bebè. Quan estàvem en quarantena, sentia que volia explicar la meva història, però al meu compte personal no em sortia fer-ho. Va anar creixent a poc a poc i al febrer d'aquest any es van viralitzar uns vídeos que vaig començar a fer de "gente gorda haciendo cosas", per als quals em vaig inspirar amb una creadora de contingut britànica que es diu Cara MacB. A partir d'aquí, el creixement ha sigut exponencial i el meu contingut ha arribat a tot el món, fins a més de 117 mil seguidors.

"Quan tens un cos gran, els TCA passen molt més desapercebuts i conductes com contar calories o no parar de fer esport, són ignorades o, fins i tot, lloades, perquè es pensen que ets una persona grassa que vol perdre pes"

També ets a TikTok.
Sí, sí... Però per desgràcia, eh, perquè no m'agrada gens! És una xarxa molt tòxica. Necessita una bona revisió. No hi ha cap mena de norma i la gent mostra la seva pitjor cara. Això no es pot permetre. Jo cada vegada intento passar-hi el menys temps possible per la meva salut mental.

Què és la grassofòbia?
La grassofòbia és la discriminació que es fa amb els cossos grans, sigui en forma d'insult o amb la simple pressió perquè t'aprimis. És un sistema opressiu que es dedica al negoci milionari de la cultura de la dieta i que condiciona la vida de moltes persones. El cos gras ha existit tota la vida, i encara s'hi segueix imposant pressió i vergonya.

I la trobem a tot arreu, oi?
Efectivament. Et poso uns exemples: hi ha violència sanitària quan vas a un metge i no et pot realitzar les proves pertinents perquè et recomanen perdre pes; hi ha persones amb hèrnies, càncer, esquinços, que no són ateses a l'hospital perquè els diuen que perdin pes i que llavors el dolor marxarà. A les botigues de roba, moltes no tenen talles per a gent grassa, un altre indici que no pots vestir com la resta perquè el teu cos és diferent. A nivell cultural, quan mires una pel·lícula o una sèrie no tens mai protagonistes grasses si no és que fan de noies grasses i avergonyides que es volen aprimar. A Titànic mai t'haguessis imaginat la Rose grassa, perquè seguim relacionant la bellesa amb la mida corporal. El cos gras existeix i sembla que l'amaguin. No podem sentir-nos identificats amb ningú del món del cinema.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Mara Jiménez (@croquetamente__)

Com definiries la teva labor a les xarxes?
Jo em considero divulgadora, no influencer. Que ja m'atribueixen aquest terme perquè tinc molts seguidors, però no, el món de les influencers ha pres unes formes amb les quals jo no m'identifico.

I quina és la teva funció?
El que espero és poder deixar un món millor del que jo em vaig trobar; intento ser la veu que un dia vaig necessitar i no vaig tenir. Vull mostrar que l'única forma de ser feliços i realment trobar la nostra autenticitat i gaudir-la és acceptant qui som, i que s'ha de deixar de jutjar la gent pel seu físic, perquè no sabem res del dolor que aquestes persones porten a la motxilla.

"Potser feia anys que pensàvem que teníem problemes sexuals, quan en realitat només estàvem pendents d'intentar tapar-nos la panxa o que no encenguessin el llum"

Sovint mostres comentaris en què la gent t'insulta. La teva vida ha canviat molt. Com enfrontes tot això?
Penso que m'ha passat just en el moment que em podia passar. El que estic rebent avui dia, fa uns anys m'hagués destrossat, perquè rebo odi de persones que em desitgen la mort. Em passa als meus 18 i potser no estaria aquí parlant, perquè ja vaig tenir dos intents de suïcidi i segurament amb això que em diuen ho hagués tornat a intentar. He après a veure-les amb compassió, no hi ha persona més ferida que la que per intentar sentir-se bé ha de fer mal als altres. Això tan sols és un reflex més de la nostra societat, que s'empara amb la llibertat d'expressió per insultar la gent. És dur rebre aquests missatges, però m'agrada mostrar-ho perquè vegin que pot arribar un moment en què, t'estimes tant, que t'és igual el que pensi la gent. I m'alegro molt d'haver-ho descobert.

T'han arribat a dir que fas apologia de l'obesitat.
[Riu.] Aquest és el seu argument clau. Que promovem la malaltia, diuen. És meravellós. L'apologia de l'obesitat és un terme inventat. Què és? Que normalitzem que la gent estigui grassa? No podem normalitzar una cosa que és real. Nosaltres el que promovem és el respecte a la diversitat corporal i que a una persona grassa no se la discrimini per la seva condició corporal. Òbviament és important cuidar-se, però és necessària una acceptació prèvia i un treball d'amor propi, perquè si no, et cuides amb el propòsit de canviar el teu cos rebutjant-lo. Jo no dic a les persones que s'engreixin, ningú triaria estar gras en aquest món, perquè és una merda, és molt dur. L'únic que dic és que amb el cos que tens avui ja ets vàlid i tens dret a ser respectat.

Parla'm de la cultura de la dieta.
És un negoci que fa milers de milions d'euros a l'any i la veritat és que és molt difícil estar-hi en contra perquè hi ha tanta gent ficada i tants interessos... També t'he de dir que si hi hagués una dieta que funcionés només n'hi hauria una. No hi ha res que acabi amb els cossos grassos, no hi ha cap dieta que sigui un miracle i aconsegueixi que tothom estigui prim, perquè hi ha metabolismes, genètica, condicions econòmiques... El cos no és modificable al 100%. El 95% de les persones que fan dieta recuperen, i superen, el pes perdut en tres anys. Les dietes, a més, generen moltes malalties a nivell intestinal i hormonal.

"Jo no dic a les persones que s'engreixin, ningú triaria estar gras en aquest món, perquè és una merda, és molt dur. L'únic que dic és que amb el cos que tens avui ja ets vàlid i tens dret a ser respectat"

També fas conscienciació sobre l'empoderament de la sexualitat femenina.
Sí, quan ets una persona grassa normalment sents vergonya del teu cos i sovint penses que quan algú té sexe amb tu o t'estima t'està fent un favor. Això ens fa caure en relacions tòxiques i maltractes, perquè no sabem discernir entre el que és amor i el que no. Jo intento transmetre que si no acceptes el teu cos i t'empoderes, no podràs gestionar la teva sexualitat, ja que no et dones permís per sentir plaer. Sents que el teu cos és prestat, que el tens ara, però que demà no serà aquest perquè aconseguiràs aprimar-te i que serà aleshores quan et permetràs tenir un orgasme, plaer o parella. Això és una qüestió d'acceptació personal, que també passa a la gent prima! Quan comencem a reconnectar amb el nostre cos ens adonem que realment sí que sentim plaer. Potser feia anys que pensàvem que teníem problemes sexuals, quan en realitat només estàvem pendents d'intentar tapar-nos la panxa o que no encenguessin el llum.

Com tu dius, ets divulgadora, però també cantant.
Sí! Fa poc vaig treure el meu primer single, Detrás del espejo, i tracta justament del que hem estat parlant, de la malaltia que he portat durant, pràcticament, tota la meva vida. És un crit d'esperança per totes les persones que encara viuen darrere el mirall i no es permeten estar-hi davant i mirar-se amb admiració. A finals d'any m'agradaria treure un EP amb 4 o 5 cançons. Vull que totes tinguin un missatge molt clar, el que jo no vaig tenir.