- entrevistes -
"Els joves han estat un calaix de sastre de tot el que no anava bé”
Publicat el 05 de juliol 2021

La pandèmia ha creat estrelles mediàtiques que abans eren pràcticament desconegudes: només vivien sota els focus dels seus laboratoris. El doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona David Bueno (Barcelona, 1965) n’és un gran exponent. Bueno coneix a la perfecció el comportament del cervell i identifica ràpidament qui ho ha passat pitjor mentalment durant la pandèmia: els joves. Avesat en la neurociència, assenyala la manca d’atenció a la salut mental del jovent i albira que la pandèmia quedarà com “una anècdota” per a molts. Tot i això, li preocupen aquells que han entrat en un cicle viciós d’ansietat, estrès i abatiment des del març del 2020.

Per què els joves tenen la sensació que els han robat un dels millors anys de la seva vida?

Un any i mig de vida quan en tens 18 és una dotzena part de tota la teva vida, és molt. Quan en tens 50 és una part molt més petita. A l'adolescència una de les prioritats del cervell és socialitzar. El cervell ho busca i no pot fer-ho. Llavors s'activa una part emocional, l'amígdala, en mode alarma. Què passa? Per què no puc fer el que he de fer? Això és una amenaça, i una manera de gestionar les amenaces és l’estrès. No s'ha tingut prou en compte aquest efecte en joventut.

I una persona gran pot pensar que cada any és un any menys per la fi. Qui ho ha viscut pitjor?

Adolescents i joves, en general. Als hospitals hi ha un increment brutal de joves amb ansietat, estrès, depressió, intents de suïcidi i trastorns psicòtics. Persones que segurament ja estaven al límit, però en una situació extraordinària creuen la frontera. Però depèn de la persona. Un alumne m'ha dit que ha estat el millor any de la seva vida: ha estat a casa amb uns pares amb qui s’avé, aficionats als jocs en línia... ha estat feliç. 

Tampoc és el mateix una persona gran que ha pogut estar en contacte amb els seus fills i néts, encara que sigui per videoconferència, que algú que estigués en una residència on només veia persones grans i on potser una quarta part dels seus companys han mort degut a la pandèmia. Hi ha hagut desprotecció cap als col·lectius més vulnerables, que són joves i grans. 


Bueno: "Hauríem d'estar pendents dels estats emocionals dels nostres alumnes i no tant del seu nivell de coneixement"


Ha sigut l'any dels Zoom, Jitsi, Colaborate... Hem après menys del que voldríem i podríem aprendre?

S'ha après diferent. Hi ha persones que han après més, perquè tenien prou recursos per preparar-se els temaris i materials, i també hi ha persones que s'han desconnectat dels estudis. Hi ha hagut una mena de polarització. Com a professor, si abans tenia tots els meus alumnes al voltant del 7, aquest any en tinc molts més de 8,5 cap amunt i molts més amb un 5 pelat. 

Han obert discoteques, es tornen a fer festes de final de curs a Mallorca... La reacció que han tingut els joves és normal? 

Era previsible. Per a mi era més normal això -no dic que sigui el més desitjable- que no pas aquells que no volen sortir encara o, per exemple, aquells que no es volen treure la mascareta al carrer. Fa poc llegia una publicació que parlava de la "síndrome de la cara despullada": gent que li fa por treure's la mascareta perquè se sent com si anés en pilotes pel carrer. 

Se senten desprotegits.

Ja sigui per una possible infecció o perquè en persones especialment tímides els anava molt bé. 

David Bueno al seu despatx a la Facultat de Genètica de la UB.

S'han criminalitzat els joves en aquesta pandèmia?

Sens dubte. Han estat un calaix de sastre tot el que no anava bé. Sí que hi ha hagut joves que no han respectat les normes, però és que els adults tampoc ho han fet al 100%, com ara el ministre de sanitat britànic, que ha dimitit per saltar-se les normes sanitàries.

Les mesures han estat massa restrictives?

En una situació pandèmica mundial no ens hi havíem trobat mai. En general, ho han encertat força, però ha faltat comunicació: veure les rodes de premsa que es feien des de Madrid amb un metge i tota la resta de gent d'uniforme amb pistola... Allà no hi pintaven res. En comptes de tants militars uniformats, posa-hi psicòlegs.  


Bueno: "En comptes de tants militars uniformats, posa-hi psicòlegs"


Els governs sovint han fet passes endavant, cap a la reobertura de sectors i flexibilització de mesures, i després altra vegada cap enrere, tornant a limitar drets. Com ens afecta això?

Cada vegada pitjor. Que et passi les primeres setmanes tothom ho entén, però es va acumulant cansament, estrès, ansietat i abatiment. El cervell mira enrere i diu: tornarem com al primer confinament? S'hauria d'evitar, més val anar a poc a poc i no fer cap passa enrere que no pas precipitar-nos pel bon nom que això donarà a alguns.

Com s’ha adaptat el nostre cervell a una situació tan anòmala?

La gestió passa per buscar vàlvules d'escapament: la gent sortint als balcons a cantar el Resistiré -que és horrible per mi- o un tocant el violí des del balcó o els Stay Homas. Qui millor se n'ha sortit són els que han trobat la seva pròpia vàlvula.

A casa meva, per exemple, esmorzàvem cada dia junts, que feia anys que no ho fèiem. El cervell busca un equilibri que sigui desestressant. El problema és quan l’estrès arriba a un nivell prou alt fa que la part racional perdi eficiència de funcionament. Cal evitar que l’estrès arribi aquests nivells perquè, quan passa, la part racional cada vegada funciona pitjor i és més difícil desestressar-te si no t'ajuden des de fora. Entres en un cercle viciós.

David Bueno assegut a la taula del seu despatx a la Facultat de Genètica de la UB.

Quines seqüeles mentals deixarà la pandèmia als joves?  

És la pregunta del milió. Des de joves que els costi tornar a agafar el ritme d'estudi, concentració... fins a altres que encara es llancin més, en un sentit positiu, i diguin: hem d'aprofitar, que no sabem que passarà demà, carpe diem! Els que més em preocupen són aquells que han entrat en cercles de depressions, tristesa... són els que més difícil ho tenen per sortir, perquè la resta ens anirem equilibrant tots i a la llarga serà una anècdota del nostre passat.

Tots aquests mesos ens han portat alguna cosa bona al cervell?

Ser conscients que som més fràgils del que pensàvem. Segurament parlo com a docent, però hauríem d'estar pendents dels estats emocionals dels nostres alumnes i no tant del seu nivell de coneixement. Quants alumnes perdem pel camí perquè no han trobat el recolzament emocional que els feia falta el dia que esperaven treure un 10 d'un examen i han tret un 3? Necessites algú al teu costat, digues-li tutor, amic, company, pares o parella. Algú que et digui: I què? Què passa? I no sempre hem donat aquest recolzament emocional. La universitat, a vegades, ha estat un lloc molt asèptic, com una fàbrica de fer professionals.

El nostre cervell està preparat per futures pandèmies i confinaments?

No ho estarà mai. Ho gestionaràs una miqueta millor d'inici perquè tindràs una experiència prèvia. Però quan serà la propera pandèmia mundial? L’última va ser la del 1918, i ja no en queda gairebé ningú.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —