Amb cinc discos a les espatlles, Eduard Gener (Solsona, 1985) es defineix com un cantautor i pianista "carca", en el bon sentit de la paraula. La seva proposta ens teletransporta als clubs de jazz dels anys 50, però en català.

El seu últim disc publicat l'any passat per Jezz Records, Swing de comarques, fa homenatge a tots aquells músics sense formació, que fan música "bruta", però amb entusiasme i fugen del swing polit i refinat "de ciutat".

Començo amb una confessió: he escoltat el teu disc i crec que he entès el swing de comarques.
Tu, d’on ets?

De Barcelona.
Si algú de Barcelona ho ha entès, ja anem bé. Però vols que et digui jo primer què penso… i tu em dius el que creus?

Jo faig les preguntes! (Ric).
(Riu) Aviam. El swing de comarques defineix el músic tant pretèrit com actual, és la gent jove que munta la seva banda de ball i no tenen una formació acadèmica, però tenen swing i tot encaixa. Sona guai, brut, a vegades malament. No és polit i refinat com seria el "swing de ciutat".

Quins són els teus referents que fan swing de comarques?
Referents serien els músics dels locals dels anys 50 que feien jazz i música de ball. Duke Ellington, Glenn Miller… Anaven ben trajats a tocar per tot arreu. El referent amb qui penso quan escric la cançó és aquest tipus de personatge: podria ser el meu avi, el teu besavi, que tocava amb orquestra com a aficionat.

Reivindiques una època passada?
Reivindico l’amateurisme però ben fet, amb entusiasme. Que no tinguis el títol de músic no vol dir que no sonis bé, i segurament sones molt millor que alguns! L’entusiasme com a motor per ser professional, que és una mica el que m’ha passat a mi… 

Com vas començar en el món de la música? 
A l’escola de música de Solsona. Vaig aprendre piano i baix fins als 18 anys, llavors pel camí vaig entrar en un parell d'orquestres de ball, un grup… més que estudiar a casa vaig aprendre l’instrument assajant i a base d’actuar. 

I no només has fet swing...
Al principi feia funk i rock. Després vaig passar a fer soul d’autor i aquest últim disc és de swing. 

Van junts l’evolució dels gèneres que has explorat i la teva evolució personal?
Sí. M’he tornat més carca amb el temps, més conservador. Ara ja estic als anys cinquanta i suposo que el següent disc ja serà als anys vint! Fent-nos grans, els músics solem agafar la influència original, la que escoltàvem als setze anys. Jo a la universitat vaig explorar hip-hop, però al final venia d’escoltar Frank Sinatra, i he tornat allà.

"El swing de comarques defineix el músic tant pretèrit com actual. És la gent jove que munta la seva banda de ball i no tenen una formació acadèmica, però tenen swing i tot encaixa"

Quina va ser l’última “sobretaula analògica” que vas fer?
Deixa’m pensar-ho bé. Bé, vaig estar en una trobada de carlins a Salo, un poble al sud del Solsonès. Vam fer un dinar amb gent del món de l’art i de l’empresariat, on tots érem carlins. Carlins folklòricament parlant, perquè el carlisme a Solsona va ser molt important... Crec que això és el més vintage que he fet.

Què dius! De què es va parlar?
De tot menys del carlisme. És una trobada per menjar i beure. El carlisme era això al final… una excusa per fotre tiros, menjar i beure (riu).

Tens un bloc a la pàgina web on escrius entrades molt íntimes. Li dones especial importància a l’escriptura en el procés artístic?
No em relacionava massa bé amb les xarxes socials i vaig pensar que la manera en què m’expressava millor era escrivint. És com un bloc de notes i d’allà en surten algunes cançons. M’agrada que sigui tot per escrit i que qui vulgui llegir-ho hagi d’anar allà específicament. No és com les xarxes, que t'ho trobes in the face. Al bloc, si t’interessa hi vas i, si no, no.

Em fa molta gràcia que a les lletres posis peus de pàgina amb les referències explicades...
Em trobava que de vegades feia referències a coses que la gent no coneixia… a vegades parlo de conceptes d’història i mira, un peu de pàgina pot explicar-ho!

"La cançó catalana és l’evolució del gènere trobadoresc. És el nostre patrimoni i tenia ganes de ser-ne part des del punt de vista irònic"

Moltes de les teves cançons parlen d’amor, però no a base de clixés, no?
Suposo que ja he canviat de fase. Crec que la maduresa d’edat significa entendre l’amor més calmat i més natural. Les meves cançons d’amor són naturals, expliquen un amor ben entès.

Un exemple és la cançó El llimoner. Quina és la història?
És una història verídica 100%. Vaig tenir una exnòvia que em va dir que podia sortir un llimoner plantant la llavor d’una llimona de supermercat. Ho vam provar i efectivament va sortir. El vaig cuidar molt, i s’ha anat fent gran, però no dona fruits… intento posar-hi adob, però res. El meu objectiu era servir-me un gintonic, tallar una llimona del balcó i posar-la al got. Fa quatre anys que vaig darrere d'aquest objectiu i res. A més, fa poc el vaig podar i una senyora pagesa m’ha dit que si el podes tarda tres anys més. Vaig fer la cançó per veure si s’animava una mica.

A Plaerdemavida fas referència a un personatge de la novel·la del s. XV Tirant Lo Blanc.
No està basat en el personatge, només vaig agafar el nom. Llegia bastant sobre poesia trobadoresca i em venia de gust fer una cançó que retratés això. És una cançó trobadoresca amb influències de Rhythm'n'Blues. Al final, la cançó catalana és l’evolució d’aquest gènere… és el nostre patrimoni i tenia ganes de ser-ne part des del punt de vista irònic.

Una carta d’amor a la tradició catalana. És important per a tu?
Per tradició jo entenc Joanot Martorell, Ausiàs March, els trobadors… perquè no accepto gaire la tradició "oficial" catalana (Llach, Serrat…), no m’interessa. Jo connecto amb la gent aïllada, bolets que van barrejar jazz i cançó catalana: Núria Feliu, Lleó Borrell… a cada dècada, dels seixanta fins ara, trobes petits bolets que són interessants, però continuen sent aïllats. Pel que fa a la literatura, som una cultura de primer nivell, el que passa és que no ho sabem.

No sé si m’equivoco… però ara mateix ets l’única persona que fa swing de comarques a Catalunya...
(Riu)

Ets sents privilegiat o et fa por ser el primer?
Por no, ja fa temps que soc l’únic que fa soul d’autor o swing de comarques. Sento que és una anomalia del sistema a Catalunya; perquè també hi ha gent que fa gèneres de música actuals com la música urbana, i tampoc no tenen gaire sort. Jo d’adolescent vaig haver de tirar de músics francesos o italians de hip-hop, de soul, de jazz perquè aquí no hi havia referents. És una llàstima, però ja ho tinc molt interioritzat. D’una banda, fa diferenciar-me, de l’altra, si hi hagués més músics segurament hi hauria més públic i algú que arribés a un èxit gran podria obrir portes als altres. Malauradament, això no passa en aquests gèneres en català...

"Som una cultura de primer nivell, el que passa és que no ho sabem"

Hi ha alguna de les teves cançons a la qual li tinguis especial estima?
Res és just en l’amor i el llit, ja que la toco als concerts i és la més recurrent. Hi ha cançons que penso, “ostres aquesta lletra està molt bé, és del més interessant que puc fer” i que, en canvi, no tenen gaire tirada. També m’agrada La veritat és muda, del primer disc, que és una espècie de hip-hop recitat.

Què hem d’esperar al concert del 26 de febrer en el marc del festival Barnasants?
Allà tocarem en quartet: l'Andreu Moreno a la bateria, el Toni Vilaprinyó al baix, la Montserrat Isanta als cors i jo al piano i la veu. El fet de tocar en un club de jazz, en un festival com el Barnasants mola. Serà un bolo de club, ara cada cop n’hi ha menys i tocar-hi s’ha de celebrar. És un lloc on tot encaixa bastant.

Hi haurà alguna sorpresa?
M’agradaria dir que sí, però no. Tu escriu: “serà el mateix de sempre”. Sorpresa serà per qui no ha vingut mai i jo crec que els agradarà. Reflotarem un club de jazz, que ja toca. La sorpresa serà que tot encaixarà!