Els Amics de les Arts havien d'estrenar El senyal que esperaves, el seu cinquè disc, el 20 de març. Degut a la pandèmia, finalment han hagut de posposar l'estrena al 18 de setembre, gairebé sis mesos més tard. Tot i així, durant el confinament han publicat cinc senzills que han tingut un gran èxit entre els seus seguidors i s'han animat a fer de youtubers amb la sèrie 'Atrapats aquí'.

També tenien una gira de presentació que han hagut d'aplaçar, tot i que, finalment, aquest estiu n'han pogut tirar endavant una de petita sota el nom 'Els dies més dolços'. En aquests concerts, el grup nascut a Barcelona interpreta algunes de les seves cançons més tranquil·les en format acústic. Avui parlem amb Dani Alegret, teclista i veu de la banda, per saber com han afrontat Els Amics de les Arts la crisi dels últims mesos, què hem d'esperar del nou disc i què han après en els seus 15 anys de trajectòria. 

Després de la incertesa de les últimes setmanes, com esteu ara mateix?

Doncs la veritat és que és com una muntanya russa d’emocions, vull dir, vivim en una incertesa constant, que un dia tens una alegria i un altre dia tens una mala notícia. Ara mateix estem contents perquè alguns dels concerts que semblava que no es podrien fer al final sí que es podran fer, en principi. Però també és veritat, no t’ho negaré, que amb la previsió que teníem de treure el nou disc i fer una gira molt grossa, que ja teníem llocs plens com l’Auditori del Fòrum, Girona i molts llocs, doncs tot això s’ha hagut de cancel·lar o posposar i home, ens ha fet mal. I quan ja pensàvem que no podríem fer gira, aleshores van començar a sortir aquests acústics, concerts en petit format que també s’han convertit en una alegria. Després hem vist que aquests potser tampoc es podrien fer, però al final sí. Ja et dic, vivim en una muntanya russa.

Com us va afectar estar confinats?

Primer va ser un cop dur perquè havíem de presentar el nou disc i de sobte vam haver de confinar-nos. Evidentment vam entendre que era el millor per tothom, però clar, havíem fet una projecció del que havia de ser la sortida, dels concerts, ja ens vèiem a la carretera presentant el nou disc i de sobte tot això va quedar en un no-res. Va ser un cop dur. El que passa és que també vam intentar de seguida trobar-li el costat positiu i vam pensar formes per estar a prop del seguidor. Vam tenir la idea de fer els concerts gravats per YouTube, que es deia 'Els dies més dolços' i a la gent li va agradar molt; vam fer una websèrie, 'Atrapats Aquí', per intentar animar una mica la gent perquè tothom estava de capa caiguda aquells dies. Van sortir coses boniques que segurament no hauríem fet mai si no fos pel confinament. O sigui que hi ha una mica de tot.

"Ja ens vèiem a la carretera presentant el nou disc i de sobte tot això va quedar en un no-res"

Heu hagut de posposar la sortida del disc al 18 de setembre. Qui va prendre la decisió?

La veritat és que va ser la discogràfica, que tenia molt clar que el disc no es podia treure durant el confinament per moltes raons. Primer perquè no teníem lloc on anar a presentar-lo. Si presentes unes noves cançons i no tens llocs on tocar-les, no tens programes als quals anar a ensenyar les cançons ni fer entrevistes, etcètera, doncs era una mica perdre l’oportunitat que aquest disc sortís bé. La discogràfica ho tenia súper clar, ens ho va demanar perquè nosaltres vam dubtar si l’havíem de treure o no durant el confinament. Però ells ens van dir que ho posposéssim, que no passava res i que les cançons així sortirien com es mereixen: amb tot el carinyo que necessiten les cançons quan surten per primer cop.

Com es forja la idea de fer 'Atrapats aquí' i 'Els dies més dolços'?

La decisió no va ser tant “anem a ser youtubers”, perquè tampoc preteníem ser youtubers a l’ús, però sí que teníem clar que volíem fer alguna cosa per estar a prop de tota la gent que ens segueix. I era una forma de dir: “bé, no tenim nou disc però volem estar amb vosaltres i us volem fer companyia a casa vostra que estareu tantes hores tancades”. Llavors vam començar a pensar idees i de seguida vam dir: “ostres, per què no fem alguna cosa perquè la gent ens pregunti coses, que ens demani i ens suggereixi coses”. Amb aquesta idea tan senzilla de dir: “Va, digueu-nos què voleu saber o què voleu que fem” se’ns va començar a anar la pinça i la cosa cada cop era més boja. El menys important era el que demanés el seguidor, tot i que déu ni do la de coses que vam fer que ens van arribar a escriure. Va sortir una cosa molt boja i molt divertida que hem rigut molt fent i que quedarà per sempre.

També vam fer 'Els dies més dolços', que era la part més seriosa. Evidentment com a músics, tampoc preteníem deixar de ser-ho, i vam dir: “Quines cançons podem fer? Doncs la que la gent ens demani, les més tranquil·les, les que potser sonin millor confinades en certa manera”. Aleshores la gent ens va començar a enviar suggerències i vam fer bastant cas al que la gent ens demanava a través de les xarxes, i són les que vam acabar gravant.

Recorda una mica als Bed&Vídeos, no?

Sí, té una mica aquell esperit de Bed&Vídeos amb la diferència que en aquest cas cadascú estava a casa seva i era una mica difícil de coordinar. Però sí, és veritat, tenen aquest toc de bogeria.

Aquesta setmana teniu doblet a Barcelona. Com l'afronteu? 

Doncs amb moltes ganes i molta il·lusió, perquè fa uns dies va haver un moment que semblava que ens quedàvem sense concerts, sense tocar al Grec i al Camp Nou. Tots dos concerts són especials: al Grec perquè sempre he dit que és un dels millors escenaris de Catalunya, perquè té una màgia especial i tocar allà sempre té alguna cosa molt xula; i al Camp Nou perquè només per poder dir que Els Amics han tocat al Camp Nou doncs ja... no direm que no estava ple del tot, eh! [riu] Però sí que és divertit, tocar al Camp Nou, ens fa il·lusió. Serà xulo. Al Grec farem el mateix format, però hi haurà una sorpresa bastant xula, una col·laboració amb una amiga que s’ha apuntat al concert. No ho puc dir perquè sinó no serà sorpresa, però ens fa molta il·lusió. I res, al Camp Nou ja et dic, només que ens deixin una pilota per xutar ja serem feliços.

Finalment el disc sortirà el 18 de setembre. Hi ha nervis?

Crec que tots el que estem és desitjosos que es pugui treure sense que hi hagi problemes, perquè al final estem preocupats perquè no hi hagi més rebrots i la cosa no es compliqui massa. Tangencialment penses: “espero que puguem treure el disc amb normalitat, que el puguem presentar amb normalitat...”. Crec que estem més nerviosos perquè es pugui fer i tothom estigui millor de salut i hagin passat els rebrots i tot això que no tant pel disc en sí.

De moment coneixem cinc cançons del disc, què n’hem d’esperar de les altres cinc?

Crec que la gent no s’espera gaire el que vindrà. Ha passat una cosa curiosa i és que, com que l’havíem de treure abans, hi ha alguns discos infiltrats ja per tot arreu, des de periodistes que els hi vam donar una setmana abans de la presentació i ja el tenen i l’han escoltat, fins a amics, familiars i tal. He tingut algunes converses i el que m’han dit moltes vegades és: “La cançó que més m’agrada no l’heu tret encara”. I clar, aquesta és la millor floreta que et poden dir, perquè si la que més t’agrada encara no l’hem treta vol dir que encara queden moltes sorpreses per a la gent. No només una persona, ens ho ha dit molta gent. Crec que serà xulo. Les dues cançons més lentes encara no han sortit i crec que la gent sempre se les estima molt, les més tranquil·les, que són menys de directe i més d’escoltar a casa. I també queden un parell de hits d’aquests canyeros que la gent no s’espera i que espero que agradin. 

De fet, el vostre baix, el Pol Cruells, ho deia, que la seva preferida encara no havia sortit.

Sí, el Pol no estava gens d’acord en quines havien sortit, però ja és divertit també. Aquestes discussions són guais entre col·legues.

Sobre el nou disc: "Jo crec que la gent no s’espera gaire el que vindrà."

Al vostre web dieu que aquest disc marcarà un abans i un després. Per què?

Home, és innegable que és el primer disc que deixem de ser un quartet de veus per passar a ser un trio, i això evidentment marca. No només un abans i un després a nivell d’instruments, diguéssim, sinó també de com s’ha fet el disc, de com hem viscut la composició de totes les cançons. També és veritat que és el disc on hem fluit més, on ens hem permès qualsevol bogeria, on ha hagut una energia renovada per tot arreu que ha sentat molt bé, la veritat.

Heu repetit producció amb el Tony Doogan. Com ha anat aquesta vegada?

Ha estat diferent en un sentit positiu i ha anat súper bé. Per començar, ja ens coneixíem, que en canvi al primer disc va ser una relació més professional. Amb el Tony hem tingut la sort que hem passat de ser companys de professió a ser amics, i llavors hem treballat molt diferent. Ell era conscient que ara arribàvem amb les cançons més acabades que a l’altre disc, algunes coses que ja sabíem que li agradaven més d’una manera doncs ja li hem anat amb les maquetes amb la forma de treballar que a ell li agrada i per tant hem guanyat temps. Ens ha pressionat com mai, però sempre amb un somriure: ens ha portat a l’extenuació però disfrutant al màxim, amb sessions d’aquelles maratonianes que acaben rient de cansament perquè ja no pots fer res més que riure. Ha estat molt xulo i treballar amb ell, mesclar a casa seva a Glasgow, amb aquell fred que feia que no s’hi podia estar, només dins l’estudi, i també ha estat molt intens. La intensitat d’aquest disc no l’hem viscuda amb cap altre i això es reflecteix a les cançons. 

Per què vau triar El senyal que esperaves com a títol del disc?

Perquè teníem ganes d’enviar una mica d’esperança, tot i que això pot quedar una mica fals, però tenim la sensació que mai ens hem permès fer cançons on siguem una mica optimistes, entre mil cometes. Sempre fem aquest perfil de perdedor, realista mal entès, i en aquest disc ens hem permès potser obrir-nos una mica més. La cançó 'El senyal que esperaves' té aquest punt de per primer cop Els Amics dir: “Ei, va, si estàs en un forat et dono la mà i t’ajudo a sortir", i aquest és una mica el senyal que esperaves. 

Es nota una maduració clara en les lletres. Diries que han crescut amb vosaltres?

Està clar que sí, que les lletres han anat fent-se grans com ens hem anat fent grans nosaltres i les coses que ens preocupaven fa 15 anys res tenen a veure amb el que ens preocupa ara, el camp vital ara és més gros. Jo crec que han anat madurant les lletres i que en Joan Enric ha sabut cada cop més (i nosaltres l’hem convidat a que ho faci) deixar lletres més obertes a interpretació, a no tancar tant els temes i que cadascú pugui acabar d’entendre el que vulgui d’aquella lletra. Crec que amb Un Estrany Poder ja es va fer més i ara encara més. Evidentment no totes, n’hi ha que comencen i acaben i també està bé. Però vull dir que tenen un punt més d’autocompletar per l’oient.

A Twitter moltes persones diuen que les noves lletres d'alguna manera parlen d'elles. Com rebeu aquest tipus de comentaris?

A mi avui en dia encara m’al·lucina que una cosa que tu puguis fer a casa per tu, una cosa íntima que comparteixes amb els teus companys de banda, algun dia pugui formar part de la vida d’un altre. Que t’escriguin dient: “He posat la vostra cançó per entrar a la meva boda” o “se m’ha mort no sé qui i tal cançó m’ha fet companyia”, és una cosa increïble. És molt difícil d’explicar però aquesta cosa de formar part de la vida dels altres amb la teva música sense tu ni saber-ho és molt bonic.

Això, però, pot fer que es creïn expectatives per les cançons que encara falten per sortir. Us fa por?

No, abans ho pensàvem més això de les expectatives, però jo crec que ara ja no. Estem molt contents del disc que hem fet, n’estem molt orgullosos. Queda una mica pretensiós però és la veritat. Normalment quan presentes un disc sempre és el millor, però és que realment crec que és el millor disc que hem fet. Jo crec que la gent ho sabrà veure i que li agradarà, no em fa patir.

Tens cançó preferida del disc?

Això de la cançó preferida és molt trampós perquè la veritat és que totes te les has estimat per igual i a totes els has dedicat la teva part de vida perquè surtin. Evidentment n’hi ha algunes amb que et sents més identificat en algun moment... Per mi precisament 'El senyal que esperaves' és una d’aquelles cançons que per com es va crear i tot doncs és potser de les preferides. Jo els vaig ensenyar la música al Ferran i al Joan Enric, els va agradar molt, van dir que sí de seguida, que allò era una cançó i tal, i vam tenir una conversa amb el Joan Enric i li vaig dir: “Tio, aquesta cançó la lletra ha de ser especial, no pot ser una història, ha de tenir alguna cosa”. I al cap d’una setmana, estàvem als Estudis Ground i em va dir: “Tio, crec que ho tinc, toca el piano i jo et canto la lletra que he escrit”. Estàvem els tres allà i aquell moment de connexió, que dius: “Ostres, la cançó que he escrit encaixa perfectament amb la lletra que t’has imaginat”, i de sobte els tres ho vam veure clar. Va ser un moment bastant especial. Potser aquesta seria ara la meva preferida, però demà te’n diré una altra, perquè això va canviant.

"Les lletres han anat fent-se grans com ens hem anat fent grans nosaltres i les coses que ens preocupaven fa 15 anys res tenen a veure amb el que ens preocupa ara."

La Viquipèdia diu que feu "pop amb pinzellades d'electrònica". Creus que us representa?

No [riu]. No crec que ens representi, no sé si es pot canviar o no però s’hauria de mirar. A mi m’agrada molt això de pop, en el sentit de música popular, una música que avarca qualsevol gènere que li vagi bé i en això sí que crec que a Els Amics de les Arts ens encanta. Si hem d’agafar una base disco l’agafem perquè per explicar aquella història la base disco ens va bé. I si volem una orquestra i fer una cosa més tranquil·la també ens va bé, o si volem fer una música més medievalesca perquè volem explicar una aventura, doncs també. En aquest sentit, el pop sí que em sembla bé. I a més així ningú ens pot criticar perquè com que fem de tot i barregem estils, els més puristes no ens poden dir res. Ara, això de pinzellades d’electrònica... podríem trobar alguna categoria millor. 

L'Eduard va marxar del grup el 2018. Ha estat estrany fer un disc sense ell? Com és ara la vostra relació?

Nosaltres tres a l’Edu li desitgem molta sort amb el nou projecte, que sabem que té moltes ganes d’ensenyar les seves cançons. Però a nivell creatiu diguéssim que el procés ha estat molt similar a com havia estat fins ara. Vull dir que no ha canviat gaire la forma com fèiem les cançons. I sí, per sort va ser un comiat de bon rotllo per les dues parts, simplement que cadascú volia tirar per un camí. Tenim una relació molt bona que espero que puguem mantenir durant anys.

Ja fa 15 anys que canteu junts. Què diries que heu après tant en la part professional com en la personal en tot aquest temps?

En la part professional, que també va molt lligada amb la personal, hem après a delegar bastant entre nosaltres, també ho dic en el sentit de la confiança. Si jo els hi ensenyo un arranjament d’orquestra per una cançó perquè jo hi veig una secció de cordes i tal, no em posaran gaires pals a les rodes perquè saben que aquest és el meu terreny i em deixen fer. Igual que el Joan Enric amb les lletres, que evidentment que opinem tots i li diem: “Ei, aquesta frase no és bona” i no passa res. Però diguéssim que deixem la responsabilitat a cada un de nosaltres. Igual que amb el Ferran amb les bases electròniques, si es posa caparrut amb el so d’un bombo li diem: “Ei, sí, tio, tu ets qui controla més d’això, fes el que tu creguis encara que jo no ho vegi”. Confiar al 100%, que és una barreja entre personal i professional, ens ha costat bastants anys de tenir-ho. Ara ho tenim i és molt maco. 

Queda alguna cosa d'Els Amics de les Arts del Castafiore Cabaret del principi?

Home, espero que sí, que quedin coses! Encara seguim partint-nos les cançons i això és una cosa que alguna vegada havíem dit: “Va, que en canti cadascuna un”, però sempre hi ha un punt de dir: “No, què cony, Els Amics de les Arts també és això, una forma peculiar de dividir-nos les cançons”. Tot i que al nou disc hi ha alguna cançó que cantem sols, però són excepcions i tenen sentit dins del disc. Això encara es manté, i sobretot l’esperit i l’amistat, que mantenim des de fa anys i espero que es mantinguin. L’altre dia era l’aniversari del Ferran, que en feia 40, i vam anar a un xiringuito d’Empúries a fer una festa i vam acabar fent un concert allà. I en aquests moments te n’adones que a part de la part professional som amics com érem fa 15 anys i això és molt bonic.

No serà l’últim disc d’Els Amics de les Arts, oi?

Espero que no! [riu]. Què va, què va... estem més creatius que mai. La gent això no ho sap, perquè com que estem tots aïllats i no podem fer res, però estem muntant un projecte molt guapo d’una altra cosa. Evidentment relacionada amb la música, que fem els tres, i no parem de pensar... Tenim cançons que s’han quedat fora i creiem que s’han de salvar perquè són cançons bones. Simplement que en aquest moment no estan llestes per estar en aquest disc, però vull dir que estem amb moltes ganes de seguir fent música.

Et proposem ara el nostre joc 'Davant del mirall'. Un somni complert?

Fer una gira per Europa.

Un somni per complir?

Fer una gira pel món.

La por més gran?

No estar a l'alçada.

Un record d'infantesa?

L'olor a gespa acabada de tallar.

Què no t'han preguntat mai?

Mira, ara faré una reivindicació, però mai ens pregunten sobre la música pura i dura, és a dir, sobre la música a nivell teòric. Sobre "Per què aquesta cançó l’heu fet en do major i hi ha un canvi al mig", "per què aquesta cançó és ternària"... i és molt divertit això. És veritat que els periodistes molts no en sabeu, però és veritat que mai es pregunta sobre música als músics, és curiós.

Què respondries?

Jo m’enrotllaria com una persiana si m’ho preguntessis de cada cançó!

I acabem amb el 'Paraula a paraula':