Emilio Doménech (Alacant, 1990) és periodista corresponsal a Nova York, Estats Units, i un tuitaire més que influent. Va començar estudiant Enginyeria Aeronàutica Tècnica, però aviat ho va deixar per dedicar-se a la carrera de Periodisme. Això va anar de la mà del seu interès per Twitter (@nanisimo), xarxa on va començar el 2009 i que no ha abandonat fins ara; i que, assegura, li ha comportat totes les oportunitats de treball que ha tingut. Va estudiar un màster a la Boston University dels Estats Units sobre periodisme enfocat al vídeo, i va començar a produir contingut pel seu compte. També va començar a treballar per Condé Nast, específicament a Vanify Fair Espanya.

De fet, va ser gràcies a un vídeo que va penjar al seu canal de Youtube comentant el viral “Velázquez yo soy guapa” que va cridar l’atenció del cap de vídeos d'El País i el van contractar per parlar sobre política estatunidenca. D’allà va saltar a Newtral, i, més endavant, a treballar per La Sexta. 

Ara mateix acaba de llençar la campanya #Destino3N, una cobertura col·laborativa a través de Twitter de les pròximes eleccions nord-americanes i treballa en un butlletí setmanal (La Wikly).

Estàs vivint una etapa professional com per estar content.
La veritat és que ara em va de puta mare, no em puc queixar. He tingut molta sort, perquè ha coincidit el fet d'estar treballant per Newtral amb la pandèmia, que va comportar una necessitat més informativa per part de La Sexta. Com era aquí a Nova York i tenia enllaç, d’alguna manera vaig tenir sort i em van trucar per veure si podia col·laborar. Al final tot s’ha desenvolupat en una col·laboració una mica més continuada; ara a l’estiu menys, però a mesura que s’apropin les eleccions, sí que serà més intens.

Parlant de les eleccions, d’on va sortir la idea de #Destino3N?
La idea neix bàsicament perquè vaig començar a crear una comunitat a través de Discord. Sabia que molts tuitaries, la meva principal xarxa social, hi havia molta gent ficada en política estatunidenca. Vaig pensar que ara mateix estem tots desorganitzats, cadascú retuita o segueix un tipus de comptes específics, però hi ha una comunitat que penso que pot ser explotada, i com ara no existeixen de la mateixa manera fòrums específics on la gent para dels temes que li fascinen i on seguir-ho tot, em vaig dir: “Ara la gent està súper ficada en política estatunidenca, què tal si fem un projecte en el qual tots estiguem enfocats en organitzar-nos, en fer una cobertura hispanoparlant a través de Twitter, i a part tenir una comunitat paral·lela a Discord on puguem organitzar-nos i també parlar sobre els temes que ens fascinen?”. Era una mica la idea de comunitat, que a mi sempre m’ha fascinat i que mai no he aconseguit tenir.

?1. ¡Hola a todos! A lo largo de los próximos meses, más de 100 personas vamos a estar contando en español TODO sobre las elecciones estadounidenses del 3 de noviembre a través del hashtag #Destino3N.

En esta lista tenéis a los miembros del equipo:https://t.co/f7uCAaAvEz pic.twitter.com/LFgCw06smG

— Emilio Doménech (@Nanisimo) August 12, 2020

Havies tingut alguna experiència prèvia?
Quan era adolescent tenia el meu fòrum de Play Station, on parlava amb gent sobre videojocs, després a Twitter tenia la comunitat de sèries i pel·lícules, que em sembla que està molt més tancada perquè al final als festivals de cinema ens ajuntàvem i coneixies la mateixa gent. Però em semblava que la política dels Estats Units estava molt més descentralitzada.

És una comunitat només de periodistes?
No. Són periodistes, enginyers, politòlegs... hi ha de tot.

Com està funcionant, de moment?
Jo ho vaig proposar pensant que s’unirien vint persones, i al final ho han fet més de cent. Ens organitzem a través de Discord, tenim Excels dividits en grups segons les regions dels Estats Units, un té el Rust Belt (Michigan, Wisconsin, Pennsilvània), un altre el sud dels Estats Units (Alabama, South Carolina, Kentucky), North Carolina, Florida... Són molts grups que estan enfocats en les diferents regions que seran determinants en les eleccions. Als Excels organitzen tota la informació que serà important de cara a la cobertura, i després també tenim un calendari on programem els fils que es publiquen a poc a poc i una espècie d’Excel de Fact Check, on jo i uns altres companys revisem tots els fils abans que es publiquin.

Qui mana?
Si no té el vistiplau per la meva part, la llum verda, no es publica cap fil. Evidentment no som un mitjà de comunicació tradicional, però s’entén que potser en un futur se’ns escapi quelcom, i jo estic intentant controlar que no, tant ortogràficament com de fets. Però bé, en principi penso que de moment tot està sortint a cor què vols.

És una inversió de temps força gran, entenc que de forma totalment altruista.
A veure, altruista, no del tot. Finalment aquesta mena de cobertura organitzada suposa que si hi ha un grup de vuit persones cobrint el Rust Belt, els fils es vagin repartint. Aleshores una setmana publica un, la següent un altre... El que ha escrit el fil rep atenció, si ha escrit un molt bon fil potser el segueix més gent. No és altruista perquè al final està creixent la teva presència en xarxes socials. Per altra banda, és un tipus de cobertura que quant a currículum també és important. Has invertit tot el teu temps en participar d’un projecte que crec que és realment innovador i ambiciós al mateix temps. La base sí que penso que és altruista, però no siguem naïves tampoc, sempre en traiem cert benefici pel que fa a tenir atenció.

Últimament t’has centrat bastant en les eleccions nord-americanes, que són força complexes d’entendre. Si haguessis d’explicar el sistema electoral de les presidencials a algú totalment aliè al tema, com ho faries?
En una democràcia, la majoria escull algú perquè els representi, en aquest cas, el president. Si sou deu a classe, sis persones voten a un delegat, aquest delegat surt perquè els quatre són minoria. Però què és el que passa: als Estats Units, hi ha 50 estats, els que decideixin qui és el pròxim president. Pensaries que 26 estats tindrien la majoria, però no és així. Pensaries també que depèn dels ciutadans que hi ha en tots els estats, si hi ha una majoria de ciutadans, que aquí són 320, aleshores si hi ha 180 milions de persones que voten un candidat, aquest és el president. Doncs no, tampoc.

És el sistema dels vots electorals.
Aquí el que hi ha és un sistema electoral pel qual cada estat, depèn dels ciutadans que tingui, té un nombre de vots electorals que reparteix. Aleshores, ara sí, dins de cada estat, si hi ha més de 50% de votants que donen suport un candidat, aquest guanya tots els vots electorals d’aquell estat. Posem l’exemple de la classe altra vegada: no només hi ha una classe, sinó que hi ha moltes classes diferents. Tens 1r d’ESO, 2n d’ESO, 3r d’ESO i 4t d’ESO. A primer hi ha vint estudiants, a segon hi ha trenta, a tercer vint i, a quart, vint també. Al final la classe que té trenta estudiants té més vots sobre la resta. Al final, tens que 1r i 2n d’ESO voten per un candidat i 3r i 4t d’ESO voten per un altre. Al final, com 1r i 2n son més gent, i tenen més vots electorals, doncs són els que decideixen qui és el pròxim president dels Estats Units.

Ho fas molt didàctic.
Sí, és clar, a mi sempre el que m’interessa és explicar-ho tot d’una forma súper senzilla però també a través de la cultura pop. Perquè som millennials que al final estem tan ficats sempre veient sèries, pel·lícules o jugant a videojocs, que em sembla que és una forma més senzilla d’apropar un tema força complex. Per exemple, una de les coses que més m’agrada són els districtes, el sistema electoral dut al nivell dels congressistes, de la cambra de representants, la cambra baixa. Si hi ha un districte que uneix zones rurals amb les anomenades exurbs (els suburbis, imagina't cases com a Mujeres Desesperadas), com ho expliques?

Com ho fas?
Doncs jo dic, pensa en una sèrie com Breaking Bad: t’imagines una casa gran amb jardí i pàrquing mític en un suburbi dels Estats Units, però que després agafes el cotxe, t’allunyes deu minuts i ja et trobes a ple desert, amb cases molt més disperses. Si jo dic que és un districte Breaking Bad, i aquest districte normalment vota més als republicans, és una manera molt més fàcil no només d’explicar-ho sinó que a la gent se li quedi a la ment. “Ah, es cert! Aquest districte era Breaking Bad. Aleshores és més fàcil que se l’endugui els republicans, no m’ha de sorprendre que el guanyin per 15 punts”.

Sobretot arriba a la gent més jove.
És clar, a mi és el que m’interessa principalment. El que vull és atraure a una audiència jove més que res perquè crec que els grans ja tenen tots els mitjans tradicionals i un tipus d’informació a la qual estan més acostumats. Que bé, jo també tinc audiències majors, com tots els amics dels meus pares [riures].

A la teva bio de Twitter et defineixes com a periodista millennial, què vol dir això exactament?
En realitat, periodista millennial és mig honest, perquè crec que defineix molt bé que jo soc nadiu digital, que soc una persona que ha crescut amb Internet, amb videojocs, amb l’època d’or de les sèries, i això són coses que aplico a la meva manera de fer periodisme. I després també perquè crec que millenial és una forma d’allunyar-me del periodisme més tradicional, que al cap i a la fi és quelcom que no m’interessa.

I què t'interessa?
Experimentar amb nous formats i fer un periodisme molt més proper que no només neix des de l'empatia per cobrir les històries (que penso que sempre ha estat present al periodisme tradicional), sinó també de l'empatia a l’hora de presentar-me com un periodista una mica més subjectiu del que és el periodisme tradicional. No necessàriament subjectiu a l’hora de posicionar-me políticament, sinó que la gent entengui d´on vinc i cap a on vaig a l’hora d’explicar les coses. I l’altra part de definir-me com a periodista millennial és perquè és una mica “trollero”; crec que a la gent l’enfada molt veure “periodista millennial”, i aleshores els fot més i a mi això sempre m’ha semblat un tema atractiu, els treu de polleguera.

"Periodista millennial és una forma d’allunyar-me del periodisme més tradicional, que al cap i a la fi és quelcom que no m’interessa"

És Twitter, i són les xarxes socials en general, el nou futur del periodisme?
Sens dubte. És impossible entendre el periodisme en el món actual sense tenir Twitter. La resta de xarxes socials sembla que estan vivint una adaptació, i progressivament anirem veient com hi ha més informació que es consumeix a través d’Instagram, per exemple. És cert que a Facebook si que ho hem vist molt, però no és el mateix Facebook que Instagram. Perquè a Facebook tens els enllaços directes a les notícies, i al final funciona una mica com Google, és com un agregador de notícies. Tot i que és cert que els últims anys Facebook ha intentat desplaçar-se una mica per donar més prioritat al que són les actualitzacions dels mateixos usuaris. Però a Instagram s’està innovant molt més, i hi ha comptes que s’estan especialitzant en informació, amb slides, stories que t’expliquen l’actualitat...

Anirà a més?
Hem vist com s’està produint un boom d’aquesta mena d’informació i penso que ara mateix es destinarà bastant més informació a aquest tema a mesura que les audiències televisives canvien i hi ha més informació a Youtube. A Espanya penso que està menys explotat el que és la informació i l’opinió pública a través de Youtube, menys pel que fa a la dreta, però no crec que sigui tant informació com opinió. Penso que veurem una evolució en aquest sentit. Fins ara hem vist com els influencers estaven a Instagram amb les seves fotos "guays", els youtubers amb els seus challenges i els seus videjocs a Twitch i Youtube... però poc a poc, tal  com s’està produint als Estats Units, em sembla que anem cap a un període d’adaptació, i veurem molt més contingut informatiu en aquestes plataformes.

Inclús a Tik Tok? Ara s’està començant a popularitzar força, a vegades amb contingut polític.
Sí, sí. És cert que és una mica més activisme. De totes maneres, sí que hi ha comptes que estan fent informació. Una amiga meva va muntar Ac2ality, que té un compte de TikTok que s’ha fet súper popular. És una noia que està fent en certa forma informació, amb notícies així en format més “memejable”, i li està anant súper bé.

Parlant d’aconseguir popularitat, aquesta també comporta detractors. Com t’enfrontes als haters?
De vegades em sembla molt positiu tenir haters, perquè crec que et fan ser més humil, encara que és veritat que jo soc força egocèntric i tinc un problema amb això. Però ho intento pal·liar. Em sembla important la presència dels haters, perquè encara que t’insultin, encara que siguin extremadament crítics, hi ha cops que hi ha veritat en aquestes crítiques. Sempre m’ha semblat, a l’hora del meu desenvolupament com a periodista en els últims cinc o sis anys, que l’existència dels haters m’ha permès ser un periodista molt més honest i proper a la meva audiència.

Sí és veritat que de vegades hi ha haters que crec que no tenen cap raó en els insults o crítiques que em dirigeixen. Aleshores, jo de vegades també insulto com a resposta perquè em sembla molt divertit. Si tu em dius gilipolles, jo et diré retrassat mental. Però crec que també hi ha una presència de haters que m’agrada que estigui allà perquè em mantenen a ratlla. És una relació d’amor-odi que m’agrada.

"L’existència dels haters m’ha permès ser un periodista molt més honest i proper a la meva audiència"

Al periodisme tradicional no existeix aquesta reciprocitat directa.
Tu ficat a la secció de comentaris d’un diari com El País o El Mundo i fliparàs. Jo no sé si els periodistes que escriuen les notícies llegeixen els comentaris, però penso que de vegades es farien un favor en llegir-los. És veritat que si saps decidir quina és la diferència entre hater gratuït i hater que té raó, sabràs també construir-te millor com a periodista.

“Hater crítica constructiva”, podria ser.
Sí. Hi ha vegades que les crítiques no són constructives sinó destructives. Però també tenen un punt que si ho saps veure, pots evolucionar com a periodista. També et dic, depèn una mica de la pell que tinguis. Perquè si no tens la pell gruixuda, et poc afectar. A mi hi ha hagut vegades que sí que m’ha afectat. I he dormit pitjor, i he estat amb més ansietat. He tingut èpoques pitjors amb el tema del hate. I quan més augmenten els meus followers més es nota. Però de moment crec que he aconseguit adaptar-me una mica més. Depèn de cada persona.

En una de les últimes publicacions a Twitter un usuari et va dir que treballessis com “una persona normal”. Com t’afecta això?
És aquesta mena de hate el que em dóna completament igual. Una de les crítiques més comuns que em dirigeixen és que soc un pijo, perquè els meus pares em mantenen a Nova York. Però a mi això no m’afecta tant perquè tant jo com la meva família i amics propers sabem que si alguna cosa he fet en els últims cinc anys o des que vaig començar periodisme és matar-me a currar. A mi no m’han donat res en el periodisme. Ningú no m’ha ofert res perquè els meus pares tinguin contactes. Ningú de la meva família coneix gent en el periodisme. Si he tingut l’oportunitat de trobar treball, evidentment una part important és degut a que he estudiat a la Boston University, però a mi ningú em va preguntar on havia estudiat quan em van oferir feina a El País o a Newtral. Ells sabien que vivia als Estats Units, que feia vídeos sobre política estatunidenca i al final les oportunitats que m’ha arribat han estat pel fruit del meu treball. No ha estat per res extra.

Alguna crítica encertada?
Una de les crítiques que no em sembla crítica, que té raó, és que al final aquest bagatge econòmic que pots tenir també et permet aguantar més en el món del periodisme, que és quelcom del que no es parla prou i és clau. Una de les coses que es diu és que al final existeix cert classisme dins el periodisme, perquè els que aguanten estudiant més temps o els que aguanten sense tenir treball amb el suport econòmic dels seus pares -que almenys durant un temps fa uns anys era el meu cas-, sí que tenen aquesta possibilitat. Si acabes la carrera i no et surten oportunitats laborals amb les quals et puguis mantenir, evidentment no seguiràs dedicant-te al periodisme. Et ficaràs en un gabinet de comunicació o en una empresa de màrqueting. O simplement no trobaràs treball en aquest sector i et ficaràs en un altre lloc. 

Si haguessis de parlar amb algú que acaba de començar Periodisme, i que sent a parlar constantment de “precarietat laboral”, series optimista al respecte?
La resposta curta és no. Perquè a mi m’ha costat molt temps fer-me un lloc. Bé, temps i diners també perquè he estudiat el màster. Soc pessimista perquè encara que ho intentis molt amb nous formats és difícil. El que sempre dic és: “Centrat en el nous formats i en explotar-los al màxim amb el tema que creguis que més domines”, és a dir, converteix-te en el millor cobrint energies renovables, i fes-ho tot a través d’Instagram, perquè és allò nou, i intenta explorar noves formes d’explicar-ho, ja sigui amb vídeos, amb stories, amb slides...

Però també s’ha de ser honestos, que et surti una oportunitat en un mitjà de comunicació de veritat és molt complicat. Tens a gent com Rocío Vidal (La Gata de Schrödinger), que s’ha dedicat a fer un tipus de periodisme científic i té un èxit brutal als seus vídeos de Youtube. Però ella no ha tingut oportunitats en mitjans de comunicació més tradicionals, que és on al final estan els diners. Però exemples com el seu, no n'hi ha tants. Per això soc pessimista, no és només que has de ser molt bo, sinó que a part també has de tenir una mica de sort.

"El que sempre dic és: centrat en els nous formats i explota'ls al màxim amb el tema que creguis que més domines”

Abans parlàvem de com les xarxes socials són el nou periodisme. Però també es diu que qualsevol persona amb un telèfon mòbil i una càmera pot ser periodista, ara. Estàs d’acord amb aquesta “amenaça”?
Amenaça! [Riu]. Jo crec que sí, però evidentment si no tens almenys cert bagatge de com funciona el periodisme... Diria també d’equilibrar la balança, però és que em sembla una mica injust amb el moment actual, perquè amb el tema de la postveritat sempre s’ha parlat molt que no és just com a periodista que li donis la mateixa cabuda a dues veus diferents. És a dir, si la dreta està defensant, no sé, ara que s’està parlant molt de tiroteigs, un tirador perquè diuen que és defensa pròpia i després tens a l’esquerra que diu que és un supremacista blanc, allà no has d’equilibrar les dues veus, has de buscar la realitat.

Hi ha gent que no és periodista, que simplement té un mòbil i grava coses. Però després el periodista és el que s’ha d’encarregar de donar-li context i posar totes les dades i totes les imatges sobre el degut context, valgui la redundància. 

En aquest context de protestes i violència als carrers dels Estats Units que esmentaves, amb el moviment Black Lives Matter, com s’ha conformat l’agenda setting?
Amb el tema de les protestes és molt difícil analitzar-ho tot, perquè hi ha gent de tots els tipus i al final només pels vídeos és difícil treure conclusions de qui és qui, quins són els propòsits d’uns i altres. Tens una amalgama de gent amb diferents interessos o amb diferents formes de manifestar-se. Per això de vegades em sembla molt injust per part de la dreta dir que tot és antifa, que tots són violents i volen destruir les ciutats. O dir, per part de l’esquerra, que tots els que duen rifles són supremacistes blancs. Al final crees una dualitat súper extrema en què hi ha dos fronts ideològics híper enfrontats, o dos fronts racialitzats súper enfrontats que no és una radiografia honesta de la situació. Però és que és molt difícil analitzar-ho des de fora. Inclús si vas a peu de carrer també és molt difícil d’entendre i t’arrisques a rebre un tret, com va passar ahir.

Tornant una mica enrere, quan parlàvem de les xarxes socials com a nou periodisme, quin creus que ha de ser el paper dels mitjans tradicionals ara?
Un dels principals problemes és que em sembla que no innoven prou en nous formats, com Instagram o Youtube. I com que no busquen les noves audiències, aquestes recorren a un tipus d’informació que no està suficientment ben verificada i per tant estàs donant més prioritat a l’opinió o al periodisme amateur o ciutadà, i així els mitjans tradicionals perden rellevància. No només això, sinó que perden prestigi. Perquè ara mateix el que s’està veient als Estats Units és que els mitjans de comunicació són els que pitjor valoració tenen per part de la ciutadania: els veuen com paràsits, pràcticament. I malgrat això, els mitjans més tradicionals i gent que s’està encoratjant a practicar noves plataformes són els que al final generen la confiança per part dels seus seguidors. A vegades pot ser un problema, perquè tens la part més polaritzada de la informació, el poder el tenen els que no són periodistes.

"El que s’està veient als Estats Units és que els mitjans de comunicació són els que pitjor valoració tenen per part de la ciutadania"

Passa el mateix a l’Estat espanyol?
Si preguntes a qualsevol que no està conforme amb el periodisme que es fa en Espanya, on hi ha un periodisme molt ideològic, cosa que és un dels grans problemes que tenim, et respondrà que per què volen que tinguin més poder els mitjans tradicionals si al final tenen uns interessos claríssims. Sigui per la seva ideologia o pels partits i els interessos corporatius, com les grans companyies com les elèctriques o els bancs.

Què pot aprendre el periodisme espanyol del model estatunidenc?
Em sembla que ha passat una mica com als Estats Units, que la polarització ideològica ha creat una divisió força clara entre quins mitjans són de dretes i quins són d’esquerres. El tema és que el pressupost que tenen els mitjans de comunicació per ells mateixos, per les seves pròpies subscripcions, no és el mateix que als Estats Units. Allà tens mitjans com The New York Times, The Washington Post o The Wall Street Journal que els va de puta mare amb el model de subscripcions.

A Espanya el model és molt més depenent de la publicitat.
Això al final fa que hi hagi una dependència major del que et puguin exigir per una trucada del telèfon roig. És una realitat, i tinc referències que així passa a alguns mitjans de comunicació d’Espanya. Fins que no hi hagi un model de supervivència mediàtic a través de les subscripcions, que els mitjans puguin ser més independents, no hi haurà mitjans com els dels Estats Units. Que evidentment també tenen certa línia editorial sobretot en les seves parts d’opinió, això és natural. Però pel que fa a la informació, la qualitat no té res a veure amb el que hi ha a Espanya.

Per acabar, un clàssic: com veus el teu futur professional?
Just ho pensava aquest matí caminant pel carrer. És veritat que ara estic tenint moltes oportunitats perquè estem en pandèmia, i que són les eleccions més importants de tota la història, que dirien alguns (com sempre diuen amb totes les eleccions dels Estats Units). Però també és cert que un cop s’acabi això, què passarà? No en tinc ni idea. Per mi és molt impredictible. No sé tampoc si em quedaré molt més als Estats Units. Si guanya Trump, crec que necessito quedar-m'hi perquè "es liarà parda". Potser si guanya Biden també, però és que em sembla que una presidència de Biden serà tan avorrida que... [riu].