Una copa de vi blanc, amb l'ampolla mig buida al seu costat, i un platet de patates xips emplenen la taula que presideix des d'un —aparentment— comodíssim sofà Empar Moliner. Enmig d'un celler curull de tot tipus de begudes alcohòliques, rep al Diari de Barcelona. Amb l'excusa de la novel·la Benvolguda, que ha publicat aquesta setmana i que ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull 2022, parlem una mica de tot: d'escriure, de llegir, de córrer, de la gent, i dels joves —aquest altre tipus de gent, els joves.

Després de tants llibres una ja no es posa nerviosa abans de publicar, no?
Uf sí! Estic molt molt nerviosa, horriblement nerviosa.

I això?
Perquè quan publiques un llibre t’agradaria que qui et llegeixi et comprengui. Ja no et dic que li agradi, almenys que et comprengui. I t’agradaria que els lectors fessin l’esforç de no veure-t’hi a tu.

En aquesta novel·la no és fàcil
Clar, no es pot evitar veure-m'hi si em senten a la televisió, a la ràdio o si em coneixen una mica. Amb la traducció portuguesa, aquest problema no el tindré, però aquí sí, perquè a més, la protagonista és una dona i de la meva edat.

Una dona de la teva edat que viu les coses d’una dona de la teva edat.
Clar!

Abordes una temàtica sovint silenciada com és la menopausa, el pas cap a l’inici de la vellesa, els matrimonis que no van bé…
És un tema que a molta gent li queda lluny. Als homes, a les dones que encara són joves… Però també queda lluny que un home es transformi en escarabat i tothom s’ha llegit La Metamorfosi. Tot pot quedar-te lluny, però com que a mi no em queda lluny, he escrit com faig sempre, i he tractat temes que em són propers. No se n’ha parlat a la literatura. Josep Pla tenia altres coses al cap [riu], i Víctor Català, també. Però s’ha de parlar de tot. Jo vull parlar d’aquest tema. És literari aquest tema? A mi m’encanta, i espero que ho sigui.

"La menopausa potser és un tema que queda lluny a molta gent, però que un home es transformi en escarabat també i tothom s'ha llegit La Metamorfosi"

Fins a quin punt és biogràfica la novel·la? Què hi ha de tu darrere d’aquest llibre?
Mira, és molt lògic que ho sembli. Jo sempre escric sobre el que veig, sobre el que m’envolta, m’ho copio tot. Vaig començar a publicar el 1999 i llavors veia unes coses. Al llarg del temps n’he anat veient unes altres.

Un cop et separes del que has escrit, creus que et pots acabar assemblant una mica a la protagonista de l’obra?
Quan el lector llegeixi el final, ho veurà diferent. La gent m’hi trobarà en cada cosa que he escrit, però tot el que he escrit és ficció. Allà hi soc i és evident que hi ha coses de les que parlo que conec bé, saps? Quan arribes al final t’has de preguntar: "l'Empar reaccionaria com la protagonista? Per què hi ha aquest final?". El personatge principal, com tots els artistes, adora el costumisme, la quotidianitat, la repetició, que tot estigui previst… és a dir, el que no té, ho adora.

Adores la quotidianitat?
Crec que m’encantaria! La protagonista del llibre, per tenir el costumisme i la quotidianitat, fa coses que no són costumistes i quotidianes.

Perquè no en sap, de ser costumista?
Sí, és com una renuncia. El personatge, sense adonar-se'n, té moltes obsessions: de sobte fa unes descripcions físiques i no saps per què.

"M'encantaria la quotidianitat, però no me'n surto, és la meva naturalesa"

I per què creus que no hi arribes, a la quotidianitat, tu?
No ho sé! Soc com l’escorpí que mentre la tortuga l’ajuda a travessar el riu la mossega; la tortuga li pregunta perquè ho ha fet, que així moririen els dos, i ell contesta que no pot evitar-ho, que és la seva naturalesa. Doncs igual, suposo que no ho puc evitar.

Tens una veu pròpia i això es nota quan un et llegeix.
A mi m’agraden molt els parèntesis, els excursos m’encanten, m'encanten, m'encanten. Presentar-se al Premi Ramon Llull s’havia de fer amb pseudònim, però un membre del jurat va dir que amb només 20 pàgines llegides ja sabia que era jo. Em va explicar que si aquella obra no l’havia escrita jo, no podria guanyar perquè seria un plagi del meu estil [riu].

Fruit, tot plegat, d'un estil que has construït tu. Com ha sigut aquest procés?
Jo busco sempre una llengua senzilla, tot i que a vegades, el que per a tu és senzill hi ha gent que no ho entén. M’agraden les frases curtes, però poso moltes comes, moltes vegades m’ho llegeixo en veu alta. M’agrada la idea d’imaginar la respiració del lector llegint. A la primera frase vaig posar la paraula “curull”, que és una paraula no molt de cada dia, però que jo la dic a vegades amb intencions humorístiques. Vaig pensar: "La poso perquè em surt de la ‘xona’".

I t'emmiralles en algun autor o autora?
Mira, hi ha autors i autores que tu et mors per ells, però que no voldria ser com ells, malgrat tots m’han donat alguna cosa. Hi ha autores a qui sí que els puc reconèixer un deute, com la Dorothy Parker, per la seva relació amb la ciutat on vivia, amb l’humor i la tristesa, per la seva descripció de les dones. M’agrada com descriu les dones, com s’hi posa al centre, tota aquesta brillantor a l’hora de fer periodisme. En canvi, la Mercè Rodoreda m’encanta però no me’n sento deutora. Parker i Rodoreda tenen una cosa en comú, la importància de les flors als seus llibres. La gent a qui li agraden les flors em cau molt bé.

"La gent a qui li agraden les flors em cau molt bé"

Són molts els premis que has rebut. El Ramon Llull ha sigut el darrer.
No n’he guanyat tants… el Josep Pla de narrativa i el Lletra d’Or per T’estimo si he begut.

 I el Mercè Rodoreda.
És veritat. Tres premis. Mola!

Hi ha gent que arriba un punt en què els premis no els impressionen tant.
Presentar-te a un premi i no guanyar-lo no vol dir que l’obra no sigui bona. M’he presentat a premis que no he guanyat i que m’ha encantat l’obra guanyadora, encara que la meva també m’agradava. Un premi et dona la possibilitat que més gent compri el llibre i és el que m’agrada a mi, que tothom es llegeixi l’obra, perquè Benvolguda és una història feta des de les entranyes.

Quins consells donaries a futurs escriptors?
Que llegissin com uns desgraciats. Tot el que trobessin. Que agafessin autors que els agradin i es posessin a copiar-los, perquè quan copies una Rodoreda t'adones de com de bona és cada frase, cada final de capítol. Jo a vegades ho faig per gust i dic: que bo, que bo! És com provar un plat que el proves i dius "hòstia que bo" i després et preguntes com deu estar fet. Però és cert que ara hi ha escriptors que no llegeixen o cuiners que no mengen. Hi ha gent que vol escriure perquè creu que té alguna cosa important a explicar però que li és igual llegir. M'estranya no tenir cap curiositat per saber com escriuen els altres.

"Hi ha escriptors que no llegeixen, com hi ha cuiners que no mengen... m'estranya"

I aquesta gent creus que escriu bé?
Mmm..., penso que no. Sempre que em trobo amb col·legues els pregunto el que estan llegint perquè et diu molt d’una persona, però alguns responen que “no tinc temps”. Trobo que és molt important que l’escriure no et faci treure el llegir. I ara hi ha gent que escriu i que no li agrada llegir.

Escriure, per a tu, ha acabat sent una professió. Continua sent una afició?
Si ningú volgués publicar els teus llibres seguiries escrivint? És una gran pregunta. La resposta hauria de ser “sí”, però és veritat que la nostra feina té sentit si hi ha lectors. Però estic segura que jo no deixaria d’escriure. Cada dia s’ha d’escriure una mica.

Tu escrius cada dia?
Sí!

I tens temps?
Sí. M’aixeco molt d’hora cada dia i em poso a escriure mentre es fa de dia, tot i que abans escrivia més de nit. Hi ha dies que estàs en un bar i has d’escriure una idea allà mateix, en un paper, tovalló o el que trobis. A mi que ningú em digui que un article periodístic o d’opinió no és literatura. Algú que escriu en un diari o és guionista de la ràdio és escriptor.

Cada dia també vas a córrer?
Cada dia no, però hi vaig cinc dies a la setmana. Avui no he pogut i ja em sobra tot [s’aixeca del sofà i es torna a asseure]; espero que demà pugui. Córrer va bé perquè oxigena molt, vas pensant molts arguments.

Ho necessites?
Absolutament. Vaig a córrer amb les meves amigues, i com que correm pel bosc, és com una droga natural. Veus? Això a la novel·la sí que és copiat de la realitat.

"És cert que tothom té un sopar, però no dos"

I és terapèutic, també?
Potser sona cursi però a vegades ens hem de posar cursis, l’altre dia vaig llegir en un estudi que si estàs optimista veus els colors més intensos. Allò de veure la vida de color de rosa potser és veritat! Ahir mentre corria entre els ametllers vaig pensar: "Quin rosa! Quina passada! Que fort!"

A part de córrer, tens altres aficions?
En tinc poques, però molt intenses. M’agrada el vi [torna a fer un glop de la copa de vi blanc]. La gent és una afició que tinc. Cada cop trobo més interessant la gent.

Però hi deu haver gent avorrida.
Clar, és cert que tothom té un sopar però no dos. Els que no escolten i es creuen coses d’ells mateixos, no tenen el segon sopar. Em molesta molt el mal humor. M’agrada la gent que riu, no només per coses sense sentit [riu], tot i que també podem riure d’estupideses de tant en tant. M’encanta la gent que té interès per les coses, la gent que es pregunta per què.

Això ha canviat amb el temps, o canvies amb l’edat?
Als vint anys només volia veure les grans ciutats, anar a no sé on i viure no sé què. Sense que això m'hagi passat, ara els paisatges m’emocionen, veig una flor i flipo. Realment això és el que ha canviat. Moltes vegades es diu que abans no érem així, que els joves d’avui en dia no estan per res… Hòstia puta, això també m’ho deien a mi. I ara em tocarà dir-ho, perquè soc adulta.

Com et sents quan ho has de dir?
Encara no ho he dit.

"Els joves d'avui son igual d'imbècils i d'interessants que ho era jo"

Però ho penses?
Tinc la sensació que no és veritat. Crec que els joves d’avui són igual d’imbècils i d'interessants que ho era jo [riu molt]. A mi em cau bé la gent jove. Té un interès pel món que no s’ha de menysprear. Hòstia puta. I una vida molt pitjor. Si abans volies ser ric o tenir la vida solucionada et posaves a treballar una mica bé i ja ho tenies. “Estudia i trobaràs feina”, et deien… ara ja ni això. Val la pena estudiar el que t’agradi, perquè potser acabaràs treballant de res del que t’agradi, però almenys hauràs estudiat el què volies. Jo és el que faria.

Podem tenir la vida solucionada, els joves d’avui en dia?
Vinc d’una època on érem tots hippies, passàvem de tot, i no teníem interès en tenir moltes coses. Ningú té la vida solucionada… Tinc una sensació de tant temps patint: mascareta, la guerra, tot… No teniu una sensació d’empatia terrible? Estem aquí, en aquest caos, no tinc ni idea de com fer-ho i tampoc de com els joves ho podeu fer.

Escriure o llegir? Estimar o ser estimada? Un sopar romàntic amb la parella o un vermut prop de la platja amb les amigues? Consulta el 10 preguntes a... Empar Moliner.

I més enllà d'això, Moliner és la persona ideal per jugar a un joc: quina beguda és cada persona? Vladimir Putin, Carles Puigdemont o Helena García Melero.