"Què et fa res que m'encengui una cigarreta?", em pregunta Francesc Pi de la Serra. Li dic que endavant, que és a casa seva. El cantautor somriu, s'asseu a la cadira de l'escriptori i amb delicadesa agafa un paper de fumar. Fa un mes i escaig que va fer 80 anys, però n'aparenta tenir vint menys. Va vestit amb uns pantalons de color groc pastís, uns mocassins brillants d'un color opac i una camisa de màniga curta negra amb rombes blancs, verds i vermells.

Les ulleres li amplien uns ulls foscos i grans, mentre uns indistingibles rínxols grisos li poblen el cap. El cantautor rep el Diari de Barcelona a casa seva, concretament, al seu despatx. Papers, llibres, bolígrafs i targetes poblen l'ampli escriptori de fusta clara on fem l'entrevista. Aparta un parell de coses i troba un encenedor zippo antic. S'encén la cigarreta. Fa una calada i, després d'inhalar el fum, diu: "Comencem".

Ets “el més veterà dels cantautors catalans”, segons Batall Productions, la teva productora.
És possible. Molts han mort. No sé quants discos he fet, ni quantes cançons he compost, ni quantes guitarres tinc… 

De veritat?
En dec tenir unes cent. Aquí tinc les que faig servir [assenyala una pila d’unes 10 fundes de guitarra que té al costat]. La primera és aquesta [diu mentre es gira per deixar-me veure una guitarra de color ocre i blanc llampant]. Estan guardades a una exposició. Allà estan collonudes perquè les guarden a un espai on tenen la temperatura que necessiten, conservats per uns curatores que van amb bata blanca... 

Has tocat per tot arreu.
Sí, bé, els cantautors anem pel món cantant. Cantar en català porta els seus problemes, però he tocat a molts països i en molts continents. D’Amèrica he tocat als Estats Units, Canadà, Cuba, Colòmbia, Xile, Guatemala… no me’n recordo de tots els països.  

Recordes el primer cop que vas cantar davant d'un públic?
No. Com que se’m pregunta doncs em sembla que va ser a la a La Selva del Camp (Baix Camp). Això diuen els amics que hi tinc allà. Alguna vegada hi he anat a tocar i m’ho han recordat. Aquestes coses jo no les sé ja. Fa seixanta anys que toco, devia tenir vint-i-tants al primer concert. 

Sempre has estat un cantautor? Però què és ben bé un cantautor?
Una persona que fa cançons i les canta. En un moment o un altre en van dir cantautor. A França en diuen “auteur-compositeur-interprète”. És més exacte. 

Tu sempre t’hi has implicat en la realitat política que t’envoltava.
Sí. Però un cantautor no té per què fer-ho. També pot fer cançons imaginatives. Pot ser un cantautor compromès amb la seva realitat social, realista, pot estar boig i que digui unes coses que no s’agafin per enlloc, però que siguin bones. Jo, per la meva feina, estic bastant atent de tot el que passa. Amb internet és fàcil.

"Vaig néixer combatent. No me’n vanaglorio, és poc pràctic"

En quin moment de la teva vida et vas proposar implicar-te en la teva realitat política?
Jo tinc clar que vaig néixer així. Quan vaig tenir una certa edat per discernir que vivia en una dictadura jo ja cantava en català. Això comportava una sèrie de problemes i, com que soc així, mai m’he plantejat canviar d’idioma, ni la temàtica. És una cosa que potser juga en contra meu de fer uns textos que donessin a entendre una cosa i que poguessin passar la censura. Vaig néixer combatent. No me’n vanaglorio, és poc pràctic. 

T’adonaves quan tocaves a 'Els Setze Jutges' que formaves part d'un procés revolucionari?
No, però en formava part. Davant d’una dictadura militar, si no estàs d’acord entres en una actitud revolucionària per se. Jo no tinc estudis, em van treure dels col·legis perquè era d’una manera bastant emprenyadora pels meus pares. Sempre he estat així, és una cosa vital. No m’agrada que em tallin, intento no pensar en el text que estic escrivint, però és una cosa poc pràctica. Té un preu. Però és la meva manera de fer.

Com vivies la censura?
Per a mi era un accident. Que les meves cançons passessin per unes censores, amb un policia que m’esperés al camerino dient que podia cantar allò. Jo entenia que tot allò acabaria en un moment donat perquè no era normal. Per a mi una cançó és un text poètic que té música i les paraules per a mi són jocs de lletres. No tenen una importància per se. La importància és el context en el qual estan. Si jo dic “puta” o una paraula malsonant, podria dir “prostituta”. Jo parlant dic “puta”. I l’escriuré “puta”. Tot això té un preu, perquè moltes de les meves cançons no estan ben vistes per gent de “seny”. Per a mi el llenguatge és tot, no hi ha paraules que arraconi. 

Mai has limitat la teva forma d’expressar-te?
No. Jo crec que no. Els jocs de paraules em venen per una cosa molt infantil. Ho vaig aprendre dels cantants brasilers que vivien en una dictadura i jugaven amb els dobles sentits per passar la censura. Alguns d’ells són Caetano, Chico Buarque, Gilberto Gil… Em va agradar i ho vaig començar a fer. Una de les cançons més conegudes meves és “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. Segurament hi ha certa gent a qui no li acaba de complaure. És el temps que visc i com m’expresso.

No ho vas fer mai per la censura?
Malauradament era perquè em sortia així. Si dic “fill de puta” per a mi no té gens d’importància, són paraules que formen una frase. “Fill de puta” és una expressió molt popular. Si jo dic que algú toca com un fill de puta, si és bo vol dir que toca molt bé, si és dolent vol dir que ho fa molt malament. 

Que es limiti l’expressió creus que és una herència de la dictadura?
Jo crec que sí. La dictadura amb la qual jo vaig créixer no contemplava la llibertat. Aleshores aquí també entra la possibilitat que un faci servir unes expressions o una manera de treballar que no agraden a la dictadura, però tampoc a una gent “benpensant”.

És la gent “benpensant” el burgès de les teves cançons?
Ja no s’usa aquesta paraula, així i tot… segurament sí. El burgès, el catòlic, aquests que creuen en el bon i el mal gust. Una cançó és una cosa que està feta i que hi ha gent que li agrada i gent a qui no. Si és bona és bona. El mal gust encara impera bastant. Si tu dissenyes un cotxe amb forma de polla, doncs no agradarà. He exagerat, però, potser, és un bon cotxe. La dictadura fa que no hi hagi l’evolució que passa a la resta d’Europa. Hi ha una sèrie de coses que no canvien perquè al sistema no li agraden, en aquest cas, algunes paraules, cançons i textos. 

"Alguna filla meva m’ha preguntat alguna vegada que per què acceptàvem la censura. No he sabut respondre"

Deies a una cançó que quan el “burro” i l’àguila reial morissin seríem lliures. El primer va morir, però l’àguila reial va posar ous.
(Riu) Bona aquesta, però el burro no és ben bé mort. Jo crec que s’ha de continuar lluitant. Estem al món per lluitar. La vida és dura. Avui pots tenir un merder si parles amb un policia que no parla català. Segons la llei, els funcionaris han de saber català. Un dia pots tenir pressa i haver d’agafar un vol i un policia et para i ja penses: “Òstia puta ara perdré l’avió”. És una cançó que vaig pensar així, sempre he fet bastants jocs de paraules, dobles sentits… 

Quin ha estat el teu punt àlgid d’ironia en les cançons?
El meu màxim crec que va ser una cançó que sempre va passar la censura que es deia Cançó en “i”, on deia que “la policia estava al servei dels ciutadans”. Aquesta frase l’anava canviant: “la ciutadia està al polei dels sertadans”, “la servilia està al ciutei dels piutadans”... En aquell temps hi havia policia en el teatre. Jo me’n fotia de la policia i la gent ho entenia així.

Com podia ser que no te la censuressin?
Les censores eren unes dones a les quals se’ls hi havia d’enviar la cançó en castellà. Suposo que no devien entendre res i passava la censura. Alguna filla meva m’ha preguntat alguna vegada que per què acceptàvem la censura. No he sabut respondre. Formava part d’una manera de funcionar. Si hagués fet cas de tot això no hauria cantat.

Consideres que hi ha censura ara?
Sí. Encara hi ha censura. Està prohibit cagar-se amb la bandera espanyola, la família reial i la Constitució, cosa que la resta d’Europa no existeix. Quan era petit i em preguntaven si volia un caramel jo sempre en demanava dos. Sempre ho he tingut clar. Si una cosa no està permesa jo no n’he fet cas. Sempre hi ha censura. La gent que mana té una manera de veure les coses i un gust, el d’ells és l’únic bo. Sempre ha estat així. El fotut és que això faci que no existeixin coses que vagin en contra d’aquest bon gust. No és la meva manera de fer el fet de compondre cançons que fossin de gust per tothom.

Pablo Hasél i Valtònyc van en contra d’aquest gust.
I tant, són víctimes de la censura, del govern i del sistema policial. El Hasél està a la presó per una qüestió de pensament i l’altre està exiliat perquè si no li foten un paquet i se'n va també a la presó. Fixa’t: no fa gaire l’estat espanyol va editar la nomenclatura d’alguns pobles catalans. Portbou era “Puertobueno”. Ara ho han canviat. Això vol dir que encara hi ha gent que creu que tot ha de ser en castellà. Pobre castellà. És una llengua fantàstica i no en té cap culpa. Són coses que em fan entre pena i fàstic, no sé. No ha canviat tot això, és gent que encara es pensa, en aquest cas, que el castellà està per sobre de la llengua. Ignoren la realitat.

Per què es deu? Hi ha una manca de protesta pública?
Jo crec que no. L’altre dia jo cantava i no hi vaig poder ser. Hi havia molta gent a la manifestació de l’ANC. Jo de política entenc poc, però mira tota la gent jove que surt al carrer i es queixa. No sé si aquesta gent està massa d’acord amb tota la qüestió dels partits que hi ha aquí. Els partits han de seguir la legalitat, jo crec que la gent jove no. És complex. El sistema neocapitalista en què vivim és fotut. Aquí, a més a més, hi ha un altre entrebanc que és la manera de pensar o la manera de fer del govern espanyol respecte a Catalunya, Euskadi, Galícia… Si nosaltres fóssim independents no canviaria res perquè seguiríem sota el mateix sistema.

"Si nosaltres fóssim independents no canviaria res perquè seguiríem sota el mateix sistema"

Ets independentista?
Sí, però per dues raons. Primerament perquè no em deixen ser d'aquesta manera. En segon lloc, perquè des d’un punt de vista pràctic, una comunitat com Catalunya independent seria més fàcil d’organitzar. Jo estic per la independència del meu radiador, de tot. Si em diuen que no, doncs encara més. Ningú m’ha de dir com puc pensar ni actuar. Encara hi ha lleis, preceptes, una repressió en aquest aspecte, que no té res a veure amb el franquisme, però encara hi és. Crec que hi és al cúmul del món occidental. Si tu vas contra els qui manen, aquests es defensen. Sigui el país que sigui.

Prepares un nou disc.
Així és. Es dirà L’últim. Perquè és l’últim que he fet. Sempre em diuen si ja no en faré més quan els hi explico el títol. Només és l’últim que he fet. M'estan apretant molt, eh? Ara d’aquí a poc m’hi hauré de posar. Tot el que penso fer no t’ho dic perquè queda malament.

Amb qui penses col·laborar?
En principi sempre ho faré amb en Joan Pau Comelles. M’agradaria convidar a cada tema a algun músic. És la meva intenció. Jo tinc moltes idees, però després en Jordi Freixas [el seu mànager] em diu si es pot fer o no. És el que té el procés de fabricació d’un disc.

Has pensat convidar algú de 'Els Setze Jutges'?
Realment, qui queda? Bé, en Joan Manel i la Maria del Mar. Doncs si volen, i tant. En Raimon no perquè em sembla que no canta i no crec hi volgués participar. Convido a gent que crec que poden aportar alguna cosa, no per qui són.