Si les parets d’El Velódromo parlessin, podrien explicar la història recent de Barcelona. Des que es va inaugurar el 1933, aquest bar del carrer Muntaner, just per sota de la Diagonal, ha sobreviscut a la Guerra Civil i ha acollit a membres del govern republicà. Per les seves taules han passat des de polítics i membres de la burgesia catalana fins a artistes de la gauche divine. L’últim en fer-ho, el periodista Francisco Cabezas (Barcelona, 1978), que en lloc d’un vas de bourbon demana un cafè amb llet.

Fa 20 anys que escriu les cròniques del Barça pel diari El Mundo, però confessa que encara les gaudeix (o les pateix) com el primer dia. “Escriure és patir, escriure és una tortura”, repeteix com si fos un manament del cronista. La pàgina en blanc, la cursa a contrarellotge del partit, la guillotina del minut 90.

Al mateix temps, però, el ritual d’assistir periòdicament al Camp Nou és el contrapès que el relaxa i l’alleugereix: “Em reconcilia amb la professió”. També el reconcilia amb si mateix, fa teràpia a través de les seves cròniques: “Mentre escric de futbol, també parlo de mi mateix”. De les inquietuds i els dimonis que el turmenten. A les seves mans, la crònica es converteix en un artefacte literari en què el futbol es barreja amb cites de Lovecraft, Poe o Dostoievski.

Com comença tot plegat? A escriure cròniques.
Quan vaig començar a estudiar a la UAB em vaig adonar que tenia un dèficit quant a situacions que em pogués trobar al mercat laboral. Vaig decidir treballar en mitjans locals, en els que per descomptat no es cobrava. Però creia que em podia ajudar a perdre la vergonya, intentar escriure sobre coses que no sabia i documentar-me molt. Dedicava els caps de setmana a cobrir competicions de gimnàstica rítmica, judo, ping-pong, lluita grecoromana... qualsevol cosa. I, a poc a poc, em vaig aficionar a explicar aquest tipus de torneigs i vaig ficar el cap en el periodisme esportiu.

I ara ja portes 20 anys a El Mundo, escrivint les cròniques del Barça.
Vaig començar com a becari i vaig conèixer un mestre del periodisme, José María Sirvent, que per mi ha estat un dels grans cronistes esportius d’Espanya. Em va posar el cuquet de les cròniques. És un gènere que permet al periodista expandir-se molt: estàs explicant un partit però, a la vegada, estàs articulant un artefacte literari. A mi, que sempre m’ha agradat molt la literatura, la cultura, la música... vaig trobar una manera d’ajuntar diferents mons en un partit de futbol. Sé que és una labor que té un tint romàntic molt marcat i per això enganxa. Escriure cròniques és com una droga.

Recordes la primera crònica del Barça?
Soc poc de guardar coses, m’agrada viure el moment. Però una de les primeres que vaig escriure va ser un Barça-Celtic de Glasgow al Camp Nou. Recordo que vaig patir bastant. No perquè fos la primera, perquè continuo patint ara. Al final, escriure és patir, escriure és una tortura. Tenim molts condicionants que t’obliguen a anar al límit.

Cabezas en un moment de l'entrevista

Quin tipus de condicionants?
Els cronistes tenim una guillotina que sabem que sempre cau al minut 90. Si aleshores no has acabat la crònica, estàs mort. Ja pot haver passat qualsevol cosa al 89’, que tu has d’acabar la crònica al 90’. Això t’obliga a estar sempre pendent d’una carrera contrarellotge a la qual has de sobreviure. Si no arribes a enviar-la al minut 90, la rotativa del diari possiblement no arranqui, possiblement t’enduguis una esbroncada de qui està editant la web perquè tot ha de sortir al minut... I, mentrestant, tu estàs resant perquè no passi res estrany que et faci canviar-ho absolutament tot.

“Escriure és patir”. No hi ha espai per al gaudi mentre escrius?
No. Quan estàs escrivint no es gaudeix. El plaer sempre arriba després, quan ja has acabat, quan la rotativa ja ha arrancat, quan el text està a internet. És aleshores quan et pots sentir relaxat, alleugerit, alliberat. Però ningú no et podrà dir que, mentre està escrivint sobre un partit, està gaudint. Al contrari, és una gota malaia.

"Per al cronista, la pàgina en blanc és com escalar l'Everest"

Tinc entès que sempre comences a escriure al descans.
Durant els primers 45 minuts tinc l’ordinador davant i miro el partit. Intento que no se m’escapi res i començo a escriure quan arriba el descans. Però saps que et trobaràs una maqueta en blanc que, per al periodista, és l’Everest. I saps que, quan arriba la mitja part, has de començar a escriure i arribar a la meta. Tens els 15 minuts del descans i tota la segona part. Què passa? Que quan comença la segona part, tu ja estàs escrivint i segueixen passant coses. De fet, possiblement passin coses que no tenen res a veure amb les de la primera part.

Com es pot estar pendent d’escriure a l’ordinador i mirar el partit a la vegada?
Sempre tenim la ràdio posada. Si alguna cosa se’ns escapa, algú a la ràdio ens avisa que està passant quelcom important. També és molt important el rum-rum del públic: quan saps que està a punt de passar alguna cosa, ho intueixes per les reaccions del públic. T’ajuda molt a no perdre el fil del que està passant.

Tens un estil molt particular, en què mescles crònica esportiva i literària. No és gaire habitual.
El que intento fer amb les meves cròniques és expandir-me jo mateix. Mentre escric de futbol, també parlo de mi mateix. Vindria a ser com un exorcisme: aprofito els textos per bolcar les meves obsessions, inquietuds, alliberar dimonis... De vegades, surten textos que no són convencionals. Però també crec que el lector d’ara potser també busca coses que són una mica diferents.

"Escriure sobre futbol és com un exorcisme: aprofito els textos per bolcar les meves obsessions"

(...)
Quan vaig decidir fer aquest tipus de cròniques, sobretot vaig pensar que em volia allunyar moltíssim de les cròniques que tinguessin a veure amb un relat dels fets molt marcat. És a dir, tal jugador ha marcat al minut 15, al minut 30 l’àrbitre ha tret una targeta groga i al minut 45 ha acabat el partit. Volia allunyar-me d’això, perquè crec que aportaria exactament el mateix que un vídeo.

I què aporta el fet d’anar al camp o veure el partit per televisió?
Quan el periodista està en un camp de futbol, és un privilegiat. Quan estàs veient un partit per la televisió, tens la mirada del realitzador de la televisió, no la teva pròpia. Quan Messi està conduint la pilota i la càmera l’enfoca, jo possiblement m’estigui fixant en la reacció del porter perquè li acaben de marcar un gol que no esperava i possiblement estigui lamentant-se o, inclús, plorant. Quan ets al camp, tens la sort de tenir moltíssims punts de vista.

T’has sentit un incomprès en algun moment per escriure amb aquest estil literari?
No me n’he sentit. A mi, de tota la vida, m’ha agradat incloure cites literàries. M’encanta Poe, Lovecraft, la literatura russa... Sóc un boig de Dostoievski. Tinc al cap moltes cites o coses que he llegit i quan estic veient un partit, de vegades penso que encaixa perfectament amb l’obsessió que m’estava rondant. Per què no incloure-ho si crec que pot funcionar? Naturalment, moltes vegades no funciona. Possiblement, de 10 cròniques, sis són dolentes, tres se salven i una surt més o menys bé. Però crec que està bé sortir de l’habitual i intentar oferir al lector quelcom no convencional.

"Soc una persona pessimista i crec que parlar de derrotes, coses tristes... és més senzill"

Parles d’inquietuds, obsessions i dimonis. Escriure cròniques és una mena de teràpia?
La crònica esportiva és una teràpia per a tothom. Durant la pandèmia ho vaig passar fatal perquè no podia anar al camp. Hi havia una època, a més, en què les places de cronistes esportius al Camp Nou estaven molt restringides i hi havia mitjans que es quedaven fora. Era la primera vegada que em passava. Quan em veia obligat a escriure els partits per televisió, no era el mateix. Veia cròniques molt artificials, no era jo. El fet de poder anar al Camp Nou cada setmana és una espècie de metadona.

Tens alguna mena de ritual?
M’agrada arribar entre dues i dues hores i mitja abans, asseure’m a la butaca, veure el camp buit... Em calma i m’alleugereix. Té aquest punt de teràpia psicològica. Pensa que el periodisme no passa per un bon moment, però és en instants com aquest, quan estàs al camp, quan et reconcilies amb la professió. Ho sents allà, no quan estàs tancat en una redacció. Sembla que el periodisme d’ara hagi d’anar cap aquí: tenir persones tancades en redaccions, revisant xarxes socials i teletips i estar contínuament actualitzant la web. Això s’allunya molt de com ha de ser per mi el periodisme.

"El periodisme no passa per un bon moment, però al camp et reconcilies amb la professió"

Explica’m com és el dia en què una crònica surt perfecta.
Perfecta, cap. I és per una única raó: a mi em fa molta por rellegir-me. Sempre que rellegeixo alguna cosa que he escrit, trobo errors. Sempre. En tot cas, les cròniques que millor em surten són les que tenen a veure amb les derrotes. Sóc una persona pessimista i crec que parlar de derrotes, coses tristes... és més senzill. Simplement, perquè em poso més en el paper del futbolista. En la vida del periodista, com en la del futbolista, el més normal és perdre. L’estrany és guanyar. De vegades, quan escric en la victòria, sembla que estigui fent un relat d’herois. I els herois... m’agrada més naturalitzar la gent.

Estirant aquest fil, aleshores t’ha estat més fàcil escriure sobre el Barça de Koeman que sobre el de Guardiola?
Amb el Barça de Guardiola, en què l’equip s’havia instal·lat en una rutina celestial, vaig entrar en una espècie de bloqueig. Quan l’elogi es repeteix molt, hi ha un moment que ja no saps com seguir elogiant. Això ens ha passat molt amb Messi. Hem tingut 15 anys d’elogi continu al seu futbol, perquè hem vist coses meravelloses. I cada vegada era més difícil innovar.

I amb el de Koeman?
El Barça de Koeman és el mateix, però en clau negativa. Allà vam veure que la decrepitud era norma, setmana rere setmana. Quan cada setmana parles de misèries, tant el lector com el cronista es cansen. L’ideal és que hi hagi pics. Els periodistes esportius som exagerats, perquè el futbol et porta a l’exageració. I quan alguna cosa s’eternitza, el text se’n veu ressentit també.

"En la vida del periodista, com en la del futbolista, el més normal és perdre"

En les teves peces, no només a les cròniques, fas moltes referències al fracàs en la indústria del futbol. El cronista fracassa?
És un paral·lelisme que sempre tinc al cap. Però no només entre el futbolista i el cronista, sinó entre el futbolista i qualsevol persona. En la vida, la cosa normal és perdre, i sembla que al futbol hagi de ser una cosa estranya. Estic molt en contra d’aquest futbol en què només es valora l’èxit, la copa guanyada, i mai no es valora el camí que segueixen moltíssims equips i futbolistes. Ara sembla que si no guanyes un títol és un fracàs. Per mi és una paraula molt exagerada. Qui soc jo, com a cronista esportiu, per dir-li a un futbolista que està fracassant? Nosaltres mateixos hauríem de veure com són les nostres vides.

Abans parlaves de la crònica perfecta. Com és el dia en què una crònica et sobrepassa?
Ho he passat malament en tants partits... En les semifinals de Champions entre Chelsea i Barça ho vaig passar fatal. El drama arriba amb el gol d’Iniesta, perquè es va ajuntar l’eufòria amb la tortura d’haver de canviar, de sobte, una crònica derrotista que parlava de fracàs a escriure un dels moments més importants de la història del Barça. Just quan marca Iniesta, recordo que la tribuna de premsa pateix un terratrèmol: ordinadors tirats per terra, cables arrencats, volava algun got de cervesa... Tens 30 segons d’èxtasi total, però quan passa aquest èxtasi has de recollir l’ordinador i el cable del terra i penses: tot el que he escrit no val per res, he de refer-ho de nou per complet.

Com va acabar la cosa?
Quan ja estava acabant la crònica, recordo que Drogba, la gran estrella del Chelsea en aquella època, es va dirigir a la tribuna de premsa i ens va amenaçar. També ens va condicionar molt l’estadi. Stamford Bridge és el pitjor camp d’Europa amb diferència: on pitjor et tracten, on més incòmode estàs, les butaques són súper estretes i has d’escriure sense separar els colzes, que els tens enganxats al ventre. Quan arribes a l’aeroport, és quan penses que has sobreviscut i que has passat una prova bèstia.

Com es gestiona l’ego el cronista? El fet de veure el teu nom, per exemple, en aquesta crònica d’Stamford Bridge.
Ara crec que és molt complicat tenir ego. Possiblement, fa 20 anys al periodista el movia molt l’ego. Però ara, el periodista es limita a sobreviure. Jo no puc estar pendent del meu ego si no sé si tindré un ERE o un ERTE el mes següent a la meva empresa. Les redaccions estan buidades, estem lluitant més per la supervivència que per l’ego. Si fos un periodista milionari i la meva única preocupació a la vida fos que la gent parlés bé de mi, possiblement em mouria molt l’ego. Però ara tinc unes preocupacions més importants que aquesta.

Ara hi ha les xarxes socials.
Crec que amb el món de les xarxes socials tan actiu, el periodista està arrossegat a promocionar-se contínuament. Això no ho veig bé. A mi em fa bastant pudor intentar promocionar quelcom que és meu. Jo no em dedico a vendre un producte, jo sóc periodista. Em dedico a intentar transmetre alguna cosa al lector. Ara sembla que el nou periodisme ens obliga a promocionar-nos a nosaltres mateixos.

Fes-me una analogia entre un futbolista i un personatge literari.
[S’ho pensa molt] Podria emparentar Dembélé amb qualsevol personatge de Kafka, perquè és un tipus que està absolutament perdut. Els personatges de Kafka es troben, de sobte, que tot al seu voltant és un sense sentit que no entenen. Nosaltres no entenem Dembélé, no sabem què passa pel seu cap. Però estic absolutament convençut que ell tampoc entén absolutament res del que està passant al seu voltant. Inclús quan el veus jugar, sembla un ens estrany que està en una esfera completament diferent de la nostra.

"Al primer partit sense Messi tinc la sensació de tornar aprendre a escriure cròniques"

De Dembélé a Messi. Els cronistes heu patit més que els defensors per cobrir-lo, o ha estat un al·licient a millorar?
Més que un al·licient, és una prova contínua. Abans dels partits pensava: Messi la tornarà a fer grossa. Allà intentava preparar-me alguna cosa: potser puc utilitzar una cita literària que hagi llegit últimament i emparentar-la a la seva figura. Alguna trampa per escriure quelcom diferent de fa tres dies. Cada setmana feia autèntiques barbaritats, és cert, però també feia coses que no esperàvem.

Com ara?
El dia que va emular a Ronaldinho xutant una falta per sota la barrera, el dia que va repetir aquell penal indirecte de Cruyff, el dia que marca amb l’escut al Mundial de Clubs, inclús el dia que treu la mano de Dios en un partit contra l’Espanyol... O quan el Barça guanya la Champions de Roma i veus que Messi combat la seva pròpia inferioritat física volant per sobre de tothom, de gegants com Van Der Sar o Ferdinand, i marca de cap. En aquest sentit, ell també ens ajudava una mica.

I el primer partit sense Messi?
El primer partit sense Messi, tinc la sensació de tornar a aprendre a escriure cròniques. Potser queda molt exagerat, però portàvem moltíssims anys escrivint cròniques a partir d’una única figura, fos en l’èxit o en el fracàs. Havíem de tornar a buscar enfocaments nous, diferents, i al cronista l’ajuda a fer una passa endavant, sortir de la rutina i buscar nous estímuls. Ens estem reeducant a nosaltres mateixos.

"Podria emparentar Dembélé amb qualsevol personatge de Kafka, perquè és un tipus que està absolutament perdut"

Quin sentit té la crònica, com a concepte, quan tothom ja ha vist el partit i les repeticions de les jugades més importants?
Pot tenir una mica més de sentit quan intentes fer una crònica una mica diferent, amb un estil més literari. Hem d’aportar altres coses: el component literari i l’anàlisi Els periodistes més veterans hem vist i viscut moltíssimes situacions i, possiblement, tinguem un context que pot ser interessant incloure’l en una crònica. Una crònica no ha de ser, simplement, descriure el que està passant, sinó explicar per què està passant. Els periodistes hem d’explicar els perquès. Per això, crec que encara són importants.

Hi ha la sensació que la gent llegeix menys que abans. Però creus que encara necessita que algú li expliqui històries com les que pot explicar una crònica?
En els últims anys, m’estic adonant que tenim tantíssims estímuls al nostre abast que ens costa concentrar-nos en una única cosa. Això ho veiem en les mètriques dels diaris, on moltes vegades els temps de lectura no passa dels 30 o 40 segons. Possiblement, la lectura t’obligui a tenir una atenció més seriosa i això potser s’està perdent una mica. La necessitat? Crec que en aquesta vida res és necessari. També hem de ser autocrítics i pensar si estem oferint al lector el que vol en cada moment.