"La Clàudia Rius, la Paula Carreras, la Rita Roig i l'Ofèlia Carbonell som Gent de merda. I tu també", amb aquesta frase comencen tots els programes d'aquest podcast millenial, que compta amb més de 21.000 oients mensuals a Ràdio Primavera Sound. Donen veu a una generació diferent, que és més una generació frustrada amb les seves expectatives laborals, també té iniciativa pròpia i crea projectes nous i innovadors.

Pel seu programa, que consisteix en una entrevista distesa amb un convidat, han passat personatges tan diversos com la cantant Núria Graham, l'advocada Carla Vall, l'humorista Joel Díaz o la influencer Juliana Canet. Avui em reuneixo amb elles a l'estudi de Ràdio Primavera Sound, una hora abans de gravar el seu últim programa de la temporada.

L'estudi és modern i lluminós, m'assec a una de les butaques de l'entrada i les espero. Aviat arriben, i quan em saluden, poso cara a les veus d'aquelles quatre noies que tants cops he escoltat a l'Spotify. Ens asseiem en rotllana, trec el qüestionari, el mòbil i comencem a gravar. 

D’on ve la idea del podcast Gent de merda?
Clàudia (C): Aquesta idea sorgeix de mirar al nostre voltant i veure que hi havia un auge de podcasts, que a més molts eren en llengua catalana, però fets majoritàriament per homes. Aleshores pensava: Per què no hi ha dones fent podcasts en llengua catalana? Creia que hi havia un buit. A partir d’aquí tot va començar a rodar. A la Rita la coneixia perquè les dues estàvem a Núvol i a la Paula i a l'Ofèlia les seguia per Twitter. I no sé per què vaig creure que encaixaríem. Les vaig escriure una per una, vam quedar totes i vam decidir de tirar endavant el podcast. També t’he de dir que en un moment no ho vam veure gaire clar....

Justament em volia referir a aquest moment inicial en què creeu un compte de Twitter i pengeu un vídeo de presentació que va circular per la xarxa ràpidament abans que haguéssiu començat el podcast. Amb 3.000 seguidors engegueu el primer programa, com és la rebuda?

Rita (R): Jo crec que va ser molt guai. Llançàvem el primer programa i sabíem que hi hauria gent que l’escoltaria perquè per coses de com funciona Internet vam saber crear expectativa en el moment. Però també va ser molt aleatori eh, no ho vam fer expressament... vam veure que @gentdemerda no estava agafat i vam dir “ua... pillem-lo ja abans que algú altre l'agafi”. Vam posar la típica foto i vam dir: “Va, fem un tuit”. De seguida va tenir molts retuits i vam pensar: ara quan publiquem el primer programa hi haurà gent que ens escoltarà, perquè és gent que ens ha seguit i té curiositat. Eren dos cares de la mateixa moneda. Per una banda ens agradava i per l’altra teníem aquesta pressió de fer-ho bé perquè ens escoltaria gent segur...

R: Llavors també vam fer el vídeo que tu deies...

Paula (P): Un vídeo lamentable...

C: A mi m’agrada aquell vídeo!

R: Era un vídeo bastant cutre... Millor dit, bastant casolà.  

P: Molt d’estar per casa... sí.

C: Escolteu-me, estava la mar de bé! (riuen).

R: El vam gravar al sofà del pis de la Clàudia. El coixí del sofà queia cap a un cantó... era tot així una mica... En el vídeo vam explicar quins eren els nostres referents generacionals, què volíem explicar en el podcast, i tot això, era una vídeo de presentació. Va ser graciós perquè la gent es va pensar que faríem un podcast sobre el Club Super3. Va haver-hi un grup específic de persones que deien... Ostres! Gent que parlarà del detectiu Conan! I no, no.... simplement les referències al Club Super3 eren una manera d’exemplificar uns referents que compartim la generació de la qual volíem parlar.

C: Crec que en aquell moment es va demostrar que hi havia un espai per nosaltres, perquè la gent de seguida va respondre molt. Però a partir del boom és quan t’ho has de currar i estar setmana rere setmana fent el programa.

P: Sí.... crec que va haver-hi també un moment de pànic de pensar que potser no compliríem les expectatives que havíem generat. El vídeo de presentació que es va fer “semi-viral” era un vídeo que no deia res, només alguna cosa així com: “Jaja, no tenim res però farem un podcast”. De sobte, tothom estava pendent de què faríem. I vam pensar ostres.... A més, el primer programa sempre és el pilot, el que no sona del tot bé, el que no va rodat...

"Vam tenir un moment de pànic de pensar que potser no compliríem les expectatives que havíem generat"

A més, pel que ha dit la Clàudia no us coneixíeu molt entre vosaltres, oi? Ara sou amigues més enllà del programa? O el fet que sigui una feina fa que no us avingueu tan?

C: Jo m’atreveixo a dir que som amigues (riuen totes).

P: Sí! Jo crec que cap de nosaltres concep Gent de merda com una feina, tot i que al final ho sigui. No és fàcil gravar un programa cada setmana... és una tasca que s’assembla bastant a les de les feines que tenim cada una respectivament: redactem guions, pensem preguntes per fer a les entrevistes... Però és que ens ho passem tan bé i ens hem acabat fent tan amigues!

R: Sempre diem que és una mica com un extraescolar, no? Com quan t’apuntaven a anglès, a un esport o a tocar un instrument amb gent que et queia molt bé. Estàs fent feina, estàs aprenent coses, però també és divertit. 

R: I és que no érem amigues perquè no ens coneixíem absolutament de res. Jo no sé en quin moment ens vam fer amigues... o sigui.... jo desitjava molt caure-us bé saps? (riuen). Pensava: "Aquestes ties vull que no només vulguin fer el podcast amb mi... vull que això vagi més enllà, que no sigui fer el podcast i marxar corrents".

P: Crec que també hem tingut sort que les nostres personalitats encaixen bastant bé.

R: Sí... perquè podria haver sortit fatal...

P: Clar! Perquè a vegades hi ha gent que per les seves personalitats xoquen molt. A nosaltres no ens ha passat per sort.

Quan feu el salt a Ràdio Primavera Sound, canvia alguna cosa? Es perd la genuïnitat de fer-ho de manera independent?
Ofèlia (O): Jo crec que no, oi? La condició que vam posar per entrar a Ràdio Primavera Sound era poder fer sempre el que nosaltres volguéssim. No ens han vetat res. El programa segueix sent igual, però ara estem més tranquil·les.

En quin sentit?
C: El fet de formar part de Radio Primavera Sound et fa estar tranquil·la perquè saps que no ets tu sola tirant endavant un programa. Tota la primera temporada la vam fer pagant nosaltres el lloguer de l’estudi on anàvem cada setmana, aquí ens hem tret aquest pes econòmic. Però també ens hem tret un altre pes moral potser: tenim a la Marta Salicrú, la directora, els nostres tècnics a qui podem acudir si tenim un problema... ja no et sents sola. Però el programa és el que era.

P: Són zero intervencionistes. Tot el que passa a Gent de merda a nivell de contingut ho decidim nosaltres, tot. Al contrari, tot el que fan ells és per ajudar a fer créixer el projecte. Estem tenint molta sort. L’altre dia pensava que fins i tot en moments dels nostres breakdowns de dir... “Som prou bones? Vols dir que això està funcionant?", ens han dit: ei, sí, sou unes putes gènies endavant amb tot (riu). Si haguéssim estat soles potser estaríem en un forat negre ara mateix. 

C: I aposten per contingut super jove català que ningú fa tampoc. 

Clar... parlant de mitjans tradicionals. Us veuríeu fent Gent de merda a la Corpo?
C: Ara que estem a Ràdio Primavera Sound, no. I també crec que és bo que hi hagin iniciatives com Gent de merda fora de la Corpo. Crec que ells s’han de renovar, han de fer programes adreçats també als joves, contractar periodistes joves... jo estic contenta d’estar fora de la Corpo.

R: També és interessant veure qui s’interessa per quins programes. La Corpo no s’ha interessat per nosaltres i segurament allà tenen persones que saben que existim. Qui s’ha posat en contacte amb nosaltres i qui està apostant per nosaltres és Ràdio Primavera Sound. Jo crec que estem en el lloc on hem d’estar.

Ser dones, catalanes i joves és quelcom distintiu del vostre programa. Us agrada o és una etiqueta que us posen?
C: A mi m’encanta que m’etiquetin d’això. Sí, no? (riu). Tot i que no sé si som tan joves ja eh...

P: T’anava a dir.... jo cada cop em sento menys jove... (totes riuen).

C: Però som dones catalanes que intentem fer apostes comunicatives diferents. És importantíssim que nosaltres hi siguem i que en llengua catalana existeixi també en tot aquest món de l'entreteniment. 

Hi havia un buit per omplir d’un programa fet per dones joves en català, que fos d’entreteniment... Podríem dir també que el vostre programa tira cap a la cultura?
C: Nosaltres per la personalitat i la nostra trajectòria tendim a la cultura però una de les crítiques que rebem és: “Parleu amb gent jove no? Doncs parleu també amb gent jove d’altres camps, com la ciència o la tecnologia”. Potser pequem de tirar sempre cap a la nostra banda.

P: Sí, però aquesta temporada hem intentat obrir-nos una mica també. Va venir una noia que estava fent el MIR, un arquitecte, una enginyera i una psicòloga, per exemple.

R: Potser sí que nosaltres vam omplir aquest forat... però evidentment han sortit molts més podcasts de noies catalanes que fan coses..

C: Per sort!

R: Clar, per sort! Lo guai és que demostres que no hi ha un buit per omplir sinó que n'hi ha molts. El nostre podcast té un format específic, és una tertúlia-entrevista, però altres persones poden fer podcasts amb un format completament diferent. A mi no em molesta que m’etiquetin com a dona catalana que fa un podcast, però només s'enten que no només pot haver-hi un podcast d’això. El problema és que la gent pensi que ha de ser l’únic, que ja s’ha completat el tick, la quota. No! Això ha de servir perquè més gent faci coses. Que siguem moltes noies catalanes que fem coses! 

Ara recordo el programa en el qual vau entrevista la influencer Laura Grau, i fèieu referència al terme youngwhasing, que té a veure amb representar els joves de forma anecdòtica, per omplir la quota, sense anar més enllà.
C: Mira, si algú s’ha de quedar amb alguna cosa de Gent de merda que sigui amb el fet de que som quatre ties que per iniciativa pròpia han decidit crear un programa. Si ets noia, ets jove, ets catalana, .... és igual saps.... pots crear coses! Vivim com en un món super complicat. Molt sovint estem esperant que algú vingui i ens doni una oportunitat, i això és molt cansat. A vegades, pots intentar tirar tu sol (tot i que el sistema hauria de funcionar, eh!). En el nostre cas vam dir intentem-ho, vam tenir l'energia de dir-nos.... sortirem d’aquest bucle! Vam apostar pel que instintivament crèiem que podia funcionar. Aquest instint no hi serà a les grans televisions, perquè no hi tens lloc. 

"Gent de merda som quatre ties que per iniciativa pròpia han decidit crear un programa"

Aquest és l’esperit de Gent de merda potser no? Som una generació amb unes condicions laborals de merda, que té unes actituds de merda... però ens autoparodiem i ens en riem d’això en comptes de lamentar-nos, volem créixer a partir d’aquí.
P: Sí! També teníem la sensació que la nostra generació estava poc representada i teníem poca veu. No només en els mitjans tradicionals, que també eh, però que hi havia poc espai on es tractessin els temes des d’aquest punt de vista concret.

Clar... però dins del que cap, vosaltres sou afortunades perquè esteu tenint molt èxit. Seguiu sent tan "gent de merda" com éreu al principi?
C: Jo és que m’en sento molt, però clar, no sé. 

P: És veritat que nosaltres hem tingut molta sort, és super veritat. Però nosaltres vam començar pagant un lloguer, pagant un tècnic, ens gastàvem molta pasta al mes! Vull dir, era una inversió que segurament molta gent no podrà fer. Nosaltres la vam fer i vam apostar per això. Però va arribar a un punt que no ho podíem pagar i vam haver de buscar sponsors i trucar portes, és difícil, molt molt difícil. 

R: Hi ha una part de sort i hi ha una part de haver-nos-ho treballat.  No podem dir:  “Si t'ho curres tot sortirà bé” perquè no és aquest l’argument, però sense esforç és impossible.

P: Clar, no va passar una estrella fugaç i oh... gent de merda de sobte funciona! 

R: Hem fet mails a Llet Nostra per si ens volien pagar el programa (riuen totes). Sí.... hem fet coses així de random.

P: Exacte! A més el podcast sembla una conversa de bar entre quatre amigues, és molt de jiji jaja, molt divertit, sí sí... ho és eh, però també hi ha un guió, una edició,... hi ha molta feina al darrere.

C: En el moment d’iniciar Gent de merda jo crec que hi vam posar molt de la nostra part perquè funcionés, després tot va més rodat. Al cap de 2 anys et poden dir ah no... però tu pots fer això perquè ets una privilegiada. Bueno sí i no. Quan vam començar... jo per exemple era autònoma, tenia mil feines i n’estava farta. Però l’aposta va ser forta i la vam fer amb ganes.

P: Teníem l’energia per fer-ho i la seguim tenint. Totes li tenim prou carinyo a Gent de merda com per dedicar-hi temps i mimitus. De debò que volem cuidar el programa perquè soni bé, perquè sigui interessant, perquè sorprengui. Gent de merda no és un títol super destructiu. Som gent de merda, ens pot sortir bé alguna cosa i podem seguir sent gent de merda. Els millenials no només som una generació super frustrada, que de tot en fa un drama.... A vegades també pots fer un programa i que surti bé i fins i tot que Ràdio Primavera Sound et fitxi, doncs genial!  

C: Ens hem d’aprendre a alegrar per això també!

O: És com la gent que convidem no? Intentem portar persones a qui les coses els hagin sortit bé i tingui projectes guais. Ells són exemples de que a la nostra generació també els poden passar coses bones... I al final mira, nosaltres també en som un exemple!

"Ens pot sortir bé alguna cosa i podem seguir sent gent de merda. Els millenials no només som una generació super frustrada, que de tot en fa un drama...."

Parlant de convidats... com els seleccioneu? Hi ha algú a qui hàgiu vetat, algú a qui no portaríeu mai al programa?
R: No som tan guais com per vetar a la gent.

P. Exacte (riuen). Si algú no ens sembla prou interessant no el convidem i ja està. Per Whatsapp tenim una llista amb gent que mola molt i que en algun moment volem portar. És una llista que la tenim des de fa....

R: La tenim des del primer dia gairebé... sí, sí!

Em podeu revelar algun dels noms d’aquesta llista?
P: L’altre dia vaig veure el missatge que mai em va arribar a respondre el cantant Lildami, que li vaig enviar per convidar-lo quan començàvem.

C: És que ara vindria. Hi ha hagut algunes persones gent que ens ha dit que no, fins i tot un convidat ens ens va deixar tirades un dia.

R: Sí... El setè programa vam haver de fer-lo soles (riuen totes). Que això també, (és que veus?) a mi Gent de merda crec que m’ha anat bé per l’autoestima. Que no ve ningú? Doncs fem el programa igual. Vam parlar d’Operación Triunfo i tothom dient-nos: “Ens encanta quan no ve ningú” i era com: bé nois.... que hem hagut d’omplir mitja hora com hem pogut.

C: I el Quim Monzó que li vam enviar un SMS i no ens va respondre mai... Us n'enrecordeu?

R: Jo vull que vingui la Bad Gyal, sempre ho dic.

P: La Bad Gyal la estem perseguint des de fa molt temps.... crec que algun dia vindrà.

C: Jo vull que vingui el Marc Giró, que per temes de covid no va poder venir quan el vam convidar ara fa uns mesos.

P: Ens han dit molts “no”... realment...

R: És que ara amb Radio Primavera Sound encara, però abans era un: “Bueno et volem fer una entrevista, la gravem en una mena de garatge random del Poblenou, som quatre noies, ens diem Gent de merda... (riuen).

P: Sí... tot apuntava a no venir. En aquest sentit jo crec que hem d’agrair molt a la primera convidada que va venir super a cegues: la Maria Rovira, Oye Sherman.  

C: Clar! Que a més després ens va ajudar molt. Ens va dir: “Jo crec que sí que us anirà super bé”.

Una de les convidades recents ha estat Blanca Pujals, editora de la col·lecció de llibres clàssics Petits plaers. Vau parlar amb ella de com s’estan trencant els estereotips de gènere pel que fa als llibres de l’època victoriana de Jane Austen o les germanes Brönte, que no són “llibres de dones” sinó que poden interessar a tothom per igual. S’estan trencant realment aquests estereotips de gènere? Els viviu arrel del programa?

C: Doncs hi ha hagut gent que ha suposat que som tontes només perquè fem un programa d’entreteniment. Creiem que hi ha un cliché en la dona que no busca ser intel·lectual tota l’estona.

R: I que no busca ser irreverent tota l’estona.

C: Exacte.

O: Clar... és que els tios que fan programes d’entreteniment als 0,5 segons els posen l’etiqueta de: “No ho semblen però son genis”.

Totes: Sí.

O: I, en canvi, una tia si no està demostrant la seva intel·lectualitat tota l’estona, doncs és perquè és tonta.

R: Nosaltres volem fer un programa amb un to amè, que no faci falta tenir grans referents per entendre. Hem parlat de temes super complicats i hem fet aquest esforç perquè sigui fàcil d’entendre, però la gent es pensa que ho fem així perquè no en sabem més o no en sabem prou.... En canvi, és el nostre objectiu.

P: L’entreteniment no té perquè ser buit de discurs. Vull dir que jo crec que fem entreteniment, (perquè no fem ni humor, ni fem assaig, etc.) però intentem que sigui interessant.

R: A vegades no ens tracten de tontes... sinó de pàmfiles. Com si no sabéssim de què va la vida.

P: Una cosa que jo flipo és que ens obren senyors per Twitter per explicar-nos coses que nosaltres ja hem dit exactament igual. Molt mansplaining. A vegades no ens han criticat directament dient-nos “ai que tontes”. No recordo cap crítica així com molt savage, però ens diuen coses com: “Heu dit això així i no, és d’aquesta altra manera”.

R: Clar, jo a vegades dic coses iròniques i llavors la gent em diu: com pots dir això? I jo... aviam... Que no ho penso de debò! Que era una broma! (riuen totes).

P: Com que som quatre ties joves, potser això convida als senyors a ser paternalistes. I és com... "senyor ningú li ha demanat el seu paternalisme per a res!" 

"Una tia si no està demostrant la seva intel·lectualitat tota l’estona, doncs és perquè és tonta"

Quin és el vostre públic, us han dit mai alguna cosa pel carrer?
C: Crec que sí que algun cop algú ens ha reconegut... No sé gaire bé qui és el nostre públic, crec que és bastant ampli...

R: Hi ha senyors que ensenyen el cul a les fotos (diu baixet).

C: Sí... això ho vam dir un cop (es pixen de riure). Hi ha un perfil molt específic que és el típic tio que ens comenta tot, que li encanta el podcast i sempre l’escolta i.... que té una foto ensenyant el cul a l’insta.

R: Vam xafardejar l'insta de tres o quatre tios que ens comenten sempre i tots tenien una foto amb el seu cul a l’aire... o sigui... allò era el que els unia.

C: És bastant preocupant això (diu rient). Crec que hi ha un perfil una mica boomer que escolta el nostre podcast per dir: “A veure què opinen aquestes noies”

P: A mi em sembla guai que tinguin aquesta curiositat.

C: Jo espero ser aquest tipus de boomer.

P: A l’Spotify et pots posar a mirar el tipus de públic que tens... i si ens posem una mica científiques en el nostre cas és gent d'entre 18 i 35 anys, la meitat homes i la meitat dones.

C: Sí! Hi ha gent que es pensa que majoritàriament ens escolten dones perquè som quatre dones i no, és super paritari de fet.

Quin tipus d’estudiant éreu a l’institut? En aquella època, us hauríeu fet amigues o ni de conya?
C: Jo crec que ens hauríem fet super amigues.

P: Jo també ho crec (diu amb un somriure).

C: Jo era una estudiant de notes de la mitja cap avall eh...

P: Jo era com la típica nena de notables que no cridava gaire l’atenció, que anava fent i que era amiga de tothom.

C: Sí... jo també...

R: Jo era una empollona però també era amiga de tothom.

O: Jo no em feia gaire amb ningú (riuren totes). No feia mai els deures tampoc.

C: Era la més xunga d’aquí l'Ofe eh...  

(Riuen)

R: Has tingut l’adolescència més rebel de totes o sigui imaginat com de poc rebels érem.

O: Crec que només vaig fer els deures un dia en tot l’institut... però a més els vaig fer mitja hora abans de l’entrega sota la taula.

Què penseu de la deriva del nostre BoJack català, Joel Joan (a propòsit del seu últim vídeo que es va fer viral a Twitter). Us agradaria entrevistar-lo?
C: Jo estic molt desconcertada amb aquest home.... no sé... no ho entenc. A més, jo no havia vist Porca Misèria i just la vaig veure fa molt poc i vaig pensar que era boníssima... i després el veig a ell fent això i penso... la decadència de l’home és infinita realment. No saps mai on pots acabar.

P: També n’hi ha que diuen que tot això és com una mena de performance per després anunciar una sèrie o algo així...

C: No m’ho acabo de creure. Però.... crec que no el convidaríem, no?

R: Jo m’estava imaginant que passaria el mateix que va passar amb el Quim Torra. Totes el volíeu convidar i jo no.... i al final em vaig posar a plorar en plan nenes jo no vull convidar el Quim Torra perquè ho passaré molt malament.

C: Però t’ho vam dir de broma!

R: Vau insistir molt.... dèieu: "Sí, sí! li escrivim un Whatsapp". I jo pensant: “No vull fer aquest podcast”. Crec que també em posaria a plorar si vingués en Joel Joan aquí. Tinc molt poca tolerància per a un determinat tipus d'homes.... Estic en un moment de la meva vida on no tinc gens de ganes de parlar amb en Joel Joan (riuen totes).

P: Joel Joan m’està generant el mateix que Gerard Piqué fent-se selfies sense barba. Són homes grans que volen CAS. Simplement estan intentant cridar l’atenció a les xarxes i només per això tampoc el convidaríem al programa.

C: És molt fort perquè quan els homes fan aquestes coses la societat diu: “Això és que hi ha una estratègia, en realitat aquest home és llest, llavors això només ho està fent perquè té una finalitat”. I, en canvi, les dones fan com un mil·límetre d’això i ja diuen :“Clar... és que aquesta tia vol atenció, vol fama, etc.”.

R: Ara parlant, seriosament, només portaríem en Joel Joan si fes una sèrie nova que molés moltíssim i tinguéssim un tema per parlar amb ell. Nosaltres escollim als convidats perquè creiem que tenen temes de conversa interessants. No portarem algú només perquè és famós i prou.

Avui graveu l’últim episodi de la temporada. N’hi haurà una de nova? Hi introduireu algun canvi?
C: Hi haurà nova temporada, segur. No en tenim ni idea si hi haurà canvis en la nova temporada,  en parlarem el dia abans de començar la nova temporada (riuen).

R: Ni tan sols érem conscients del tot que avui era l’últim episodi de la temporada. Encara no ens hem posat a pensar quins canvis farem la temporada que ve, però el que si que sabem és que seguirem perquè ens ho passem molt bé fent el que fem.