Gervasio Sánchez treballa a l’Amèrica Llatina des del 1984, tan bon punt va acabar els estudis universitaris de Periodisme. Ha estat a Guatemala, a Nicaragua, a El Salvador, a Mèxic... on ha retratat guerres civils i situacions d’extrema violència, així com també les respectives etapes de pau. El fotoperiodista explica que dos dels seus projectes fonamentals hi tan tingut lloc: 'Vidas Minadas', a El Salvador i a Nicaragua, i 'Desaparecidos', arreu de l’Amèrica central.

Ara, però, un dels seus últims projectes es pot consultar de primera mà a l’Arts Santa Mònica. L’espai exposa Activistes per la vida, un projecte que firma de manera conjunta amb Entrepobles i l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i l'Institut dels Drets Humans de Catalunya. A través de la imatge, del text i del vídeo, la mostra posa cara i ulls als activistes d’Hondures i Guatemala que arrisquen dia a dia les seves vides per tal de defensar les seves de terres de l’explotació que en fan els governs corruptes, però també empreses internacionals. A més, també és membre de l’executiva de Reporteros Sin Fronteras, que recentment ha alertat que el pla del govern espanyol contra la desinformació és una amenaça potencial contra la llibertat de premsa.

Per què Hondures i Guatemala?
El que passa en aquests països, segurament els més violents de l’Amèrica Llatina, i que es podria estendre a altres països com Mèxic, Brasil, Colòmbia o el Perú, és que, primer de tot, les autoritats polítiques són molt corruptes. Encara que pugui semblar que donen lliçons democràtiques, un cop arriben al poder actuen de manera corrupta i, a més, hi ha un poder judicial que també ho és; una casta empresarial molt depredadora, i unes forces de seguretat que funcionen pels interessos dels grans poders fàctics i on també hi ha moltíssima corrupció. Parlem de països, sobretot a Hondures i a Guatemala, que són estats fallits.

Quin paper hi ha jugat el cop d’estat del 2009 a Hondures?
El primer que van fer les noves autoritats que van arribar va ser fer lleis a mida per impulsar el projecte extractivista de les grans corporacions internacionals per a les grans inversions hidroelèctriques, mineres, cimenteres o de monocultius com l’oli de palma, fins i tot per a grans projectes turístics. Primer van fer una llei de reserva de l’aigua i després van revocar una llei que prohibia fer aquests projectes a les terres ancestrals dels indígenes. El que fan les autoritats és legalitzar tot el que vindrà després i, evidentment, amb els nivells de corrupció és molt fàcil que es puguin desplegar grans projectes.

Però l’exposició no només posa el focus en els governs locals.
El que passa, que per a mi és gravíssim, és que no ens podem quedar parlant de la corrupció només a Hondures i a Guatemala. I que dolents que són, i que corruptes que són. I tot bé. El que m’interessa és saber qui corromp al corrupte. Són empreses nord-americanes, canadenques i europees. També n’hi ha de xineses, però cal centrar-se en els països que considerem democràtics. Són aquestes empreses de països que protegeixen els drets humans i que s’omplen la boca de ser els grans portaveus del mediambientalisme, com Canadà, Holanda o Finlàndia, i que lluiten contra la corrupció medioambiental als seus països, però que, una vegada surten de les seves fronteres, fan el que volen. Utilitzen lleis fetes a mida i la corrupció per als seus negocis.

Amb quina intenció fotografies les seves realitats?
Amb aquest projecte que hem fet Entrepobles i jo, el que hauria de veure la població catalana, espanyola i d’arreu és que, o bé les autoritats fan lleis que obliguen les empreses a actuar de manera decent, digna i sense violar els drets humans ni aprofitar-se de governs corruptes, o hi ha poca cosa a fer. Visibilitzem persones a qui poden matar en qualsevol moment. Fer ecologia a Europa és molt fàcil i còmode: m’encanta veure manifestacions ecològiques de joves europeus cridant pel bé de la humanitat. Però aquí el màxim que et pot passar és que els policies et fumin un cop de porra al cap o que els teus pares t’hagin de venir a buscar a la comissaria i pagar-te una multa perquè ets menor. I a l’Amèrica Llatina, i en especial a Guatemala i Hondures, et maten. El nostre objectiu és visibilitzar totes aquestes persones que viuen en l’anonimat, perquè, a més, quan reparteixen premis, els donen a persones que viuen còmodament a la classe mitjana europea.

Pot passar com a Xile o al Perú, on hi ha hagut revoltes a gran escala?
En altres països d’Amèrica hi està havent situacions de gran violència contra els activistes dels drets humans, contra els ambientalistes. A Colòmbia es mata gent, com a Mèxic, al Brasil, al Perú, però potser a Guatemala i a Hondures és on hi hagi més crims. De fet, Hondures és el pitjor país del món per exercir l’activisme mediambientalista. Jo conec Xile des de l’any 1986. Tot el seu projecte econòmic es va fer durant l’època de Pinochet, basat en l’Escola de Chicago i l’ultraliberalisme, però quan van arribar els governs de centre-esquerra, des de l’any 1990 fins al 2010 que va arribar la dreta, van seguir aquest projecte. Durant vint anys de govern de centre-esquerra es va afiançar l’ultraliberalisme econòmic, amb tot privatitzat. De fet, és increïble que el plebiscit que hi hauria d’haver hagut aleshores a Xile contra les lleis de Pinochet, que s’havia d’haver fet amb les majories absolutes del que s’anomenava La Concertación, una coalició de partits de centre-esquerra, s’ha fet amb la dreta. I això gràcies a un grup d’estudiants de secundària que van començar a pegar-se amb la policia que militaritzava del carrer. Cal anar amb compte, perquè a l’Amèrica Llatina sempre passa, i a mi m’emprenya molt, que l’esquerra fa progressisme barat a l’oposició i, quan arriba al poder, segueix polítiques ultraliberalistes.

La lluita contra el canvi climàtic és una arma política?
Jo només et dic que, a la meva edat, 61 anys, he vist frustracions permanents en el món en què vivim, promeses incomplertes permanentment, perquè hi ha un problema greu a les societats occidentals: la passivitat absoluta de l’opinió pública. Vivim en unes societats on l’opinió pública està totalment paralitzada per la propaganda política. La premsa no fa bé la seva feina, fa dècades que s’ha anat oficialitzant i cada cop hi ha menys conflicte amb el poder, perquè al final el que s’ha fet és controlar-la comprant-la o pagant els seus deutes. Ho fan els bancs, les grans empreses extractivistes, i no només a l’estat espanyol. A França el 80% de la premsa està controlada per empreses armamentístiques. I mentre no hi hagi una consciència clara per part de la societat i exigència als polítics de torn per fer lleis que permetin controlar la manera vergonyosa amb què actuen les grans corporacions multinacionals quan travessen les seves fronteres originals, no hi ha res a fer, per molt que sortim al carrer.

Quin paper hi juguen els Estats Units?
Ens hem trobat amb coses absolutament vergonyoses com que un personatge com el vicepresident dels Estats Units de l’època de Clinton, Al Gore, que durant vuit anys va ser al poder amb un president que no va firmar el protocol de Kyoto, just quan deixa el càrrec s’apunta a l’ecologia mundial. I apareixen per aquí pel món com si fossin ells els inventors de tot i se'ls dóna més audiència en els governs europeus. Jo recordo quan Gore venia i Zapatero li feia l'onada. O que un senyor com Obama, que ha estat vuit anys governant els Estats Units, i que per sort per a ell, en arribar Trump com un elefant no es va fer una anàlisi seriosa dels seus vuit anys de frustracions. A Obama li van donar un Premi de la Pau, regalat. Al principi, era un tipus que va prometre intentar desbloquejar el conflicte de l'Orient Mitjà i posar fi a la situació d'oblit de l'Àfrica. Què va fer? Res. El senyor Obama va registrar el major nombre d'expulsions en calent que hi ha hagut als Estats Units. D'això n’ha parlat algú? Ningú. Finalment, el tipus se’n va després de vuit anys, i en els cent dies que havia de marge, Trump comença a barallar-se estúpidament amb tot Déu i tothom s'oblida d'analitzar el fracàs de moltes de les promeses d’Obama.

Ens deixem encantar fàcilment?
Ens pensem que perquè els progressistes prometin, això va per bon camí, i és mentida. Els partits progressistes, socialistes, socialdemòcrates europeus, prometen a l'oposició el que gairebé sempre incompleixen al govern. La dreta és força més franca, no prometen res perquè no faran res. Com la Llei Mordassa a Espanya, que Podem tant va criticar a l'oposició i que, ara que ha arribat al poder,  s'ha passat pel forro. O tot el que està passant a les Canàries, amb un Ministeri d'Interior que el dirigeix ​​un jutge socialista del PSOE, Marlaska, i mira el que estan fent... Però les expulsions en calent es van començar a fer de forma generalitzada durant el govern de Zapatero, després va arribar la dreta i va seguir pel mateix camí, però passa igual a Catalunya. Heu tingut durant un quart de segle de corrupció vergonyosa per part de Convergència i Unió en la qual tothom callava, inclosa la premsa, que era comprada sistemàticament per CiU, i ara sembla que cal fer tabula rasa del passat. Així no anem enlloc.

T’has mostrat crític amb el periodisme de balcó durant la pandèmia.
El 90% dels periodistes volen fer periodisme, els periodistes no volen fer periodisme de balcó, volen fer periodisme de carrer, volen estar en els llocs on passen els fets. El problema és que els mitjans de comunicació estan dirigits per interessos que cada vegada estan més allunyats dels periodístics; són interessos mercantilistes, econòmics. Tant li fa que estiguem parlant de Madrid o de Barcelona, ​​com de París o de Londres. El que passa és que el que es fa és utilitzar els mitjans moltes vegades per aconseguir altres objectius, i els ciutadans cada vegada són més crítics amb els periodistes, i no ho dic jo, ho diu l'última enquesta de CIS. Jo, evidentment, no em sento colpejat per aquest tipus de declaracions dels ciutadans perquè no em dedico a jugar al joc d'interessos dels grans poders fàctics, polítics i econòmics. Jo em dedico a fer periodisme, però entenc que la gent estigui frustrada amb el que està passant.

Com hem d’actuar?
No és un problema del 95% dels periodistes, potser el problema és que hi ha un 5% de persones en l'estructura de comandament que han deixat el periodisme desfet des de fa molts anys. Llavors arriba una pandèmia i fins i tot hi ha periodistes amb noms i cognoms que es dediquen a aplaudir el fet de quedar-se a casa. I els periodistes han d'estar al carrer, si no et dediques a una altra cosa. Jo entenc que un periodista no vulgui sortir a cobrir la Covid o anar a una guerra, però el que no puc entendre és que escriguin sobre una guerra a milers de quilòmetres. Algú pot escriure sobre Síria, o Afganistan, o l'Iraq, o Iemen, estant a deu mil quilòmetres? No seria acceptable. Llavors, sí que és acceptable fer periodisme de balcó o periodisme casolà cobrint una pandèmia? Jo entenc que hi ha gent que es vulgui quedar a casa per por o per patologies prèvies i fins i tot aplaudeixo que ho facin, o que hi hagi treballadors en els mitjans de comunicació que no importa que estiguin a casa seva o a la redacció perquè fan el mateixa feina, perquè avui en dia tecnològicament es pot fer, però els reporters han d'estar reportejant. On? Als llocs clau: a les residències, als hospitals, als sanatoris, i no jugant al joc establert pels polítics, que és simplement prohibir i censurar. Però no prohibir per respecte als ciutadans que estan morint, sinó per maquillar els seus desastres, les seves insuficiències, les seves preses de pèl als ciutadans.

Dius que s’ha maquillat la pandèmia, però el factor de la por ha entrat també en joc a la gestió dels governs?
És un drama pel qual inicialment hi ha 42.000 morts i extraoficialment 64.000 morts. Des d'una punta a l'altra punta de l'estat espanyol. Hi ha morts que no volen acceptar-los perquè no se'ls va fer la prova: no són morts col·laterals, són morts per la pandèmia. Aquí es prohibeix i censura per maquillar, està claríssim, i amb una falta de respecte al ciutadà mitjà. Però aquest és responsable per no exigir qualitat informativa als seus periodistes, qualitat política als seus polítics, qualitat sanitària per al seu sistema sanitari, és el que hi ha. El sistema sanitari espanyol que tant s'ha lloat fa aigües per moltes parts des de fa molt de temps. Per sort hi ha hagut una professionalitat brutal per part dels sanitaris que han estat al capdavant de la pandèmia, que han lluitat sense mitjans. Exigim bona sanitat, bona educació per als nostres fills i, en canvi, no exigim una bona qualitat informativa. Els polítics s'han aprofitat de la incapacitat que tenen els ciutadans de l'estat espanyol des de fa temps d'exigir aquesta bona qualitat i com que els mitjans estan contra les cordes, han acceptat el guió de censura i de prohibicions per no enfrontar-se als polítics que d'alguna manera fan servir les subvencions com una forma de comprar als mitjans.

Quina opinió et mereix el projecte del govern espanyol contra les fake news?
Ara tenen la Llei Mordassa i fer noves lleis sense haver-se-la carregat és un acte de cinisme, el faci la dreta o ho facin PSOE i Podem. Si volen posar fi a les restriccions que hi ha hagut per culpa de lleis que s'han inventat des de governs anteriors, que deroguin aquestes lleis. I no ho han fet, ni se'ls ha ocorregut. Que es comportin d'una altra manera menys vergonyosa amb el problema de la immigració. És una vergonya autèntica el que està passant en aquest país; no des d'ara, estem parlant des de principis del segle XXI. En els últims 20 anys hi ha hagut més governs d'esquerra -o anys de govern d'esquerra-, encara que no vull parlar d'el PSOE com l'esquerra perquè em posa dels nervis, que de la dreta. Com és possible que s'estiguin fent les coses així de malament en el tema migratori, expulsions en calent, que un ministre s'atreveixi a dir que estan menys de 72 hores als ports de les Canàries quan en realitat la gent que està allà et diu que és mentida? Cal parlar de fake news, d'una nova llei, quan hi ha altres lleis que havien promès que derogarien i no ho han fet? Què són fake news? Quan un ministre de l'Interior diu les mentides que va dir l'altre dia Marlaska, això és una fake new també. També faran dimitir Marlaska per mentir? Faran dimitir els ministres socialistes de l'anterior govern quan deien que les armes que veníem eren tan precises que no mataven, com va arribar a dir l'antiga portaveu del govern i ara Ministra d’Educació, la senyora Celáa, o l'antic Ministre d'Afers Exteriors Borell? Això són fake news. Si volen fer una llei per lluitar contra la desinformació hauran de començar aplicant-la als seus propis ministres del govern actual i als governants d'altres institucions polítiques d'aquest país, com els governs autonòmics o locals.