Qui hagués dit que el Barça seria el responsable de crear una relació professional i una amistat d’on acabarien sortint projectes que s'emetrien fins i tot a la BBC. Ricard Gonzàlez (Badalona, 1978) i Marc Almodóvar (Vallcarca, 1984) es van conèixer a Egipte, quan feien de corresponsals per a El País i El Punt Avui, respectivament. Allí s’unien per veure partits dels blaugrana i parlar de les seves trames periodístiques, banyades pels aires de revolució que fa més d'una dècada bufaven al món àrab.

Plegats han produït tres documentals. El darrer, Els nostres George Floyd, emès dimarts al programa Sense Ficció de TV3. Un treball que aborda els casos de racisme policial a l’estat espanyol, tot seguint l'estela del tristament conegut cas del ciutadà afro-americà assassinat per la policia a Mineàpolis.

Recollits als jardins de l'edifici històric de la UB, parlem amb ells dels diversos aspectes del documental. Abordem el racisme institucional —el de la policia però també el de les instàncies que l’amparen— i la manca de consciència i responsabilitat a l'hora de corregir-lo.

Com sorgeix Els nostres George Floyd?
M: Va començar quan es van reproduir les protestes del Black Lives Matter per la mort de George Floyd a Catalunya. Llavors els col·lectius antiracistes van fer una denuncia sobre aquest doble biaix de parlar tant sobre el racisme als EUA i parlar-ne tan poc aquí. Vam recollir aquesta protesta i la vam transformar en contingut periodístic. Jo li vaig proposar al Ricard, a ell li va semblar interessant i ens vam tirar a la piscina.

R: Amb la pandèmia de la Covid-19 no podíem moure’ns gaire, i això era una manera de seguir treballant quan moltes altres portes se’ns tancaven. Va ser complicat perquè la gran part del documental la vam fer al 2020, abans que tothom estigués vacunat, i havíem de portar justificants cada cop que sortíem de casa.

Per què era un tema interessant per tractar?
M: Perquè hi ha un problema estructural amb el racisme a casa nostra que genera una incomoditat bastant evident i sense cap voluntat de parlar-ne. Trobàvem que era necessari posar-lo sobre la taula. En la realització del documental ho hem vist perquè ens ho trobàvem quan parlàvem amb les contraveus, els que defensen que el sistema no és racista. Totes aquestes veus tenien una pobresa de discurs que reforçava la sensació que aquí no hi ha cap debat ni reflexió sobre això.

R: Jo crec que el tema se solapa amb un altre, que és la impunitat de la violència policial, que pot afectar tothom però que en aquests casos es multiplica. La gent que no ho ha viscut en primera persona creu que el sistema funciona molt millor del que realment funciona, i crec que en general està bé mostrar aquests casos perquè la gent en sigui conscient. Aquestes són les clavegueres de l’estat amb tots els seus membres, no només amb els Mossos d’Esquadra.

Com ha estat la producció del documental?
M: Vam fer una llista de casos que poguéssim explicar audiovisualment, que no fossin molt llunyans en el temps i que permetessin obrir el debat del racisme estructural. A més, els casos estaven distribuïts geogràficament i amb diversos cossos policials, perquè quedés clar que no es una qüestió anecdòtica. A partir d’això, ha estat picar pedra i trucar moltes portes.

R: Ho vam començar des d’una certa precarietat, tot i que cap al final fos una coproducció amb TV3. Això vol dir que nosaltres ens vam llençar a la piscina, perquè no som una productora, sinó dos freelance que estan intentant obrir-se camí en un documental d’un àmbit complicat.

M: Crec que és interessant posar sobre la taula que no només TV3, sinó també el departament de Cultura, han decidit apostar per un tema complex i difícil. Partint d’aquesta precarietat de la qual parla el Ricard, l’aposta arriscada de TV3 ens ha permès tancar el documental bastant bé.

Com us ha marcat emocionalment?
R: A mi m’ha passat el mateix que explicava abans: que la gent no sap que al sistema hi ha forats negres. Jo tampoc no imaginava que arribés a aquest nivell, i que hi hagués algun cas on fins i tot hi ha encobriments manifests. No esperava que hi hagués irregularitats tan evidents.  

M: A mi el que m’ha sobtat més és la manca de reflexió i de discurs de determinades persones, com la jutgessa Bibiana Segura, magistrada al Consell General del Poder Judicial, o Celestino Corbacho, autor de la llei d’estrangeria. Com pot ser que gent d’aquest nivell no tingui una mínima reflexió sobre l’abast del racisme al nostre país, que pensin que aquí no n’hi ha i que aquí tot funciona bé?

"Com pot ser que gent d'aquest nivell no tingui una mínima reflexió sobre l'abast del racisme?"

No la tenen de cap tipus?
M: Bibiana Segura, per exemple, compren fàcilment la necessitat de feminitzar la judicatura, perquè hi hagi una empatia cap als casos de violència de gènere. Però quan li preguntàvem per la racialització o diversitat racial dins la judicatura era incapaç d’entendre aquesta connexió. Com pot ser que en un àmbit ho vegi molt clar i en l’altre digui que això es innecessari? Veu que els homes tenen problemes per empatitzar cap a les dones, però no veu que les persones blanques tinguin problemes per empatitzar amb persones racialitzades. A mi em va sobtar, perquè pensava que hi hauria un discurs una mica mes elaborat que aquest.

Per què passa això?
R: De fet, jo crec que algunes d’aquestes persones no entenien el concepte de racisme institucional. Et contestaven com si volgués dir fer una llei de segregació als EUA abans dels anys 60 on diu que els blancs poden fer unes coses i els negres unes altres. I si la llei no ho recull així, ja no es racisme institucional, quan hi ha moltes més formes de racisme institucional. I son les que ens trobem a la nostra societat. Contestaven malament les preguntes perquè no entenien el concepte.

M: No han reflexionat sobre aquest tema, ningú els ha fet entendre el que realment hi ha darrere l’aplicació d’aquestes lleis. Un altre cas és el redactor de la llei d’estrangeria, Celestino Corbacho, responsable d’una de les principals lleis que està estratificant la societat i que no entén el concepte.

R: Ell deia que no s’ha fet cap llei per discriminar, però el problema és que un cop està feta la llei, els que l’apliquen ho fan de forma discriminatòria. I això també és racisme institucional. Ni tan sols es fan estudis ni investigacions per veure si hi ha racisme al cossos policials, com es fan a altres llocs. El primer que cal fer és assumir que hi ha aquest problema i investigar-lo, però si no investigues, no trobes. De fet, el documental intenta obrir els ulls a la societat, perquè aquesta pressioni els poders públics, i això pugui canviar.

Gonzalez i Almodóvar en un moment de la conversa

Com va ser el contacte amb els cossos oficials?
M: Molta persistència, sobretot amb els diferents cossos policials. La major part del projecte van ser silencis, o delegar el telèfon a un altre lloc on no hi havia ningú.

R: Els cossos policials passaven la pilota als càrrecs polítics que els representen i aquests la tornaven a passar cap avall. O estaven descoordinats, o tenien mala fe. El que està clar, però, és que no hi havia cap mena de ganes de donar explicacions a aquests temes, perquè sabien que havien fet alguna cosa que no estava bé i que havien d’amagar.

La policia a l'estat espanyol està prou fiscalitzada? 
M: Ells et diran que sí, però l’evidència demostra que no. Cada cop que s’obre el meló de parlar d’abusos de la policia hi ha molta incomoditat.  

R: Quan hi ha algun possible accés policial a un escenari on hi havia milers de persones que tenen representants al parlament, hi ha una certa fiscalització. El problema és quan són casos privats, perquè aquí la única autoritat que té un poder de fiscalitzar són els diferents circuits judicials, però estàs indefens perquè els jutges arxiven els casos. En aquests casos la immunitat és pràcticament total, i mai s’arriba a judici. Si parlem d’independentisme o de feminisme, parlem de molts potencials votants i, per tant, no es pot comparar amb el percentatge que representen les persones racialitzades que poden votar.

M: La marginalitat en la qual es troben aquests sectors afavoreix aquesta impunitat i facilita que a un policia se li pugui anar la mà. Hi ha situacions on s’equivoquen perquè la policia es pensava que era un negre pobre i resultava que era un negre ric. Han arribat a la llum pública molts casos, però no sabem com és de probable que n’arribin molts més.

R: Els que solen arribar, com el de George Floyd solen ser perquè estan gravats en vídeo. Si no, tothom se n’hauria oblidat.

Els Mossos d’Esquadra també han protagonitzat alguns casos. Catalunya és racista?
M: No hi ha cap mena de dubte. Fer generalitzacions és problemàtic, però som una societat amb un problema de racisme que hauríem de treballar. Fins i tot ho ha reconegut per el cap dels Mossos, dient que tenen la intenció de treballar-s’ho. Però a nosaltres no ens ho van voler explicar. Així com als EUA hi ha hagut molt treball i reflexió sobre els orígens del racisme en els anys d’esclavitud, aquí encara ens costa parlar-ne. A Catalunya, la riquesa que es va generar amb el tràfic d’esclaus va pagar moltes obres del modernisme català. Això es una cosa que existeix en el nostre passat català i encara que ara se’n comença a parlar una mica, no està en l’imaginari general.

"A Catalunya, la riquesa que es va generar amb el tràfic d’esclaus va pagar moltes obres del modernisme"

Heu tingut contacte amb plataformes ciutadanes que defensaven els casos que heu explicat. Per què aquestes han tingut menys visibilitat que altres que defensen causes independentistes, per exemple?
M: També hi ha un biaix racista en la solidaritat. Algunes d’aquestes plataformes no varen despertar masses ni van tenir el nivell de repercussió que han tingut altres mobilitzacions. A més, estem en un moment polític a Catalunya que ha afavorit que la solidaritat amb algunes causes com l’independentisme generin una empatia molt més estesa de la que havia abans. Però aquesta solidaritat té els seus límits i també hi ha un biaix racista en aquesta solidaritat. No desperta tant d’entusiasme quan es tracta de solidaritzar-nos amb l’Iliyas, el Yassir, o amb casos similars.

L’emissió del documental és molt recent, però creieu que ajudarà a remoure alguns casos o us consta que ja hagi remogut alguna cosa?
M: Haurem d’esperar a veure quin rebombori genera, perquè encara és una mica d’hora. L’audiència que l’ha vist és la del públic de TV3. La idea és que arribi a un sector de la societat que potser no s’imaginava que aquestes coses succeïen, i a un altre sector activista que ja n'era coneixedor. Si hi ha la possibilitat que sigui un debat real sobre l’espai públic i polític, el documental serà un gran èxit. Ho haurem de veure.

R: És molt difícil que un documental canviï la realitat, però jo crec que és un granet de sorra, no? I tot suma. Cadascú ha de fer la seva labor, i aquesta és la nostra com a periodistes.

Si haguéssiu de fer una segona part del documental o li haguéssiu de donar continuïtat, quin enfoc li donaríeu?
R: Una crítica que hem rebut i que podria ser un possible enfoc és que no havíem parlat del racisme que pateix la comunitat gitana. Té una problemàtica una mica diferent a les que hem explicat. Seria una de les possibles, però no m’he aturat a pensar-ho.

M: Sí, aquest és un dels temes que podria estar bé. L’altre és incorporar el debat d’usar imatges de violència contra gent racialitzada. El Ricard està més convençut amb què hem fet la bona elecció, jo tinc més dubtes. Si féssim una nova versió, intentaria reflexionar més sobre aquest tema. I si haguéssim de buscar més casos en trobaríem moltíssims.