Guillem Sala (Barcelona, 1974) va publicar El càstig (L’Altra Editorial, 2020) fa menys d’un mes i, abans de ser a les llibreries, ja omplia dia sí, dia també, el sector cultural del Twitter català. La crítica parlava, sobretot, del seu ús de la llengua: està escrit en català amb una forta presència de castellà i, amb això, l’escriptor ha volgut reproduir de manera fidel la vida d’uns personatges a la zona del nord de Barcelona, al voltant d'un institut del districte de Sant Andreu. Però més enllà de ser una radiografia lingüística, també és un retrat acurat d’alguns dels problemes que arrosseguem plegats com a societat. Uns problemes, com la salut mental o els dèficits d’un sistema educatiu que empeny només a produir, que il·lustra sense judicis ni condescendència. El càstig narra de manera crua la història de la Sandra i del seu alumne Izan, que formaran una amistat tot fent-se de refugi l'un a l'altre d’un ambient que els és hostil. Ara, a més, és una de les dotze obres candidates al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any.

Al teu article a Núvol, explicaves que si es desconnecta de la societat, la cultura deixa de complir la seva funció. Un art que no representi la societat és vàlid?
L’art no té per què representar la realitat o la societat, però sí que se'n nodreix. Un sistema cultural solipsista o autoreferencial, que no té punt d'ancoratge amb l’experiència de la societat que n’és el context, és un art que perd la seva funció. En certa manera, l’art projecta l’ànima d’una societat al món i, si queda com una cosa purament de gent culta o d’una èlit, es converteix en una bombolla desconnectada. Si és que realment la té, aquesta funció. S’hauria de ser molt precís, però ho deia en aquest sentit. No que l’art hagi de reflectir o representar la realitat, però sí que és bo que se n’alimenti. 

En aquest mateix article t’anticipaves al debat lingüístic i explicaves l’ús de la llengua que havies fet servir amb la teva novel·la. Esperaves una crítica més dura?
He comprovat amb satisfacció que la legitimitat que té un escriptor per fer servir una llengua no normativa no es discuteix. El que hi ha és una lamentació que una novel·la catalana incorpori el castellà en una porció relativament important. Aquesta lamentació no em sap greu perquè fins a cert punt la comparteixo. Estem en un procés de substitució lingüística. Si això passa en la literatura fa mal, perquè justament de la literatura es podria esperar una certa exemplaritat o es pot considerar que és un bastió de la llengua, i aquesta malenconia la comparteixo. El que passa és que El càstig és un símptoma, no és el problema. El problema no s’ha d’atacar per la via dels creadors, s’ha d’atacar des de l’àmbit polític. Utilitzant el castellà no pretenc res més que explicar la història que m’he imaginat de la manera com me l’he imaginat.

Aquest estiu, arran de la seva mort, alguns sectors reivindicaven l’obra de Juan Marsé com a representativa d’una Barcelona sobre la qual no s’havia escrit prou. Comparteixes aquesta visió?
Jo només he llegit un llibre de Marsé ambientat a Barcelona i em va semblar que no només hi estava subrepresentada la Barcelona catalanoparlant, sinó que també estava representada d’una manera en ocasions folkloritzant. Els catalanismes que hi introduïa gairebé exotitzaven el català. El que jo he fet a El càstig està molt lluny del que feia Marsé. Jo intento ser fidel als comportaments lingüístics dels personatges tal i com me’ls imagino. El que crec que feia ell és colar quatre o cinc catalanismes o paraules catalanes per, potser, ser més versemblant. Crec que són operacions molt diferents. Però ho dic només en base a un llibre i com a lector relaxat, sense haver-ho estudiat ni tenir una posició experta sobre el tema.

"El càstig és un símptoma, no és el problema. El problema no s’ha d’atacar per la via dels creadors, s’ha d’atacar des de l’àmbit polític. Utilitzant el castellà no pretenc res més que explicar la història que m’he imaginat de la manera com me l’he imaginat"

Mercè Rodoreda també introduïa el castellà en obres com El carrer de les camèlies. No sé si se li van tirar a sobre.
Crec que sí que hi va haver certa polèmica. O almenys en parlaven en cartes amb el Joan Sales. També sobre l’ús de buzón o acera, parlaven de si això era legítim, i el debat era aquest: si la gent diu això, que la literatura ho reculli. Però l’altre trobava que el català literari havia de ser exemplaritzant. És un debat antic, potser amb unes noves coordenades. Ara estem en un moment molt més delicat des del punt de vista lingüístic. Estan passant dues coses: la castellanització del català i el procés de substitució lingüística, i el fet que és una llengua veïna potentíssima i un Estat que ens matxaca políticament, econòmicament i culturalment. Llavors, la por és molt lògica. El que passa és que la por no ens treu d’aquí. No és una actitud que ens serveixi per superar aquesta situació. El que necessites és tenir una literatura de primer nivell, forta, i també un concepte de la llengua una mica més dinàmic. Perquè si tens un concepte de llengua molt lligat a la norma i a la forma que acostumava a tenir, en la mesura que avança, qualsevol evolució l’entens en termes de degradació. Això alimenta un altre cop la melanconia i la por i les actituds més conservadores, i les actituds conservadores són perdedores en una situació així.

L’Izan explica en un moment del llibre que no sap per què no parla el català, malgrat saber-lo perfectament. Però més enllà del seu cas concret, canviar de llengua sense adonar-nos-en ens passa sovint. El català i el castellà ja tenen usos diferents? S’ha fallat en difondre un català col·loquial?
Ell no parla català mai perquè no el necessita, perquè en aquesta societat els monolingües castellanoparlants, que són els únics monolingües que hi ha, poden viure perfectament sense parlar una paraula de català. I si El càstig retrata aquesta situació no s’ha d’entendre com una adhesió o una promoció. Al seu torn, l’error que podem cometre és assimilar la Catalunya castellanoparlant a una mena d’Espanya interior. Perquè el món no es veu igual des de Santa Coloma que des de Getafe. Si tu com a administració o cultura catalana no reculls la visió del món que hi ha des de Santa Coloma, estàs deixant de recollir una part de la teva societat. Per exemple: està molt bé que TV3 procuri expressar-se 100% en català, sobretot als informatius, per descomptat, però penso… Com a castellanoparlant a Catalunya, quin mitjà de comunicació, si no vols veure mitjans en català, vehicula la teva visió del món? Cap. Per tant, el teu mitjà serà Telecinco o Antena 3, i t’estaran assimilant a la cultura política espanyola. I això passa també per deixadesa. Hi renunciem.

A la novel·la també entres en el tema de la diferència d’edat, que és una mica espinós.
Cada societat té els seus codis morals i, a la nostra, les relacions entre majors d’edat i menors d’edat les considerem immorals, i per una bona raó. És qüestió del consentiment i de la responsabilitat. Aquest requisit moral el comparteixo. És diferent el cas de l’Albert i la Sandra, que és una relació entre dos adults; si tenen dotze anys de diferència, a mi em sembla que no hi ha cap problema: són dues persones lliures i responsables. I en el cas de la relació que tenen l’Izan i la Sandra, jo la definiria com una relació d’amistat on, d’alguna manera ,els dos, que són personatges castigats, posen en suspensió tota obligació, deure o norma. Tenen una relació molt lliure, també entenent l’àmbit de l’amistat d’una manera molt àmplia. Pot tenir moltes formes, és un tipus d’amor o, més aviat, d’afecte.

"Com a castellanoparlant a Catalunya, quin mitjà de comunicació, si no vols veure mitjans en català, vehicula la teva visió del món? Cap. Per tant, el teu mitjà serà Telecinco o Antena 3, i t’estaran assimilant a la cultura política espanyola"

La Sandra, en un moment de l’obra, decideix aïllar-se del món i hi acaba trobant plaer. Aquí t’anticipaves en parlar de “confinaments”, abans de la pandèmia. Hi podem acabar trobant satisfacció, també, nosaltres?
A la novel·la volia dir l’autoconfinament de la persona que tendeix a refugiar-se de les exigències, mirant sèries, per exemple. Sembla un comportament molt depriment des de fora, però té un punt plaent. Com qualsevol vici, qualsevol ionqui troba un cert plaer, tot i que amb tendència a minvar i que després pot ser molt trist. Parlo del plaer que tens quan t’arrossegues en la merda, en la merda dels teus vicis, i no és una experiència sempre del tot desagradable. És una de les paradoxes de la vida. Sensacions bones en aquest confinament, sí que n'he tingudes, lamentant-ho molt per la gent que ho ha patit més, com els meus alumnes i molta gent del meu entorn. La sensació que el temps es feia més lent t’ajudava a veure les coses amb més detall. Les converses amb amics, que fèiem per Skype, es tornaven particularment intenses. Venien de gust, ja no les donaves per descomptat. S’havia trencat la dinàmica quotidiana i venia especialment de gust parlar amb els amics. Sense fer-ne d’això un retrat romantitzat o embellit.

El càstig també il·lustra els dèficits del sistema educatiu i en la societat en general, pel que fa a la gestió de l’estrès i les seves conseqüències en la nostra salut. Què cal canviar?
La tesi del llibre que esmento, Cómo triunfan los niños de Paul Tough, és que hem mirat molt com és que els rics treuen millors notes que els pobres, sense pensar que la pobresa és molt estressant i que l’estrés ens limita molt. Nosaltres som uns simis, vivint en una societat complexa i tenim molt equipament biològic molt antic, de quan érem caçadors-recolectors a la sabana. I les reaccions del nostre cos estan molt inadaptades al món que vivim i, particularment, al sistema de regulació de l’estrès. Un noi que està en una situació estressant per motius familiars, pel seu entorn, és una persona que porta un llaç molt important en l’educació. Crec que tots els educadors hauríem de ser molt sensibles amb això, tant a la universitat, a secundària i, sobretot, a primària i infantil. Hauríem de vetllar molt pel benestar emocional dels nostres alumnes. Un alumne amb l’autoestima espatllada o sense benestar emocional ho té molt més difícil per aprendre adequadament, per tenir la confiança, per incorporar noves competències. I a vegades amb el rendiment educatiu tenim un enfocament molt mecànic: hom rendeix o no rendeix en funció de si treballa o no treballa o de si té més capacitats o menys, però hi ha una situació emocional que és bàsica per entendre el rendiment educatiu d’un alumne. En un alumne o en un fill hi has de confiar, si no hi confies l’estires cap avall.

La Sandra manifesta obertament la por a enamorar-se, un mal endèmic també entre els joves.
Si t’enamores, t’exposes. Les coses que fan mal són les coses que t’importen. Si tu no et vols enamorar, fote’t un tiro, no visquis. Però clar, ella té por d’estimar perquè sap que al darrere hi ha potencialment un dolor. I no confia en ella mateixa, té l’autoestima espatllada. I així costa trobar coses bones a la vida, quan no corresponen amb la imatge que t’has fet de tu. I quan et penses que no et mereixes que et passin coses bones.

"Hauríem de vetllar molt pel benestar emocional dels nostres alumnes. Un alumne amb l’autoestima espatllada o sense benestar emocional ho té molt més difícil per aprendre adequadament. I a vegades amb el rendiment educatiu tenim un enfocament molt mecànic"

“La majoria de parelles es pregunten què passarà amb l’amor quan s’acabi l’atracció sexual. La Sandra, al revés: es pregunta com podrà desfer-se del vincle sexual quan se li acabi l’amor”. Encara estan massa arrelats a dia d’avui els dos conceptes, l'amor i el sexe?
Hi ha gent que ho té absolutament desvinculat, hi ha gent que no. Hi ha gent que només pot tenir bon sexe amb gent de qui està enamorada o mig enamorada. El que sí que passa és que a vegades les relacions que més dependència generen potser no són les relacions on hi ha hagut més amor, perquè el sexe també és un factor de dependència importantíssim. La Sandra nota més dependència per la via sexual que per la via purament afectiva.

L’Izan decideix que no li agradarà mai llegir perquè ell, quan sigui gran, "serà bon tio, però serà fort". Com es pot fer atractiva la lectura, i la cultura en general, als nens?
Crec que un bon principi seria que tinguin bons llibres a disposició. Si competeixes amb altres estímuls molt més immediats, com jugar a un videojoc, t’aportaran satisfacció immediata i amb el llibre potser t’ho has de currar una mica més. I clar, com que considerem la literatura infantil i juvenil com un artefacte educatiu en el pitjor dels sentits, en tant que els ha de transmetre valors i pautes de conducta, això fa de la literatura moralitzant i aquesta no acostuma a ser gaire bona literatura. Tampoc no me’n fio de la sensació general que els nens ara no llegeixen. No he vist dades, però crec ni que abans es llegís tant ni que ara es llegeixi tan poc. I predicar amb l’exemple és la regla d’or de l’educació, no pots intentar desenganxar el teu fill de la pantalla i fer-lo llegir si tu estàs enganxat a la pantalla i no llegeixes mai. No tens cap legitimitat. Potser ens ho hauríem de prendre com una transformació més social que cap als fills.