Hernán Casciari acaba de crear la Fundació Orsai. Ara per ara és una mena de casino, on els socis aposten les seves fitxes a projectes culturals. Però Orsai fa molt que existeix. L'any 2003 neix Orsai, el blog, com a resposta de Casciari a l'enyor que sent cap a l'Argentina que havia deixat enrere un parell d'anys abans. Uns quants contes després, en els quals malparla dels espanyols o es posa en la pell d'una mare argentina típica, crea Orsai, la revista. És 2010 i decideix partir peres amb qualsevol mitjà de comunicació o editorial tradicional. El seu desig: instaurar un espai on escriptors i il·lustradors puguin crear lliurement, sense limitacions de caràcters ni d'ideologia. Tot té cabuda en aquelles pàgines impreses a tota qualitat i sense publicitat. L'any 2020, va més enllà.

Què és la Fundació Orsai?
És la primera passa d'un projecte a llarg termini, que esdevindrà la primera universitat de narrativa de Llatinoamèrica. Això és el que volem fer durant la pròxima dècada. El problema està en el fet que, almenys a l'Argentina, només poden obrir universitats associacions civils, ONGs o fundacions, per tant, res de persones individuals ni empreses privades. És per això que l'any passat vam prendre la decisió de convertir-nos durant deu anys en una Fundació que faci les coses molt i molt bé, per poder demanar després al Ministeri d'Educació de l'Argentina les matrícules per obrir la universitat. La idea és aquesta, crear una Fundació neta, lúcida, amb molta participació de la comunitat i amb l'objectiu de convertir-nos en universitat.

Quines han estat les passes a seguir per a arribar a la universitat?
Orsai va començar sent un blog l'any 2003 a Barcelona, res més que això. Sense canviar de nom, Orsai es van anar transformant en moltes coses. Vam fer un bar, una editorial, una revista, un podcast, una productora teatral, moltíssims llibres, etc. I ara passem a ser una Fundació. Somiem en convertir un blog en una universitat. Un somni que trigarà 30 anys en complir-se. És una bogeria.

S'ha fet cap cosa similar abans?
No, segurament no. Els blogs són molt joves, qüestió que complica que d'ells en surti una Fundació o una universitat, fins i tot que en surti una editorial. He d'admetre que és un projecte, més que ambiciós, excèntric. Però sabem que és excèntric i ens agrada molt que ho sigui. A la vegada, però, treballem amb molta dedicació i som molt meticulosos. No és que estiguem tenint idees de borratxera i després es quedin en el camí.

Potser sí que són idees de borratxera.
Clar que són idees de borratxera. El que passa és que no es tallen a la meitat, com les idees que tens de matinada i al dia següent sents vergonya i dius: "Mirá lo que pensé, estaba muy drogado". El que et dona tenir una comunitat forta és que aquelles idees de borratxera al final es concreten, ja que hi ha molta gent que es proposa que això succeeixi. És el que està passant ara amb la Fundació. Les coses sortiran bé perquè la gent vol que surtin bé. Aquesta és la única raó. Nosaltres podem provocar aquesta esperança, la resta ho fa la comunitat sempre.

Aquesta esperança també la vàreu provocar amb els bars Orsai i no va acabar de sortir del tot bé.
Els bars Orsai mai van ser projectes econòmics nostres, sinó que eren dels lectors. Nosaltres donàvem gratuïtament la marca i la difusió. A Barcelona, al barri de Gràcia, un parell de lectores van intentar obrir-ne un, però si no recordo malament es van quedar sense plata a mig projecte. Va haver-n'hi un a Costa Rica i un altre a Buenos Aires, que van estar oberts uns dos anys. Sempre eren projectes de lectors que no sabien fer negocis gastronòmics i acabaven fonent-se tots els diners. Tot i això, va ser una època molt divertida.

"Ens interessa pagar bé per tal que l'escriptor no hagi de fer una altra feina que no sigui la que li agrada"

Parles d'un bar Orsai a Barcelona. Veuries viable una seu física de la Fundació com la que hi haurà a Mercedes?
No ho sé, depèn molt de com evolucioni la Fundació. Té un claríssim objectiu panhispànic. No és només una cosa argentina, sinó de tots els llocs on es parli castellà. Jo tinc una relació molt íntima amb Barcelona, ja que hi vaig viure durant moltíssims anys i perquè la meva filla és catalana. Aleshores, si hi ha alguna possibilitat de replicar el que estem fent a Buenos Aires en algun altre lloc, Barcelona sempre comptarà com a primera opció.

Els teus projectes neixen de somnis. La viabilitat financera queda en un segon pla en les teves iniciatives?
Sí, sempre que em diverteixi allò que faig. Jo crec que en un punt vaig trobar l'equació que de moment em resulta eficaç: si em diverteix molt, pel motiu que sigui, no serà un mal negoci. Mai penso en el negoci, d'inici sempre penso en la diversió. Perquè entenc que l'equació acabarà succeïnt tard o d'hora. Cada cop que em diverteix molt alguna cosa funciona des de la rendibilitat econòmica. En tot això té molt a veure la comunitat. Una comunitat fervorosa, sense una dobla faç, que realment et diu el que pensa, es diverteix molt amb la mateixa diversió.

A què et refereixes?
Ens està passant ara amb les fitxes de la Fundació i ens va passar quan presentàvem la revista Orsai. Quan començàvem a anunciar com anava a ser, que no tindria publicitat, que la distribució seria internacional, etcètera, la comunitat es divertia molt veient si podíem aconseguir tal cosa. Això en si mateix és divertit per a l'espectador. És com veure una pel·lícula en temps real. Uns bojos dient que saltaran d'un precipici sense fer-se merda en el trajecte. Això és una bona pel·lícula que pagues per veure. I en pagar, ajudes a fer que saltin i no es facin merda en el trajecte.

"Els propietaris de mitjans, en general, tenen aquestes empreses de comunicació com a moneda de canvi i no perquè sentin passió cap a la literatura o el periodisme"

És un model de negoci curiós.
És boníssim! Em sembla que és un negoci que funciona des de moltes perspectives, ja que propicia que tots ens divertim i que anem més enllà. Perquè tant en la revista durant els últims deu anys com en la Fundació, estarem deixant molt més que una revista o una Fundació. No és un joc divertit on l'únic que deixes és greixum, no és un botellón. Quan acaba tot això queden un munt d'autors que han fet contes meravellosos i artistes que han creat il·lustracions magnífiques. El nostre orgull és la quantitat de gent que ha col·laborat i que ha cobrat molt bé. Autors, il·lustradors, correctors, traductors, fotògrafs, editors... un munt de gent que treballa a gust i cobrant molt bé en un època en la qual no és massa habitual. 

Com es pot fer per pagar un sou decent a un escriptor o a un il·lustrador?
Primer, s'hauria de donar un canvi en els propietaris dels mitjans. Els propietaris haurien de ser persones a les quals els encanta el que fan, i no pas gent que estigui més interessada en el mercat immobiliari. Els propietaris de mitjans, en general, tenen aquestes empreses de comunicació com a moneda de canvi i no perquè sentin passió cap a la literatura o el periodisme. No els importa. L'única cosa per la qual es preocupen és per construir edificis a la costa i subornar regidors.

Quina és la solució?
Mentre aquestes persones siguin els teus caps, l'ideal seria que marxessis a un altre lloc i creessis quelcom. Això que creïs segurament serà més petit, però et divertiràs molt més. I a mitjà termini si hi ha talent, moltes ganes i sacrifici, viuràs molt millor que si ets un empleat d'aquell senyor que té un mitjà perquè el seu papa li va deixar. Si les persones que et paguen són apassionades, no seran caps dolents i cobraràs bé perquè una de les característiques essencials del bon periodisme i la bona literatura és que la persona que fa sigui feliç fent-ho. És un principi bàsic.

Aquest és el model que s'aplica a Orsai.
El primer que diem als autors és: "Tenemos esta idea, pero si vos tenés alguna idea lo suficientemente excéntrica por la que nunca nadie te pagó, contanos esa idea. Vamos a tratar de cumplir primero ese sueño". Molts periodistes i escriptors ens diuen: "Ah, yo siempre quise viajar a China a ver si de verdad mi bisabuela era...", i nosaltres contestem: "Ah dale, andá, ¿cuánto cuesta?". Ens interessa molt aquest tipus de crònica narrativa, la crònica que va inventar Truman Capote, la del jo. Però sobretot ens interessa pagar bé per tal que l'escriptor no hagi de fer una altra feina que no sigui la que li agrada. Els propietaris dels mitjans no pretenen això, pretenen fer més construccions a la costa i tenen el mitjà per una altra raó.