Les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest 2021 van permetre l’entrada de Jessica González (Barranquilla, Colòmbia, 1989), número 3 d’En Comú Podem per Barcelona i la primera diputada afrollatina de la cambra. Nouvinguda de política municipal a Ciutat Vella, ocupa un escó amb què vol posar punt final al racisme institucional a través d’una mirada decolonial, antiracista i feminista. Orgullosa dels seus orígens, aspira a arribar a una Catalunya interseccional i compromesa amb la interculturalitat crítica. 

La seva trajectòria política va començar recentment. Fins no fa molt, dedicava gran part dels seus esforços a la recerca en el Centre d’Estudis Africans i a la docència. Quin és el valor afegit de la seva trajectòria professional per a la política catalana?
Crec que no em vaig plantejar mai fer carrera política. I part d'això és positiu en el sentit que l'ambició i els egos et desvien de l'objectiu principal de la política, que se suposa que es tracta d'arribar al bé comú. Jo tinc coneixement molt especialitzat en temes d'interculturalitat crítica, colonització, migracions, i en com aquestes perspectives s'han d'aplicar a polítiques públiques. Part d'aquest coneixement passa per una experiència migratòria viscuda en primera persona. És cert que sóc jo la diputada, però és un lloc i un escó col·lectiu a la meva manera de veure que representa tots aquests ‘ningús’, totes aquestes veus que estan als marges i que no sempre tenen representació.

Què suposa, com a dona racialitzada i afrollatina, ocupar un espai al Parlament de Catalunya?
En un espai com el Parlament, que és el braç legislatiu de Catalunya, que no hi hagi la representació d'aquestes veus és greu, és preocupant, és injust i és una cosa que cal reparar. No es tracta només d'estar sinó d'estar per a què. La meva presència aquí serveix sobretot perquè aquestes formes que tenen a veure amb decolonitzar, amb incloure i incorporar la perspectiva intercultural crítica en espais com aquest es manifesti en la manera de fer política, en les lleis que es produeixen, en els projectes que es fan. Recentment hem impulsat un acord institucional per a formar una comissió d'estudi del racisme institucional i per a fer una proposta de resolució que condemni i que no normalitzi la presència de l'extrema dreta en una institució com el Parlament de Catalunya. Perquè el Parlament no pot ser un altaveu de l'odi. No estic segura de si això s'hagués fet si persones no blanques no estiguéssim en les institucions.

I com a dona jove?
Jo d'alguna forma sóc tot el que un polític marca registrada no és. S'assembla més a un senyor en vestit, blanc, heterosexual, canós i amb el seu apoderament que es mereix estar on està. El Parlament de Catalunya és una institució dura, un lloc hostil. Hi ha molta condescendència: “Ai mira aquesta nena que no s'assabenta molt…” Jo per exemple en les intervencions que he fet en el Parlament no tinc cap problema a dir que estic nerviosa. La idea és poder reflexionar en el centre d'una institució com aquesta quin espai se'ns dóna als joves per a poder emancipar-nos, quin espai se'ns dóna per a poder accedir a un habitatge digne, que ens està oferint el mercat laboral. L'important és que la nostra presència sigui realment valorada i legitimada i derivi en accions i en polítiques concretes.

“Sóc tot el que un polític marca registrada no és.  S'assembla més a un senyor en vestit, blanc i heterosexual”

Des de la seva mirada decolonial i antirracista, quins són els principals focus de treball en els que s’haurien de centrar les institucions catalanes?
La llista és immensament gran. Jo específicament dins del meu grup parlamentari portaré la Comissió de Drets Socials i la comissió de Cultura. Aquesta mirada antiracista i intercultural crítica ha d'estar en absolutament tot el que fem. Fa poc presentem la proposta de l'ampliació de la renda de garantia de la ciutadania, que és una renda destinada a les persones que estan en una situació de pobresa extrema. I arribar a aquesta renda, per a les persones que no tenen papers, avui dia, és bastant poc probable. Hem de centrar-nos també en què passa amb la pobresa infantil, amb una sèrie de protocols que des de col·lectius de mares no blanques s'han denunciat per violència institucional racista, la policia de llevar nens. Què passa amb l'acolliment de menors no acompanyats quan compleixen la majoria d'edat i la Generalitat no compleix amb el seu deure de regularitzar la seva situació. Hi ha moltíssima feina per fer, però això ha de fer-se de la mà dels col·lectius antiracistes per a poder enfocar el treball bé.

Les últimes eleccions van permetre l'entrada de perfils molt representatius de la societat catalana com és vostè o Najat Driouech i Basharat Changue. Però també coincideix amb la irrupció de Vox en el Parlament. Quines sensacions li genera la seva presència en la cambra com a dona racializada?
S'ha de fer moltíssima autocrítica també d'un sistema polític, d'una llei electoral que permet que agrupacions de l'extrema dreta puguin ser contemplades com una opció més. Aquesta no és una opció política més, aquesta gent està fomentant l'odi, està mentint i el que està causant és que aquesta impunitat amb la qual fan els seus discursos, després es manifesti en què puja l'homofòbia i pugen els actes racistes. En això ja no hi ha volta enrere.

I com es pot combatre el seu discurs des del Parlament?
Tenim el deure de no normalitzar la seva presència, de poder visibilitzar i desmentir quan estan fent afirmacions d'odi. Veiem que ignorar-los no funciona, perquè continuen pujant i això els ajuda. Quines estratègies tenim des del Parlament de Catalunya? Passa per estudiar el racisme institucional d'una banda, per no convocar a VOX quan es convoquin reunions amb els grups parlamentaris. Tenim neonazis, persones imputades per delictes d'odi ocupant escons i caminant pels passadissos del Parlament de Catalunya. Condemnar qualsevol tipus de violència en aquest sentit és un deure i definitivament dedicar-nos a treballar amb organitzacions socials, amb els mitjans de comunicació per a no amplificar i per a reflexionar sobre per què aquest auge s'està donant.

Recentment s’ha consolidat un nou govern. Considera, tal com la seva cap de partit Jéssica Albiach, que l’actual pacte entre ERC i JxCat és un “pacte de la resignació”?
Sincerament pensem que sent JxCat qui va quedar tercer en aquestes eleccions, ha sortit guanyant. Al final s'ha quedat amb les conselleries que tenen més pes a nivell pressupostari, que són més estratègicament apetibles. Deixar-li per exemple Drets Socials a gent que és bastant reconeguda per la seva vocació externalitzadora de serveis és totalment incompatible. O si dius que vols una transformació econòmica en clau verda, és una mica incompatible amb posar algú com Giró que ha tingut 68 càrrecs en empreses de l'IBEX 35. Tenim un munt de reticència i desconfiança amb alguns elements del Govern. No és una proposta que ens agradi, sempre hem dit que amb JxCat ni aigua.

“Si el Govern vol una transformació econòmica en clau verda, és una mica incompatible amb posar algú com Giró que ha tingut 68 càrrecs en empreses de l’IBEX 35”

Tània Verge és la consellera de Feminismes i Igualtat, una nova conselleria que pretén garantir la perspectiva de gènere en totes les polítiques. Quines haurien de ser les tasques d'aquesta nova conselleria?
Basant-se en un pressupost ben pesat hi ha diferents qüestions que cal enfocar i que requereixen sí o sí una visió interseccional. Hem de treballar en què passa amb la bretxa salarial, però també hem de saber què està passant amb les dones de la llar, en termes de drets i d'ajudes. En el tema de violències, venim d'una ona de molts feminicidis, d'atacs homòfobs i aquí cal fer moltíssima feina a nivell d'educació i sensibilització amb els moviments socials, perquè això pari i es condemni. En aquest sentit tenim una proposta d'un centre LGTBI a nivell català, com el que es va fer a Barcelona. Volem treballar en aquesta transversalització de la mirada feminista en absolutament totes les polítiques que es facin des del Govern.

Quin és l’horitzó de futur del govern ERC-JxCat?
Veiem una incoherència entre el relat i el tipus de consellers i conselleres que en algunes àrees estan plantejant. Hem vingut a política a ser útils, no a ser importants solament. Es tracta d'una qüestió que realment beneficiï el gruix de la població i en aquest sentit, aquestes incoherències que ara mateix veiem amb preocupació i amb escepticisme no permetran que d'alguna forma, la nostra posició sigui destructiva i estèril, perquè ens sembla que és inútil tenir aquesta actitud. Més que el dir, és important el fer.

I entrant en política espanyola, és molt crítica amb la llei d’estrangeria. Creu necessari abolir-la o reformar-la?
Per mi, que es cremés la llei d'estrangeria. No obstant això, té un rang de llei molt protegit que derogar-la és molt complicat. Llavors cal mirar més enllà i buscar petites modificacions. Què podem fer amb la violència i la brutalitat policial o amb les identificacions per perfil ètnic, que no estan contemplades en la llei d'estrangeria però que estan passant Què podem fer a nivell de model policial i a nivell d'evitar el racisme institucional. En aquest sentit, hi ha moltes formes de, mentre deroguem la llei d'estrangeria, poder fer modificacions que millorin la vida de la gent. Hi ha molta feina per fer, i l'agenda és tan llarga que cal prioritzar i cal centrar-nos en altres qüestions tenint en compte la burocràcia i els pocs interessos que hi ha que es modifiquin aquestes lleis.

Com està vivint la violència que està patint la ciutadania colombiana des d’aquí?
Les últimes setmanes han estat molt doloroses, però també carregades d'esperança que alguna cosa canviarà al meu país. A Colòmbia governa la dreta, jo diria l'extrema dreta fins i tot. No garantir el dret de protesta en un país com Colòmbia, on el que s'està reclamant no són solament mesures sanitàries sinó també mesures econòmiques, que tenen a veure amb aquesta desigualtat tan brutal que tenim. És molt preocupant perquè s'estan violant els drets humans, tothom ho està veient i no s'està fent tot el que s'hauria de fer perquè hi ha uns interessos econòmics aquí que ningú vol tocar.

Què es pot fer des de les institucions catalanes per combatre-la?
El posicionament de la Unió Europea ha estat bastant mitges tintes i el que estem intentant des del Parlament català és intentar organitzar una comissió d'observació per a anar a Colòmbia. Aquí s'està fent moltíssim, no sols a nivell de comunicació, sinó en termes de generació de relat i pressió al govern colombià. Hi ha moltíssimes persones mortes, moltíssimes desaparicions, moltíssims abusos sexuals que avui dia són impunes. Estem intentant cuinar estratègies efectives, ràpides i que puguin tenir un efecte en el que està passant.