Faig temps voltant per la part gòtica de Barcelona mentre l’entrevistat no arriba. M’imagino com descriuria aquesta situació en Joan Simó (Vilassar de Mar, 1999), si fos ell el periodista que espera en comptes de l’escriptor que fa tard. Fart, entro en una cocteleria sense cobertura i l’aviso que per WhatsApp que ja estic dins. Pocs minuts després arriba i directament demana dos gintònics. L’he citat per parlar del seu primer llibre, Viatge a Itàlia (Biblioteca de Núvol, 2021), un recull d’articles escrits durant la seva estada al país de Battiato i que formen una mena de guia de viatges a l’estil de Pla. Més enllà d’això, no estic del tot segur sobre què conversarem.

Acabes de publicar el teu primer llibre. En qualitat de què t’estic entrevistant?
Jo soc un petao que ha marxat d'Erasmus a Itàlia, que a més és el destí més bàsic del món que es pot triar. La gent que marxa a Escandinàvia, si sabés escriure -que en molts casos no-, escriurien coses molt més interessants del que he escrit jo. Tothom ha anat a Itàlia.

A priori es podria dir que ets un expert en Itàlia.
Hem de partir de la base de saber qui són els experts en Itàlia. Podríem considerar que a Catalunya tenim l'Enric Juliana, l'Alba Sidera i el Josep Pla, que està mort. Després hi ha italians que viuen aquí, com la Paola Lo Cascio o el Steven Forti, però crec que per ser expert en una cosa ho has de veure des de fora. A més, aquests últims, més que experts en Itàlia són crítics amb l'independentisme.

Com veuen l'independentisme des d’allà?
A Itàlia, si dius que ets independentista s'assumeix que ets un nazi.

Culpa de les relacions entre Salvini i l'independentisme?
Sí. Però Salvini no és nazi, és un fatxa. Bé, tampoc no és un fatxa. És més aviat un home amb cotxe esportiu que vol fer-ho amb dones amb els pits grans. No és Mussolini. És com un wannabe tronat i racista. Vaig estar en un míting seu i allò no desprenia més feixisme que una quedada de tios que escolten Bruce Springsteen. 

"Hi ha un late motiv bastant curiós entre la gent italiana de dretes que és que el feixisme no era tan dolent fins que Hitler se la va fer grossa"

Una mena de Santiago Abascal?
Sí, Salvini s'assembla molt a Vox. Passa que a diferència d'Espanya, Itàlia té un partit amb prou força que va més enllà i sí que és obertament feixista. Els de Fratelli d'Italia serien com una mena de Falange, que voldrien crear un estat autoritari i engarjolar gent sense control.

Com és que a Itàlia segueix tan present el feixisme?
A Espanya queden franquistes perquè van guanyar la guerra i, per tant, hi ha molt franquisme sociològic. Els alemanys van perdre la guerra, i així Hitler es va convertir en el mite fundacional d'Occident després de la Segona Guerra Mundial. Hitler queda com la imatge del mal absolut i això fa que sigui molt difícil ser nazi. En canvi, els italians van de guanyadors de la Guerra. L'any 43 empresonen Mussolini i el feixisme es rendeix. Hi ha un late motiv bastant curiós entre la gent italiana de dretes que és que el feixisme no era tan dolent fins que Hitler els la va fer grossa. 

Joan Simó subjectant un exemplar de Lotta Communista.

Una altra de les qüestions sobre les quals reflexiones és l'estat d'alguns dialectes. Té quelcom a veure amb el català?
Catalunya existeix perquè som espanyols. Aquí el català pot estar-se perdent, però la gent n'és conscient: hi ha una agressivitat espanyola cap a l'idioma local i una resistència per part nostra. En canvi, vas a Nàpols i consideren el seu idioma vulgar: el napolità és una llengua de putes i delinqüents. A Ligúria igual, consideren que és una llengua de vells. 

Potser és una qüestió política. 
Totalment. El català aguanta en gran part perquè era una cosa política. Era de bona persona parlar català, una mena de defensa contra els fatxes dolents. Aquí, un podemita et dirà que "la diversidad nos hace grandes", mentre que un italià d'esquerres et dirà que el Regne de les Dues Sicílies era una cosa feudal que s'havia d'exterminar. A Itàlia es parla italià i tota la resta són deliris feixistes. 

"Els italians saben ser igual de bèsties que els espanyols però d'una forma més refinada. Són molt més retrògrads, molt homòfobs, molt racistes i molt catòlics"

Què podem aprendre dels italians?
Els romans tenen com una mena de pensament aristocràtic basat en aparentar i lluir. A Catalunya li falta aristocràcia. Si algun dia som un estat independent, hauríem de ser romans. En canvi, el català s'equipara al milanès: una persona seriosa, que treballa... passa que els milanesos vesteixen molt bé, a diferència dels catalans. En això són més madrilenys. En general són gent estranyíssima. A més són pioners en moltes coses: el feixisme, la Guerra Freda, el populisme de Berlusconi, les restriccions per la Covid...  No crec que tinguem res a aprendre dels italians, són un estat fallit i lamentable.

Ni tan sols en la forma de viure?
Saben ser igual de bèsties que els espanyols però d'una forma més refinada. Són molt més retrògrads, molt homòfobs, molt racistes i molt catòlics. Tot i això, crec que Catalunya té molts vincles amb Itàlia i els hauríem de descobrir. Els catalans tenim molta herència allà, i Itàlia t'ajuda a entendre la grandesa que ha tingut Catalunya en algun moment i que Espanya t'ha intentat fer oblidar. 

Joan Simó a la Chiesa di Santa Maria del Suffragio detta del Purgatorio, a Monopoli.

Al llarg de Viatge a Itàlia fas diverses referències a la religió. Com viuen la fe allà?
Són més religiosos que nosaltres, però d'una forma més banal. Aquí, qui és creient ho és molt i ha de demostrar que és part de la seva personalitat. A Catalunya és difícil trobar joves catòlics, i els que ho són acostumen a ser pijos de dretes. En canvi, a Roma he vist xonis escotades plorant perquè el Papa Francesc estava parlant i canis amb xandall Kappa i gorra emocionats mentre passaven el rosari. Això aquí és impensable. A Itàlia la religió s'escola pertot arreu. De fet, el partit que governa després de la dictadura és Democràcia Cristiana, que té uns vincles molt forts amb el Vaticà. Tot plegat és molt curiós, ja que els catòlics tenien prohibit votar fins al 1913, perquè l'Església deia que era pecat votar a les eleccions italianes

T’has recorregut Itàlia de Nàpols a Torí. El contrast entre el Nord i el Sud és tan gran com sempre s'ha dit?
Sí. El sud italià és molt més sud que l'espanyol, mentre que el nord és molt més nord. Un basc va a Milà i sent que està a Europa. Puges del Po i ja et trobes a gent molt seriosa que sopa molt d'hora. En canvi, al sud d'Itàlia tens la sensació que l'Estat no hi arriba. 

Tan greu és?
Nàpols és l'únic lloc on he vist un policia demanar 'si us plau'. 

Com?
Estàvem a la sortida d'un bar i hi havia toc de queda. Amb el cap cot ens va demanar que marxéssim a casa. Allà vaig veure que els policies a Nàpols eren els pringats de l'escola, mentre que aquí acostumen a ser els matons. 

Joan Simó davant del Duomo di Milano.

Tu vas estar d'Erasmus a Roma, però no en parles al llibre. Per què?
No en parlo perquè és molt més complicat. Tota aquesta història és la d'un pallús que viatja sol i no coneix ningú. Roma implica la quotidianitat, gent que realment coneixes, i això et priva d'aquest paper del tio que és un dia a cada ciutat. El llibre és més una història d'aventures, mentre que Roma hauria de ser una cosa més seriosa. 

Tot i això, has anat publicant sobre Roma.
Vaig estar enviant articles durant la meva estada, que es deien Construir sobre les ruïnes, on intentava parlar del bloqueig que pateix Roma per culpa de la seva pròpia història. La idea del llibre era fer un Fugint de les ruïnes, tot i que al final vam optar per Viatge a Itàlia, en honor a Pla.

La Gran Bellesa és un bon reflex de Roma?
He estat en festes molt cutres, és a dir en què podia entrar jo, i sí que el rotllet que hi havia allà era com molt banal, aquesta cosa aristocràtica de voler perdre el temps, no se't valora tant pel que fas sinó pel que aparentes. Roma i la mundanitat van molt relacionades. Ara, com a país això no et serveix per avançar, només per ser una puta dels països del nord d'Europa. Espanya i Itàlia estan condemnades al mateix destí, però els italians són capaços de crear grans obres, mentre que Espanya no ha fet res que valgui massa la pena en l'últim segle. 

En un moment dius que t'has "cansat un xic de la frivolitat sorrentiniana". Què et fa arribar a aquest punt?
La sobreexposició. Emborratxar-te un dia sí i un dia no, escoltar cançons de Rafaella Carrà cada quatre hores... cansa. Jep Gambardella ho diu molt bé: Roma és com una conga on la gent balla i no arriba enlloc. Sents que Roma t'arrossega. Si no arriba a ser perquè un company de pis em va comprar un bitllet, jo em quedo allà sortint de festa cada dia. Per això ho dic, arriba un punt on t'has de sentir útil i matinar.

Malgrat aquest últim al·legat, en Joan em convida a seguir bevent i a buscar sarau a la nit barcelonina. No té aquest punt d'inconsciència que sí que té, segons ell, la festa romana, però d'igual forma acabem en un pis vora el mar propietat d'un hereu dels Güell (sí, els del palau, la colònia i el parc). Si anem curts d'aristocràcia, aquesta nit no ho ha semblat.