“Y creo que hoy no sale el sol, tengo parado el reloj. Me pongo el chándal y me voy a acostar, tal vez mañana siga igual.” Malgrat podria semblar un vers escrit durant els mesos de quarantena, en realitat Joe Crepúsculo el va composar molt abans que el coronavirus envaís les nostres vides. Aquesta lletra s’inclou a “Hoy no sale el sol”, un dels 17 temes de Supercrepus II (El Volcán, 2020), el seu últim disc, estrenat el passat 16 d’octubre. 

Joël Iriarte Parra, més conegut arreu d’Espanya com a Joe Crepúsculo des de fa 12 anys, va néixer a Sant Joan Despí el 1981. Aquest cantant camaleònic es defineix a sí mateix com a trobador-tecno, “un tipus d’artista que, com feien els trobadors antany, buscava allò popular a través de les eines que tenia, i en aquest cas seria el tecno”. Si bé la seva música es pot definir com a pop, Crepúsculo destaca la seva veu, “a vegades grinyolant”, i les seves lletres, “a vegades surrealistes i a vegades costumbristes”.

El seu primer disc, Escuela de zebras (Producciones Doradas) es va estrenar el 2008, en ple inici de la crisi econòmica. Des d’aleshores n’ha publicat set més, d’entre els quals en van destacar senzills com “Tus cosas buenas” (Nuevo ritmo, Canadá Editorial, 2011), “Música para adultos” (Disco duro, El Volcán, 2017) o “Mi fábrica de baile” (Baile de magos, Mushroom Pillow, 2013), la seva cançó més popular. 

Ara, en ple esclat d’una nova crisi a tots els nivells, l’artista català ha estrenat Supercrepus II, que ja ha presentat al Teatro Calderón de Madrid i al Castell de Montjuïc de Barcelona en el marc del Sala BCN. Xerrem amb ell sobre aquest nou treball, que fa homenatge al seu segon disc, Supercrepus (Joe Crepúsculo, 2008), i que suposa un punt d’inflexió en la seva carrera i en el seu so.

"Sempre que es pensa en el futur es pensa d’una manera una mica tipus Terminator II, no en un futur súper feliç"

Supercrepus II és un disc més rocker que els anteriors. Va ser un canvi premeditat o va sorgir així?

Ja hi havia la idea de donar aquest canvi. Als últims sempre havia estat el bakalao i les tecnologies, amb els sintes i les caixes de ritme i tal, i sempre fan ganes de donar-li una volta i provar coses noves, no? I sí que tenia ganes de provar amb bateria, guitarres, baix i tot això. 

Quan vas començar a treballar en el Supercrepus II?

Jo crec que les primeres cançons són de fa dos anys, o sigui que portem entre composició i tot molt de temps ja. L’últim tram de bateries es va gravar crec que dos dies abans de l’estat d’alarma, al març. Sí que és veritat que “Cuarentena sin ti” es va fer a la quarantena, però totes les altres són d’abans, tenen un any o així.

Tot i així, sembla que moltes parlen del moment que estem vivint. Per què creus ha passat?

Ningú s’ho podria veure a venir, tot això, crec que ens ho expliquen fa un any i ningú s’ho creuria. Sí que és veritat que hi ha algunes cançons com “Baila hasta morir” o “Chococristos”... però no sé, és una casualitat. Sí que m’agrada molt el tema de l’apocalipsi i sempre he pensat com serien les coses en el futur, i sempre que es pensa en el futur es pensa d’una manera una mica tipus Terminator II, no en un futur súper feliç. 

Has hagut de produir-lo a distància, què ha estat el millor i el pitjor de fer-ho així?

Aquest disc ha estat produït per Sergio Pérez allà a Barcelona i les guitarres les va fer Alberto Martínez del Río a Pontevedra, s’ha fet com una triangulació. Jo feia les cançons aquí a Madrid, el Sergio gravava les bateries a Barcelona i l’Alberto les guitarres a Pontevedra. El millor és la possibilitat de treballar amb gent com el Sergio i l’Alberto i que tot agafi una força, perquè al final és molt important el paper del Sergio. I el pitjor? És que jo no li veig coses dolentes… sí que és veritat que m’hauria agradat estar en algun moment de bateries i tot això, però és que el Sergio ho va fer molt bé tot. 

Al disc hi trobem la versió de “No sé si es amor” ("It must have been love") de Roxette, per què decideixes versionar-la amb Tomasito pel disc?

Se’m va ocórrer al idea i la vaig portar a l’estudi. Tenia ganes de fer una versió de Roxette que fos una mica de rumbita, pachangueo, de chiringuito… i la veritat és que al principi va ser una idea que tenia al cap que no sabia si quedaria bé. Vaig quedar amb el Víctor Iniesta, guitarrista, que va fer la guitarra, i després amb el Tomasito vaig veure que sí que tenia sentit, tot i que crec que és una mica bogeria aquesta versió.

Gaudeixes més els directes o estar a l’estudi?

Jo crec que són dues columnes dins d’un mateix temple i que les dues són importants. Sí que és veritat que els concerts necessiten de l’estudi i l’estudi és una cosa que va una mica pel seu compte, no hagués pogut fer concerts si no hagués fet unes cançons que estiguessin bé. A l’estudi quan surt una cançó amb la qual et quedes flipant i súper content, aquesta alegria és súper xula i no té res a veure amb la del concert. El concert té més a veure amb estar amb gent, és el públic, és la gent amb qui toques, és una cosa més compartida, i per mi l’estudi és estar en solitud, és una alegria molt diferent.

Vas estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona, com ha influenciat això a la teva vida?

Estudiar filosofia t’ordena d'una manera molt determinada el cap, sobretot a l’hora d’endreçar les idees que tenim, a la manera de veure en perspectiva conceptes i jo crec que no hauria fet la música que he fet si no hagués estudiat filosofia. Òbviament perquè hi ha algunes coses de les lletres que, encara que siguin senzilles, sí que tenen un punt filosòfic. Jo estic molt content, és una carrera que recomano molt d’estudiar i és important. Ara no llegeixo tanta filosofia com abans, sí que és veritat, però quan tinc l’opció de parlar de filosofia sí que m’agrada molt. 

Hi ha molts artistes catalans que, com tu, s'acaben traslladant a Madrid. És més fàcil viure de la música allà? 

Jo vaig fer el canvi pensant més vitalment que musicalment. Sí que és veritat que quan estàs vivint aquí (a Madrid), si estàs fent gira, com és el meu cas, que porto molts anys a tope, sí que és més fàcil viatjar. Estàs al centre, pots anar a Galícia, a Andalusia, a València, a Barcelona… per això m’imagino que la capital està al centre. A mi m’agrada Madrid per viure-hi, no és una qüestió de la música, m’agrada la ciutat en sí. 

Creus que costa que aquest estil pop-alternatiu funcioni bé a Catalunya? Per què?

No ho sé, jo crec que sí que hi ha coses a Barcelona i a Catalunya d’aquest estil. Sí que funciona i de fet hi ha moltes similituds, ara mateix jo crec que estem en un punt molt global, que és igual que siguis de Madrid, de Barcelona, de Cuenca o d’Extremadura perquè si una cosa agrada acaba agradant a tothom, i tot això d’Spotify i Internet obre moltes portes. Abans jo crec que sí que era important que estiguessis en una ciutat o no, però ara tot això està donant la volta. 

"No hauria fet la música que he fet si no hagués estudiat filosofia"

Com et vas sentir al concert del Sala BCN el passat 28 de novembre?

Per una part, és veritat que és estrany, però per altra portava des del març sense fer concerts i vaig estar molt alegre, molt feliç de poder fer aquests concerts, que de moment són els únics que tinc i que he fet, el de Barcelona i el de Madrid. M’imagino que després de tant de temps sense tocar qualsevol cosa et fa il·lusió. Sí que és veritat que no són les condicions idònies però aquest any és tant fotut que ens hem d’acostumar i tenir paciència. A més, per a mi tocar a Barcelona és especial, és la meva ciutat i sempre hi ha més nervis a allà que en altres ciutats. 

Ara t’acompanya una banda als concerts. Per què decideixes apostar per aquest format? 

Hi ha punts que anaven tots a la mateixa direcció. El primer de tots és el disc, que és un disc orgànic i fet amb instruments, amb guitarra i bateries, i necessitava una presentació així. Després, també em feia il·lusió deixar les caixes de ritme apartades un temps i provar això, i també perquè crec que amb aquestes condicions de pandèmia el bakalao no hagués tingut sentit. Tot plegat ha fet necessari muntar una banda. 

Què et va portar a estrenar el podcast 'Grietas en el corazón'?

Doncs no ho sé, ho vam estar xerrant amb la gent de la discogràfica, El Volcán, i al principi va sortir com una eina per treure balades que sortien al disc, però després es va allargar i vam pensar que seria molt guai fer-ho sense avançar cançons del disc, simplement que fos un podcast de balades. Vam estar donant-li forma i jo crec és molt interessant escoltar les cançons. No sé si és massa llarg, però jo crec que està bé i que estaria bé fer-ne més. De moment no hi ha res preparat, però sí que m’agrada.

T’estàs reconciliant amb aquest estil? Potser s’adequa més al moment actual que un hit tecno.

Jo mai he estat barallat amb les balades, sempre em flipen i a casa quan hi ha algun esdeveniment sempre acaben sonant balades, en vinil és el que més m’agrada posar. Mira, ara mateix tinc aquí l’últim vinil que es va posar… Phil Collins, In the air tonight. Sempre estan sonant balades, m’agraden i és el gènere que més em toca. No ho sé, jo per exemple hits tecno en tinc uns quants i no tenia sentit intentar fer-ne més, ara mateix els que hi ha estan bé i tenia ganes d’explorar un altre gènere.

La teva cançó més coneguda i demanada és "Mi fábrica de baile". Això t’agrada o et cansa una mica haver-la de tocar sempre?

No, no puc estar cansat. “Mi fábrica de baile” és la cançó per la qual molta gent ve als concerts a veure’m, per la qual molta gent em coneix i no puc estar cansat. No seria on estic si no fos per aquesta cançó, o sigui que jo encantat. 

Aquestes festes has estrenat la versió de la nadala "Noche de paz" amb Ainhoa Arteta en benefici d’Aldeas Infantiles. Com va ser l'experiència?

La veritat és que dins de tot el que he fet, que són moltes bogeries, des d’un remix del Raphael, doncs ja m’imagino fent de tot. Sí que és una locura súper bèstia i estic molt content que l’Ainhoa hagi volgut posar la seva veu en una música de màquina.

Per a tu el 2020 ha estat un any tan terrible?

Per a mi no. Sí que és veritat que s’han cancel·lat moltes coses i tal, però jo he estat quasi tot l’any treballant en el disc perquè surti, fent les mescles amb el Sergio, preparant dos concerts que per a mi han estat meravellosos. A Madrid, al Teatro Calderón, que és un lloc súper xulo i a Barcelona, aquest de Montjuïc, i sí que és veritat que ens queden molts llocs però per a mi musicalment ha estat un any en què he pogut treure un disc i això ja és moltíssim. 

"És igual que siguis de Madrid, de Barcelona, de Cuenca o d’Extremadura perquè si una cosa agrada, acaba agradant a tothom"

Què demanes als reis per aquest 2021?

Imagino que el mateix que tothom, que el món comencés a funcionar una mica després de tota aquesta aturada, de tornar a com estàvem abans. 

A llarg termini, et veus vivint d’això fins a jubilar-te o t’agradaria endinsar-te en altres projectes?

A llarg termini no sé què voldria fer, de moment estic a gust amb la música. El que passa que la música al final és una cosa molt viva, pot agradar i pot haver un moment en què no agradi, i som conscients que potser, en algun moment, hem de fer una altra cosa. Fins que arribi aprofitaré i estaré súper content d’estar el temps que hagi estat fent música i que la gent vingui als concerts. Jo estic content en el punt en què estic i si m’he de posar a passejar gossos en un futur doncs ho faré amb molta felicitat. 

Juguem al 'Davant del mirall'. Un somni per complir?

Tocar un orgue d’església.

Un somni complert?

Banyar-me al mar a la nit.

La teva por més gran?

Trepitjar paneroles amb els peus nus.

Títol de la teva vida si fos un llibre?

Ya estaba así cuando llegué.

Què no t’han preguntat mai?

Per la meva passió pels arbres, per exemple.

Què respondries?

Que m’agrada molt saber els arbres que hi ha i que és una cosa que porto temps desenvolupant. Per una pregunta ràpida així ja està bé, ja parlarem d’arbres a la propera entrevista [riu].