Des que Jordi Robirosa va néixer fa 63 anys a Barcelona, sempre ha estat vinculat al món del bàsquet. Ha realitzat centenars de retransmissions i cròniques de partits de bàsquet, i viatges arreu del continent europeu i per tot el món. Ell és la veu del bàsquet català a la Televisió de Catalunya. Va estudiar Periodisme i Història Antiga i Arqueologia, i actualment imparteix algunes classes en cursos de màster de Periodisme a la UPF i a la Universitat Ramon Llull. Referent per a una nova fornada de joves periodistes esportius, ens trobem a un bar de Sant Cugat del Vallès ‘tête à tête’ per parlar de bàsquet i més bàsquet.

L'NBA té el mateix impacte que fa 20 anys?
Curiosament, crec que en té menys, sobretot pel que fa a l’impacte emocional. Per contra, sí que és cert que avui dia l’NBA arriba a més gent. Fa 20 anys, els Lakers tenien Shaquille O'Neal, Allen Iverson, Kobe Bryant, etc. Hi havia competències molt potents, per no parlar de fa 30 anys amb la rivalitat entre els Boston Celtics i els Lakers. Això ja no hi és, per això penso que l’impacte emocional és menor. En canvi, probablement l’impacte numèric és major. Ara l’NBA arriba a molta més gent, però també és més fàcil. 

Però ara hi ha Lebron James, Harden, Curry…
Sí, però fixa’t que parleu de rivalitats personals. Jo parlo de rivalitats entre equips, i aquestes són molt més potents i atractives. És com si parléssim de futbol japonès, que la gent només segueix alguns noms de jugadors, no d’equips. Avui dia encara hi ha gent que es pensa que Lebron juga a Miami o a Cleveland. Malament, no m’agrada. Abans l’NBA era Lakers, Celtics, Seattle, Chicago, Houston, San Antonio; ara la gent només segueix els noms de les grans estrelles. Per a mi, això és un dèficit que té l’NBA ara mateix.

L’evolució del joc (més show i triples, menys intensitat) ha fet l’NBA més interessant o menys?
Depèn. Jo soc dels que formaria part dels nostàlgics. A mi m’agradava més la lliga dels anys 80 i 90. A veure, a mi m’agrada molt el joc ofensius, els punts, el joc ràpid, etc., però ara s’ha tornat en un joc massa ofensiu. I clar, jo trobo a faltar l’essència del bàsquet d’abans. El bàsquet que era base-pivot. Si un equip no tenia un pivot alt no anava enlloc; ara, en canvi, els equips volen ‘5’ oberts i que llencin triples. Ostres, no em desagrada això, però de vegades veig partits que són un cercavila. Compte! Als partits de play-off canvia tot: les hòsties van que volen, els equips augmenten la intensitat defensiva i això de tirar alegrement de tres s'ha acabat. Tot això de la típica història de ‘qualsevol temps passat és millor’ és mentida. El joc ha canviat, és un fet.

“ABANS LES RIVALITATS EREN ENTRE EQUIPS I ARA SÓN ENTRE JUGADORS. PER MI, AIXÒ ÉS UN DÈFICIT ACTUAL DE L’NBA”

Què penses que la temporada tingui 82 partits?
Collonut. A mi m’encanta. Per què ha de ser menys, si sempre ha sigut així? A més, ara els equips viatgen en xàrter i abans viatjaven en línia regular. Jo crec que disputar 82 partits és perfecte. Ara bé, sí que és veritat que de tots els partits de fase regular, algun es pot fer farragós.
 
En ser la temporada tan llarga, creus que els jugadors descansen i es dosifiquen?
Sí, i tant! És evident, hi ha 82 partits al cap i a la fi, per tant em sembla bé que els jugadors descansin. La mentalitat del seguidor americà no té res a veure amb la de l’europeu. El seguidor americà va a veure un partit de bàsquet i a passar-s’ho bé. Si el seu equip guanya estupendo, però si el seu equip perd i resulta que un jugador rival ha fotut 40 punts, l’aficionat se’n va pensant ‘ostres, l’he vist fotre una exhibició’ i marxa aplaudint. A Europa no hi ha aquesta mentalitat arrelada d’anar a veure un espectacle.

És a dir, estàs d’acord amb el fet que els jugadors es comporten diferent durant els primers mesos de competició que cap als darrers?
Totalment. És que sinó seria inviable. Jo recordo el Michael Jordan que sortia a guanyar sempre. El Magic Johnson em va explicar una vegada que en el seu primer partit de ‘rookie’ van guanyar a la pròrroga i es va posar a fer salts i abraçar el Kareem Abdul-Jabbar. Ell, però, li va dir que encara faltaven 81 partits. Allà el bàsquet és entès com un espectacle. Aquí, en canvi quan el teu equip perd l’aficionat s’atabala i comença el rum-rum.

“A EUROPA NO S’ASSOCIA EL FET D’ANAR A VEURE UN PARTIT DE BÀSQUET AMB ANAR A VEURE UN ESPECTACLE”

A Europa quan el primer de l’Eurolliga perd contra l’últim ja hi ha les primeres veus que parlen de crisi. A l’NBA, en canvi, no passa res.
Mira, els Chicago Bulls que és l’equip més fort que he vist mai, sempre perdien un o dos partits l’any per 40 punts de diferència. No passava res. En canvi, aquí el Barça pot anar a la pista del Gran Canària i tenir una ‘pájara’ i perdre per 25 punts i es munta un pollastre. Això és la idiosincràsia de l’aficionat europeu i dels periodistes, també.

La figura i mentalitat de l’entrenador europeu envers el del de l’NBA és molt diferent?
Sí. Jo li he arribat a dir al Sarunas Jasikevicius (entrenador del FC Barcelona) que no passava res per perdre un dia a la pista de l’ASVEL francès. Ell m’esperonava a mi dient-me que allò no podia ser; estava molt atabalat. Era el món al revés, els papers estaven canviats... Jo calmant l’entrenador d’un equip! La mentalitat d’un entrenador europeu és molt diferent. A mi, per exemple, Gregg Popovich no m’agrada gens. És com una mena de tòtem al seu país, però jo crec que no són els títols que ha guanyat, sinó els títols que ha perdut, que en són molts, tenint durant molts anys el millor equip de llarg. Per a mi, un bon entrenador és aquell que és capaç de fer d’un equip mediocre un gran equip, i aquí a Europa n’hi ha de molt bons. El Pedro Martínez amb el Manresa o el Jasikevicius amb el Zalgiris de Kaunas en són uns exemples. 

Què en penses sobre els rumors que hi ha que plantegen la reducció de la lliga regular de l’NBA per fer-la més atractiva?
Aquests rumors venen d’Europa, no d’Estats Units. I l’NBA es fa allà, no aquí. Jo no soc partidari de reduir els partits. Si vols exportar la mentalitat i intensitat de cada partit d’aquí a Europa a l’NBA, caldria fer una reducció de 35 partits. I els aficionats, les entrades i els diners qui ho paga? Ho veig difícil. Ara, que les coses s’han de canviar és cert. Però no s’ha de canviar allò que ja funciona. L’All-Star, per exemple, era un aspecte que s’havia de millorar i canviar, i es va fer.

“A L’NBA ELS JUGADORS SÓN UNA MERCADERIA, PERÒ MOLT BEN PAGADA”

Una de les altres opcions que planeja sobre la taula des de fa anys és la d’ajuntar les dues conferències en una de sola per tal que als play-off arribin els equips més en forma. Ho veuries com una bona opció per guanyar en atractiu o no?
Sí, ho veig bé. El que passa és que les conferències ja estan fetes geogràficament. Clar un equip de l’oest es pot enfrontar fins a cinc vegades contra un altre equip de l’oest, però només un cop contra un de l’est. No sabria com fer-ho per la raó d’hores de vol, de calendari, desplaçaments, etc., però és una proposta que la veig bé. Seria més justa la lliga. Actualment l’NBA té la coherència de la geografia. Però amb aquest canvi estic d’acord que l’atractiu milloraria, perquè podríem veure més cops un Lakers-Celtics que només gaudim un o dos partits l’any i és dels que més ressò té al món. La disminució de partits no crec que es faci, però aquesta opció potser sí. A veure si troben la fórmula.

“LA DONA DEL MIROTIC VA DIR PROU; QUAN VA VEURE MILWAUKEE I LES FÀBRIQUES DE CERVESA, VA DIR ‘NIKOLA, S’HA ACABAT’”

L’Eurolliga agafarà algun aspecte de l’NBA?
Sí, de fet, ja ho ha fet. L’Eurolliga és el que més s’assembla a la NBA, perquè ara es disputa una lliga de tots contra tots. Crec que això és un gran encert i l’Eurolliga avui dia és una lliga fabulosa. Els pavellons estan plens, mentre que en algunes lligues europees l’atractiu i audiències van a la baixa. L’Eurolliga ja és un format que intenta agafar aspectes bons de l’NBA des de sempre.

Però s'està emmirallant en la NBA i té alguna cosa a envejar de la lliga nord-americana?
Els jugadors. L’Eurolliga l’únic que pot envejar de l’NBA és la qualitat i els noms dels jugadors, que ja és bastant. Els que no serveixen per a l’NBA, venen a l’Eurolliga. Hi ha poquíssims jugadors que puguin tenir contracte als Estats Units i prefereixin jugar a Europa. El Mirotic és possiblement l’únic cas actualment. Ell podria tenir contracte a qualsevol equip, però ja no volia seguir allà. La dona va dir prou; quan va veure Milwaukee i les fàbriques de cervesa, va dir “Nikola, s’ha acabat”. El problema de l’Eurolliga es diu FIBA. És una organització que intenta continuament torpedinar tot el que fa l’Eurolliga, i això és un problema. A finals de temporada els equips faran fora el president, Jordi Bertomeu, i veurem cap a on va el format. És probable que ho acabi absorbint la FIBA. 

Respecte el format, l’NBA té els play-offs, mentre que l’Eurolliga té la Final Four.
Jo crec que la Final Four és fantàstica. A més, també hi ha un play-off classificatori, així que ho engloba tot l’Eurolliga. La F4 és un format molt NCAA, que allà funciona molt bé. Tan bé, que és l’espectacle esportiu més vist dels Estats Units, després de la Super Bowl. I això que hi ha jugadors molt dolents, pero dolents de collons. Però genera un espectacle que jo em trec el barret. No me la miro, perquè m’avorreix, però és realment espectacular. 

El tractament amb els jugadors també és diferent. Per exemple, a principis de temporada a l’NBA, Ricky Rubio va estar a tres equips diferents en una sola setmana. Aquí això és impensable. 
Allà els jugadors són una mercaderia, 100% i des de sempre, però una mercaderia molt ben pagada. Allà no es poden fer traspassos amb diners, que penso que és molt més coherent. Els sous són molt més alts, però el jugador està a disposició de l’equip. Jo crec que és el que ha de ser. No pot ser que un jugador signi un contracte i al cap de tres dies digui que no està content. I després hi ha premsa que diu “clar, és que li haurien de pagar més”. Si acabes de signar un contracte, l’has de respectar. I no hi ha més. L’Scottie Pippen, per exemple, va signar un contracte que li va anar en contra. Doncs es fot. No haver-lo signat. Oi que si et lesiones, l’equip et paga el sou igualment? Doncs això. Allà ets una mercaderia, però de luxe, que ja m’agradaria a mi.

“HI HA POQUÍSSIMS JUGADORS QUE PUGUIN TENIR CONTRACTE ALS ESTATS UNITS I PREFEREIXIN JUGAR A EUROPA”

I compensa tenir sempre aquesta tensió de si et faran fora i no poder decidir el teu futur?
El tracte és horrorós, però per això has signat un contracte de 12 milions de dòlars. Tots tenen la possibilitat de marxar si no se senten a gust, de venir a Europa. Però saben que cobraran quatre o cinc vegades menys. Aquestes són les regles, i ja les saps quan t’hi poses. Aquí és diferent perquè és tot molt més emocional. Si el Barça fos a l’NBA, ja faria temps que Pierre Oriola seria fora. Però clar, és el capità, parla català, és de la CUP… és que ho té tot, aquest noi. Jo mateix no el traspassaria, perquè vull un tio que parli català, que ja no n’hi ha. Ens queda el Sergi i, si tenim sort, el Caicedo. Però poc més.

“SI EL BARÇA FOS A L’NBA, JA FARIA TEMPS QUE PIERRE ORIOLA SERIA FORA”

El l nivell a Europa s’ha apropat al de l’NBA, comparant amb fa 30 anys?
Comparant amb fa 30 anys, el nivell està molt més igualat. Si el bàsquet europeu hagués pogut mantenir les seves figures, encara ho estaria més. Estats Units sempre ha estat i crec que sempre serà molt superior en bàsquet, però el bàsquet europeu ha millorat moltíssim en els darrers anys. Però pensar que si el Barça jugués a l’NBA arribaria als play-offs…difícil.

Però són dos estils diferents…
Precisament per això. És una evidència que el nivell s’ha igualat en els darrers anys, però la diferència d’estils és el que condemnaria els equips europeus.