Se’l coneix com “el dissenyador de les influencers”, perquè són moltes les que l’escullen perquè els dissenyi un vestit especial. Les peces de ZeGarcía s’han vist des de les pantalles de les televisions la nit de cap d’any, des dels ulls de milers d’espectadors en desenes de concerts i, fins i tot, a la catifa vermella dels Oscars. 

José María García (Santander, 1988) va fundar la firma el 2013 al cor de Barcelona amb una idea clara: fer peces d’alta costura a mesura per a totes les dones. La qualitat, l’elegància i la sensualitat, acompanyades del renom que ha construït amb les xarxes socials, han portat les col·leccions de festa i nupcials de ZeGarcía a l’èxit internacional. 

Com va néixer ZeGarcía?
La marca va néixer per vendre roba per dedicar a un moment especial, mai ha volgut ser streetwear ni res ràpid. 

La part nupcial com va sorgir?
Com fem vestits a mesura, molta gent ens en demanava un vestit en blanc. A poc a poc vam estirar aquell fil fins que vam fer-li el vestit a Dulceida per la seva boda i va explotar la imatge de marca com a vestit de núvia. Al món de les xarxes ja se’ns coneixia bastant, però en aquella època era un submon, Instagram i la premsa escrita estaven en plans molt diferents. Quan les xarxes i la premsa van començar a ajuntar-se, casualment, va ser quan vam fer els vestits de núvia de Dulceida i de l’Alba. Llavors, en sortir a la premsa tradicional com a “ZeGarcía vestit de núvia”, la campanya de núvia va guanyar a la de festa. Vam decidir canviar l’estratègia i vam inaugurar un departament d’alta costura de núvia dins la firma. 

ZeGarcía desfila a la Bridal Week?
No, perquè no presentem col·leccions. Fa temps vam haver de decidir què fer amb els vestits de núvia de la firma: treure una col·lecció per escalar i vendre-la a multimarques o fer una col·lecció només d’alta costura i que les clientes arribin i se’ls faci un vestit a mida. Vam optar per la segona. És una gran finestra internacional perquè la gent vegi les teves col·leccions i la venguin a diverses multimarques a nivell mundial, però no és el que volem, no té sentit dedicar recursos a fer una desfilada per obtenir una visibilitat que no cerquem. 

Quin és el rol que van tenir les xarxes socials en els orígens de la marca?
En un inici va ser vital. Antigament, les firmes de moda no naixien a menys que tinguessis capital suficient per contractar una empresa de comunicació i donar-li moltíssima visibilitat a la marca. En canvi, en els darrers 15 anys n’han sorgit moltíssimes. Això és perquè ara pots ser la teva pròpia agència de comunicació i, si saps fer servir aquesta eina, pots arribar a molta gent. Les xarxes van ser part de l’èxit inicial de la marca, sobretot pel que fa a la notorietat.

(...)
Vam néixer amb elles, donàvem molt suport a les influencers d’aquell moment. Quan vaig crear la marca tenia 23 anys i les primeres influencers rondaven la meva edat. Vaig conèixer l’Àlex Rivière quan tenia nou mil seguidors, la Belén Hostalet quan en tenia deu mil, mentre jo en tenia uns tres mil. Estàvem començant a bategar tots. Elles es van convertir en les noves celebritats i nosaltres, com a marca, les vestíem i ens vam assentar com una nova firma d’alta costura. 

I ara?
Avui són importants per continuar actualitzats. Estic molt atent a tot el que passa a les xarxes, m’agrada assabentar-me de tots els nous moviments que sorgeixen, perquè ara tot és molt ràpid. 

"No em sembla negatiu ser el 'dissenyador de les influencers', perquè les influencers són les celebritats d’avui dia"

Consideres que l’etiqueta del “dissenyador de les influencers” devalua la firma? 
Fa temps que la paraula ‘influencer’ s’intenta desprestigiar. Fins i tot les pròpies influencers volen ser empresàries perquè no els diguin ‘influencers’. Hi ha hagut influencers tota la vida, el que passa és que ara se’ls ha posat aquest nom. Grace Kelly va ser una influencer, Marilyn Monroe era una influencer, Pamela Anderson també. Totes les dones que van ser referències de moda i d’estil, i els que som dissenyadors sabem que no en són poques, eren influencers. Per tant, no em sembla negatiu ser el “dissenyador de les influencers”, perquè les influencers són les celebritats d’avui dia, però com les veiem a Instagram ja no estan tan mitificades com quan apareixia Marilyn Monroe a una pantalla de cine. Per mi són iguals, ni millor ni pitjor. 

A on mira ZeGarcía a la recerca d’inspiració?
Soc mil·lenial, soc d’una generació molt visual i les nostres inspiracions provenen d’una cultura basada en veure, veure el que sigui: videojocs, pel·lícules de Disney, dels vídeos de cançons. A més, crec que som una generació que ha viscut un canvi molt radical, recordo fer servir un cassette amb cintes i ara faig servir el mòbil per a tot. Aquest canvi gira al voltant d’allò visual. La meva inspiració és molt intuïtiva i cinematogràfica.

Què vols dir?
Per exemple, Cristóbal Balenciaga  s’inspirava en els quadres de Velázquez, cosa que avui dia podria ser com fer una ullada al Pinterest. Abans no hi havia tants recursos visuals. Seguint aquesta premissa, no tinc una inspiració específica. Porto deu anys amb la firma i ara en tinc 35, estic completament en fase de joc. Encara no tinc cap lloc tancat dins el qual m’agrada moure’m, suposo que quan sigui més gran el tindré. 

Ets un dissenyador de moda femenina. Què et va atreure de la forma femenina que no ho va fer la masculina?
Des que soc petit la meva inspiració ve de la dona, en general. Soc com un artista renaixentista bàsic, d’aquells que s’inspiraven en la forma de la dona, la seva actitud, els volums, el caràcter… Vinc d’una família molt matriarcal, sempre he tingut inputs d’aire femení. M’inspiro molt en totes les identitats de la dona, no tinc una musa concreta, quan més treballo amb elles més me n’adono. Tinc moltes germanes, també. Hi ha dies en què a la dona li ve de gust projectar una imatge específica i és en aquell moment que em transmet moltíssim. Una dona que un dia se sent més segura, més empoderada… dit des de l’autenticitat, no des de l’empoderament femení que està de moda últimament, sinó des d’allò real, des de la seguretat, això m’inspira moltíssim. A més, al meu cap no tinc només un perfil, sinó que em pot inspirar des d’una dona del segle XVII fins a un personatge de ciència-ficció o una dona a una cafeteria. Allò masculí no és tan camaleònic. Si dissenyés moda d’home, crec que acabaria fent peces que només m’agraden a mi, no muntaria mons. 

Quina diries que és la identitat de la marca?
És molt difícil descriure la identitat de la marca. Són les clientes les que acostumen a enviar-me fotografies dels meus dissenys i em diuen “vaig adonar-me que aquest vestit era teu”, hi deu haver alguna cosa de la manera en què treballem o dels materials que fem servir que fa de fil conductor, tot i que jo no me n’adono. No m’agrada limitar-me a un estil concret. De fet, crec que l’aspecte de “fer-ho a mesura” és el millor que té la marca. Nosaltres fem cinc o sis vestits al dia a clientes, és com si tinguéssim un I+D continu de noves propostes sobre cossos reals, és un luxe. Potser és així com hem trobat el fil conductor que d’aquí a molts anys formarà part de l’històric de la marca. 

Tenint en compte que treballes per encàrrecs, com coordines el fet de mostrar la identitat de la marca amb els requisits i l’estil de les clientes?
Si arriba una clienta i em diu que li ve de gust una línia asimètrica, intento ficar-ho a la meva coctelera i, barrejat amb el meu gust personal i allò que crec que pot afavorir-la, proposo una peça. Aquesta és la nostra forma de treballar. 

"Si arriba una clienta i em diu que li ve de gust una línia asimètrica, intento ficar-ho a la meva coctelera i, barrejat amb el meu gust personal i allò que crec que pot afavorir-la, proposo una peça"

Quins són els encàrrecs més desafiants per a ZeGarcía? És més desafiant un vestit per a Elsa Pataky als Oscars que un per a Laura Escanes per a unes campanades de Cap d’Any?
No, soc perfeccionista amb tots. Seria un error donar-li importància a Elsa Pataky i que els fonaments de la marca no fossin siguin sòlids. Hem arribat al punt de treballar tot el millor que sabem fer-ho. No li vaig donar importància als Oscars, de fet, va tenir més remor del que pensava, perquè als Oscars no hi havia anat mai una firma espanyola que no fos Balenciaga o Loewe. Quan Elsa ens va demanar aquest encàrrec per SMS, li vaig fer a mida i ens ho vam jugar tot a una carta. Amb ella, amb Laura Escanes i amb qualsevol altra clienta el tracte és el mateix. 

Un dels valors de marca és que dissenyeu peces que acompanyin la silueta. Amb això defenseu fer vestits per a cada dona i per a tots els cossos?
Des del principi treballem amb tots els cossos, sempre ho he defensat. Fa temps vaig començar a rebre crítiques que ens acusaven de publicar sempre el mateix tipus de persona, i això no és cert. Treballo des de la veritat, no des del postureig. Crec que tots els cossos de les dones són vàlids, ho penso, ho treballem així i ho fem amb total normalitat, que a vegades en falta. Aquí tenim el departament 100% a mida. Fem totes les talles i tots els gèneres. Tenim un equip superplural. Una altra cosa es que per a una campanya m'agradi més el cos A, B o C, pot ser, però estic en el meu dret perquè a mi estèticament m'interessa aquesta imatge. Però no tenim problemes de talles.

"Hi ha qui pensa que la catalana no s’empolaina, però ara que tenim una botiga a Madrid, és innegable que aquí es vesteix amb molt estil i elegància"

Consideres la marca Ze García un exemple de luxe silenciós? El luxe silenciós pot coexistir amb una exposició massiva a xarxes com l'actual?
Sí, és difícil però ho intentem. Tot i això, hi ha dues consideracions. La marca neix com a luxe silenciós en el moment en què neix a Barcelona. La catalana és una societat molt luxosa i molt silenciosa, no és gens ostentosa i això em crida molt l'atenció. Hi ha qui pensa que la catalana no s’empolaina, però ara que tenim una botiga a Madrid, és innegable que aquí es vesteix amb molt estil i elegància. La nostra marca no té logotips i no ha volgut néixer perquè tu coneguis i llegeixis un logotip i sàpigues quin tipus de vestit és. Has de controlar moltíssim les accions promocionals i amb qui les fas per tenir notorietat de marca, però seguir transmetent aquesta idea luxe. Volem que la firma serveixi per ocasions en què la clienta vulgui sentir-se especial.

Els productes que feu són sempre de proximitat?
Nosaltres consumim teixits de Londres, els britànics tenen molt bones sedes perquè les compren directament a l'Índia i la Xina, que són les millors. Comprem molta pedreria a Israel perquè són els millors proveïdors igual que París. La seda estampada gairebé sempre és d'Itàlia i després hi ha algun proveïdor espanyol. Depèn de cada teixit, el comprem en un lloc o un altre.

"Si una firma de moda fa una peça amb un 20% de cotó orgànic, però ho produeix a Bangladesh, ho està fent només per l'etiqueta, perquè és de tot menys sostenible"

Quin tipus de teixits feu servir?
Pel que fa a la utilització de teixits orgànics o reciclats, encara no hi ha teixit noble que sigui orgànic i reciclat, hi ha algun polièster, però encara són fibres molt dures i no són agradables de portar. El que sempre usem nosaltres són fibres naturals que encara que no siguin orgàniques i reciclades, tenen menys impacte ambiental, ja que, si les deixessis en un descampat, s’acabarien desintegrant. 

En quin punt es troba Ze García en el moviment de la moda sostenible? 
Vull que el meu discurs sigui autèntic, no ho faig per posar-me l'etiqueta. Totes les nostres peces es fan al taller de Barcelona d'una en una, i no generem residus. El que defenso és que si qualsevol firma de moda de fast-fashion fa una peça amb un 20% de cotó orgànic, però ho produeix a Bangladesh, ho està fent només per l'etiqueta, perquè és de tot menys sostenible. La nostra forma de reduir és la més sostenible i la més ètica. Mai fem rebaixes perquè mai tenim estoc de més.