Júlia Bacardit: “El sistema actual és un OnlyFans dels òvuls” - Diari de Barcelona

Júlia Bacardit
Escriptora i periodista
“El sistema actual és un OnlyFans dels òvuls”

En una societat on les mares cada vegada tenen els fills més tard, tècniques com l’ovodonació semblen ser la solució perfecta contra els problemes de fertilitat. Utilitzant l’òvul de la donant, normalment a l’atur, soltera i evidentment jove, la ciència ha aconseguit que les mares envellides puguin gestar els fills, això sí, amb la càrrega genètica d’una altra dona i pagant uns 10.000 € per intent.
A diferència de les donacions d’esperma, la donació d’òvuls és molt més complicada, ja que requereix un tractament hormonal on t’has d’estar punxant durant 15 dies i una sedació total el dia que te’ls extreuen. La sobreestimulació dels òvuls té conseqüències en el cos de la donant i pot causar, en funció de la dona, regles molt doloroses, síndrome d’hiperestimulació ovàrica i en els pitjors dels casos, tot i que passa de manera aïllada, la mort.
Aquest nou ventall de possibilitats ha despertat un munt de debats ètics i filosòfics que no havíem tingut fins ara. On posem la línia entre donació i explotació sexual reproductiva?
Quan es va trobar la universitat plena de cartells publicitaris sobre donar òvuls a canvi de 1000 € la Júlia Bacardit, una de les creadores del podcast Les Golfes, va començar a plantejar-se molts dubtes. En el seu assaig periodístic El Preu de ser Mare (2020) intenta resoldre’ls.
En quin moment et planteges que és necessari investigar sobre aquest tema?
Això va començar sent un treball per la universitat. Feia un temps (que ...) pensant-hi perquè a la Pompeu hi havia molts cartells sobre donar òvuls. Llavors vaig tenir curiositat per donar-ne, perquè veia que et pagaven 1000 euros i coneixia a algú que ho havia fet. Però la meva mare em va dir que era molt perillós i se'm va treure la idea del cap. Però si era tan perillós, fins a quin punt ho era i si és així perquè es permet a tot arreu? Perquè hi ha molta demanda, aquesta és la resposta.
En principi, la llei espanyola prohibeix la compensació econòmica per la donació d'òvuls. Però en el procés, els diners són un element clau?
Els diners que et donen és una "paga" per les molèsties, com una indemnització. Fins a l'any 1995 no es donaven diners, cosa que estava malament perquè els riscos són reals. A partir del 1995 es comencen a necessitar més òvuls, i per tal d'estimular les donacions van oferir diners, entre 900 i 1.200 €. Aquí està una mica l'engany.
Si la compensació econòmica fos més elevada, com passa a altres països com els Estats Units on s'ofereixen fins a 10.000 €, podria fer que hi hagués més atracció per part de dones joves a donar?
Això la llei no ho permet a Espanya perquè no pots vendre parts del teu cos igual que no pots vendre sang. Als Estats Units sí que pots. Això implica un debat moral: volem vendre realment els òvuls? Potser surt a compte. Però clar, entres en un terreny ètic complicat.
Què fa que Espanya sigui un país que atrau el "turisme reproductiu"?
Per començar és l'equilibri entre el preu, la qualitat de la sanitat i una llei molt laxa. La donació d'òvuls no és legal a molts països. A Alemanya, per exemple. Aquí a Espanya et pots inseminar amb òvuls d'una altra dona, que és el que necessites quan ets massa gran per concebre.
Júlia Bacardit, autora del llibre El preu de ser mare
L'anonimat de les donants és també un factor clau?
El fet que sigui anònim fa que més gent s'atreveixi a donar. A països com Nova Zelanda, on no hi ha anonimat, hi ha molts menys òvuls. Una cosa és donar òvuls o esperma i saber que ningú ho sabrà mai. La cosa canvia quan al cap de 18 anys, les persones nascudes dels teus gàmets puguin contactar-te o puguin buscar-te. Seria el més just, perquè has de tenir dret a poder conèixer els teus pares genètics.
Trencar amb l'anonimat de les donants vol dir que les persones receptores poden triar "a la carta" el perfil que més els escau de donant?
La llei és molt clara: la persona que tria és el metge o la clínica. Són ells qui veuen la donant i la receptora i s'asseguren que s'assemblin. Això obra noves preguntes. Els nens s'han d'assemblar a la seva mare? Si t'has d'inseminar et donaran els òvuls d'una persona que s'assembli a tu perquè no puguis dir "vull un fill negre", "vull un fill ros amb els ulls blaus".
"Estic en contra de la idea que els fills s'han d'assemblar als pares. Està tot fet perquè tu no ho diguis. Tu no tens cap obligació de dir-li al teu fill que no és el teu fill genètic. Hem de fer veure que totes hem de ser mares quan volem".
Creus que socialment estem preparats per la possibilitat de tenir o entendre dues figures maternals, la donant i la que cria?
No estem gens preparats. El procés està fet perquè tu puguis fingir que ha estat una gestació natural. Quan tu adoptes a una criatura d'Etiòpia, se sabrà que no és biològic, en canvi, amb aquests casos no. Per això estic en contra de la idea que els fills s'han d'assemblar als pares. Està tot fet perquè tu no ho diguis. No tens cap obligació de dir-li al teu fill que no és el teu fill genètic. Hem de fer veure que totes hem de ser mares quan volem.
En aquest sentit, la llei espanyola contradiu la carta de drets humans de l'ONU?
Sí, vulnera el dret que tenen tots els infants de conèixer els seus orígens.
Per què es busca que donant i receptora s'assemblin el màxim possible?
A mi alguna vegada em van arribar dir, quan estava fent tota la investigació, que era també per assegurar "el mantenimiento de la raza". Hi ha moltes receptores, que són d'altres països europeus, que busquen un perfil de dona rossa i ulls blaus, per això tenen molt d'èxit les donants de l'est d'Europa o les russes. Probablement, a Europa, el nombre de dones negres que poden permetre's iniciar un procés d'aquesta mena són moltes menys, per tant, la demanda d'òvuls negres és molt més baixa.
En el llibre expliques que FIVCAT encara té informes pendents per publicar des del 2016. D'ençà que s'ha publicat el llibre, aquesta situació ha canviat?
El registre del FIVCAT i la Sociedad Española de Fertilidad són dues entitats que van començar a demanar informació per fer registres. Aquesta gestió de les dades se'ls demana a les clíniques i aquestes no volen fer dos registres diferents. Encara hi ha certa reticència de voler proporcionar tota la informació. La dada més important, en el fons, que és saber quants fills per donant té cada dona, no hi és. En principi només poden néixer de la donant 6 infants, però si ningú té el compte de quantes vegades has donat, com s'aplica aquesta llei? Ningú vol portar el compte. No és el que passa sovint, però una dona pot anar donant a clíniques diferents i superar el límit permès.
Quines conseqüències podria patir una dona si s'excedís de les 3 donacions permeses?
S'associa a una menopausa precoç, dificultats de concebre per tu mateixa, no és que deixis de ser fèrtil, però se t'accelera la menopausa. S'ha parlat també de riscos de càncers d'úter i d'ovaris. Fa poc temps de totes aquestes tècniques, per tant, està poc estudiat. No s'han vist gaire els efectes a llarg termini.
En el llibre expliques com s'ha detectat que diverses donants han mort a la trentena per càncer de còlon i de mama sense tenir antecedents familiars. Tens constància que s'estigui intentant investigar aquest tema?
Si una cosa dóna diners i funciona no s'investigaran les conseqüències en la salut de les donants. No crec que s'hagi de vendre la idea de "són malvats", "ho amaguen expressament", però si una cosa va tirant i fluint... Fins que no hi hagi algun cas greu que tingui molt de ressò mediàtic no crec que passi res.
Hi ha una clara voluntat per part de les clíniques de crear un clima de desinformació per tal de captar possibles donants?
Depèn de la clínica. Ells t'informen, hi estan obligats. Et parlen dels riscos, però hi treuen importància, t'ho expliquen molt de pressa, com si estiguessin llegint un contracte per telèfon.
Detalles que si una dona ha estat prenent-se pastilles anticonceptives durant una llarga temporada necessita més temps de marge, després de deixar de prendre-les, per poder quedar-se embarassada. Aquesta informació s'amaga a les pacients per tal que contractin els serveis a clíniques privades?
L'ovodonació és un negoci. Ells no t'ho amaguen expressament, però si fa un any i un mes que vas deixar les pastilles, potser et podrien dir que esperessin una mica abans de començar el tractament. En lloc d'això, doncs potser et fan començar ja, et fan córrer.
"La natalitat està molt baixa a Espanya, però l'alternativa hauria de ser fer polítiques per ajudar als infants i a les famílies. Aquestes mesures de caràcter liberal em semblen un pegat, que a sobre deixen les empreses privades contentíssimes"
Hi ha voluntat per regularitzar de manera més ferma el procés d'ovodonació per part del govern?Es va més cap a una idea de fer la reproducció assistida més accessible a tothom. Fins i tot ha sortit la idea de fer un banc públic d'òvuls. Quan una dona és mare de gran, ho és una mica contra la seva voluntat. En lloc de medicalitzar i gastar molts diners en crear un banc públic de donacions, potser caldria ajudar una mica més a la reproducció natural. En la suposada idea d'un banc públic d'òvuls, les donants serien pagades amb diners públics perquè les dones que ja han fet la seva carrera professional puguin ser mares? Tampoc em sembla la gran solució.
Per què?
La natalitat està molt baixa a Espanya, però l'alternativa hauria de ser fer polítiques per ajudar els infants i a les famílies. Aquestes mesures de caràcter liberal em semblen un pegat, que a sobre deixen les empreses privades contentíssimes. Com que el negoci va molt bé perquè atrau molta gent de l'estranger, des del punt de vista del govern es veu com una cosa bona.
"A partir d'una certa edat, totes les teves amigues comencen a quedar-se embarassades i comences a sentir-te fora de lloc si tu no t'hi quedes"
Què porta una dona a gastar-se tants diners i passar per un procés de desgast emocional i de salut per aconseguir un embaràs biològic? Per què es vol viure la maternitat només d'aquesta manera?L'instint maternal és real, sí que és cert que és molt social. A partir d'una certa edat, totes les teves amigues comencen a quedar-se embarassades i comences a sentir-te fora de lloc si tu no t'hi quedes. Sembla una ximpleria, però això influeix molt en el fons.
Al Preu de ser mare comentes la història d'un testimoni que detalla com el procés d'adopció és etern, les llistes d'espera són molt elevades i si ets una mare més "vella" no afavoreix en l'adopció. S'hauria de facilitar per tal d'evitar que parelles consideressin l'ovodonació?
S'hauria d'agilitar el procés d'adopció. A Rússia, per exemple, si ets una parella homosexual no pots ni adoptar. Estaria bé que fos una mica més fàcil en general, però això implicaria una coordinació internacional. S'haurien de fer polítiques, com a mínim, a escala europea. També passa que molta gent volen nadons. Això no és tan fàcil. No només volem ser mares, sinó que volem que sigui "meu" i que sigui com un "ninet". Moltes vegades es veu la maternitat com una acció superaltruista, però en realitat ho vivim una mica com un caprici.
Encara no tenim les dades, però creus que amb la crisi de la pandèmia haurà incrementat l'ovodonació de manera considerable?
Podria ser. El que vaig llegir és que hi ha clíniques de reproducció assistida que no han ni parat durant la pandèmia. En els mesos de tancament total, les clíniques estaven en ple funcionament.
"Moltes vegades es veu la maternitat com una acció superaltruista, però en realitat ho vivim una mica com un caprici"
Hi ha una intenció per part de les clíniques privades de vendre l'ovodonació com una acció feminista?
Les clíniques vinculen el procés d'ovodonació a un acte d'empoderament femení. Volen arribar a un públic com més ampli millor. Ho miren molt des del prisma de la teva llibertat per escollir. Alguns testimonis del llibre expliquen que el procés de donar havia estat molt deshumanitzador... Com que la receptora és la que paga pel producte, la tracten molt millor a ella que a les donants. De la mateixa manera que hi ha suport psicològic, en les clíniques més bones, per les receptores i per les donants no. Ningú pensa en les donants.
És un dret ser mare?
No hauria de ser ni un dret ni un privilegi. No sé si ha de ser un dret que t'ha d'oferir l'estat com t'ha d'oferir sanitat i educació. Potser, tal com estem en l'àmbit de demografia sí, però després a escala global et diran que hi ha molts nens i que no hi cabem. El que el pot dir un liberal sobre tot això, és que hi ha dones que volen vendre els seus òvuls i hi ha dones que volen rebre'ls. No és un win win?
Però per què la dona vol donar òvuls?
Està clar que aquí els diners són un factor clau. Si la compensació econòmica és més gran, possiblement hi hauria més donants. El sistema actual és un OnlyFans dels òvuls. Aquest tema també s'emmiralla amb la prostitució. Si les dones tinguessin els recursos per viure prou bé no hi hauria putes. Si la teva feina és netejar terres, com a sobresou et surt a compte. Però hauria de ser així?
"Quan vaig fer el llibre estava molt a favor de tot el que fos natural, però la realitat és que tinc 30 anys i em fa mandra ser mare."
Què s'ha de prioritzar: la maternitat natural, la preservació artificial de la fertilitat o la combinació de totes dues?
En el fons és un balanç de les dues. Quan vaig fer el llibre estava molt a favor de tot el que fos natural, però la realitat és que tinc 30 anys i em fa mandra ser mare. Hi ha un punt de no retorn en la nostra manera de viure, ens costa molt continuar veient la maternitat als 25 anys com una cosa normal. També seria hipòcrita per part meva advocar per quelcom natural quan jo sóc la primera que penso a allargar-ho una mica, tot i que sí que vull evitar la preservació artificial.
Com creus que el feminisme respon al debat de la maternitat? Per exemple, tota la polèmica al voltant de l'autora Ana Iris Simon, l'evocació nostàlgica d'un passat i la idea de formar una família.
La maternitat traça una línia sobre les demandes de les dones. Una feminista liberal et podria dir que les baixes d'un o dos anys només fan que les dones estiguin relegades a feines menys importants. El que diu la Iris Simón va més enllà de la maternitat, ella parla de la nostra falta de valors en la nostra època on vivim vides eternament adolescents. En aquest punt és fàcil entendre-la. El desig de ser mare hi és, i no és culpa de ningú. La família és un dels factors que més ha oprimit a les dones, però també al mateix temps ha tingut coses bones. Potser ens hem de plantejar que no podem ser mares en una relació monògama amb un home meravellós que ens estima molt i que ho fa tot. Esperant aquesta perfecció potser no acabes de ser mare mai.

