- entrevistes -
Manrique
Publicat el 20 d’octubre 2020

Se'n parla molt, dels efectes de la pandèmia al món de la cultura. Un món que aquí ja avançava a batzegades molt abans de la irrupció de la mascareta, la distància i el gel hidroalcohòlic i que, ara, amb els aforaments al 50 % i les cancel·lacions constants, intenta aixecar el cap pendent de no morir esclafat en qualsevol moment. De tot això tracta Bouvetoya, l'obra que Julio Manrique va dirigir i escriure i que va obrir fa un parell de setmanes el Festival Temporada Alta. Amb Ray Bradbury (Fahrenheit 451) i Shakespeare (La tempesta) com a referents, el dramaturg imaginava una illa on la cultura i el coneixement es cuiden com un tresor. Al desembre, portarà Les Tres Germanes de Txéhov al segle XXI i al Teatre Lliure, després que el confinament tirés enlaire l'estrena que se n'havia de fer la primavera passada. Avui, però, tornarà a la Universitat Pompeu Fabra, on, a més d’estudiar Dret, va començar a fer-se camí en el món de les arts escèniques gràcies a l'Aula de Teatre. Manrique ha estat l'encarregat de dur a terme la lliçó inaugural del curs 2020-2021, que s'ha pogut seguir en línia a través del web de la universitat.


La periodista Alba Carmona explicava al Diari de Girona que a la representació de Bouvetoya al Temporada Alta es respirava la por que ens tornin a prendre la cultura. Com ho vau viure vosaltres?
El que vam fer a Girona, tractant-se més de la inauguració del festival, era com una mena d'exorcisme de les nostres pors i de les pors compartides i també un acte d’amor i de resistència al teatre i a la cultura. És clar que tenim por que ens prenguin coses o que senzillament les circumstàncies, el maleït virus, la pandèmia, tot plegat, ens impedeixi l'ofici del teatre i el de la majoria d'àmbits culturals, que ja viuen des de fa molt temps instal·lats en una certa precarietat. Individualment hi ha gent que té més sort i gent que en té menys, però hi ha molta incertesa en el nostre sector i només cal una petita empenta perquè la precarietat es converteixi en un desastre. Però malgrat aquesta tempesta tremenda, volíem sortir a dir que el teatre importa.

Els dirigents semblen no tenir-ho gaire clar això últim.
Tenim la sensació que en el nostre país, des de lo institucional i des de la política no es valora prou. Sí que es diu, de vegades, però és retòrica. Que sí, que la cultura explica i que fa país i tot plegat, però hom no s’ho acaba de creure, no acostuma a convertir-se en actes massa decidits… És per això que teníem ganes de sortir a ser molt explícits en això i a dir: escolteu, que un grup d’actors, en el cas del teatre, es trobi amb un grup d’espectadors per explicar històries és important. Explicar les històries a la vora del foc, que ens expliquin individual i col·lectivament, és important. Ho necessitem.

Els nostres veïns francesos ho tenen muntat diferent.
França és un país que ha apostat molt per la seva cultura, perquè el defineixi com a país i per exportar-la també. Ha apostat molt pel seu cinema, per la seva literatura i també pel seu teatre. Hi havia un règim especial pels artistes, els 'intermittents' es deia, que gaudien d’unes condicions, que amb el temps també s'han vist una mica retallades, però que té en compte la temporalitat que per naturalesa regeix les relacions laborals en el sector d'espectacles. I llavors el dia laboral cotitza més. Té tota una sèrie d'avantatges que impliquen una voluntat de protegir els artistes que aquí, de vegades, no hi són. Aquí de vegades la cultura s'ha convertit en gestos, en estructures, que són grans i molt vistosos. De vegades s'han fet edificis, però ningú no ha pensat que, un cop estigui fet l'edifici, els recursos perquè hi passés alguna cosa a dintre han de sortir d'algun lloc.


"Individualment hi ha gent que té més sort i gent que en té menys, però hi ha molta incertesa en el nostre sector i només cal una petita empenta perquè la precarietat es converteixi en un desastre"


L’streaming és una solució?
No com una cosa que hagi de substituir l'altra en cap cas. Jo crec que el teatre passa per la presencialitat. Penso que la seva essència consisteix en explicar una història ara i aquí, l'efímer d'això defineix el teatre: és únic i irrepetible, ningú més tornarà a veure exactament allò que tu has vist, tot i que la funció es repeteixi l'endemà. Shakespeare ho va explicar molt bé a La Tempesta. Deia que estem fets de la matèria amb què es fan els somnis i que allò a què acabàvem d'assistir s'esvaïria com s'esvaeixen aquests. Ara, en un moment crític en què s'han de reduir aforaments, perquè d'altra banda, hi ha un problema molt seriós amb la Covid i hem de fer el que calgui perquè les condicions siguin segures, l'streaming pot ampliar el públic, pot fer-lo arribar a gent que no podrà arribar al teatre i em sembla bé. És un complement, però no un substitutiu.

Manrique en un moment del seu discurs en l'acte de la inauguració del curs de la UPF

El que reivindiqueu a l'obra, una societat que posi la cultura en primer terme, és una utopia?
No ho hauria de ser tant. Tampoc vull fer una defensa gremial ni endogàmica i dir que lo nostre és lo més important del món. De fet penso que no, que ara mateix el sistema sanitari travessa una dificultat gegant i és un sector a protegir moltíssim, com l'educació n'és un altre, però crec que la cultura, i la investigació i moltes altres coses sí que importen. I no em sembla una idea tan utòpica, és senzillament prendre una decisió política, tot i que no tot depèn dels polítics. Nosaltres tenim molta responsabilitat en cadascuna de les petites coses que fem, però sí, hi ha una decisió política a prendre o a no prendre, que és simple. És apostar. Hi ha països que han apostat, Bèlgica ha apostat per les arts escèniques, per exemple. A Alemanya, que és una república federal, cada land té el seu propi teatre nacional. I aquí sembla que demanar arribar a l'1 % del pressupost destinat a cultura és gairebé impossible.

No li sortiria a compte, al govern?
Jo crec que seria una bona jugada política, crec que és acabar d’arribar a la conclusió que el turisme porta diners, però que la cultura és una aposta de llarg termini. De fet, quan anem a fer turisme, passem per carrers que porten noms. Com explicava George Steiner, passegem per llocs que porten el nom d’un arquitecte, d’una escriptora, d’un pintor, d’un ballarí o ballarina, i també d'algun científic. I et fa il·lusió fer-te una foto al costat d’una estàtua d'algú del qual potser no has llegit cap llibre… Doncs molaria que en vida se'ls fes una mica més de cas. Explica moltes coses d’un país la relació que té amb el seu art i amb la seva cultura. La vida que hi ha a nivell creatiu a dins d'aquell país l'acaba col·locant en un lloc avantatjós també políticament, però bé… Són decisions polítiques: per què aposto, pel totxo i pel turisme o per una altra mena de coses? Hi ha països que aposten una mica més per una altra mena de coses.


"El teatre passa per la presencialitat. La seva essència consisteix en explicar una història ara i aquí: és únic i irrepetible, ningú més tornarà a veure allò que tu has vist, tot i que la funció es repeteixi"


En tant que alumni de la UPF, com creus que ens afectarà la virtualitat de l'aprenentatge?
Crec que és una dificultat, una putada com un piano. Jo tinc un fill de divuit anys, que comença aquest any la seva trajectòria universitària. Però l'altre dia, quan la presencialitat ja se'n va anar en orris, li deia: “Osti Sami, quina pena”. Jo vaig anar-hi, em va sortir una vena folklòrico-sentimental. I ell em va parar els peus i em va dir “bueno, papa, jo estic començant a assumir-ho, i a donar-li la volta i és una putada, però també una responsabilitat i haurem de saber fer llimonada de les llimones que ens doni la vida, no m'ho posis tu a sobre, no em recordis tot el que em perdo”.

Una trajectòria universitària ben diferent a la teva, segurament.
La meva experiència a l'època universitària passa molt per lo social, per la coneixença de gent, passa per les aules, però també passa pel bar. Passa per l'Aula de Teatre, passa per una lligueta de futbol que fèiem un cop per setmana, passa per les festes, passa per una mena de fanzine underground que ens vam fer amb no sé qui, passa per organitzar cinefòrums, muntar xerrades, passa per tot de coses que, al final, són trobades. I això ara es dificulta. Una cosa que se m'acut és: busqueu-vos, encara que sigui online, però busqueu-vos, que aquesta nova eina que ens hem de menjar no ens aïlli del tot. Que no ens converteixi en illes individuals perquè crec molt que una de les parts xules que té la universitat és la interacció: el contaminar-se, deixar-se contaminar, fer-se a partir dels altres.

És cert que quan vas apuntar-te a l'Aula de Teate de la UPF no t'havies plantejat mai arribar a ser dramaturg?
Quan em vaig matricular a Dret ni se'm passava pel cap. Havia fet teatre a l'escola i havia anat a veure algunes coses, aquelles que et porten amb el cole i poc més. Ni tan sols hi anava gaire, al teatre. Vaig descobrir una vocació, per això en tinc un record molt potent. En aquell moment la portava el Josep Maria Mestres, però de sobte venia el Pere Planella, que era una persona molt vinculada al Teatre Lliure, un dels fundadors, de fet, i algun cop venia a fer-nos alguna classe. Hi havia el Guillem Jordi Graells també del Lliure, i circulaven per allà algunes actrius i actors molt potents. Em va fascinar, quan vaig entrar en la descoberta que allò era un ofici, que tenia unes regles, una tècnica, descobrir un propòsit, que era també un camí de vida dedicar-se al teatre perquè implicava moltes coses. Entre d'altres enfrontar-se a aquesta temporalitat de les feines, aquest haver-se d’inventar una mica un mateix cada vegada. Després, he tingut molta sort i bones oportunitats. Llavors es tracta d'aprofitar-les bé.


"Una cosa que se m'acut és: busqueu-vos, encara que sigui online, però busqueu-vos, que aquesta nova eina que ens hem de menjar no ens aïlli del tot"


No puc evitar mirar la ficció d'abans del virus en clau pandèmica. Ets partidari d'incloure’l a les noves produccions?
No necessàriament, jo crec que no ens hem de posar rígids amb això. A mi no em passa, potser només si no m'interessa gens el que veig. Senta bé oblidar-se de la Covid una mica. És un gran tema el com tot això ha d’afectar els continguts de les ficcions. El que hem fet a Girona anava completament de teatre i pandèmia. Però ara farem unes Tres Germanes al Teatre Lliure, que és una adaptació de l'original de Txékhov, i ens vam plantejar molt seriosament si havíem de responsabilitzar-nos del que està passant i introduir-ho d’alguna manera a l'obra i vam arribar a la conclusió que no. Que l'adaptació ja ha intentat portar Txékhov als nostres dies i parlar-nos cara a cara, ara i aquí i que no cal donar més la brasa amb el virus. En teoria els actors no estan obligats a dur mascareta als escenaris, perquè es consideren una unitat continuada, se'ls va fent una PCR cada 'x' temps i jo crec que seria un rotllo veure tothom amb mascareta. Pot ser una raó per anar al teatre: veure-li la cara a algú una estona, apart dels que tens a casa.

Les sèries rodades a les grans ciutats, amb milers d'extres, potser sí que s'ho hauran de plantejar.
Les ficcions que es rodin ara, en la clau naturalista habitual de la televisió, no s'ho saltaran, no faran veure que això no està passant. Si es roden en clau realista i passen a Nova York, jo crec que la gent portarà mascareta. A no ser que siguin negacionistes o amics del Trump o algo.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —