Junco y Mimbre és el nom d'una botiga de mobles d'Eivissa. S'hi venen hamaques, cadires, catifes i cabassos que fan molt d'estiu i que si tingués una casa a les Balears no em faria res de comprar-me. Si ara busques el nom a Google és el primer resultat que surt. El seu equip de màrqueting, però, faria bé de treballar el posicionament web, perquè comparteixen nom amb el nou grup de Vic, que acaba de treure disc i no para de guanyar oients.

La banda la formen la Maria Espinosa al capdavant, l'Andreu Ribas, en Marc Roca, l'Hug Vilamala i en Marc Fernández. Venen d'altres grups com Germà Aire, Wood o Furguson i presenten un àlbum debut produït per Núria Graham i Jordi Casadesús i que firma Hidden Track Records. Truco la Maria, que em contesta des de la Jazz cava de Vic, el bar on va néixer el projecte.

Naixeu en un moment complicat per a la indústria. Com comença tot?
Va començar deu fer cosa d’un any, cap al juny passat. Bàsicament perquè l’Andreu, que és el baixista del grup i la meva parella, sempre havia tingut molts grups. Ve de Germà Aire, de Mates Mates, i bé, estava tot el dia tocant, anant a assajar… I pensava ostres, jo també vull! I res, un dia vam decidir comprar una guitarra i vam començar a assajar. Quan ja teníem tres o quatre temes, ens vam adonar que necessitàvem una banda. I just estant al bar, vam trobar dos col·legues, que també són músics. Són en Marc, que ara és bateria, i l’Hug, que fa els teclats. I els vam dir tios, que estem fent un grup, voleu venir a assajar? Sí, sí, venim, venim. I res, vam anar un parell de dies al local i sonava bastant guapo. Però ens faltava un guitarra, perquè jo només començava i m’hi sentia una mica insegura. En una festa vam trobar en Marc Fernández, que és el frontman de Wood, un altre grup de Torelló. I li vam dir i va ser perfect match. 

D’on surt el nom de Junco y Mimbre?
L’Andreu anava per feina a Eivissa i hi havia un proveïdor que visitava que es deia Junco y Mimbre. Llavors nosaltres, l’estiu passat, quan encara no havíem fet el grup ni res d’això, vam anar de viatge allà. Un dia passejant de nit vam passar-hi i vaig dir “quin nom més guai, si mai fem un grup es dirà així”. Ens vam plantejar si el passàvem al català si cantàvem en català. Però no, la botiga de mobles d’Eivissa es diu així i es seguirà dient així. És curiós, perquè ens etiqueten a l’Instagram a coses de mobles. I ens agrada. Volem saber què fa aquella gent.

Teniu un so que s’allunya del panorama que domina la música catalana. De quines influències beveu?
Jo sempre he escoltat més rock dels noranta, com Sonic Youth. Últimament ens hem viciat molt a Stereolab, als Smiths… Però també escoltem molta música catalana. Som molt fans del Petit de Cal Eril i ara ens mola molt la Maria Jaume, que acaba de treure disc. Escoltem molta música d’aquí i també ens acaba influint.

És compatible compaginar el projecte amb les vostres altres formacions?
Amb Germà Aire sí, estan super actius: ara estan gravant un nou disc amb l’Eril i el treuran amb Hidden Track, com nosaltres. Furguson, el grup del nostre bateria, també. I en Marc també segueix tocant a Wood. Crec que és compaginable tenir vàries bandes: la gent que li mola la música vol estar tot el dia en el aquest món i tocant.

Va ser difícil aconseguir el segell discogràfic?
Va ser pim pam. Nosaltres teníem dues maquetes, que vam gravar abans de treure el disc i que vam penjar a la xarxa. La Louise de Hidden Track, que sí que és amiga de l’Andreu, del món del pop metafísic i tot això, va obrir-lo un dia i li va dir “oye, como que habéis sacado esto si yo quiero sacar vuestro disco bien”. I quan el vam tenir els el vam passar i en Ferran Palau, que també és de Hidden, el va escoltar. “Quiero sacarlo bien”, deia, i “lo ha sacado de puta madre”.

Considereu que artistes com vosaltres formeu part d’una nova escena musical?
El disc ha sorgit de zero intencions. Quan vam començar a tocar, en cap moment vam pensar que seríem de cap moviment en concret. Al principi quan ens deien que quin tipus de música fèiem tampoc ho sabíem descriure. Ha estat ara, quan ha sortit, que la gent que n'ha fet crítiques l’ha acabat identificant com a pop, però no hi havia intencions de posar-nos en cap gènere actual. Tampoc ens considerem pop metafísic ni crec que ho siguem mai. Ha sorgit més de l’amistat que no de la voluntat de posar-nos dins d’un món. Al final, a Vic crec que sí que hi ha com una escena que t’acaba portant a fer-ho tot entre amics.

El confinament va trastocar-vos molt els plans?
El disc es va gravar al gener i teníem molt al cap que el volíem treure abans de l’estiu, però amb tot el rollo del confinament no es va poder i s’ha tret ara a la tardor. Però sí que és veritat que durant tot aquest temps hem aprofitat per fer el merchandising, la promoció, els temes més legals de drets. També ens ha anat bé, no diríem que hem perdut el temps.

Com diu la vostra cançó, "ara és temps de no"?
(Riu) Fins ara ha estat temps de no, però a partir d’ara esperem que sigui temps de sí. Ja estem fins els pebrots que ens diguin que no a muntar concerts i a tot. Ni a poder sortir de casa ni a fer res. La cultura està sent la part més perjudicada i al final els músics també formen un sector i han de viure. Hi ha molta gent que treballa d’això... Doncs sí, temps de sí i ja. Ja ens n’hem cansat.

Podrem veure-us en concerts aviat?
Tenim una data segura, que encara no es pot dir però que anunciarem d’aquí a molt poc. I una altra que estem tramitant. S’està coent. De moment, temps de potser sí.

Per haver nascut fa tan poc, teniu una estètica molt marcada.
Teníem molt clar la persona que volíem que ho fes: en David Sota. És la persona que s’encarregava de la imatge del Festival Hoteler i, a part, és amic nostre i sabíem que, fes el que fes, ens agradaria. I el tema del verd és com que ara el nostre color però tampoc va ser res pensat. Ens ho va passar, ens va agradar, era de color verd, el verd ja ens agrada i a partir d’aquí ha sortit tot de color verd. Ens hi sentim molt identificats.