Kirsty demana que mantenim l’anonimat de la seva ONG i que l’anomenem pel nom de pila, ja que intenten no cridar l'atenció davant de l'amenaça de grups locals violents. Abans, Nepal, Índia, Cambodja, Taiwan, Botswana entre d'altres. No és una llista de destinacions d’una militar, sinó els llocs on ella ha treballat com a voluntària perquè les altres persones tinguin una “vida digna”. Quan va tornar al Regne Unit el 2016 es va adonar que, com a europea, no podia donar l’esquena als refugiats: va passar un temps al servei d’emergències de Lesbos en un equip de cerca i rescat, després en un camp prop d’Atenes on garantia espais segurs per als nens i fa set mesos que coordina les respostes d'emergència i projectes d’integració al camp de Vial, a l’illa de Quios. També coordina la campanya “Europe Must Act” per l'evacuació dels camps de refugiats de l'Egeu i reivindicar una política de migració més humana.

Lluita incansable per garantir els drets humans fonamentals, ja sigui ensenyant educació sexual, netejant un camp de refugiats o atenent als integrants d’una pastera que acaba d’arribar a la platja. Kirsty ens parla d'algunes experiències com a coordinadora de respostes d'emergència a Quios i de com s'ha viscut la pandèmia al camp de l'illa, Vial.

Troba algun moment per descansar?
Malgrat algunes hostilitats de l’ambient i que la feina no s'acaba mai, les amistats ajuden a trobar-ne. Poques vegades tenim l'oportunitat d'explorar aquesta petita illa. Però algun cop hem pogut escapar-nos, explorar una casa antiga en ruïnes o pujar a un arbre per agafar unes mandarines... Aquests moments em recorden la bellesa del cor i l'ànima de Grècia.

Però què l'ha portat a Grècia?
Les vides en perill de la gent que creua el mar. Des de les cases es veu lluny, però estant a primera línia et trobes amb unes condicions molt dures.

A Europa som conscients d'aquesta emergència?
Dins del nostre continent no només s’ignora, sinó que es criminalitza el servei humanitari.

Fa temps que hi treballa. Com va començar en l’ajuda humanitària?
De ben jove se’m va diagnosticar diabetis de tipus 1. Sense insulina no moriria d'un dia per l'altre, sinó que aniria deteriorant-me: em quedaria cega, perdia sensibilitat als nervis, em posaria malalta regularment, m'haurien d'amputar extremitats, se m'aturarien els ronyons, potser entraria en coma…

Tenia accés al tractament.
Mentre creixia em vaig adonar que tenia medicaments, precisament per viure al Regne Unit, però en una altra banda del món una nena com jo potser hagués mort. No podia canviar la meva malaltia, però hi ha una altra realitat que sí que puc canviar.

Privilegis per ser europea?
La sanitat universal de la UE no hauria de ser un privilegi i a vegades ho és fins i tot dins d’Europa. He tingut accés a especialistes i a recursos: insulina, agulles esterilitzades, sensors mentre treballo, una nevera per mantenir els medicaments. Puc parlar amb un psicòleg si ho necessito.

I hi ha altres persones que no.
Carrego aquests privilegis pesadament sobre les meves espatlles.

Veu aquest contrast en la feina que fa a l'illa de Quios?
Fa poc, quan estàvem atenent un grup de refugiats que acabava d'arribar en vaixell aquí a Quios, un professional mèdic em va dir que hi havia una diabètica de tipus 1.

Li tocava de prop.
Recordo les seves paraules: "Té un nivell perillosament alt de sucre en sang, sembla que ha estat viatjant durant molt de temps sense accés a insulina i es troba en mal estat. Intentarem donar-li medicaments al camp i estabilitzar-la. Farem tot el que puguem".

Fotografia d'una part del camp de refugiats abans de la pandèmia. Font: Mare Liberum.

Així, la seva vida ja no corria perill?
Els dos sabíem que els serveis de salut del camp de Vial són escassos: doctors, infermeres, voluntaris i refugiats viuen una situació desesperada. En concret, no es poden garantir els subministraments d'insulina i les extremes condicions de vida del camp fan que el control del nivell de sucre en sang sigui pràcticament impossible.

Això passa dins del territori de la Unió Europea.
Estic molt agraïda als voluntaris mèdics del camp de Vial, aquí a Quios. Aquesta és la pregunta que s'han de fer els representants de la UE i els seus habitants: perquè jo tinc el dret de viure i d’altres no? Això és el que ens preocupa.

Segons un informe de l’ONG Equality Rights Beyond Borders, hi ha hagut una falta de prevenció davant la Covid-19 i que els refugiats estaven "descuidats i abandonats".
El mar Egeu és on hi ha la població més vulnerable i desatesa i, per tant, tenen més risc davant del coronavirus. Però no es podien aplicar mesures de prevenció amb un camp al 600 % de la seva capacitat.

I en què es tradueix això al camp de Vial?
La gent espera fent cua durant hores per rebre un paquet de menjar, de poc valor nutritiu. La situació és la mateixa que es mostra al documental Container, de Daphne Matziaraki, però amb l’amenaça de la pandèmia. Si no poden fer la cua, no mengen, encara que sigui aquestes porcions irregulars. Tampoc poden cuinar, perquè podrien causar un incendi o ofegar-se amb el fum.

Una família afgana que porta des del 2019 vivint al bosc, als afores del camp de Vial. Font: MSF/Anna Pantelia.

En què ha treballat durant la pandèmia?
Abans estava a arribades, però ara no és segur ni per a ells ni per a nosaltres. Amb la quarantena del camp, ajudem en la distribució d’aliments i subministraments. Per exemple, hem obert una botiga gratuïta per distribuir aliments essencials i d’higiene, perquè volem mantenir la dignitat d’aquestes persones. Ells poden triar el que volen.

També coordina la campanya "Europe Must Act".
Sí, amb aquesta campanya volem que la UE evacuï dels camps de refugiats del mar Egeu i alhora reivindiquem una política migratòria més humana. Per això, aglomerem ciutats europees disposades a acollir refugiats per aconseguir un compromís dels estats.

I què ha passat amb qui arribava durant el confinament?
El nombre de persones creix, continua arribant gent i s'han denunciat imprecisions respecte al nombre de persones que arriben a la riba. La pandèmia global s’ha utilitzat com a excusa per a realitzar abusos dels drets humans: diverses ONG han denunciat detencions arbitràries i assetjament policial. Per exemple, a Lesbos han posat a nouvinguts en quarantena en espais insalubres. També s'han denunciat deportacions il·legals per part de la Guàrdia Costanera Hel·lènica cap a Turquia. Això suposa una violació de la dignitat de les persones i del seu dret d'asil.

Es comença a notar una relaxació de les mesures?
És alarmant, perquè les mesures s'han relaxat per la població en general i obren la porta al turisme a Grècia, però alhora s'han perllongat les mesures restrictives per als sol·licitants d'asil, de forma arbitrària, fins al 21 de juny. Això genera segregació, ja que no tenen el mateix accés a serveis essencials i causa més perfils racials negatius.

Aviat tornarà a fer la feina que feia abans de la pandèmia?
No sé quan podré tornar a atendre les arribades.

Expliqui'ns què feia al servei d’emergències.
Rebíem els bots de refugiats, treballant conjuntament amb els professionals mèdics i les autoritats, en un sentit positiu. Nosaltres els donàvem un servei d’emergència: roba, llençols, uns paquets maternals, menjar sec i aigua.

Sense horaris.
Estàvem atents al telèfon 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Jo era responsable que el meu equip pogués respondre en quinze minuts. També coordinava el servei de neteja comunitari del camp de Vial, treballant amb els membres del camp i amb les entitats municipals, per millorar els entorns i la recollida de brossa, sobretot de plàstic.

Quina és la seva prioritat?
Assegurar-nos de mantenir la dignitat de les persones en totes les dimensions: som humans, amb diferents recorreguts vitals. No ens compadim, sinó que ens solidaritzem.

Parli’ns d’alguna d’aquestes arribades.
El 25 de novembre va arribar un bot pneumàtic amb 25 persones apilonades dins, 15 d'elles eren infants. És el 70 %.

Quina és la situació d’aquests infants als camps?
Molts d’aquests infants no poden tenir infància. La seva vida és una lluita constant, una guerra psicològica d'esperances perdudes i violències invisibles.

On queden els drets de la infància?
Veig nens en caixes, d'altres estirats en tendes de drap fredes, els bracets quasi cremats de tant apropar-los al foc, ulls foscos i desesperats, plors explosius. Però també veig nens plens de vida, de potencial i esperança, que aprenen noves llengües i que tenen més força i resiliència que qualsevol adult. Perdem la saviesa de petits Einsteins entre la brutícia i la desolació dels camps. I això és una violació dels seus drets.

Quina rutina té com a voluntària?
Em desperto matins sense pensar gaire. Mentre condueixo sento l’adrenalina: mai saps què passarà i menys al servei d’emergència.

I quina actitud adopta davant de la incertesa?
Aquest interrogant l’intento reconduir cap a una ansietat positiva. Em preparo mentalment per respondre a qualsevol escenari amb braços oberts i una visió constructiva. A banda, sempre he d’estar localitzable amb un telèfon de guàrdia per si arriba un bot i poder respondre en quinze minuts.

Tanta pressió deu passar factura en l'àmbit personal.
És una feina amb molta adrenalina. No pots estar de guàrdia dos dies seguits, perquè seria esgotador. Em puc sentir cansada físicament, però mai ho estic mentalment: puc veure el que aporto, sabent que és petit. Tracto de no deixar-me sobrepassar per les males condicions del camp.

Ha tingut moments baixos?
Hi ha èpoques que aquest cansament és constant, com quan hi va haver els focs al camp de Vial: em sentia impotent, perquè no podíem respondre per la quarantena, tot i saber que hi havia molta necessitat. Però intento ser positiva sempre, fer petites passes, explicar què està passant i despertar sensibilitats. És important que tots els europeus compartim la responsabilitat que s’endú Grècia, perquè també és nostra.

El dia 18 d'abril va començar un foc a Vial durant les protestes per la mort d'una dona iraquí de 47 anys, per una mala atenció mèdica. Algunes persones van denunciar haver-la sentit cridar demanant ajuda mèdica. Font: Membre del camp.

Intenten no cridar l'atenció davant de l'amenaça de grups locals violents.
L'equip d'ajuda humanitària pateix atacs i violència per part d'un grup de locals reaccionaris. A vegades hem hagut de suspendre temporalment projectes importants per garantir la seguretat de tothom.

Què els diria als líders de la UE?
"No puc imaginar-me que seria no saber nedar i voler respirar quan tot el que hi ha al teu voltant és aigua i busques un lloc on agafar-te, però no pots trobar-lo perquè només hi ha aigua d'un mar silenciós i dolorós", deia Erik Marquardt al seu primer discurs del Parlament Europeu.

Europa sent vergonya?
N'hauria de sentir. Com deia Marquardt, "amb els centenars de persones que s'ofeguen també ho fan els nostres valors europeus. I seria tan fàcil com salvar-los perquè la gent dels municipis els vol acollir". Perquè ara mateix no hi ha seguretat als nostres mars, però tampoc a les ribes ni a les lleis. I som nosaltres els qui ho hem de canviar.