La Carolina Costa (Barcelona, 1994), per tothom coneguda com a Cooba, és una PD (punxadiscos) i cantant de música urbana, comunicadora cultural i cofundadora del col·lectiu de dones artistes no mixt El Pecado Records. Si rondeu els vint anys i sou actius a Twitter, de ben segur que els seus missatges no us han passat desapercebuts.

Amb la consciència feminista i de classe per bandera, Cooba acaba de publicar el seu primer EP, 'Pirineus Mixtape', que fa homenatge al seu sobrenom a les xarxes socials, "la xoni dels pirineus". Parlem amb una de les veus del present (i sobretot del futur) de la música urbana en català sobre el seu procés creatiu, els estereotips de la seva generació i la necessitat de crear referents en una societat colpejada per la pandèmia i les injustícies socials.

Com neix una cançó de la Cooba?
Depèn de quin tema. Hi ha cançons que començo perquè vull fer un estil de música concret i aleshores li comento al productor i a partir d'aquí començo a crear. Però amb d'altres potser hi ha moltes melodies que em venen al cap i que gravo en el moment que em venen i després les utilitzo. A vegades em venen fins i tot amb una frase i ja la faig servir. Potser hi ha melodies que tinc guardades de fa molt de temps i després en una cançó em quadren i les poso allà. 

En un tuit deies que totes les persones que han participat a la 'Pirineus Mixtape' són amigues teves. És important per a tu que així sigui?
No, en realitat me’n vaig adonar després d’haver-ho tret tot. No és que jo pensés abans que volia que fos una cosa molt personal, sinó que m’he adonat que totes les col·laboracions són gent que són amics meus, que la portada l’ha fet una noia que és amiga meva de la infància i els dos productors que hi han participat, l’Oliver i el Kusuri, també. Sí que m’agrada perquè gairebé totes les cançons són bastant personals i potser a vegades abans havia fet cançons més de broma, com per exemple la de “Tinc”, però a la mixtape totes són bastant personals o d’experiències que he viscut.

Creus que aquesta és una pràctica habitual a la indústria musical?
Penso que es nota molt quan fas música per guanyar diners o quan has de guanyar diners per poder fer música. La gent que està en discogràfiques és molt diferent, perquè potser els donen uns diners i s'ho poden gastar en anar a produir amb productors importants o el que sigui. Però clar, això, a l’hora de la creació, et pot allunyar bastant d’experiències personals perquè si estàs fent una col·laboració amb algú que gairebé no coneixes, doncs no serà el mateix. Per exemple, La Queency és la meva amiga, si faig una cançó amb ella doncs no ho sé, és diferent. Una vegada sí que vaig col·laborar amb gent que no coneixia i bé. O sigui que depèn de com t’hi portis, però crec que a la indústria acabes treballant molts cops amb gent que no coneixes.

I si tinguessis més diners, ho tornaries a fer amb els teus amics?
Crec que no ho deixaria de fer mai amb la gent que ho faig perquè m’agrada fer-ho. Tant si m’escoltés algú com si no ho seguiria fent. Tot i així, per exemple, la cançó de “Vull sortir de festa”, que és la que vaig fer amb l'EJ Marais, per a mi va ser súper guai perquè és un artista que admiro i m’agrada molt el que fa. Llavors, tot i que no era amic meu igualment va anar bé.

Com comentaves, ara parles de temes més personals, com ara la família a "La Niña K Era". Per què?
A mi m’agrada molt escriure en general i abans sempre escrivia coses per a mi, des de poemes fins a textos. Quan em passaven coses era una manera de treure-ho de dins meu. Abans la música sempre la feia servir per a altres coses, no treia el de dins, feia cançons més de conya, però he canviat molt en aquest sentit. Ara em va sortir de dins fer-ho, tot i que ja fa temps que ho tenia pensat, però mai havia sorgit poder-ho fer.

El sexe és un tema que ja tractaves abans i que ara torna a aparèixer a 'Pirineus Mixtape'. Creus que és un tema tabú en el món de la música?
Crec que sí, perquè molta gent que està en discogràfiques, pel poc que sé d’això, té moltes restriccions i fins i tot, quan introdueixes una cançó a Spotify, has de dir que inclou missatges explícits. Sí que crec que està bastant mal vist, però en general la música urbana està mal vista. Jo em paro a pensar en un noi que comença a fer música i, encara que mai hagi fet res abans, li és més fàcil. En canvi si ho fa una noia, li costa més. Jo ho veig en la meva pròpia experiència. 

Quina és?
El meu cosí també fa música, no fa música urbana, però fa música, i tota la família sempre ho ha acceptat d’una manera més fàcil que no amb mi, ja que molta part de la meva família no ho accepta i més encara si parlo de temes sexuals o coses així. Suposo que passa perquè soc una noia i perquè a sobre faig aquest estil de música. Tot i així, crec que hi ha molta gent que està treballant en això, sobretot noies, i des de llavors sí que es veu diferent, però sí que hi ha gent que està bastant en contra. En el fons és art, expressar-te i dir el que vulguis sense fer mal ni transmetre contingut racista o homòfob, aleshores òbviament no.

A "Sexting" no només parles de sexe sinó que també menciones la pandèmia, com a "Gin Rosa". Com t'ha afectat tot el que ha passat a nivell personal i creatiu?
Personalment, en general vaig passar molt mala època perquè em vaig quedar sense feina, després vaig tenir altres feines de merda, just havia acabat d’estudiar i també ho vaig deixar amb la meva parella de cinc anys i estava bastant malament. Just abans de l'època més dura de la pandèmia no feia tantes coses de música i des d'aleshores he començat a fer-ne més. La gent m’ha escoltat més, o sigui que, per aquesta part, ha estat estrany perquè amb les xarxes socials i tal m’ha canviat molt a mi quant a la música. Hi ha moltes coses que canto del tema que potser les dic de conya, com a la cançó de “Sexting”, però m’agrada fer-hi referència amb frases.

Com creus que afectarà tot això a la nostra generació?
Crec que ens pensem que ha acabat, però en realitat encara no i crec que a totes les edats haurà afectat molt, perquè cada generació té les seves coses. En el fons has estat durant molt de temps que no has vist gairebé ningú ni has pogut fer res, no tant durant el confinament total, sinó després quan estava tot tancat i hi havia confinament comarcal i no sé què. De sobte ara és com que ja es pot començar a fer moltes més coses i crec que a tothom ens està afectant en general.

(...)
Crec també que la societat ja estava bastant malament abans per temes laborals, etc., i a sobre ara passa això… Crec que molta gent s’ha enfonsat, de fet hi ha estadístiques que diuen que ha pujat moltíssim el suïcidi en els joves, hi ha molta més gent ingressada per temes psicològics, i crec que la pandèmia en això ha afectat molt i continuarà afectant, perquè molts casos d’aquests surten més tard. A més, en la societat on vivim, tot ha de ser ràpid amb les xarxes socials, que en el fons hi estem tot el dia.

"2000" és el teu tema més escoltat, però també el més nostàlgic. Som una generació nostàlgica?
Totalment. No és normal que la gent de la nostra generació, que està vivint la joventut, ara mateix tingui nostàlgia d’abans, però crec que és perquè tot va canviar tant que quan nosaltres érem petits no ens imaginàvem que el futur seria com és. En canvi, la gent que està naixent ara sí que es pot imaginar com serà el futur. Em va estranyar que un cop una noia que era del 2000 o 2001 em deia que li encantava la meva cançó i jo li deia que no ho entenia, perquè jo sí que he viscut el que hi explico, durant poc temps, però sí que vaig viure tot això d’anar al videoclub i tal, però ella no.

Com t'ho argumentava?
Em deia que tenia nostàlgia d’una cosa que no havia viscut, que tenia nostàlgia d’haver-ho vist en pel·lícules i tot això. Però sí, crec que en general la nostàlgia que sentim és perquè tot ha canviat molt. No només en tema tecnològic sinó en tema sentimental. Abans les relacions es veien d’una manera molt diferent d'ara, per exemple. 

Però també es diu que som la generació més compromesa i lluitadora.
Sí, crec que la generació dels nostres avis va ser una generació que va viure moltes coses, la postguerra i tot això, i sí que han vist com de merda pot ser viure en una societat, i han lluitat i hi ha molta gent que jo veig que està jubilada i que està en moviments socials. Després crec que la generació dels nostres pares va ser una generació que no es va implicar tant en temes polítics, segons la meva opinió personal, perquè ho van tenir més fàcil en molts aspectes. Potser sí que va haver-hi un interès, es va avançar en temes de feminisme i tot això, però ja està.

La nostra generació torna a lluitar més?
Crec que la nostra generació torna a lluitar més per molts temes socials perquè hem vist que no tenim ni futur ni present, en el fons. I perquè òbviament considero que ara estan passant coses injustes que fa uns anys no passaven, que sembla que estiguem anant enrere.

Parlaves de la rapidesa de les xarxes socials i ens consta que ets molt tuitera. Creus que Twitter pot ser una eina política efectiva o és més un abocador d'opinions?
Jo crec que qualsevol xarxa social es pot utilitzar per donar un missatge, crec que sí. Però es pot malinterpretar en molts casos, que molts cops passa. Pot ser una eina, tot i que hi ha moltes restriccions, també. 

La Queency deixava entendre en un tuit que la teva mixtape contribueix a salvar el català. Realment tenies aquesta intenció en fer-la?
Quan vaig començar a cantar en català ho vaig fer simplement perquè m’agradava, perquè m’agradava fer servir el català a la meva música, em semblava que quedava bé. I a part amb molta gent de la meva família parlo castellà, però amb molts amics meus sempre he parlat català i també em surt sol. Llavors, a l’hora de crear doncs em surt en català. Em sentia còmoda amb això. Òbviament sí que crec que és important el català per demostrar que es pot fer en català, per tenir referents, però això no impedeix que si he de fer una cançó amb algú, com la que faig amb la Marla, que amb ella parlo castellà, doncs no la faré en català perquè amb ella parlo en castellà.

No és intencionat, doncs.
No és que hi hagi una intenció súper clara de dir “vaig a fer això per conservar el català i per incentivar la llengua”, però sí que crec que és important que es faci contingut en català. I tant és fer música com escriure en català, o el que sigui. Però òbviament no en sé gaire, del tema, ho faig perquè parlo així, no hi ha res més enllà.

La Cinta Tort deia que si algun dia és mare li agradaria que tu fossis una de les referents de les seves filles. A tu t’agradaria ser-ho?
A mi el que m’agrada és que la gent escolti la meva música i que s’ho passi bé, però com a referent, no ho sé… Jo crec que és guai que hi hagi moltes noies sobretot fent coses així i en català, que cada cop n’hi hagi més. Fa uns anys no hi havia ningú. Molts dels artistes que canten en català es queden molt en un sector, de gent que només escolta música en català i que va a segons quins llocs a escoltar aquest tipus de grups, i jo crec que s’ha d’obrir a altres estils. Perquè fa uns anys es feia sempre el mateix tipus de música en català. 

Els catalans anem tard amb la música urbana?
Sí, sobretot amb noies. Amb nois encara s’ha anat acceptant, però amb noies…

Aleshores, quins han estat els teus referents musicalment?
N’he tingut molts, però per a mi va ser un punt clau l’època de 2016 quan van començar a sortir noies urbanes cantant, com la Bad Gyal, la Zowi o la Ms Nina, encara que ho feien en castellà, perquè vaig veure que també ho podria fer jo. Si no fos per noies com elles mai m’hagués plantejat fer-ho. Perquè amb altres grups de música, encara que m’agradessin, deia “això no puc fer-ho”, però després vaig sentir que sí que podia.

Com veus el teu futur?
El desembre tenim un bolo amb La Queency, però encara no puc dir el lloc. I el futur, doncs… sí que m’agradaria fer algun altre projecte com la mixtape, però en àlbum, una mica millor, diferent. I després m’agradaria molt continuar fent col·laboracions amb gent diferent perquè he notat que són els moments que m’agraden més, de poder compartir amb altra gent. Abans de treure la mixtape vaig estar un temps bastant ratllada, pensant que no volia continuar fent música, però ara m’ha fet molta il·lusió treure-la després de tot l’esforç, i espero continuar fent música sigui com sigui, encara que vagi bé o malament, i sobretot també fent concerts, que m’agrada molt. A vegades hi ha moments que em ratllo, però després, quan faig un bolo, penso que m'ho passo molt bé. És dels millors dies que visc.