Laura Farré Rozada (Vilanova i la Geltrú, 1990) és una pianista, matemàtica i investigadora especialitzada en la memòria, i l'aplicació de les matemàtiques a la música. Actualment està cursant els seus estudis de doctorat al Conservatori de Birmingham - malgrat que ha hagut de tornar a Catalunya pel confinament- on investiga l'aplicació d'un nou mètode propi per memoritzar la música més eficientment. 

Què hi ha de matemàtiques a la música?
El primer exemple més clar de connexió són els instruments musicals. No és una coincidència que la guitarra o el piano tinguin una certa forma. Això ha sigut el resultat de molts segles d'investigació i d'experimentació. També ha anat molt lligat a la construcció de les escales musicals tal com les entenem a Occident, que són completament diferent de les de, per exemple, l'Índia. Les escales i l'harmonia no deixen de ser també un exemple de música i matemàtiques perquè són unes certes proporcions que nosaltres identifiquem i que estructuren les nostres emocions. Una escala major té sempre aquest sentiment més d'alegria i, en canvi, una escala menor ens genera més tristor. Tots aquests codis, tot i que ens semblen una cosa molt creativa, en el fons són matemàtiques, perquè són una sèrie de proporcions que nosaltres associem amb aquests sentiments.  D'altra banda, l'acústica de sales. Quan vas a un auditori, té una determinada forma, hi ha uns determinats materials que permeten una sonoritat especial, en tot això també hi ha matemàtiques que calculen com es mouen les ones sonores i com interactuen amb l'espai. 

Un bon músic sempre serà bo amb les matemàtiques i un matemàtic tindrà facilitat per aprendre música?
Jo crec que no sempre és així, però el fet que hi hagi tantes connexions facilita l'interès per les dues disciplines. Un intèrpret, quan ha d'aprendre una obra nova, ha de desenvolupar estratègies per aprendre la part motriu, com ha de posar els dits, i de com l'ha de memoritzar. A les matemàtiques, quan tens un problema, també has de fer servir estratègies per solucionar-lo. En aquest àmbit pots trobar moltes relacions i és possible que sigui una de les raons per la qual músics i matemàtics es poden interessar per l'altra matèria. 

En el teu cas, com vas descobrir l'interès per les dues disciplines i que les podies relacionar?
La música va ser des de molt petita, ha sigut una companya de vida. Vaig començar a tocar el piano quan tenia cinc anys i també he fet clàssic, rock i jazz. Amb les matemàtiques va ser a segon de batxillerat, quan havia de triar què volia fer i vaig dir: ostres m'encanten les mates, vull estudiar això. Amb el temps, vaig veure que no volia renunciar a cap de les dues. I, intuïtivament, jo veia que hi havia alguna connexió, tot i que no ho veia del tot clar. I va ser anar tirant endavant els estudis, vaig entrar a la UPC i després a l'ESMUC i vaig anar compaginant-les com vaig poder, i, finalment, vaig veure que hi havia moltes connexions. 

Tu mateixa has creat un mètode que relaciona ambdues disciplines. En què consisteix?
Una partitura té diferents capes. En el cas del piano, tens una mà esquerra i una mà dreta. Dins del que tocaries amb cada mà hi ha moltes veus. El que faig és simplificar, estratifico aquestes veus, identifico la informació més essencial i intento conceptualitzar-la, i això ho faig utilitzant estratègies matemàtiques per identificar patrons i per simplificar una textura. Aleshores, amb el mètode, el que estic fent és una cosa que durant tots els anys que vaig estar compaginant els dos estudis jo vaig anar experimentant amb mi mateixa. Ara amb el doctorat estic veient com d'eficient és aquest mètode en altres persones i també si es pot aplicar a altres instruments que no siguin el piano, perquè llavors l'aplicació seria molt més gran. 

Per què creus que no s'ha fet abans, això d'aplicar les matemàtiques a la interpretació?
Perquè no s'ha facilitat que la gent pugui compaginar els dos estudis i llavors tothom sempre ha acabat decantant-se cap a una banda o l'altra. La manca de suport acadèmic fa difícil que els estudiants es plantegin fer els dos graus perquè no hi ha un camí pautat. Aquesta nova doble titulació pot ser una molt bona plataforma per poder potenciar que hi hagi gent interessada en els dos mons. I en el cas de la interpretació, que hi hagi més intèrprets que siguin matemàtics i que puguin aplicar les matemàtiques a diferents camps de la interpretació. 

"Hi ha compositors que han fet servir les matemàtiques d'una forma molt rígida i que potser no han connectat amb el públic per això"

Hi ha compositors que siguin referents a l'hora d'aplicar les matemàtiques a la música?
N'hi ha alguns de molt radicals com Milton Babbitt, que era matemàtic i aplicava les matemàtiques a la música, i deia que les màquines havien de tocar la seva música perquè els intèrprets no ho feien prou bé. Després, hi ha Pierre Boulez, un compositor francès també matemàtic que utilitzava les matemàtiques a la seva música, però que va trencar molt amb la tradició anterior.

Però també hi ha altres compositors que han fet servir les matemàtiques d'una manera menys explícita, com a font d'inspiració. Hi ha un compositor hongarès, György Ligeti, que s'inspirava en les fractals, uns patrons que es repeteixen fins a l'infinit i té un estudi per a piano que es diu L'escala del diable, la qual es basa en aquest concepte d'infinit, va fent una progressió que no es resol mai. 

Aleshores, hi ha formes molt diferents d'aplicar les matemàtiques?
Sí, hi ha compositors que han fet servir les matemàtiques d'una manera molt explícita, molt rígida i que potser no han acabat de connectar amb el públic precisament per això, perquè s'han basat massa en la racionalitat de les matemàtiques. N'hi ha d'altres que han agafat factors més curiosos com les fractals i els han fet servir per ampliar la seva creativitat, que crec que és, al cap i a la fi, el que té més interès. 

Aquesta simetria i les fractals són un tema sobre el qual també t'has especialitzat. Per què?
He fet conferències sobre aquest tema perquè tots els compositors al llarg de la història —des de Mozart i Bach, fins a l'actualitat— han fet servir la simetria per tot arreu. Potser és la connexió més òbvia entre la música i les matemàtiques, ja que la simetria pot ser molt intuïtiva per a algú a qui li facin por les matemàtiques o les fórmules. 

Els compositors clàssics com Mozart o Bach feien servir les matemàtiques?
Les matemàtiques, independentment de si les utilitzen intuïtivament o de manera explícita, sempre hi són, perquè, al cap i a la fi, és geometria, són proporcions, etc. Hi ha alguns compositors que n'eren conscients i que ho feien servir a favor seu. La música de Bach, per exemple, està perfectament estructurada. És una música molt racional, però ell no l'escrivia amb la intenció que fos una música matemàtica, sinó que era la seva manera de parlar amb Déu, perquè era mestre de capella i era el seu ofici. Hi ha molts compositors que, inconscientment, han fet servir les matemàtiques o n'eren conscients però no era la finalitat, sinó simplement un mitjà per arribar al que ells volien transmetre. 

Al teu disc, 'The French Reverie', hi vas aplicar d'alguna manera les matemàtiques?
Sí, especialment per memoritzar. Hi ha una obra, La tercera tocata de Philippe Manoury que, de fet, és una simetria fractal. El meu mètode em va anar molt bé per identificar els patrons a partir d'aquesta simetria i memoritzar-los d'una manera molt més clara. 

The French Reverie és l'àlbum debut de Laura Farré, amb un repertori de música per a piano francesa dels segles XX i XXI. Foto: Motiejus Salkauskas

Al reggaeton o al pop també hi ha matemàtiques?
És possible. Al final, el ritme és una fractal perquè és una proporció i és el joc d'aquestes proporcions que sempre mantenen una certa harmonia. El reggaeton també té ritme i, per tant, té fractals. Un altre estil musical que ha explotat molt les matemàtiques és el jazz, perquè utilitza unes polirítmies que porten també la combinatòria rítmica a un extrem. Un altre exemple és la música del sud de l'Índia, que és una de les més riques rítmicament. Tot això està ple de matemàtiques. 

Les matemàtiques poden explicar per què una cançó se t'enganxa o t'agrada més?
Hi ha algoritmes que això ho poden predir. Analitzen la música i poden predir quina cançó serà un èxit i quina no. És un món a explorar, també. 

"Hi ha una gran diferència entre memoritzar per repetició i entendre el concepte que hi ha al darrere"

Creus que el teu mètode es podria aplicar a les primeres etapes de l'educació?
La voluntat que hi ha darrere aquest mètode —més enllà que és una cosa que a mi em fascina— és entendre el que estàs memoritzant. Hi ha una gran diferència entre memoritzar per repetició i entendre el concepte que hi ha al darrere. Si parlem d'intèrprets, per exemple, en el cas del piano, moltes lesions que pot tenir un pianista venen per la repetició excessiva d'uns certs moviments. Si tu dediques moltes menys hores a memoritzar un passatge, estàs reduint el risc de patir una tendinitis. Però és que això ho pots aplicar a qualsevol àmbit de l'educació. El que has de promoure és el coneixement d'allò que estàs aprenent. El fet de simplificar una cosa complexa en estadis per tal que la puguis anar assolint per etapes pot tenir moltes aplicacions. 

Com vas descobrir aquest mètode?
Al principi, va ser molt intuïtiu. Tenia molt poc temps lliure, havia d'estudiar moltíssim i necessitava treure el màxim profit de les hores que tenia. Llavors, a poc a poc vaig anar dient: ostres, estic aprenent a raonar d'una manera amb la carrera de matemàtiques que si les aplico al piano, m'adono que vaig molt més de pressa aprenent les obres o amb menys hores d'estudi puc fer el mateix que si tingués tot el dia. Llavors, va ser un assaig i error, anava provant estratègies, algunes em funcionaven i d'altres no. Amb el temps, he aconseguit un mètode que, quan veig una nova partitura musical, ja sé quines estratègies seguiré, sé de quina manera evolucionarà el meu aprenentatge d'aquella obra i quina és la possible reacció que puc tenir quan toqui en directe. 

Què pot passar en directe si ho memoritzes per repetició?
Als estudis tenim una manca d'entrenament per memoritzar, i, llavors, cada pianista ha de buscar les seves pròpies estratègies, que en molts casos no són efectives i això provoca una inseguretat brutal. Quan tu memoritzes a partir de la repetició però no entens el material, el que passa és que quan fas el concert estàs confiant exclusivament en la memòria muscular, però si et rellisca un dit de la tecla negra, això ja et desconcerta moltíssim i fa que perdis el fil. 

Quins són els teus plans de futur? Treuràs un nou disc?
Sí, estic aprofitant el confinament per preparar un nou disc que serà la segona part del primer i seguirà en la mateixa línia de potenciar música contemporània per al públic general, perquè normalment aquest repertori té un públic molt petit. També m'interessa potenciar les dones compositores que crec que encara estan molt oblidades, especialment pel que fa al conservatori i a les sales de concert. Amb el disc també vull donar una plataforma de promoció en aquest sentit. 

Podries tocar-nos alguna peça al piano?
Laura Farré toca una part del tercer moviment de Sonate pour piano del compositor francès Henry Dutilleux. Cal tenir en compte que el so es veu afectat per les condicions d'àudio de la vídeotrucada.