- entrevistes -
Publicat el 29 de juny 2023

Lluís Cabot (Palma, 1990), cantant, guitarrista i principal compositor de la banda mallorquina Da Souza no imaginava de petit que la música acabaria sent una peça fonamental de la seva vida. De fet, quan ni tan sols sabia tocar tres acords, ja feia cançons amb amics.

Ara, després de 10 anys de trajectòria i sis discos publicats amb Da Souza, el grup s’acomiada dels escenaris. I ho fa, primer, amb una minigira d’estiu per presentar el seu darrer àlbum, Dies d’Attrezzo (2022), i, després, amb dos grans concerts finals: al desembre a Es Gremi a Palma i al gener a la Sala Apolo de Barcelona.

La primera parada, però, la faran aquest divendres 30 al Centre Cívic Urgell de Barcelona dins la programació del Festival Tangent


Quan Da Souza va començar, imaginàveu arribar a fer tot el que heu fet?
Què va, jo crec que no. És a dir, sempre tens aquella referència llunyana, però després tot ha superat les expectatives. També, per això, en el moment de prendre la decisió de tancar l’etapa, ho hem fet amb la tranquil·litat d’haver pogut fer, més o menys, tot allò que hem volgut.

En retrospectiva, quins records t’endús de tota la vostra trajectòria?
Records, moltíssims. Així com de sensació general... Una mescla entre alegria i satisfacció. Som un grup d’amics que hem fet sempre el que han volgut amb la nostra ambició artística.



Què diu de vosaltres cada àlbum que heu publicat?
Els discos són reflexos d'allò que hem estat i ens ha agradat a cada moment d'aquests 10 anys. És bonic veure com il·lustren tot aquest trajecte vital. Nosaltres hem fet el que teníem ganes, sense sentir molta pena de si això era un canvi d'estil o el disc nou era estrany perquè no s'assemblava a l’anterior. Si en aquell moment sentíem que havíem de plantejar-lo així, ho fèiem amb tota la nostra il·lusió i ja està. 

Què recordes del Lluís que va fer Flors i Violència (2013), el vostre primer disc?
En certa manera, encara compartim algunes coses. Al final, no només jo, sinó tots els membres del grup hem canviat bastant al llarg d'aquests anys. Clar, quan miro enrere veig una persona més jove i immadura, per dir-ho d'alguna manera. És molt guapo escoltar aquella música perquè té una energia diferent. Té menys autoconsciència, potser. És irrepetible, mai tornes a fer un primer disc. 

I quan estàveu gravant Dies d’Attrezzo (2022), ja sabíeu que seria l'últim?
No ho sabíem, però jo crec que tots notàvem que potser sí. Fer un disc i defensar-ho en una gira és molta feina i molta responsabilitat. Almenys, tal com ens ho prenem nosaltres. Llavors, si no tens la força necessària o sents que ja has dit tot el que volies dir… ho notes. Una vegada gravat, no recordo el moment exacte, vam saber que era un bon moment per tancar Da Souza.


És curiós com aquest disc, que en principi anava a ser la banda sonora d’una pel·lícula, s’ha convertit en el més representatiu de la banda…
El procés va ser una mica caòtic i una muntanya russa. Vam haver de replantejar-lo tot. Això ha acabat sent una mica la idea central del disc, la bellesa que tenen les segones opcions. Crec que s’ha convertit en el disc més nostre perquè, en aquests 10 anys de trajectòria, sempre hem perseguit el nostre so i hem anat tirant endavant per aconseguir-ho. I crec que és ara quan ens hem apropat més.

A més, com ha estat que tot aquest procés hagi quedat plasmat al documental ‘Truc. Da Souza i els Dies d’Attrezzo?
S’ha mesclat tot una mica, perquè el documental ho vam fer durant la gravació del disc, on encara no sabíem res, però crec que ha quedat una cosa ben especial i ben nostra. Ens feia il·lusió publicar-lo per la gent que ens coneguin més o el vegi ara o el descobreixi d’aquí a uns anys.


A Fotogrames hi ha uns versos que diuen: Ara que sa peli està acabant / I que tot pareix tan important / Sa veu des narrador recorda que s’amor / És per sempre i un instant. Vosaltres teniu la sensació que la vostra música serà per sempre?
És una de les coses guapes de la música i de l’art, en general. Tu poses allà parts teves que queden per sempre i això ens fa sentir bé. Allò queda perquè la gent que arribi ho pugui tenir de referència, o no, però allà està. És important que es facin coses i es facin català. 

I també s’ha de saber posar punt final…
Quan un grup es troba en el punt en què ens trobàvem nosaltres hi ha diverses opcions. Una d'elles (també molt vàlida) és simplement deixar que es vagi apagant el grup, però això no va amb el nostre caràcter. Nosaltres ens sentim còmodes amb si una cosa s'està acabant, doncs, tancar-la i pair el seu final. Evidentment té coses tristes, però també boniques.



Ara, què faràs? Reprendràs el teu projecte personal amb el qual has publicat dos EP?
No ho sé molt bé ara mateix. Han estat mesos estranys, de prendre la decisió de Da Souza, organitzar una mica tot el que implica això, comunicar-ho, pair-ho… He estat pendent d’això i ja està. Per la meva banda, és quasi patológic la necessitat de fer coses relacionades amb la música, o sigui que segur que coses faré. Ara mateix, no sé de quina manera, però segurament fent cançons tan meves com amb altra gent.

A tu, la música t’ha acompanyat des de petit?
No, des de ben petit no, perquè la meva família no era molt musical que diguéssim. De fet, soc el primer que es va interessar per tocar un instrument i més de manera professional. La música la vaig descobrir de preadolescent i estava molt relacionada amb els amics. Jo no sabia ni fer tres acords i ja tenia un grup amb els meus amics. I alguns som els que després hem acabat sent Da Souza. Llavors, sí, sempre ho he viscut com una via de creació, però sobretot, com un compartir coses amb amics.

 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —