Maluks: "Ens comparen amb altres grups de dones i no sabem fins a quin punt això passa amb els grups d'homes" - Diari de Barcelona
Laura Honrubia i Maria Deltell (Maluks)
Grup de música
"Ens comparen amb altres grups de dones i no sabem fins a quin punt això passa amb els grups d'homes"
Maluks és un grup de música que va néixer el 2019 de la fusió de les arrels mediterrànies amb ritmes caribenys i tropicals. Està format per quatre dones: Laura Honrubia, Marina Bolea i Núria Pons, són les tres cantants, i Maria Deltell és qui posa les bases i punxa als concerts.
Segons van explicar Laura Honrubia i Maria Deltell al Diari de Barcelona, el grup es va crear gràcies a Marina Bolea, que era amiga de tota la vida de la Núria i que també va coincidir amb la Laura a l'orquestra filharmònica de la Universitat de València. Llavors, les tres van decidir començar un grup juntes i li van proposar a la Maria que fos la seva PD i ella ho va acceptar.
Maluks presenta aquest divendres, 5 de febrer, Som i Vibrem, el seu primer disc i el DdB va tenir l'oportunitat de parlar amb la Laura, una de les seves cantants, i amb la Maria, la seva punxadiscos.
Per què vau decidir posar-li al grup el nom de Maluks?
Laura: Doncs és una cosa que sempre ens pregunten, però no ens importa respondre [Riu.], perquè el nom ens encanta, no ens cansem d'ell i crec que va ser una bona decisió. La qüestió és bastant simple i té a veure amb el significat de la paraula maluc. Nosaltres som un grup de dones feministes que volem tindre missatge, però al mateix temps fer ballar a la gent, i d'aquí Maluks. I el fet de posar-ho amb k és perquè quedava millor, com més revolucionari. [Riu.]
Com us fa sentir el fet d'haver gravat un disc? Us ho hauríeu imaginat mai?
Maria: Doncs la veritat és que no, vam començar totes des de zero, encara que ja havíem tingut altres projectes musicals. Des del principi, vam intentar fer una producció de qualitat i a partir d'aquí ja directament llançar singles. Volíem que el primer que sortís fos un single acompanyat per un audiovisual de qualitat. Això ha fet que, a poc a poc, la gent ens conegués. Llavors vam començar amb una productora i una discogràfica, i ens van dir que si volíem fer alguna cosa estable i que tingués un recorregut i un nom, en l'àmbit de la indústria musical, el més important era fer un disc. Aleshores, clar, ens fa moltíssima il·lusió, perquè no ens imaginàvem que en tan poc temps podríem arribar a aconseguir tant. Al cap i a la fi, treure un disc és una cosa important perquè són moltes hores de treball al darrere i molt sacrifici.
L: Al principi, vam tenir dubtes, vam preguntar-nos si la gent encara comprava discos, perquè molts cotxes ja no porten disquetera, però al final ens vam deixar emportar pel que ens va recomanar la discogràfica. I tenien raó, professionalment, és important tenir un disc físic en què es reculli tot el que has fet. Per altra banda, a escala personal, crec que ens hem alegrat moltíssim d'haver-ho portat endavant i fer el disc. Ha sigut molt especial.
Com és aquest disc? Què hi trobarem?
M: Aquest disc és una recopilació de coses que ja teníem fetes amb coses noves. A més, trobo que és un disc que barreja moltes coses, perquè això és el que a nosaltres ens ha nascut, amb tot el nostre coneixement musical i amb totes les músiques que escoltem i ens agraden. Hem agafat pinzellades de diferents ritmes per muntar el nostre disc. No podem dir que sigui un disc de música cubana, ni un disc de dance-hall. És un disc de molts ritmes que ens agraden, als quals els donem la nostra personalitat.
"A nosaltres ens agrada anar canviant i crec que al públic li agradarà que unes cançons no tinguin res a veure amb les altres"
L: A mi m'agrada que el disc sigui així, perquè crec que ara la gent està acostumada a escoltar singles. A més, dubto que els més joves agafin un disc i l'escoltin sencer si té el mateix estil i sonoritat tota l'estona. A nosaltres ens agrada anar canviant i crec que al públic li agradarà que tinguem una base comuna: l'electrònica, les veus, però que no tinguin res a veure una cançó amb l'altre. Totes estan relacionades, però hi ha algunes en què juguem més amb les harmonies, altres més lineals, altres més guerreres...
Hi ha alguna cançó del disc que us agradi especialment?
M: A mi se'm fa molt difícil escollir, perquè al final les hem fet totes nosaltres i totes són importants. Però pel missatge jo triaria Contra l'oblit, que parla de la lluita antifeixista i de la memòria històrica. Però musicalment, Colors i sabors i Naveguem.
L: Jo per com ho visc a l'escenari crec que, per ara, amb la que millor m'ho passo i més gaudeixo és Me toca. També m'agrada molt No more, perquè és una mica més lenta, l'harmonia m'encanta i pel missatge de resiliència, de sempre aixecar-se i seguir endavant.
Tindreu l’oportunitat de presentar el disc en directe?
M: Doncs la situació és complicada, però sí que tenim una minigira de presentació muntada, que encara no s'ha fet pública, però sí et puc dir que pujarem a Catalunya en els pròxims mesos, si no passa res, les sales han donat el vistiplau i tot està organitzat, però clar, ara cal que la situació millori una miqueta, i que les sales tornin a obrir, sin s'haurà de posposar. Però sí, ja tenim una minigira de concerts per Catalunya i el País Valencià.
Quins altres plans de futur teniu? Us agradaria introduir alguna persona més?
M: Doncs sí que és una cosa que hem pensat i parlat, però el primer de tot és assentar-nos nosaltres i veure si a la gent li agrada i si el grup funciona. El que tenim clar és que si en algun moment fem més gran el grup, la persona que vingui ha de ser una dona. També hem pensat en afegir ballarines, però res de tot això té una data concreta.
"La música reivindicativa preconcebuda és un grup de deu tios tocant punk i alçant el puny, però nosaltres creiem que potser no cal això per tindre un missatge"
Creieu que qualsevol estil musical pot ser reivindicatiu?
M: Sí, nosaltres creiem que no cal anar totes de negre i fer hardcore perquè la gent cregui en el teu missatge. Es pot tenir missatges amb qualsevol estil, mira Nina Simone o Bob Dylan. Molta gent al llarg de la història ha sigut capaç de tenir missatge sense tindre un estil preconcebut, perquè la música reivindicativa preconcebuda és un grup de deu tios tocant punk i alçant el puny, però nosaltres creiem que potser no cal això per tindre un missatge. Jo crec que es pot fer d'una manera més en positiu, més esperançadora i ballable, però dins de la ràbia i de tot el que reivindiquem.
L: Jo me n'alegro de dir el que diem amb un toc més alegre. De fet, molta gent ens ha dit que li agrada això: estem gaudint i ballant, i alhora escoltant música amb missatge. A mi em sembla la combinació perfecta. Ja n'hi ha prou de dir que un estil de música, com el reggaeton, és masclista, quan un ritme o estil de música per si mateix no pot ser ni masclista ni feminista.
Quins són els vostres referents musicals?
M: En l'àmbit espanyol, Iseo, La Sra. Tomasa, Tremenda Jauría o Fermin Muguruza. I d'artistes internacionals Koffee, una noia que fa reggae, o Orishas, que són cubans.
L: Després també tenim molts referents femenins com Beyoncé, però per qui no ho és? Com a cantant, com a dona i com a tot. Però també altres com Shakira, Nathy Peluso, Rosalía, Billie Eilish...
Com ha sigut la vostra experiència com a dones al món de la música? Heu viscut situacions paternalistes o masclistes?
M: La veritat és que com a grup sí que ens hem trobat a molta gent del món de la música donant consells. A vegades són consells bons, però altres vegades... És com si pensessin que per tu mateixa no saps com gestionar-ho. Però experiència desagradable no n'hem tingut cap, però segurament perquè fa poc temps que vam crear el grup i tampoc hem tingut molt recorregut pels escenaris. Tiempo al tiempo. Però sí que coneixem companyes que sí que les han tingut. Per altra banda, el que sí que ens passa molt és que ens comparen amb altres grups de dones. No sé si amb els grups de tios això ho fan. Però sí que ens sentim més observades. I jo, personalment, sí que m’he trobat algun cop que jo estava punxant a una sala i em va vindre un home a preguntar-me qui m’havia preparat la música o qui m’ho havia passat. Però bé, sense comentaris. Però jo estic bastant mentalitzada que coses d’aquestes ens passaran.
"Posar una cançó nostra ja és una forma de reivindicar i que la gent estigui més alerta del que està fent"
És la música una bona eina per combatre el masclisme i el paternalisme del qual parlàvem?
L: Sí, clarament. Jo crec que és una cosa que té bastant de poder, perquè precisament moltes cançons parlen d'això: del cos, d'estètica, de ballar... Llavors lluitar contra això a través de grups musicals em sembla clau.
M: Sí, però també són molt importants els espais, perquè hi ha espais on hauríem de sentir-nos lliures i protegides, que moltes vegades no ho són. Perquè fins i tot als espais més alternatius es reprodueixen aquestes situacions masclistes. Aleshores jo crec que posar una cançó nostra ja és una forma de reivindicar i que la gent estigui més alerta del que està fent.
Una part important de la música mainstream segueix sent masclista, com conviviu vosaltres amb aquesta, aparent, contradicció (de ser feministes i escoltar aquest tipus de música)?
M: Trobo que és una contradicció que totes, com a dones feministes, portem dintre. Jo de jove no ballava reggaeton perquè em semblava masclista, però ara veig que molts grups de música estan intentant, com veuen que el moviment feminista a escala internacional és cada vegada més fort, fer cançons menys agressives cap a la dona, encara que això no significa que siguin feministes. Vull dir que ja no presenten la dona tant com a objecte sexual. I jo crec que això està canviant fins i tot dintre dels mateixos músics que estan canviant poc a poc les formes d’expressar-se, perquè crec que ara hi ha moltes mirades observant les seves lletres i el que diuen. I les crítiques també són molt més grans que fa uns anys, perquè hi ha molta més consciència feminista. Aleshores crec que és un procés que s’ha de fer de mica en mica. No hem de deixar de passar-ho bé si una cançó i un ritme ens agrada, evidentment, però crec que si totes titllen una cançó de masclista, serà perquè és una cançó masclista. I ja quedarà assenyalada com a tal. I la pots ballar i al mateix temps pensar “és una puta cançó masclista”. Llavors per mi això és el fet important.
L: Potser jo, al revés de la Maria, quan era jove ballava qualsevol cosa, encara que sí que m’adonava que les lletres eren masclistes, però no ho debatia tant amb mi mateixa. I ara també m'adono que s’ha de saber contextualitzar. Si jo ara ballo una cançó feta fa quinze anys per Daddy Yankee, Don Omar o qui sigui, quan no hi havia tanta consciència feminista, llavors crec que no m’he de sentir malament ballant això. Una altra cosa seria si avui un cantant fa una cançó molt masclista com les de fa quinze anys, per a mi, no té el mateix pes. Però jo crec que aquest debat sempre està present i a vegades sí que et sents malament ballant segons quines coses.
Juguem ara al Davant del mirall. Un somni complert?
L: Gravar un disc.
Un somni per complir?
M: Fer una gira per Llatinoamèrica.
La teva por més gran?
L: Donar-ho tot pel grup, que deixem les nostres feines i tot i, que pel que sigui, surti malament o que alguna vulgui deixar el grup.
El títol de la teva vida si fos un llibre?
M: Una bogeria [Riu.]
Alguna pregunta que no us hagin fet mai?
L: Sobre els directes, per exemple, no ens han preguntat mai com vivim cadascuna el moment d'abans de sortir a l'escenari.
M: Tampoc ens han preguntat mai com som cadascuna.
Què respondríeu?
M: Doncs abans de sortir a l'escenari ens caguem sempre totes.
L: Jo soc més de tenir ganes de pixar i la Maria més d'aïllar-se.
M: Sí, m'agrada caminar per allà sola i no m'agrada que em parlin [Riu.].
L: I jo al revés, m'agrada parlar amb el públic o almenys veure les cares de qui hi ha. Porto malament els concerts que són a la nit, perquè surts com de cop amb el focus i tot allò...
M: En resum, ens pixem i ens caguem i ja.
[Riuen les dues.]
