Mercè Canela (San Guim de Freixanet, 1956) és arqueòloga, escriptora i traductora. Des de 1998 és també la directora de la revista infantil Cavall Fort i des de 2006, quan es va convertir en una publicació independent, d'El Tatano, adreçada a infants de 4 a 8 anys. El Cavall Fort ja és molt més que un mitjà per a nens i nenes, actualment és tota una institució a Catalunya: aquest 2021, l'entitat ha celebrat el seu seixantè aniversari.

Parlem amb la seva directora sobre la revista, el que fa especial la literatura infantil i la importància que pot tenir la lectura en la preservació del català.

Enguany l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) ha guardonat Cavall Fort amb el premi a millor reportatge per Un munt de plàstics. Què significa un premi com aquest?
És especial perquè és el premi al millor reportatge publicat en una revista durant l'any 2020. Per nosaltres és molt especial perquè posa el dossier que vam fer, que és un dossier sobre els plàstics, que a més va néixer d'una proposta que ens va arribar d'una lectora, al mateix nivell que es tracta qualsevol altre reportatge publicat en altres revistes. Per començar, ens agrada molt que se'ns tracti d'igual a igual amb qualsevol altra revista, tot i ser una revista infantil. Rebre premis i més quan fas 60 anys, veure que la revista continua viva, evidentment és molt important per nosaltres i ens fa molta il·lusió.

Què fa especial el Cavall Fort?
Quan veus una revista infantil que fa 60 anys, per una banda fa com una mena d'impressió, com si fos gairebé una cosa contradictòria. Tot i que no té perquè ser-ho, perquè la revista ha evolucionat durant aquests seixanta anys. I crec que ho ha fet sense perdre alguna cosa que la fa ser Cavall Fort, és a dir, que la gent la pot reconèixer com a Cavall Fort. Ha anat passant d'una generació a una altra i el que s'ha intentat sempre, i hem intentat durant aquests anys que jo n'he estat la directora, és connectar i estar atents sempre als nostres lectors del moment. Quan va néixer era una revista que pertanyia a la idea que els infants poguessin aprendre català en un moment en què el català evidentment estava completament aïllat de les escoles i no es podia ensenyar ni aprendre, però també amb la idea que fos una revista actual, pels nens d'aquell moment.

Quin balanç feu d'aquests 60 anys de trajectòria de la revista?
La van fer des de zero. La majoria de revistes infantils en català que hi havia hagut feia 20 anys havien desaparegut, per tant van haver de pensar-la molt. Amb tota aquesta trajectòria, tens la sensació de tenir una cosa molt sòlida entre les mans, que l'has de saber tractar, que has de saber que l'has de fer evolucionar però que ha d'estar connectada amb el que ha sigut, no pots fer una altra cosa perquè sinó no seria Cavall Fort. El balanç que en puc fer és molt positiu i pel país jo penso que també. Crec que el país n'ha d'estar orgullós.

Aquest any ens ha deixat Picanyol, un dels il·lustradors més emblemàtics que va passar per la revista. Quina importància va tenir dins del Cavall Fort?
El Picanyol és dels autors més estimats. Amb tots ens sap molt de greu quan moren, però el Picanyol sap un greu especial perquè a més era una persona molt especial. La primera cosa en què penses quan penses en el Picanyol és en l'Ot el Bruixot, perquè era un personatge que va aparèixer a la revista l'any 71, si no ho recordo malament, i ha estat un munt d'anys apareixent-hi. Va plegar fa uns anys de dibuixar-lo perquè en feia quatre tires cada mes i arriba un moment que els autors acaben una mica cansats del personatge, és molt difícil.

Què més havia fet?
El Picanyol havia fet moltes altres coses, com els entreteniments i els enigmes, era molt bo fent-ho, era un mestre en això. Era fantàstic, era molt precís i molt rigorós en la seva feina i això penso que és una sort per la revista. Ens agrada tant que per a nosaltres és un clàssic. I com a clàssic li continuem publicant coses, perquè els lectors d'ara encara hi connecten.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Cavall Fort (@cavallfortedicions)

Vas estudiar arqueologia però vas acabar sent escriptora.
Vaig fer arqueologia perquè m'agradava molt, i també la història. Però en el fons també vaig estudiar pensant que potser no m'hi dedicaria mai, perquè no és una carrera que tingui moltes sortides professionals. L'arqueologia és una cosa que va amb mi, però també m'agradava molt llegir i també la música. M'agradava escriure i vaig començar molt aviat, encara estava la universitat quan vaig publicar el meu primer llibre. Vaig començar escrivint llibres infantils. i això és al que m'he dedicat més com a escriptora.

I com vas acabar dirigint el Cavall Fort?
L'any que vaig començar a publicar vaig conèixer en Joaquim Carbó i a través d'ell vaig conèixer molta gent del sector. Va ser molt estimulant perquè tenia uns vint anys, i va arribar un moment que em va convidar a formar part del consell de redacció de Cavall Fort. Vaig marxar uns anys fora, a Bèlgica, i quan vaig tornar em vaig reincorporar al consell de redacció, i quan es va jubilar l'Albert Jané m'ho van proposar. En aquell moment treballava des de casa, escrivia i traduïa, i és clar, per mi era la revista de la meva infantesa. Des que tenia 6 anys la rebia a casa, el número 17 va ser el primer que vaig tenir. Per tant, la vida et porta per uns camins que no hauries imaginat mai. 

L'equip de direcció de les dues revistes és majoritàriament femení, oi?
De fet, a l'equip que treballa en plantilla en aquests moments som tot dones. Al consell de redacció estem barrejats i és realment qui marca les línies de la revista, és un òrgan molt important. Però en plantilla som tot dones. No ha estat volgut ni buscat, quan jo vaig començar a dirigir la revista encara hi havia algun home treballant, ha anat una mica així. Però també incorpores gent amb horaris més flexibles i això ho acostumen a fer més les dones que els homes. Són circumstàncies que s'han donat.

Ser una dona al món editorial, tant com a escriptora com a directora, és fàcil?
Per mi ha estat fàcil. Crec que el món editorial és un món prou feminitzat, potser dones dirigint les editorials no n'hi ha tantes, però sí que n'hi ha, deu ni do. Com a escriptora personalment mai m'he sentit tractada diferent pel fet de ser dona. Ara bé, això és una experiència molt meva i personal, no penso que pugui ser així a tot arreu. L'edició en català és dels mons on està més equilibrat.

"Ens convertim en lectors el dia que trobem el llibre que ens enganxa i sobretot quan trobem el segon"

Es valora prou la tasca dels traductors i traductores?
Crec que d'uns anys cap aquí es comença a valorar més, també perquè hi ha hagut molts autors que s'han fet valdre. Fins fa uns anys el nom no sortia a la coberta, ara és difícil no trobar una crítica sense veure el nom del traductor, mentre que fa uns anys ni es mencionava. De mica en mica tinc la sensació que s'està valorant més. Fa anys que no tradueixo per a editorials, per tant em costaria dir de manera objectiva quines condicions i tractes es fan, però ara es fan coses que anys enrere no es feien. No sé si es valora prou, però està millor ara que anys enrere.

Per què és important llegir traduccions?
Jo crec que sempre que siguis capaç i tinguis el domini suficient de la llengua original, és millor llegir l'original. Però aquest domini de les llengües originals és limitat, excepte en casos especials: per exemple, jo puc dominar uns quants idiomes però no podria llegir del rus o del japonès. Crec que la major part de gent, fins i tot els que parlen anglès, podran llegir moltes coses en anglès, però una obra literària, si no domines la llengua original el suficient, amb una bona traducció segurament hi entraràs més. I en trauràs més enriquiment si llegeixes una bona traducció que l'original. Per tant, crec que les traduccions són fonamentals perquè la literatura és present en molts països diferents i hi ha moltes literatures a les quals sense traducció no s'hi podria accedir.

Per què vas optar per fer literatura infantil?
Vaig triar-la fins a un cert punt, perquè tenia ganes d'escriure i quan vaig escriure el primer llibre va ser perquè tenia una amiga de l'institut amb qui vam coincidir a la Universitat Autònoma. Tot i que fèiem carreres diferents, i que un dia em va aparèixer amb un retall d'un diari, no recordo quin diari era, on hi havia la convocatòria del Premi Folch i Torres i vaig dir: "Ai, mira, ho podria provar", i em sentia més capaç d'escriure un llibre per a un públic infantil pel meu bagatge vital que no pas intentar escriure per adults. Cal viure molt per escriure una novel·la per adults. Em vaig presentar al Premi Folch i Torres, no el vaig guanyar però me'l van publicar. Era el primer any que La Galera, a més del llibre premiat, en va publicar 3 o 4 més, i van publicar el meu.

I a partir d'aquí?
Després d'aquest em vaig animar i vaig fer un segon llibre pel següent any del Premi i sí que el vaig guanyar, i amb tot això vaig entrar en aquell grup que et deia amb en Joaquim Carbó sobre literatura infantil. Tot plegat em va crear unes circumstàncies molt favorables per continuar en la literatura infantil. M'hi trobava molt bé i m'hi trobo molt bé, m'agrada molt.

Què té la literatura infantil que no tingui la d'adults?
A mi m'agrada molt inventar-me històries, que a vegades em diuen: "Tu escrius contes". I no, jo no escric contes, el conte per mi és molt difícil, és un gènere que m'agrada però a mi em va més escriure històries llargues, novel·les. La literatura infantil és un tipus de literatura on m'hi sento molt a gust. Des que dirigeixo Cavall Fort pràcticament he parat d'escriure llibres i publicar, perquè per escriure necessites un espai mental que no tens quan dirigeixes una revista, però sí que tinc ganes de tornar a escriure. Penso que tinc ganes d'escriure les històries que a mi em ve de gust escriure. És més, escriure i a mesura que vas escrivint anar veient si això va cap aquí o cap allà, més que al principi decidir-ho. 

Des del sistema educatiu s'incentiva de manera adequada la lectura als infants?
Hi ha moltes menes d'escoles i de mestres, més motivats que d'altres. També crec que a vegades a les escoles els demanen de tot: els nens han d'aprendre com entrar a Internet i com enfrontar-se als mitjans digitals. Tot ho han de fer les escoles, i a vegades sembla que les escoles hagin de ser la clau de tot. Hi ha tot el tema de les lectures obligatòries, si s'ha d'obligar els nens a llegir, si han de llegir tots els mateix llibre o no... crec que la millor manera perquè els nens s'aficionin a llegir és tenir a prop, pot ser a l'escola o a casa, bones biblioteques i gent que se'n cuidi. És allà on pots tenir aquest coneixement del que hi ha i les ganes de provar un llibre o un altre.

El secret per esdevenir lector?
El que és clau per convertir-se en lector, a part d'anar agafant tècnica i anar dominant la gimnàstica de llegir, que se n'ha de fer molta perquè llegir resulti fàcil, és trobar aquell llibre que t'enganxi. Crec que tots ens convertim en lectors el dia que trobem el llibre que ens enganxa i sobretot el dia que trobem el segon llibre que ens enganxa: aquest és important.

Cal imposar lectures obligatòries?
Ho parlava amb en Ramon Besora, que és mestre i traductor, i ell deia que sí que estava bé. És veritat que el fet d'haver tingut lectures obligatòries ha acabat provocant que alguns alumnes identifiquin la lectura amb el treball escolar. Per tant un cop s'acaba l'escola s'acaba la lectura, llegir és deures. Però al mateix temps també n'hi ha uns quants que potser no tindrien mai contacte amb la lectura i així el tenen. Per tant, posats a fer, ell pensava que era millor tenir lectures obligatòries i així aquells que només havien llegit un llibre, almenys n'havien llegit un.

No hi ha un punt mig?
Penso que ara s'ha anat més per un camí d'intentar que hi hagi lectures recomanades, però que hi hagi una certa obertura i que pugui haver-hi una certa iniciativa per part de cada mestre per veure què els agrada més. No tothom és lector ni li agrada llegir i és molt difícil transmetre ganes de llegir si no a tu no et motiva. Per això penso que una cosa que és molt important a les escoles i que està descuidada és la biblioteca escolar, que és una de les coses que està menys cuidada i que és més fonamental. 

Focalitzem massa en l'audiovisual i massa poc en la lectura quan pensem en la protecció del català?
Estem en un moment complicat per la llengua. A mi també em preocupa, no vull ser catastrofista però sí que hi ha coses que penses: "Si la llengua té un us social i si les noves generacions no la fan servir..." La llengua es perd en el moment en què els pares deixen de parlar-la amb els fills, però no m'imagino ara per ara que els parlants de català parlin castellà als seus fills. Som en un punt en què sí que per la pressió del castellà i d'altres llengües hi ha coses que es perden i es dilueixen. I sí que crec que en aquest sentit els mitjans audiovisuals són molt importants.

Han de ser la prioritat?
No són l'únic lloc on posar el focus, però sí que als mitjans audiovisuals i tot el que hi està relacionat, aplicacions, mòbils i els mitjans més de massa, que no hi hagi models o gent que es posi a fer TikToks en català és una cosa que fa mal. Evidentment no et pots enfocar només aquí, però per aquesta banda hi ha molta feina a fer.

I com s'aconsegueix?
Tampoc tinc clar com s'ha de fer, perquè hi ha coses que no es poden imposar, ha de sortir. A la música s'ha normalitzat molt el fet de dir: "Doncs jo tinc una banda de rock en català" o "jo tinc una banda del que sigui en català". Però abans no era tan normal, hi havia un tipus de música que era normal fer-la en català i un tipus de música que quedava com estrany fer-la en català, i això es va trencar cap als anys 80. Per tant també estaria bé que es pogués trencar tota aquesta història en el món audiovisual.

Qui ha de dur la iniciativa?
Jo crec que s'ha de trencar des de baix, no es pot trencar imposant coses. No sé com, s'ha de trencar estimulant aquesta altra manera de ser a les xarxes. Quan ets adolescent necessites molt l'aprovació del grup i per tant has de tenir molta personalitat per dir: "No, jo ho faig així". Per tant també és una qüestió de caràcter. 

"La llengua es perd en el moment en què els pares deixen de parlar-la amb els fills"

Sempre intenteu que la revista no es quedi només al paper. Per què?
El web de Cavall Fort el vam fer el 1999. Va ser molt pioner, hi havíem pensat moltes vegades abans però dèiem: "No, no podem ser a Internet encara perquè els nostres lectors allà encara són molt pocs". No podíem fer una cosa lligada a la revista on no hi poguessin accedir tots. Però quan vaig començar a ser la directora això ja havia canviat: a les escoles també en tenien, i vam pensar que d'una manera o altra, si posàvem contingut al web, ja hi podrien accedir. És un espai on també hi hem de ser, sí que et dona visibilitat, però tampoc podem aspirar a coses gaire sofisticades perquè és una inversió. Creiem que és important i de fet estem treballant en un web nou que volem treure a la primavera. Durant el confinament el web va ser un suport, és un mitjà que ens permet arribar a més gent també.

Una de les parts destacades és el fòrum. És important escoltar què preocupa i inquieta els infants?
Per nosaltres sí. Tenim una doble pàgina de participació i per exemple el tema del reportatge que parlàvem al principi el va portar una nena que en un dels fòrums on parlàvem de medi ambient. Recollir les opinions ho fem sempre, parlar-ne també, però que s'acabi convertint en un dossier o no, depèn de com ho veiem. Però per nosaltres és molt important i interessant. A vegades costa de transmetre la idea que hi ha algú a qui es poden adreçar, però Internet ens ajuda en això. És una de les raons per ser a Internet: facilita aquest contacte i esperem que amb el nou web ho puguem facilitar més.