Un dia Mònica Cambra (Cambrils, 1998) va pujar al vaixell del pare d'una amiga per fer un reportatge fotogràfic sobre la seva feina: pescador. Poc s'ho pensava fa ja quatre anys que això li canviaria la vida. D'aquí va néixer la idea de fer un documental sobre la quantiat de plàstics que es troben avui dia al mar i que es va acabar materialitzant amb el curt Mareas Ocultas, que ella mateixa ha dirigit. Aquest ha gunyat diversos premis del jurat, com ara al festival Docs Barcelona, a l'u22 o fa pocs dies al certamen centrat en qüestions mediambientals Another Way celebrat a Madrid.  Al Diari de Barcelona hem pogut parlar amb Mònica Cambra sobre la tasca dels pescadors, l'emergència climàtica i futurs projectes. 

Què va passar al vaixell del pare de la teva amiga?

Jo m'hi vaig pujar pensant que faria un reportatge de fotos sobre la seva feina com a pescador. Però la realitat em va colpir. Em va impressionar que la quantiat de plàstic que van sortir de les xarxes en comparació amb el volum de peix. Era molt heavy. A partir d'aquí vaig començar a donar-li voltes al tema i es va convertir en una obsessió.

Vas tenir l'oportunitat de desenvolupar aquesta fixació a la teva carrera, comunicació audiovisual. 

Sí. A tercer vaig fer una assignatura anomenada guió de documental en que podiem desenvolupar una idea pròpia i jo evidentment vaig escollir aquesta. I després a una altra assignatura, direcció de documentals, la vaig acabar de perfilar, decidint exactament quin tema volia tractar, com volia rodar-lo i finalment fer la gravació.  I amb els meus companys ens va entusiasmar tant el resultat que vam decidir acabar de muntar-lo i produir-lo fora del marc de la universitat.

T'esperaves la resposta que ha rebut?

Què va! És que per començar, el nostre objectiu mai va ser fer un curt com a tal, sinó explicar una història. I que acabes sent una peça muntada com a tal no se'ns havia passat mai pel cap, i molt menys guanyar un premi a cap festival. 

Has dit que per tu, aquest tema es va convertir en una obsessió. Diries que t'ha canviat la vida?

Segurament sí. Mai més he vist el mar de la mateixa manera. Hi va haver un moment en que quan passejava per la sorra només era capaç de pensar en això. És una realitat que està amagada, oculta sota el mar i que ningú veu, però que existeix. I quan menys t'ho esperes te la trobes de cara i dius: "uau, aquí hi ha un problema".  

L'objectiu del documental era aquest?

Jo diria que l'objectiu del documental era no jutjar ni apuntar amb el dit a ningú. Senzillament mostrar el que un dia vaig veure i que a partir d'aquí cadascú prengui partit. I sobretot la idea era fer-ho no des de la critica sinó des de l'amor al mar. I crec que això ho hem aconseguit. Per mi, Mareas Ocultas és una carta d'amor al mar que serveix per demostrar que si tant ens agrada i ens l'estimem, l'hem de cuidar. 

I també s'ha convertit en un homenatge als pescadors.

Sí. Jo els considero els cuidadors del mar. Crec que és important fer una diferència entra la pesca de masses, de grans empreses i la pesca del poble. Jo sóc vegetariana i per tant estic en contra de la pesca,  però realment qui coneix més el mar és qui hi ha passa més hores al dia, i ells n'arriben a fer deu. 

Creus que hi ha hagut una mica de superioritat moral respecte els pescadors?

Sí. Segurament en aquest sentit el més important és ser humil i intentar conèixer i aproximar-se a la seva feina per saber exactament en que consisteix. Un pescador és una persona normal i moltes vegades es senten súper jutjats perquè des de fora la seva feina sembla una cosa i des de dins és una altra. 

En Bernat, el pescador protagonista de Mareas Ocultas

Creus que el gran públic reconeix prou la feina que suposa un documental? 

Tot i que la seva presència no té ni punt de comparació amb la de la ficció, els documentals de cada cop van traient més el cap, encara que pràcticament mai se'n poden veure a les grans sales. Crec que la seva seva presencia a les plataformes ha ajudat a que arribi a molta més gent. 

Perquè passa això? No interessen tant? 

Sincerament, crec que es perquè s'ha sempre s'ha confós el reportatge, que prové del periodisme, i el documental, que neix del cinema. Els meus amics molts em deien, no és el mateix? El reportatge és una cosa que veus a la tele i que t'informa, el documental t'emociona.

Creus que això s'aconsegueix a Mareas Ocultas?

Sí. En cap moment apareix cap xifra que t'informi sobre quants de quilos de plàstic hi ha al mar, per exemple, perquè no cal. Les imatges ja parlen per si soles. La quantitat que surt representada ja és suficient per fer-te una idea. Si algú vol saber dades i informació trobaran altres documentals, però espero que ningú es miri el nostre buscant informació.  

De cada cop apareix més als mitjans i se'n parla més sovint. Diries que l'emergència climàtica està de moda?

Jo crec que sí, però evidentment existeix un dilema: és bo o es dolenta? En totes les modes i les coses mainstream hi ha corrupció i estic segura que això no serà menys. La imatge sovint va per damunt del contingut moltes vegades. Però, per altra banda penso que que es posi de moda no és dolent.  Està bé que la gent quan vagi a passejar a la platja o amb la seva barca diguin: "Ah! Plàstics!". Això ens dona molta visibilitat.  

Creus que això pot ser un risc perquè es facin mesures per voler quedar be i en realitat siguin inútils?

Evidentment. I penso que la clau per evitar-ho és no només prendre mesures conseqüents sinó també fer-ho des de baix. Preguntar als pescadors, per exemple, que creuen que s'ha de fer.  En aquest cas, són les persones que millor coneixen les seves necessitats. 

Amb aquest interès creixent pel medi ambient i la sostenibilitat, hi ha molts documentals que tracten el tema. Que fa destacar el vostre?

Ens han dit en diverses ocasions que Mareas Ocultas s'escapa del que és una narrativa normal, que és molt experimental. I crec que és veritat. Per exemple, no es parla. En tot el curt no es pronuncia ni una sola paraula. I m'agrada que destaqui la seva narrativa, al final és el nostre llenguatge. 

El canvi climàtic pot acabar provocant la fi del món. Justament d'això és el que tracta un dels teus nous projectes, Un sol radiant. 

Exacte, tot i que no ho hem enfocat des de la part ambiental. La idea és que sigui un llargmetratge i neix del que  ha estat el meu TFG i d'altres companyes. Ara mateix estem en fase de pre-producció: preparant el guió i un rodatge del que en tenim moltes ganes. Si tot va bé serà l'estiu que ve.  

La Mònica durant el rodatge d'Un sol radiant

Les mesures anti-covid us han afectat?

Sí, i en part positivament. Vam tenir l'oportunitat de parar, respirar i començar a treballar amb més tranquil·litat. Estàvem acostumades a uns calendaris que ens feien anar molt justes de temps. La part negativa, però, és que ens ha obligat a estar al món de les idees durant molt més temps del previst i tenim una sensació d'inseguretat terrible.  A mi si m'asseguren que al juny podrem gravar jo m'espero sense problemes, però no és així. 

Mareas Ocultas també us ha donat més oportunitats, no?

Sí. Gràcies a tots els premis i la visibilitat que hem tingut estem arrancant un nou projecte amb tot l'equip, format per Albert Grinyó, Alex Ilici i Lina Biarnes. La idea és fer un llarg documental basat també de caire mediambiental. Si tot va bé, el rodarem aviat a Galicia.