Tres, dos, un i... acció! Un silenci sepulcral envaeix el set de rodatge. Totes les mirades es claven a l’escena. Estàs enlluernada per una desena de focus i, una vegada em donen el peu, arrenco les rèpliques, que porto ben apamades des de casa. Al cap de més de vuit hores de rodatge, les cames em fan figa i vull que aquesta presa surti bé per poder anar a descansar.

La protagonista d’aquesta conversa es despulla emocionalment, sense embuts. Parlarem sobre com viu la pandèmia, sobre com preveu la recuperació del sector cultural o sobre com, a partir d'una certa edat, les actrius passen a ser una mica invisibles... Neus Sanz (Igualada, 1973) és una actriu que ha participat en sèries com  Los hombres de Paco, El barco i B&B, deixant una forta empremta a l’audiència. Actualment interpreta Bernarda a La llamada, al Teatre Lara de Madrid, i actua amb el seu monòleg personal, Un pedacito de mí.

Com estàs? Com portes aquest confinament?
Bastant bé. Soc una persona que està acostumada a tenir temps lliure i per això estic més o menys acostumada a estar tancada a casa. Ara que han anunciat que comença la desescalada, tampoc no estic eufòrica. Em fa una mica de vertigen pensar que hi hagi gent que no compleixi les mesures de precaució i, per tant, hàgim de donar un parell de passes enrere. No vull que es tornin a omplir els hospitals ni els tanatoris.

Esperem que no... Superats ja els més de 50 dies d’aïllament, has tingut algun moment baix d’ànims?
Sí, he tingut alguns dies durs. Estic neguitosa per la incertesa del futur que ens espera. Per sort, visc amb la meva parella, però sí que és veritat que, de vegades, m’he deixat emportar per la tristor i la nostàlgia, com tothom, suposo, en algun moment.

No podem lluitar contra els nostres sentiments, ens explicava fa uns dies la psicòloga Ana Viladomiu...
M’he notat més irascible, fins i tot m'he arribat a enfadar amb mi mateixa. He optat per evitar culpabilitzar-me, perquè crec que són uns sentiments naturals i orgànics del nostre cos.

Autor: Samuel de Román

Què és el que més trobes a faltar durant aquests dies?
La llibertat d’escollir, sense cap mena de dubte! El dia 16 de març teníem un viatge planejat per anar a veure els pares a Igualada, un dels focus de la pandèmia a Catalunya. I ja de pas, aprofitàvem l’escapada per veure el partit de Lliga de Campions del FC Barcelona-Nàpols perquè la meva parella és italiana. També necessito una mica de verd, perquè estic a ple centre de Madrid, on tot és asfalt i jo m’he criat al Pirineu aragonès.

Ostres! I com vius aquesta situació amb els pares aïllats a Igualada i tu a Madrid?
La meva mare és una persona que entraria dins del sector de risc, però des del primer dia es va confinar i està bé. Li he donat moltes voltes.

Són dies de reflexió...
He estat pensant sobre quan ens deixin la llibertat de sortir al carrer... no vull fer grans coses que abans no feia. Soc una privilegiada, perquè sempre he intentat viure com he volgut: quan he volgut viatjar, he viatjat, quan no he volgut fer règim, no l’he fet, quan he volgut aïllar-me, m’he aïllat. No veig una altra solució que no sigui la vacuna.

Un altre dels condicionants d’aquesta pandèmia és saber com gestionar el dol.
També li he estat donant voltes al fet de perdre un ésser estimat sense poder-te acomiadar. Deu ser horrible viure aquesta traumàtica experiència.

I laboralment com ho has viscut?
He estat molt pendent d’una feina d’un projecte per més endavant. Malauradament, el sector del teatre serà un dels últims que recuperarà la normalitat. Actualment estava treballant a l’obra La llamada al Teatre Lara de Madrid, que compta amb unes 460 localitats. Per a nosaltres, la mesura de reduir l'assistència a només un terç de l’aforament no ens soluciona res. Perden el sentit els somriures, els aplaudiments... I pel que fa al tema econòmic igual. Funcionem segons la venda d'entrades que fem per espectacle.

Quina valoració fas d’aquesta bufetada econòmica a la cultura?
Suposo que enguany anirem una mica agafats de la mà amb els esdeveniments esportius i les grans aglomeracions. No em rebel·laré contra aquesta decisió perquè entenc que ha de ser així. Toca esperar i pensar en l’equip de sanitaris que es deixa la pell dia rere dia. Un sector que ara està focalitzat en la seva feina, però, a la llarga, tot el que està vivint suposarà un desgast emocional molt profund.

De fet, abans de la pandèmia sempre has col·laborat amb iniciatives per donar un cop de mà al sector mèdic, no és així?
Sí, a l’Hospital Beata María Ana, on faig acompanyament del pacient i dels seus familiars a dues seccions especialment dures: pal·liatius i danys cerebrals. A pal·liatius intento fer un acompanyament del dolor, perquè la gent que està patint estigui tan còmode com sigui possible dins de les possibilitats. A l’hospital estic cara a cara amb la mort, però el que està passant és molt greu, les funeràries no donen a l'abast. No som conscients de la gravetat de l’assumpte perquè realment no hem estat al camp de batalla.

S’està gestionant malament des de la política?
Crec que és molt difícil ser president de la comunitat de veïns, en què de vegades hi ha unes baralles brutals per decidir el color de la façana; no em vull ni imaginar ser el president d’un país. No obstant això, a mi no em representa cap dels nostres polítics i menys quan en un moment delicat com el que vivim no paren de barallar-se.

No et representa ningú. Llavors, qui hauria de governar?
Crec que hauríem d’apostar per gent menys partidista i més neutral. Una de les grans preguntes que ens podem fer és qui hauria de ser polític. Com pot ser que sigui tan gratuït arribar a la política en aquest país? No entenc, per exemple, les declaracions de Trump que animava a injectar-se desinfectant a les venes. No entenc com aquest senyor segueix essent president dels Estats Units, soc incapaç d’assumir-ho.

Per tant, estàs molt indignada amb el sector polític?
Si em preguntessin si m’agradaria tornar a néixer en aquesta època, diria que no. Perquè quan es perd la paraula, l’honestedat, l’honradesa i la justícia, es perd tot. Veig que ens tracten amb una falta de respecte cap a la ciutadania molt gran.

Deixant de banda la pandèmia, fem un breu un viatge per la teva trajectòria. De petita no tenies clar que volies dedicar-te a ser actriu. Com arribes a La Cubana?
Exacte, va ser una casualitat. Mai no havia tingut clar que volgués dedicar-me a la interpretació i, gràcies a un amic perruquer em vaig assabentar que La Cubana s’instal·laria a Sitges i que buscaven gent per col·laborar en un espectacle. Tenia 17 anys i vaig aconseguir debutar al casino de Sant Pere de Ribes, i vaig formar part del grup durant 11 anys. No vaig tenir la sort de cursar estudis d’art dramàtic.

Entenc, doncs, que La Cubana va ser la teva escola d’interpretació. Amb quina lliçó et quedaries després de tants anys?
D’aquella època m’enduc la disciplina, l’ordre, la improvisació i el treball en equip, uns valors imprescindibles. Érem una gran família, ens repartíem les tasques i tothom feia de tot: carregàvem el decorat, muntàvem l’escenografia, assajàvem tots plegats, etc.

Què t’ha aportat el teatre a la teva vida?
Haig de reconèixer que soc més de televisió que de teatre. Sempre confesso que tinc una debilitat per fer televisió, el teatre seria la segona prioritat i finalment el cinema, on he participat en menys projectes. A la funció de La llamada, on estic treballant, m’encanta la llibertat del meu personatge, la Bernarda. És fantàstic omplir el teatre i que la gent et feliciti per la feina. També admiro molt l’empenta de la gent jove amb qui treballo, que me l’encomanen i em fan recordar quan era jove i volia menjar-me el món.

Més endavant, fas el salt a la televisió amb sèries com Los hombres de Paco. Quin record tens de la Rita, el teu personatge a la ficció?
El personatge de la Rita segueix sent el meu preferit de tots els que m’ha tocat interpretar. I això que he tingut la sort de posar-me a la pell de grans personatges amb grans històries! No n'hi ha hagut cap que l’hagi desbancat del meu cor. Los hombres de Paco són eterns!

És cert el rumor que corria per xarxes que s’està preparant una seqüela d’aquesta sèrie?
La setmana passada em van preguntar moltes coses per xarxes socials, però la veritat és que no ho sé. Tant de bo! Però cal recordar que a la darrera temporada va haver-hi una matança, on molts dels personatges del repartiment van morir en un tiroteig...

Recordo l’última temporada, que va deixar de costat la comèdia i els policies d’una comissaria es van posar a perseguir el dimoni.
Sí, a més va haver-hi un canvi massa brusc de molts personatges que s’incorporaven. Aquesta temporada i el gir cap a una història més fosca va ser un error greu.

També vull recordar un altre personatge molt estimat per l’audiència com és el de l’entranyable Salomé a El barco.
Sí! També l’enyoro força, era un personatge que preparava el lluç com ningú no ho sabia fer. L’equip tècnic va arribar a pensar que m’havia criat en una peixateria per la traça que tenia. Em va costar fer-los creure que no. [Riu] Jo he crescut en el món de l’hostaleria i el teatre. Tinc una mica de dislèxia i aprenc molt mirant i imitant.

Més endavant, vas emprendre un monòleg personal i humorístic sobre la teva vida, Un pedacito de mí, on et despulles emocionalment davant el públic en un format íntim. Com neix aquest format?
Vaig emprendre aquest meravellós projecte en una etapa on havia acabat Águila roja i em costava horrors trobar feina. La gent em parava pel carrer i em deia que m’havien vist al Club de la comedia i que els havia fet molta gràcia i em plantejaven perquè no em dedicava a fer monòlegs.

I et vas llançar a la piscina...
Van apostar per mi, però el volia fer des de la sinceritat i des de l'experiència personal i, per això, el vaig voler escriure jo. Perquè interpretar un monòleg no és fer un personatge d’una sèrie. Vaig posar-me a rebuscar fotos meves i vaig trobar una manera entretinguda de lligar-les i de reconstruir la meva història en una hora d’espectacle. Quan acabo, sempre intento anar a la porta d’entrada i abraçar a tothom qui m’ha vingut a veure per agrair-los-ho.

Suposo que no ha estat una decisió fàcil, oi?
Una de les pors que sempre m’acompanya és decebre. Sempre recordo un senyor gran que, quan vaig acabar el monòleg, em va donar les gràcies perquè feia molt de temps que no plorava i necessitava desfogar-se, em va confessar. Ens han ensenyat que el fet de plorar connota covardia, debilitat. “Els nens no ploren, que això ho fan les nenes!" Quina indecència! La creença que els homes no han de plorar és horrible, un martiri.

S’invisibilitza actrius quan compleixen una certa edat?
Personalment, m’he sentit invisible com a actriu en alguns moments. A partir dels 40 anys no entenia què passava. Per què no hi havia feina? Vaig trucar a moltíssimes portes, em vaig presentar físicament davant les productores i, així i tot, vaig ser invisible per a ells. Ni gràcies ni res. De sobte, ningú no et contactava ni per correu electrònic, ni per telèfon. Que curiós... [Amb cert to irònic.] D’aquestes coses no te n’oblides.