La Fundació Carulla, que treballa des del 1973 per promoure i protegir la cultura catalana, fa 43 anys que entrega els Premis Lluís Carulla i enguany, malgrat la pandèmia, no ha estat una excepció. El dia 9 de desembre es va celebrar a l’Ideal de Barcelona el lliurament dels guardons, que van premiar la iniciativa de teatre itinerant Nilak en la seva categoria més important, la de projecte cultural transformador. Aquesta ha rebut 60.000 euros per al seu desenvolupament i 10.000 euros més en acompanyament de mentors culturals i empresarials en actiu durant dos anys. 

L’objectiu d’aquest escenari itinerant és democratitzar l’accés a la cultura fent arribar espectacles en viu al 26% de les comarques catalanes que no tenen cap teatre. Nilak pretén descentralitzar les arts escèniques dels grans nuclis urbans i convertir els pobles de l’àmbit rural en el nou epicentre dels espectacles en viu. El projecte funcionarà amb una carpa mòbil on s’hi podran realitzar obres de tot tipus, tallers i exposicions durant una esta de 15 dies en cada població. Les activitats s’organitzaran juntament amb els habitants locals, sobretot amb les escoles, per generar una immersió real en el territori.

El jurat del Premi Lluís Carulla 2020 l'integren diversos membres de l’escena cultural catalana, com la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català Isona Passola, els periodistes Carolina Rosich i Jordi Sellas o el fundador i co-director del festival Sónar Ricardo Robles. Va triar Nilak per ser una proposta que crearà nous públics i nous llocs de treball estables i cohesionarà el territori i la societat catalana. Avui parlem sobre la situació de la cultura a l’àmbit rural català i el paper que hi pot tenir un projecte com Nilak a llarg termini amb Oriol Escursell, membre de l’equip fundador i encarregat de la part executiva.

Què és Nilak i com neix el projecte?

Nilak és un espai escènic itinerant que funciona com a teatre per poder donar una resposta a la manca d’infraestructures culturals per les comarques catalanes que no tenen cap teatre. I neix quan ens cau a la mà la dada del Departament de Cultura on es reflecteix això, que hi ha una quart de totes les comarques que no tenen cap teatre. A partir d’aquí comencem a indagar i a buscar què és el que podem fer nosaltres com a persones que ens dediquem a les arts escèniques per poder donar una resposta a aquesta situació. Entenem que segurament no es pot construir un teatre a cada comarca però sí que hi ha d’haver una infraestructura que sigui capaç de poder compartir totes aquestes peces. I l’opció que veiem que és més viable i que és més sostenible és poder construir una carpa que funcioni com un teatre mòbil i que per tant es pugui desplaçar.

Quan comença el projecte?

El 2018 és quan comencem a plantejar-lo, a redactar-lo. I comencem a trucar a totes les portes d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, festivals, Generalitat, per veure també si això tindria una acceptació i si hi hauria un interès. A partir d’aquí, després d’aquests dos anys de fer quilòmetres i d’anar per tot el territori per preguntar, arribem al dia d’avui. 

Qui forma l’equip de Nilak?

El formen 12 persones, a dia d’avui, que formen un consell consultiu i que són tot de persones que deriven del món artístic, des de sobretot el món del circ però també el món de la dansa. 

Així, sou els propis artistes els qui gestioneu el projecte?

A dia d’avui sí, som nosaltres mateixos, però sí que és veritat que no és una companyia. Encara que sigui un grup d’artistes que gestionin un espai no vol dir que aquest espai sigui el d’aquests artistes. És a dir, que el que es busca és que tingui una programació que sigui el més global possible. Crèiem que era molt interessant tenir un grup d’artistes que estigués dins del que era tot l’equip, per poder donar aquesta mirada de les dues parts, de la gestió però també dels que trepitgen l’escenari.

NILAK // circ teatre itinerant from ÚLTIM VALS on Vimeo.

Us centrareu en el circ i la dansa, o també fareu treballareu el teatre i altres disciplines?

Diem que treballem amb el marc de les arts escèniques contemporànies. Sí que és veritat que el nostre background ve del món del circ i el món de la dansa, per tant hi ha una mirada cap a aquestes arts. Però fins a dia d’avui sempre que hem fet activitats s’han contemplat tota la resta de disciplines: des de fotografia, literatura, teatre, música… perquè entenem que aquest espai és un teatre i com a teatre pot englobar qualsevol tipus d’art.

La idea és estar present només en aquest 26% de comarques catalanes sense teatre?

Principalment seran aquestes. El nostre full de ruta és poder acabar fent una programació anual que pugui passar per totes aquestes comarques. El dia que s’aconsegueixi això, perquè a nivell de gestió i producció és un projecte gran, tindríem entre un any i vuit mesos de gira. Que hi hagi una activitat puntual que es pugui realitzar en una altra comarca perquè creiem que és important per a la visibilització podria ser, però el focus principal són aquestes comarques. També perquè el projecte neix per poder donar una infraestructura a aquestes comarques.

Per què Nilak?

Nilak significa 'iceberg' en inuit. Vam agafar aquest nom per la metàfora que és un iceberg: un bloc de gel que es desprèn del continent i viatja pel mar fins que es desfà i desapareix. I, d’altra banda, té una part visible però a sota té una part invisible que és la que el fa flotar i com vam entendre aquesta metàfora era una mica com enteníem la descripció del projecte i per això li vam posar aquest nom.

Com us vau sentir en saber que éreu els guanyadors del Premi Lluís Carulla 2020?

Encara ho estem digerint. Nosaltres portem dos anys treballant i quan treballes en un projecte cultural es treballa com en una marató, que no saps si hi podràs arribar. I clar, quan de cop aconsegueixes un premi així, tant per la visibilitat com per l’acompanyament, això fa que els projectes molts cops puguin tirar endavant. Aquesta satisfacció tant de grup, com pel sector, com personal, va ser gran perquè com que el Premi Carulla també ve amb un acompanyament empresarial, aquesta dualitat et dona una visió a llarg termini. Nosaltres venim del món de la part cultural però tenir una mirada des del món empresarial és molt bo per poder assentar bé les bases per aquest futur.

"La cultura s’entén molts cops com un entreteniment, i ho és, però també és el que ens fa pensar, el que ens fa reflexionar, el que ens fa créixer com a persones"

Catalunya és barcelonacentrista?

Molt. Tot el sector serveis, que és una part que és normal perquè és la capital, però més que Barcelona com a ciutat, com a disseny de com està pensada Catalunya és molt centralista. Només cal mirar com està disposada tota la xarxa ferroviària de Catalunya, com està construït tot el sistema energètic, fibra òptica… hi ha un model molt centrista que va més enllà de tota la part cultural.

No es podria considerar paternalista pensar que tot passa a Barcelona i que a les comarques no hi passen coses?

No, no! A les comarques hi passen moltes coses, hi ha molts agents culturals i hi ha moltes persones fent coses, això és així, no és ni molt menys aquesta visió. Per nosaltres una de les importàncies de fer aquest projecte era que posar la llum sobre aquesta dada era també posar la llum sobre tota una situació. Passa molts cops que hi ha moltes comarques on no hi ha escoles de dansa tampoc, i que no hi hagi una escola de dansa significa també que no hi ha una formació, és a dir, que quan els infants creixen no poden formar-se en totes aquestes arts. Hi ha tota una línia de coses que no venen per les activitats que s’hi fan ni pels agents culturals que hi ha, sinó per totes aquestes construccions. I això s’ha de posar sobre la taula per poder entendre quin és el model que volem construir. I, des d’aquest punt, hi ha d’haver una forma perquè tothom tingui l’accés, des del govern hauria d’estar contemplat com poder-ho fer.

La pandèmia ha agreujat aquest problema o al contrari?

Jo crec que amb la pandèmia el que s’ha posat sobre la taula és una qualitat de vida, un modus vivendi i sobretot una saturació dels grans nuclis urbans. La pandèmia és una variable que s’ha posat ara sobre el terreny i que és molt complicada. També perquè la pandèmia esperem i desitgem que sigui passatgera, que sigui una cosa que no se'ns allargui per a totes. 

En aquests mesos hem vist molta gent de la ciutat marxar a viure als pobles, també.

Això és una de les coses que també cal posar en valor, aquesta revalorització que hi ha ara, però això sí que per mi té un punt del que deies abans, una mirada paternalista: jo, que estic aquí, valoro el que hi ha allà. I no, no és que jo, ara que me'n vaig allà, hagi de veure cobertes les meves necessitats, sinó que ja hi ha gent que viu allà i que ja les hauria de tenir cobertes. Per això crec que hi ha aquesta visió que és molt centralista, perquè el discurs que es fa i la construcció que es fa són des de jo, que estic a la gran ciutat, i ara quan estic fora necessito que em siguin coberts un serveis, i això no pot ser així. Per exemple, quan es va posar el focus sobre el teletreball, clar, hi ha moltes comarques on la xarxa de fibra òptica és deficitària o no n’hi ha, i en el moment en què jo necessito sortir de Barcelona per anar a la meva segona residència i treballar i no tinc una bona connexió, demano que hi hagi una fibra òptica. Però potser aquesta fibra òptica ja hi hauria de ser de fa 5 anys quan allà hi havia una gent que també tenia aquesta necessitat.

Part de l'equip de Nilak recollint el Premi Lluís Carulla el 9 de desembre de 2020.

Quines conseqüències pot tenir per a Catalunya que l'accés a la cultura sigui més difícil en unes comarques que en d’altres?

Per mi és una de les bases que són fonamentals. Sí que hi ha algunes activitats, no es pot dir que no hi hagi res, perquè això a vegades es pot entendre com “veniu aquí” i no. Per això nosaltres volem treballar de la mà de tots els agents que estan en aquestes comarques, per sumar com a infraestructura. Però és l’exemple que et feia abans: si no hi ha una escola de dansa, quin és el nexe que tu fas com a infant amb les arts si no tens una oferta que sigui regular? Segurament costarà més que tu hi vagis o que tinguis un diàleg amb totes aquestes arts. Es necessita estar i ser perquè la gent es pugui apropar a les arts i a la cultura, que està apartada de tots els grans àmbits. S’entén molts cops com un entreteniment i ho és, però també és moltes altres coses: és el que ens fa pensar, el que ens fa reflexionar, el que ens fa créixer com a persones.

La recepció que es fa de la cultura és diferent a Barcelona que a les comarques?

No i això és una pregunta que ens fan sovint i clar, hi ha un punt que és diferenciar les persones pel lloc on viuen. Pensar que una persona podrà entendre o no un espectacle pel lloc on viu és que tenim un greu problema de base, de paternalisme, aquesta visió de “tu no ho entendràs” i per tant no vinc… perdó? El gust és subjectiu però la qualitat no i per nosaltres això és molt important. Que comparteixis una obra i que no agradi és una cosa subjectiva. Hem de trencar aquesta barrera que hi ha des de la programació, des de les institucions i des de tota la gent. No podem pensar que hi ha gent que no podrà entendre peces pel sol fet de viure en un lloc, per mi això és insultant, és molt elitista.

Amb totes les plataformes que hi ha ara, no creus que la cultura ja està més democratitzada?

No. Hi ha hagut un moment que els teatres han tancat perquè ha sortit una llei dient que s’han de tancar, i en aquell moment és obvi que es fan unes línies com perquè es pugui continuar amb una certa activitat. Però això no ens pot fer no posar el focus en com volem que aquestes comarques puguin tenir un accés al teatre d’aquí a dos anys. Perquè sinó també podem dir “saps què, tanquem tots els teatres de Barcelona perquè com que ja hi ha una xarxa que funciona d’Internet ja no cal que els mantinguem”. Pensem que la dansa, la música, el circ o el teatre són unes arts en viu, que el que fan és poder trobar-te amb certes persones, poder dialogar, reflexionar… i això via telemàtica desapareix. Tu quan vas al teatre normalment és un acte social, que això ara es pot malinterpretar perquè dir que fas actes socials està com mal vist, però el trobar-te amb persones, pensar, parlar… forma part de tot això. Fer-ho per una pantalla significa que això desapareix.

"La dansa, la música, el circ o el teatre són unes arts en viu, que el que fan és poder trobar-te amb certes persones, poder dialogar, reflexionar... i això via telemàtica desapareix"

Què penseu de com s’ha tractat la cultura per part de les institucions durant aquests mesos de pandèmia?

Pf… per mi el gran quid és que amb una realitat com l’actual, sota el nom de la salut, se’ns ha barrejat amb unes polítiques econòmiques. És un tema molt complicat, hi ha moltes variables. Que les coses no s’han fet bé? Segurament. Com s’haurien hagut de fer? És molt complicat, la veritat. Perquè si realment els índexs pugen, alguna resposta hi havia d’haver. Però també és veritat que sí que hi ha alguns sectors que són els primers que reben aquestes retallades i la cultura ja ve d’una precarietat. Si en una situació que ja és molt precària se li augmenta aquesta precarització, és estocada de mort. I aquí sí que la cultura es fa servir molt com a discurs, hi ha unes variables com l'ensenyament, la salut o la cultura que tothom entén que hi han de ser, però que són les que es troben més precaritzades sempre. Es fan servir per un discurs però si realment es volen fer servir per aquest discurs cal que hi hagi una política real en tots aquests àmbits.

I per part de la societat?

Crec que ha hagut una revalortizació del món cultural perquè el dèficit sí que ha posat de manifest aquesta necessitat i sobretot durant tot el confinament es va fer molt palès que el nostra temps, gran part, el dediquem a la cultura. Aquí sí que crec que ha hagut una reflexió per part de la societat, de quin paper ha de tenir la cultura. Perquè la cultura són molts camps, en el nostre cas parlem del món de les arts en viu, però la cultura està present en cada moment. La cultura en el fons és el nostre fer, és el que ens fa ser com som. I si ens priven de certes coses, en el moment també hi ha tota aquesta autoreflexió de per què està passant, i crec que sí que ha hagut una reflexió en aquest sentit. 

"Hi ha unes variables com l'ensenyament, la salut o la cultura que tothom entén que hi han de ser, però que són les que es troben més precaritzades sempre"

Per què costa tant d’atraure el públic jove a les arts escèniques i què creus que cal fer per revertir-ho?

Polítiques culturals, mediació i fer territori, en el nostre cas. Sí que és veritat que hi ha uns discursos o unes arts que, a nivell cultural, tot l’elitisme que ens ha inundat fa que hi hagi com una separació. Però crec que cada cop més s’està treballant perquè totes aquestes arts tinguin molt més accés: cada cop hi ha molts més projectes que treballen per aquí, s’estan fent més polítiques perquè tot aquest col·lectiu hi tingui accés. Crec que poc a poc s’hi està treballant, però també és veritat que és una feina a llarg termini, amb un exemple com el de la dansa. A la dansa fa 10 anys veure nois que estiguessin ballant potser costava molt més. Actualment s’ha trencat aquesta barrera, n’hi ha més, i s’ha perdut l’estigmatització de la dansa. El que sí que crec que és molt important és que se’ls ha de tenir present, perquè són el futur, i s’ha de treballar també per tenir el focus aquí. 

Quin paper té Nilak en aquest sentit?

Ho hem d’intentar. Crec que el que Nilak pot aportar és sobretot demostrar o provar de demostrar que hi ha altres infraestructures culturals que són possibles. Si es demostra que hi ha un públic, que això és viable i que això té un impacte, molts d’aquests discursos que ens trobem a dia d’avui es posaran en qüestió. En aquest punt, Nilak té un paper, però és veritat que és un projecte a llarg termini, no el podem valorar a un any vista, perquè és una llavor, s’ha de construir encara i ha de tenir el temps d’estar sobre el territori. Cada comarca és un món, cada poble és un món: de cop en un poble pot tenir un impacte, i en un altre aquest impacte és que es vegi disminuït, i això no vol dir que el projecte no tingui sentit. És important poder-ho fer i tirar endavant. El fet de poder existir crec que és molt important per posar sobre la taula certes reflexions.