A principis de segle XX Marie Curie va obrir la porta dels Premis Nobel de Ciència per a les dones. Gairebé un segle i incomptables homes guardonats després, Christiane Nüsslein-Volhard (Magdeburg, Alemanya, 1942) es convertia en la desena dona que rebia el màxim reconeixement en el camp de la ciència. Havia posat llum a un dels grans misteris de la vida en aquell moment i gràcies a ella, i als seus dos companys, Eric Wieschaus i Edward B. Lewis, la biologia ja podria explicar els primers passos dels embrions. Concretament, van estudiar com els gens d'un ou fecundat dirigeixen el desenvolupament de l'embrió.

Així, Nüsslein-Volhard recollia el 1995 el Nobel de Medicina i Fisiologia i ho feia decidida a assegurar que no caldria esperar 92 anys a sumar una altra desena a la llista.

Parlem amb una de les cent persones que més han contribuït a la biologia sobre l'acadèmia, la ciència i la infrarepresentació de les dones en aquests àmbits, una situació que vol canviar amb la fundació que porta el seu nom i ajuda econòmicament les futures investigadores per a conciliar. Però també de com va començar la seva vinculació amb la ciència en un país profundament marcat per les conseqüències del nazisme i la Segona Guerra Mundial.

La conversa té lloc al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), on se li ha atorgat el títol de doctora honoris causa de la Universitat Pompeu Fabra, que segueix el camí de moltes universitats d'arreu del món, com Princeton, Yale i Oxford.

Què suposa guanyar un Nobel?
És genial, un gran honor. Si tens la sort de rebre aquesta distinció, pots sentir-te bastant orgullosa de tu mateix.

Ho esperava?
La nostra recerca anava bastant bé, i ja feia cinc anys que havia guanyat cert renom. També havia rebut altres premis a escala internacional. Des de l’acadèmia van estudiar candidats i van recollir cartes de recomanació d’altres científics. No em va agafar massa per sorpresa.

Va ser la desena dona que guanyava el Nobel de la Ciència. És encara avui una situació molt excepcional?
Ho és. Quan jo feia la meva recerca, hi havia molt poques dones al laboratori, i, per tant, no podien ser candidates a guanyar el Nobel. No era una sorpresa que no hi hagués paritat, però tampoc no era discriminació dels premis. Ara, però, la situació ha canviat dràsticament. Abans l’estructura social determinava que les dones s’havien de quedar a casa i només treballava el marit. A la generació de la meva mare, quan una dona es casava, independentment de si era mare o no, deixava de treballar automàticament. No es promovia la vida social, perquè tampoc era atractiva una dona que es mogués lliurement per l’esfera pública. És més fàcil casar-se amb un home ric que fer-te rica tu mateixa. Aquesta era la manera de fer-se un lloc dins de l’alta societat. 

Què cal perquè deixi de ser així?
Les dones que guanyen el premi actualment deuen tenir entre 50 i 60 anys. Això vol dir que es van formar encara amb les dinàmiques que comentava. El creixement, per tant, ha de ser gradual. A mesura que vagi incrementant el nombre de dones que tenen rols cabdals dins del camp, també hi haurà més premiades. Avui en dia és més fàcil per les dones compaginar la feina amb la formació d’una família. També, els marits participen més a casa, la dona segueix sent fent-hi més feina, però abans no s’implicaven en cap de les tasques domèstiques. Ara el que és més comú és aquesta combinació de les dues esferes.

"En la postguerra era un càstig ser alemanya per tota la història que carregàvem"

De fet, té una fundació que porta el seu nom per a mirar de donar el tomb a la situació i fomenta que joves científiques es puguin dedicar a la investigació…
Durant molt de temps, vaig ser l’única dona o de les poques que tenien un lloc al món de la ciència. Llavors vaig pensar en quina solució hi podia haver. Tenint en compte que moltes dones amb potencial havien de renunciar a la seva carrera perquè no es podien permetre tenir algú cuidant els fills i fent les tasques domèstiques, vam considerar que una opció era proporcionar donacions econòmiques per afavorir que les dones es poguessin dedicar a la recerca. La idea era oferir a les dones més talentoses que realment volguessin convertir-se en professionals, l’oportunitat de desvincular-se parcialment de casa. La clau, al final, és tenir més temps.

Com valora la tasca de la fundació?
És difícil afirmar si la fundació és un èxit o no, ja que no tenim un grup de control de les dones que no han rebut l’ajuda, però les que hem ajudat estan molt agraïdes. Segurament moltes d’elles ho haurien aconseguit igualment sense l’ajuda, però els hauria portat més temps i hauria estat més costós. 

Els Premis Nobel encara són un dinamitzador de l’acadèmia?
Crec que els Nobel posen la recerca científica sota el focus en el global de la societat i la situa en un bon lloc. Estan molt ben considerats i la gent té un respecte enorme cap a l'esdeveniment. La ciència no és la passió de tothom, la majoria de la gent no l’acaba de comprendre, però amb els premis s’obté reconeixement. 

#NüssleinVolhardHonorisUPF
Arriba el moment de l'investidura. Christiane Nüsslein-Volhard ja és doctora honoris causa per la #UPFBarcelona. L'enhorabona! pic.twitter.com/a2tOzonvPc

— UPF Barcelona (@UPFBarcelona) July 12, 2022

Què creu que es podria millorar?
Sóc bastant conservadora. Els Premis Nobel són així i tenen les seves normes i particularitats. Poden existir altres premis, com per exemple que premiïn grups i no persones individualment, que tinguin altres criteris i són igual de vàlids. Però crec que els Nobel estan bé com estan.

Vostè va rebre el Nobel l’any 1995 per observar el desenvolupament dels embrions de les mosques de la fruita... 
Sí, l’estudi partia d’un ou i la seva evolució cap a l'embrió de la drosophila i la posterior formació dels seus òrgans. En un inici, les cèl·lules semblen totes iguals, però acaben evolucionant en quelcom diferent. 

Com es poden aplicar els resultats de l’estudi a la biologia humana i els avenços mèdics? 
Aquest procés és comú per a tots els embrions. Nosaltres miràvem la regulació de les mosques i al final vam veure que els gens eren similars al d’altres espècies animals. Igual que també compartien els mecanismes cel·lulars. Trobar aquestes coincidències va ser clau per aplicar el procés a ratolins, papallones o fins i tot contemplar-lo dins la biologia humana. Fer un descobriment que té una aplicació universal és beneficiós en molts àmbits.

Aquest estudi va tenir un impacte important en la biologia i era el resultat de més de vint anys fent recerca. Però com comença? 
Des que era petita sempre em va agradar molt la natura. Al moment no sabia que seria científica, però pensava en alguna cosa relacionada amb la recerca natural. Al jardí de casa em dedicava a mirar plantes i arbres o excavava per trobar escarabats i pedres. No hi ha un moment concret, però recordo aquest lligam amb la natura.

A partir d’això, va fent camí… 
El punt essencial per a l’inici de la meva carrera en ciència va ser tenir bons professors que van incentivar el meu interès. I això és vital, perquè si no és molt fàcil perdre l’interès. A més, la meva mare em comprava llibres d’animals i plantes perquè els llegís.

La família li va fer costat?
La meva família no estava gens interessada en la ciència ni en sabien res. La meva mare coneixia alguna cosa sobre flors perquè les pintava. Ells eren de la branca artística i jo era com una infiltrada. Però sempre em van donar suport en tot el que ens interessava, a mi i a tots els meus germans. Al final, és important tenir el suport familiar per aconseguir un bon desenvolupament acadèmic i personal. I crec que és com hauria de ser.

"La meva família no estava gens interessada en la ciència ni en sabien res. La meva mare coneixia alguna cosa sobre flors perquè les pintava. Ells eren de la branca artística i jo era com una infiltrada"

Devia tenir poques dones referents. S’imaginava arribant on ha arribat?
Cap ni una. Una vegada va venir una dona a fer una lliçó magistral i aquella va ser l’única científica que vaig veure mai a la universitat. I, més endavant, em vaig trobar en espais on jo era l’única dona científica.

Neix en un país en guerra, té algun efecte en el teu desenvolupament acadèmic? 
Teníem bones escoles i ens van conscienciar de tot el que havia passat en els anys anteriors, com l’Holocaust. En la postguerra era un càstig ser alemanya per tota la història que carregàvem. És una història terrorífica. Era dur, però la gent amb què em vaig trobar va ser justa. 

Se la miraven amb prejudicis?
Els prejudicis amb què més em vaig trobar van ser principalment pel fet de ser una dona. Als laboratoris, els homes no sabien com treballar amb una dona. Això va fer la meva estada allà més difícil. Però no em va frenar, quan em tractaven diferent jo no em contenia i els contestava. No era massa amigable. Ells esperaven que fos simpàtica i tímida i això no anava massa amb mi. Però em respectaven. 

(...)
A més, esperaven que ho fes malament, que m’equivoqués. Es deien: 'Va, deixa que això ho faci ella, però no esperis que surti bé'.

Creu que la seva presència va canviar l’actitud dels homes?
Que guanyés el Nobel, principalment, els va mostrar que les dones no som tan estúpides com es pensen i que podem fer ciència. Així que sí, diria que els va ajudar a veure’ns d’una altra manera.

Va pensar a deixar-ho córrer?
Sí, vaig tenir alguns problemes, per exemple de falta de reconeixement, i també algunes actituds que em van fer pensar que no valia la pena. Però no ho vaig fer.