Ona Carbonell (Barcelona, 1990) va néixer per viure en el mèdi aquàtic. És nadadora de natació sincronitzada i va ser capitana de l’equip espanyol. Ha participat en set Mundials diferents. El millor d’ells va ser l’any 2013 a Barcelona, on va guanyar set medalles: tres de plata i quatre de bronze. Així, es va convertir en la dona amb més medalles en la disciplina de la natació sincronitzada. Paral·lelament, es va matricular a l’Escola Superior de Disseny de Barcelona per així poder fusionar les seves dues passions, el disseny i la sincro. Finalment, els seus esbossos van sortir a la llum a través dels banyadors de l’equip espanyol en el mundial.

L’any 2020 va anunciar a les xarxes socials que havia estat mare per primera vegada i, encara que l’esport la va fer dubtar, assegura que hagués estat mare abans si no hagués tingut por de ser mare i esportista d’elit al mateix temps.

El 2023, després de ser mare per segona vegada, la nadadora va decidir retirar-se i prendre’s un temps. Tot i això, no es va desvincular del tot de l’esport de la seva vida. Entre la lluita per la conciliació, sent conscient que no era fàcil, va decidir formar part de la Comissió de Maternitat del Comitè Olímpic Espanyol per tal de no penjar del tot el banyador.

Què se sent en ser la dona amb més medalles en la disciplina de la Natació Sincronitzada?
Al 2019, al mundial de Corea, vaig complir també el rècord —que em fa molta il·lusió— de ser la dona amb més medalles mundials de la història. No només de natació sincronitzada, sinó que després de dos homes, Phelps i Lochte, mai hi havia hagut una dona allà a dalt. Em va fer molta il·lusió, no només a títol personal, sinó pel fet que això és alguna cosa molt bona per a l’esport femení. No sabia ni que existia aquest rècord i, quan vaig guanyar dos medalles i m’ho van explicar va ser molt guay. No pel record en si, sinó pel que significa. Potser abans no n'era conscient, però quan t’ho diuen penses també en com està evolucionant l’esport femení, i que també és una manera d’arribar a la igualtat.

Després de la teva retirada, no t’has acabat de desvincular del tot de l’esport. Per què?
Tenia clar que no volia ser entrenadora, no em volia passar les mateixes hores i la mateixa dedicació fora de l’aigua. També considero que no per ser bona esportista has de ser bona entrenadora. A mi l’esport m’ha donat la vida, m’ha format com a esportista però també com a dona. M’ha donat uns valors imprescindibles i no em volia deslligar d’allò que ha estat el més important de la meva vida durant molts anys. Vaig fent coses per tal d’estar entre els esportistes i les institucions més altes i així ajudar també a aquesta igualtat i que l’esport evolucioni.

Fa un mes que has vingut del mundial de natació sincronitzada de Doha. Què has anat a fer-hi exactament?
Hi he anat com ambaixadora de la Federació Internacional de Natació, la World Aquatics. Hi havia una ambaixadora de natació artística, un de waterpolo, un de salts, un de llarga distància i un de natació. La nostra funció era promocionar la World Aquatics i també estar a prop dels atletes per saber com ho viuen, què necessiten i ser la imatge de la Federació Internacional.

Què has sentit al veure a les teves companyes a l’aigua?
Molt guay, hi havia un doble sentit. A vegades m’agradaria ser-hi, però d’altra banda soc conscient que estar allà significa molt esforç i moltes renúncies. Ara mateix estic molt feliç de la decisió que vaig prendre i molt contenta per elles perquè estan en un moment molt bonic abans d’uns Jocs Olímpics. Ho estan fent molt bé i, com totes són molt amigues, poder estar allà amb elles i animar-les em fa molt feliç. A elles i a tots els països, perquè hi anem de manera internacional.

"Abans era molt insegura. La natació artística em va donar confiança"

En quin moment et plantges ser membre de la Comissió de Maternitat del Comitè Olímpic Espanyol? El moment de ser mare ja et fa donar-li una volta a com compaginar-ho amb l’esport, però en quin punt veus que necessites implicar-t'hi?
De fet això no existia. Això ho vaig crear jo amb el president del Comitè Olímpic Espanyol perquè amb la meva vivència em vaig adonar que la conciliació és molt difícil i no és gaire real, ni a l’esport ni a moltes professions. En aquesta comissió fem des de formacions per a esportistes o entrenadors fins a X reunions l’any amb el propòsit de canviar coses de cara a facilitar la conciliació en l’esport d’elit. Ara em enviat una petició al Comitè Olímpic Internacional per canviar certs punts de cara als Jocs Olímpics de París i més endavant. També estem canviant coses a nivell d’Espanya.

Abans de començar a fer natació sincronitzada feies gimnàstica rítmica. En quin moment et sorgeix l’oportunitat de traslladar el ball a l'aigua?
Quan era petita perquè era molt flexible i m’encantava el ball. A més, sempre hem estiuejat a Menorca i els meus pares veien que estava tot el dia a l’aigua. Aleshores vam descobrir la sincro, que unia l’aigua i el ball. Des del primer dia em vaig enamorar d’aquest esport. Només em falten les escames.

La natació sincronitzada és un esport que comporta diverses adaptacions. Com ho fas per processar el moment en què et diuen que et toca fer un solo per primera vegada?
És curiós, jo abans era molt insegura i la natació artística em va donar aquesta confiança. Era un esport que se’m donava bé i a sobre m’encantava. Dins del món de la natació sincronitzada, quan em van anar dient de fer duos o solo, em sentia confiada. És veritat que estar sola a la piscina al principi fa més vergonya, però en general molt bé.

És més fàcil pel fet que no depens de ningú i tens tot l’espai?
Té un punt més fàcil perquè t’has de sincronitzar amb la música, però no has d’estar tant pendent de les altres i també perquè pots explorar més els teus límits. És a dir, al final en un equip o en un duo juga el límit de l’altra també. Amb el solo pots anar a tope fins que no puguis més. A la vegada, també és troba a faltar la unió de l’equip o inclús quan estàs cansada, trobar una altra que també ho estigui.

"Des del primer dia em vaig enamorar d'aquest esport"

En moltes entrevistes has dit que quan ja tens una medalla de plata vols una d’or, i quan ja en tens una d’or, en vols dues. Aquesta ambició pot jugar una mala passada? Com es gestiona?
L’ambició és bona fins a cert punt. L’he hagut de treballar moltes vegades perquè la sincro és molt dura: treballes deu hores al dia sis dies a la setmana i t’ho jugues tot, després de quatre anys, en tres minuts. A vegades, quan ja havia aconseguit les medalles, al dia següent ja estava patint perquè m’ho tornessin a guanyar. Això ho vaig treballar molt amb psicòlegs i mental coaches per aprendre a gaudir del que és bo i no estar tota la estona patint per aquella ambició. L’ambició està bé però també s’ha de saber relativitzar i ser conscient de les coses.

Està clar que quan vas començar amb la natació sincronitzada no veies la maternitat com un futur proper. Sabies que algun dia arribaria perquè sempre havies volgut ser mare o t'ho has plantejat després?
Al principi no m'ho platevaja gens. Ha sigut poc a poc, he estat amb el Pablo des dels 18 anys. Uns anys abans de ser mare sí que m’ho vaig començar a plantejar i, de fet, sempre dic que hagués sigut mare abans si no hagués tingut por a ser mare en l’esport.

Aleshores, ja sabies que no et podries dedicar-hi sempre?
Sí, volia competir per poder conciliar-ho però sabia que seria molt difícil. L’esport en sí em va fer dubtar.

L’any 2020, de cara als Jocs Olímpics de Tokio, fas públic que hi renuncies per dedicar temps a la família. Va ser una decisió premeditada o la vas haver de prendre a correcuita?
No, va ser premeditada. Justament volia tenir temps per a la meva família, perquè mai n'hi he pogut dedicar molt, i perquè també volia crear una família. Era conscient que no era tan fàcil. Va ser molt premeditat.

Com ser fàcil deixar enrere l’esport i l’oportunitat de participar en uns altres jocs olímpics? 
No va ser fàcil, però tenia molt clar que, fins aleshores, la meva prioritat havia estat la sincro. Des d’aquell moment la meva prioritat era la família. Sabia que les dues coses eren molt difícils. Després quan vaig tornar i, gràcies a la pandèmia, vaig poder tornar a somiar amb els Jocs Olimpics, em vaig donar compte que és molt difícil i que per això també estic lluitant per la conciliació i perquè les pròximes esportistes ho tinguin més fàcil.

En quin moment creus oportú fer pública aquesta notícia i, a més, els motius pels quals deixes enrere els Jocs de Tokio?
Al final, també tinc una responsabilitat amb un equip. Són persones que depenen de mi i han estat una part important. Ho volia fer tot molt ben fet i fer- ho a principi de temporada. No m’estava acomiadant de la sincro, m’estava donant un respir. Realment necessitava temps per a la família. Ho vaig voler fer així.

"Volia competir per conciliar, però sabia que no seria fàcil"

L’any 2022 passes a formar part de la llista de les 100 dones de la BBC. És una de les llistes que compta les dones més influents i inspiradores. Com creus que has influït en la societat?
Va ser una sorpresa. No sé si és molt veritat o no que jo hagi d’estar a la llista. Crec que hi ha altres dones més influents en aquest sentit. Igualment, per mi és un honor i sempre he intentat sentir-me amb la responsabilitat d’utilitzar el meu altaveu per ajudar la societat en tots els sentits. Ara amb la conciliació. Però també amb temes d’igualtat, amb els valors de l’esport. A vegades et diuen que és una pressió, però no ho és, és una oportunitat per canviar coses.

Què opines de la incorporació dels homes en la disciplina, tenint en compte que vas tenir l’oportunitat de fer un duet amb Pau Ribes?
Estic molt feliç, crec que hauria d’haver arribat abans. Crec que ha d’evolucionar més ràpid perquè la igualtat la volem per a tots. En aquest cas, en la natació artística, la discriminació és cap al sexe masculí.

Tenint en compte la normalització de la inclusió d’homes en aquest esport, com esperes que sigui la natació sincronitzada en un futur?
Espero que estigui plena d’oportunitats i que hi hagi les mateixes disciplines tan en homes com en dones.