Protestes Líban
Publicat el 12 de desembre 2020

Les revolucions solen donar-se en molts àmbits, com ara la literatura. Per això, l'Aula d'Idiomes i l'Espai Cultural Cooperatiu de la Comunal Sants inauguren avui l'exposició “Poesia i revolució: l'Iraq i Líban”. Una exhibició de fotoperiodisme que visibilitza els aixecaments civils a l'Orient Mitjà durant el 2019.

El periodista i documentalista Oriol Andrés, que viu al Líban des de fa set anys, és un dels ponents de l'exhibició, on a les 11.30 d'aquest dissabte oferirà la xerrada "El Líban, de la revolta a la desesperança". Andrés és corresponsal de la Cadena SER al Líban, Síria, Palestina i Israel. A més, treballa des del 2016 dins de l'equip de TV3 cobrint les realitats de l'Orient Mitjà.


Per què espais com aquesta exposició són importants per donar visibilitat als conflictes?
Considero que és una vacuna molt important contra els prejudicis, els estereotips i els tòpics. En conèixer i entendre la història de l'altre, som capaços d'empatizar. Des dels mitjans de comunicació cometem el pecat mortal d'explicar les situacions ressaltant únicament el negatiu. És per això que espais com aquest són necessaris per intentar mostrar les diverses cares d'una realitat que és rica, complexa i emocionant.

L'exposició fa una relació de convergència entre la poesia i la revolució. Per què?
El Líban és un país molt ric a nivell de literatura. Aquesta faceta artística ha quedat ben plasmada durant la revolució a través de càntics i murals. Més enllà de la situació que es vivia als carrers, la literatura també ha estat una arma de lluita en aquest moviment.

El Líban és un estat fallit?
Diria que no, perquè té estructures i una massa de servidors públics que duen a terme les seves tasques, funciona l'aparell burocràtic. Llavors no es pot parlar d'estat fallit, però des de la meva perspectiva, sí es pot parlar d'una democràcia fallida. Al Líban es vota, però aquest fet no és suficient per dir que la democràcia gaudeixi de bona salut. Malgrat que hi ha un parlament, un primer ministre i un president, el sistema de repartiment de poder ho fa malbé tot.

Per què?
A priori, aquest repartiment de poder en quotes sectàries no estava condemnat a ser cent per cent negatiu, ja que s'ha implantat en molts estats per gestionar la diversitat. Però al Líban ha servit per perpetuar personatges en el poder i crear un sistema corrupte i ineficaç. Aquest model aferma a una elit política formada per senyors de la guerra i de nou-rics del sector empresarial de la postguerra. Però amb la crisi econòmica, aquesta classe dominant ja no té tanta possibilitat de redistribuir les riqueses com abans —entès per riqueses: posicions de treball, facilitats per accedir a escoles públiques o millors condicions sanitàries, entre d'altres—. El Líban no és un estat fallit, però sí que és un estat en caiguda lliure.

Com van transformar a la societat libanesa les protestes del 2019?
Les protestes que van esclatar l'octubre de 2019, que aparentment "neixen" dels impostos a Whatsapp que volia cobrar l'Estat, realment sorgeixen del malestar acumulat a causa de la crisi econòmica que, en tres dècades, ha afectat a tots els estrats de la societat.

Aquestes manifestacions no són un fenomen aïllat.
No, tenen diversos precedents. Les protestes del 2005, que van ser les primeres manifestacions massives que es van produir a l'est en un context polític. Després les del 2015, sota el moviment de YouStink, per la crisi d'escombraries que s'acumulaven als carrers durant setmanes. Des de llavors, ja es veia la necessitat de canvis en el sistema per part de la societat. El moviment revolucionari de 2019 el que va fer va ser beure una mica de totes aquestes experiències anteriors que, per un motiu o un altre, van fracassar i van perdre força. 

Aquesta crisi no diferencia entre classes?
No sols sofreixen les classes populars, sinó també les classes mitjanes. Aquestes protestes van tenir una cosa molt positiva: van aglutinar a capes socials molt diferents. Ja fora a nivell d'edat, de confessió religiosa o identitat confessional o de classes socials. Durant els primers dies de la revolució, això es va veure molt clar: els manifestants eren des de famílies burgeses de Beirut fins a classes més populars dels suburbis. 

Recordes alguns dels eslògans?
Si, perquè eren molt clars. "Tots significa tots" en referència a tots els líders polítics, i "el poble vol la caiguda del règim". Representaven el que llavors generava aquest moviment: il·lusió i esperança.

Aquest apoderament dels manifestants els va portar a qüestionar més temàtiques a part de la crisi?
Sí, es van posar moltes temàtiques sobre la taula i es van obrir debats públics sobre qüestions que abans eren tabú. Aquests debats es feien en les places i comptaven amb participacions massives, creatives, festives i molt innovadores, la qual cosa va marcar un fet diferencial al país.

Les ànsies d'enderrocar l'elit dominant han soscavat les estructures patriarcals i han transcendit les divisions religioses per unir a les persones contra el govern libanès?
Sí i no. La força d'aquest moviment revolucionari és que no deixa de ser una capsa de Pandora, en què cadascun pot projectar les seves il·lusions i expectatives pròpies. Això és la seva fortalesa però, alhora, la seva feblesa. Perquè quan toca asseure's a discutir un programa de reforma o acords per fer reivindicacions concretes, comencen les discòrdies. En les protestes va haver-hi una participació molt alta de dones i això s'ha projectat com una ruptura del patriarcat, però encara hi ha moltes dones libaneses que no gaudeixen de llibertats. Han estat petits passos per a la caiguda del patriarcat, però no el derrocament.

Pots donar un exemple d'aquesta discòrdia entre els grups que protestaven?
La conflictivitat amb els seguidors d'Hesbolá (Partit de Déu), qui estaven d'acord amb el rerefons de les protestes —fi de la corrupció, transparència en els comptes públics, treball i pa per a tots— però no estaven disposats a assumir l'eslògan de "Tots significa tots". Estaven disposats a lluitar pel bé comú, però el líder d'Hesbolà és intocable, i això va ser un punt de conflicte amb la resta de grups.

Diries que el sistema de govern al Líban és un exemple que la política és la guerra, però amb altres mitjans?
No es tracta d'una dictadura sanguinària, sinó un grup de governants que no són líders democràtics però que, encara així, es consideren representants de la societat. No duen a terme una repressió sanguinària i terrible, com hem vist en altres països de la regió, sinó una repressió més subtil. Durant les protestes hi va haver repressió policial, però no es van produir morts als carrers ni milers de detinguts. El govern va endurir les polítiques de manifestació i de llibertat d'expressió i també va dur a terme dissimulades campanyes de propagació de la por entre els manifestants i els seus familiars.

Aquesta repressió subtil o dissimulada no dificulta l'objectiu dels manifestants d'enderrocar el govern?
Sí, fa més complicat el procés de treure'ls del poder, sobretot a ulls de la comunitat internacional. És veritat que hi ha molta gent que està en contra, però també hi ha molts que encara els hi donen suport. I si hi sumem que a ulls del món no és una dictadura brutal, és molt complicat arrabassar-los el poder.

Ha quedat demostrat que l'explosió de Beirut és fruit de la desídia i de la corrupció. Serà suficient que mitja ciutat va quedar devastada perquè se solucioni aquesta qüestió?
Per descomptat que no. Si alguna cosa ha posat en evidència la reacció de les autoritats davant l'explosió és l'absolut menyspreu de la classe dirigent cap als seus ciutadans. No és sols que sabessin de la perillosa existència del nitrat d'amoni al port i no fessin res, sinó també que, quan tot va saltar per l'aire, la resposta va ser ciutadana. Qui van sortir a proveir assistència a les persones ferides, els qui van anar al carrer a netejar, van ser grups de ciutadans autoorganitzats. Els líders estatals van estar totalment absents. Fins al punt que Emmanuel Macron, el primer líder polític que va baixar al carrer, es va passejar pels barris afectats i va intentar consolar la població.


Va haver-hi molta polèmica per la visita de Macron, que alguns van qualificar de neocolonial. Enfront d'això, creus que els canvis al Líban l'han de fer els libanesos sols o des de l'exterior es poden condicionar?
El canvi ha de venir de dins del Líban. Macron va venir aquí molt segur que podria canviar les coses i es va trobar amb uns gats vells que no estan disposats a rebre ordres de ningú, ni per molt president francès que sigui. Ja poden venir els Estats Units o el Fons Monetari Internacional, que aquí els ritmes els marquen els governants libanesos.

Creus que l'explosió servirà per reactivar les protestes ciutadanes o, en cas contrari, les enterrarà definitivament?
La població libanesa està molt traumatitzada i amb desesperança. A la crisi política se suma la crisi econòmica i les llars libaneses estan patint molt. A això s'hi afegeix la pandèmia, que ha estat un desincentivador molt gran de manifestacions. I l'explosió ja va ser la cirereta del pastís. Per a molts libanesos va ser la constatació que no hi ha possibilitat de canvi en aquest país. El missatge va ser clar: els governants abans que cedir el poder, deixarien morir la població.

Quin o quins diries que són els llegats d'aquestes protestes?
L'autoorganització de la societat libanesa en petites estructures que continuen funcionant a nivell de barri, comunitat i sector. I això continua actuant a petites escales on es provoquen canvis.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —