Oye Polo: "El nostre humor és l'antibiòtic embolicat en pernil dolç que dones al gat" - Diari de Barcelona
Una noia entra en una sabateria i vol comprar-se unes sandàlies planes. Llavors, el botiguer li pregunta: “Què passa, que el teu nòvio és molt baixet?”. Aquesta és una pregunta indignant, però quotidiana; mostra d’un masclisme a què estem molt acostumats. És precisament a partir d’experiències com aquestes, de les coses que ens enerven dia a dia, que l’Ana Polo i la Maria Rovira (més coneguda com a Oye Sherman) construeixen el seu humor. “Per a fer humor ha d’haver-hi un punt d’indignació, alguna cosa que se m’encengui dins”, explica Polo.
Des del setembre, totes dues s’han embarcat en l’aventura de fer un podcast: Oye Polo a Ràdio Primavera Sound. Precisament avui la ràdio ha anunciat que ha arribat a un acord amb la plataforma Spotify per allotjar-hi en exclusiva els seus podcasts més populars. En català hi ha l'esmentat Oye Polo i Gent de Merda.
Quan els demanem que descriguin el programa ens expliquen que, bàsicament, “és una hora de turra sobre les nostres merdes”.
Hem volgut parlar amb elles.
El podcast Oye Polo és el número 13 a la llista de #PodcastsTendencia d’Espanya. I, de moment, només heu gravat 5 episodis. Com viviu aquest èxit?
Ana: La veritat és que estem molt contentes. Fem el podcast perquè la gent ens escolti, però també perquè ens feia il·lusió fer alguna cosa juntes. És molt guai que la gent ens acompanyi en això i, a més de seguir-nos, comenti coses o ens escrigui.
Maria: És molt bonic fer-te un lloc a la vida de la gent, ni que sigui com el podcast que escolten sovint i que els agrada. Tot i que tampoc no tinc molt clar què vol dir això d'aparèixer a la llista de tendències de Spotify. Està bé que ens escolti molta gent, però no hem entrat a una mena d’Olimp de la radiofonia ni res semblant.
?En esta casa sólo las mejores? @IsaCalderonPB y @lalitx son las reinas del cotarro, @DanielaBlume y @oye_polo (@oyesherman y @anapolo___) lo petan en el top Tendencias y el @Tardeo__ de @andreagumes entra por fin en primera liga. ¡Congrats a todas! Gracias @SpotifySpain? pic.twitter.com/iIHclD8xUw
— Radio Primavera Sound (@RadioPrimavera_) January 28, 2021
En quin punt vau decidir començar juntes el projecte d’Oye Polo?
A: Tot va començar quan vam fer un monòleg juntes per Ràdio Primavera, on ens van demanar si el podien gravar, per tenir-lo enregistrat. Vam dir que no, perquè a nosaltres ens agrada fer els monòlegs en directe i que es quedin allà, tenint la llibertat que això comporta. Arran d’això, no sé com, va sorgir la idea que potser un podcast sí que el podríem fer. Va ser una cosa molt espontània, no havíem parlat de fer res semblant.
M: És cert que no ho havíem parlat mai, però hi havia una idea que ens rondava el cap. L’Ana estava a La segona hora, a RAC1, i era la noia del programa, i jo estava a l’Estat de Gràcia, a Catalunya Ràdio, i tot i que no era l'única veu femenina en antena, seguia el mateix perfil de noia d’edat mil·lennista. Això ens va fer reflexionar i vam arribar a la conclusió que no ens posaran mai juntes en un programa; la casella que busquen omplir amb nosaltres ja la tenen coberta. Veient que en una cadena convencional no podríem, vam pensar que un podcast era l’espai ideal. Ja em diràs si hi ha alguna cosa més lliure!
L’humor és clau al vostre podcast, però quin tipus d’humor?
A: En el nostre humor hi ha un punt d’esperit crític, de consciència.
M: Això bàsicament vol dir que anem a rajar. Nosaltres ens en riem de gent que, per com són d’imbècils o nocius, pensem que els ha anat massa bé a la vida. Per exemple, als monòlegs que fem juntes incloem una anàlisi dels videoclips de Melendi. El que ens molesta d’ell no és una cosa personal, ens molesta l’imaginari de l’amor romàntic que hi ha representat. Tots els tòpics allà fotuts d’una manera horrible. Si Melendi només fos un tio amb una guitarreta fent unes cançons que a mi no m’agraden, no me'n riuria d’ell.
Necessito un comunicat oficial d' @oye_polo sobre això: pic.twitter.com/27uDwQSoDa
— Judit V. (@JuditVill) February 8, 2021
No és riure perquè sí...
A: Exacte, aprofitem per assenyalar actituds, pensaments o comportaments que considerem nocius, que es repeteixen en moltes estructures de la societat i que ens els trobem al dia a dia. Els documents que portem al podcast ens van molt bé per exemplificar-ho.
M: No sortim a fer riure perquè sí, sinó per intentar comunicar alguna cosa. En aquest sentit, com a dones fent humor tenim un públic que en un altre context no ens escoltaria i podem aprofitar l’ocasió per fer-los connectar amb la nostra realitat. Per això és important que hi hagi la màxima diversitat possible de persones fent comèdia, per intentar connectar les nostres realitats amb les dels altres. A part de riure, puc aprendre molt d’un monòleg d’una persona racialitzada o d’una persona trans.
"Ens en riem de gent que, per com són d’imbècils o nocius, pensem que els ha anat massa bé a la vida"
Així, l’humor té capacitat de transformació?
A: Sí. No crec que aquesta sigui l’única manera de fer humor, però és la que a mi m’agrada més. M’interessa fer servir l’humor per fer reflexionar. En realitat no és una cosa pensada, ens surt així. No hem decidit quin tipus d’humor volem fer.
M: No és com una de decisió de laboratori, però resulta molt efectiu. Tu podries fer un assaig molt complet sobre un tema, però potser no arriba tant a la gent com una anàlisi amb humor i més amena. És com la pastilla d’antibiòtic que dones al teu gat embolicada en pernil dolç. A més, l’humor té la particularitat que la gent el vol compartir i el fa circular.
Com ha nascut en vosaltres fer humor?
A: A mi em feien molt assetjament escolar i, arran d’això, vaig aprendre a fer riure a la gent de mi, abans que no fossin ells que se'n riguessin. És a partir d’aquí que tinc consciència d’haver desenvolupat el mecanisme humorístic i d’haver començat a fer riure a la gent. Volia sentir que ho estava fent jo i no ells, que rèiem de mi tots junts. Això és duríssim, però era molt menys dur que simplement ser un subjecte passiu. Vaig començar a fer-ho d’una manera intuïtiva, com un mecanisme de defensa.
M: En el meu cas, em vaig adonar que era una cosa que m’ajudava. Veia que l’humor destensava l’ambient, una mica com una bombona d’oxigen. Quan una cosa feia gràcia, de sobte tot es transformava en una mena de món idíl·lic. Alhora, també m’he adonat que fer riure als altres et posa en una situació de poder. Crec que tothom que fa humor està una mica enganxat a aquesta sensació, però sempre des de la vulnerabilitat.
Un mecanisme que cadascú utilitza a la seva manera.
A: En el fons, és una forma d’aprovació. Busques fer riure i, només si ho aconsegueixes, reps l’aprovació. Tota la resta és fracàs. En certa mesura tothom busca l’aprovació, però nosaltres ho fem a través de l’humor.
M: En general, crec que tothom que s’especialitza en l’humor està bastant cardat del cap. Som éssers vulnerables que busquem que ens estimin.
Es pot fer humor de tot? Què passa quan les bromes són masclistes, racistes, trànsfobes…
A: No s'hauria de poder fer humor de tot. L’humor configura els nostres imaginaris col·lectius i els nostres estereotips, i hi ha un humor que és simplement un missatge d’odi encobert. Per tant, penso que no s’hauria de poder fer, perquè és molt perillós. Soc una mica extremista amb aquesta postura.
M: La pregunta sobre els límits de l’humor sempre és una mica pantanosa, perquè hi ha diverses qüestions. Penso que tots els temes es poden tocar fent humor, però la cosa està en com ho facis. Pots fer humor de temes dolorosíssims, però és més difícil fer gràcia. Hi ha bromes que funcionen, tot i ser atacs molt cruels i directes contra algú; com ara bromes homòfobes o racistes. Això implica que, qui les riu, és un públic homòfob i racista, perquè un revestiment humorístic no li treu importància al contingut. En la societat actual pots fer humor de tot, la cosa està en si ho vols fer. Tu tries la posició des d’on ho fas. Jo no vull ser una merda de persona i atacar determinats col·lectius.
"L’humor configura els nostres imaginaris col·lectius i els nostres estereotips, i hi ha un humor que és simplement un missatge d’odi encobert"
Llavors apareix algú i comenta que ara no es pot fer humor de res.
M: “Ja no podem fer bromes de res” té un subtítol i és: “Ja no puc dir una machistada, sense que algú, fent legítim ús de la seva llibertat d’expressió, em digui que soc una merda de persona”.
A: Aquestes persones no volen llibertat d’expressió, volen impunitat. Volen seguir com fa deu anys. La veritat és que criticar tots els col·lectius que sempre han estat atacats és de mandrós, és el que s’ha fet sempre i no té res de políticament incorrecte.
Ser dona i fer humor, malauradement, sovint és sinònim de rebre atacs a les xarxes. Més enllà del podcast, us passa?
A: Jo he viscut això una mica més que la Maria, però la veritat és que mai ha arribat a res molt greu, com per exemple amenaces. Són comentaris on em diuen que no faig gràcia, que estic amargada o que soc una histèrica i una exagerada. Al principi m’ho prenia fatal, plorava molt i allò ja em paralitzava. Però amb el temps aprens a prendre-t'ho diferent. Penso que amb el discurs que tinc, si no estigués dient res que incomodés ningú, potser no tindria sentit dir-ho. Al final, si la crítica que em fan no ressona a cap crítica interna meva, m’és una mica igual el que em diguin. Depèn del dia contesto o bloquejo directament. Per sort, però, el que he viscut no és comparable al que pateixen altres persones.
M: Jo no m’hi he trobat massa, com a molt he rebut comentaris de l’estil del “no em fas gràcia”. I el que diu l’Ana, si no connecta amb una crítica interna meva no li dono importància. Crec que en realitat hem tingut una rebuda bastant amable. El que li ha passat a l’Ana és que, per exemple, ha estat exposada a llocs on hi ha una gran part de públic masculí que decideix invertir l'esforç a fer-te saber el que pensa, ja sigui que no li has fet gràcia o que no li sembles atractiva. No ho sé, jo també podria comentar que preferiria arrencar-me els pèls del cul davant un mirall abans de continuar escoltant-te. Però oi que és el comentari menys necessari del món? L’Ana ha estat rebent comentaris d’aquest tipus; des de La segona hora a RAC1, fins a No Te Metas en Política (NTMEP) i passant per Youtube, que és un niu de rates.
També a No Te Metas En Política?
A: El cas de NTMEP pot sorprendre, ja que és un programa clarament d’esquerres. Aquí és quan t'adones que els matxis d’esquerres existeixen i molts són a Youtube. A més és curiós perquè en tots dos programes se m’ha dit una cosa que m’ha posat a l’alçada de la gran Yoko Ono: m’han acusat de carregar-me els programes. És molt fort, tot i que la majoria de les decisions les prenen homes i són ells els qui estan al capdavant, qui s’ho carrega soc jo: la noia del programa.
M: Deu ser senzillament el teu poder no graciós, la teva vibra d’amargada ha aconseguit carregar-se programes que estan compostos el 95% per homes.
Això, evidentment, no passa si qui fa humor és un home.
A: És el que sempre diem: quan a un home no li fa gràcia una dona, troba l’excusa perfecta per dir que aquesta no és graciosa. Ja està, com una veritat rotunda, quan no hi ha res més subjectiu que l’humor. I d’aquí ja s’arriba a afirmar que les ties no som gracioses. Perquè si una no ho és, cap no pot ser-ho. Se suposa que tenim tota aquesta responsabilitat sobre les espatlles.
M: La lectura que en fan és considerar que això passa quan un programa va de guai i de progre, intentant posar una tia que faci humor. Creuen que no ha funcionat perquè a ells no els fa gràcia. Quan, si alguna cosa hi ha, són públics diferents, perquè no tothom riu amb el mateix.
Quin impacte té això?
M: Crec que sobretot és perillós per a les dones que comencen a fer humor i que potser no han pogut tenir aquesta diversitat d’opinions respecte a la seva feina. Si, per exemple, comencen directament a internet, potser el que reben són les crítiques de tios que no tenen res més a fer que escriure un comentari dient que no ets graciosa. Però clar, tu no et pots convèncer a tu mateixa. Si llegeixes tota la merda que t’envien, segurament et serà molt més difícil tirar endavant. Cal fer un exercici d’empatia i estalviar-te una opinió absolutament destructiva cap a una persona que ho està intentant.
A: Altre cop, els homes tenen més marge per ser mediocres i millorar, però nosaltres no.
Per acabar, anem a jugar una mica amb temes del vostre podcast. Aquest apartat és més aviat apte per als fans d’Oye Polo.
Si poguéssiu tenir passi VIP a un dels següents rodatges, què preferiríeu: estar al backsatge del Vídeo d’OT de la campanya Todos contra el fuego o veure com es va fer La España salvaje?
M: Jo crec, sincerament, que OT. Allà hauríem pogut gravar una entrevista de 8 hores, segur que hi ha moltes coses superinteressants que han quedat fora del vídeo. Tots aquells personatges en interacció tota l'estona i gravant aquesta merda. En el cas del Rei, tot el que va passar ja ho tens, perquè estava preparadíssim. La millor versió és la que hem vist. A més, si hi anés no pararia de pensar que m’he perdut el rodatge d’OT per veure aquest tio llegint el prómpter de les cigonyes.
A: Totalment. A mi de La España Salvaje m’agradaria veure com pujaven el prómpter allà dalt d’aquell terrat. Però definitivament prefereixo OT, jo només per ser al costat de la Chenoa ja pagaria.
Què és més fort dins del drama del doblatge, Melendi a Como entrenar a tu dragón 3 o els accents “estrangers” de Crims?
M: Sense voler desmerèixer Crims, jo crec que això de Melendi és fortíssim. Perquè havien arribat a trobar un actor de veritat, que és la veu que va doblar el tràiler, i que evidentment sona excel·lent. El nyap de doblatge que fa Melendi em sembla realment fort.
A: Doncs jo crec que és pitjor Crims. Com a servei públic tu no pots caure ni en la humiliació del mateix personal de la corporació ni en l'ofensa cap a tants accents. Jo crec que perquè no se n'han assabentat aquests països, perquè sinó com a mínim podia caure una declaració de guerra.
Què és pitjor, James Cameron escrivint un guió on constantment s'alaba el valor artístic d’uns dibuixos que ha fet ell o els raps de Juan Carlos Monedero?
M: Jo crec que és impossible que Juan Carlos Monedero no sàpiga que no ho fa bé, i com a mínim va de cara, surt i fa aquesta merda. En canvi, James Cameron està molt convençut que ell és increïble. Et diria que fins i tot potser va fer la pel·lícula de Titanic només per això. És l’embolcall caríssim que li ha donat als seus dibuixos de merda.
Als comentaris de xarxes, heu trobat més fans del panettone o de la xirimoia?
A: M’agradaria dir que la xirimoia, que n'hi ha hagut molts, però crec que malauradament n’hi ha més del panettone. Només els puc dir que no en tenen ni idea.
