Patry Jordan (Girona, 34 anys) és l’entrenadora que ha omplert les pantalles durant la quarantena amb el seu gimnàs virtual. Té 2.000 milions de visites a YouTube i gairebé quatre milions de seguidors en tots els seus perfils d’Instagram, però diu que les xifres no l’obsessionen. Porta una dècada creant continguts a la xarxa i sap que cada publicació és “com un examen”. També recorda els seus inicis amb blogs de maquillatge, quan encara “no hi havia referents”.

Després va crear el projecte Gym Virtual, una comunitat que promou l’esport en línia i l’alimentació saludable. “Mai ningú no m’ha regalat res. No considero que hagi estat un cop de sort, jo he anat a buscar-la, i això és el que proposo a la gent”, assegura. Jordan atén el Diari de Barcelona a través d’una videotrucada.

En un vídeo de fa set anys deies que no bevies alcohol, que no fumaves i que tenies problemes per dormir. Ha canviat alguna cosa?
Tot segueix igual, no sé si és bon o mal senyal. Això de dormir també. Soc hiperactiva, sempre ho he estat, des de molt petita. Dormo amb un ull mig tancat i a la mínima m’aixeco. Tinc dificultats per dormir, però també tinc els meus propis rituals de tornada a la calma.

Com per exemple?
La primera versió era posar l’assecador dins el llit, i amb aquella escalforeta em relaxava i m’adormia. Ara tinc una bossa calenta i me la poso sempre per dormir. També m’ajuda molt prendre alguna beguda calenta, escoltar música tranquil·la, algun podcast. Ara tinc les meves eines més definides, abans era anar-me’n a dormir, no dormir, aixecar-me a les cinc de la matinada i anar zombi. [Riu.]

"Porto més de 10 anys generant contingut i no he construït les coses en una quarantena. La visió i el projecte ja estaven definits fa molt i molt de temps"

Quins podcasts escoltes?
De qualsevol cosa, m’encanta tot el tema emocional, de creixement personal. Soc molt curiosa, m’agrada escoltar i aprendre coses diferents. Miro moltes conferències també. Els podcasts m’agraden perquè em permeten fer diverses coses a la vegada. Cuino, poso un podcast; camino, poso un podcast. Nosaltres en tenim un també: Yo puedo con todo.

Durant el confinament, les xarxes han tingut un paper fonamental. És aquest, d’alguna forma, el factor que ha impulsat el teu èxit?
Crec que no. Més que res perquè porto més de 10 anys generant contingut i no he construït les coses en una quarantena. La visió i el projecte ja estaven definits fa molt i molt de temps. I jo segueixo amb la mateixa estratègia, tot el que he fet ja estava pensat. L’única novetat que he incorporat amb la pandèmia han estat els directes. En tota la resta no hi ha hagut diferència.

D’on surt la idea de crear un gimnàs virtual?
Jo sempre he anat al gimnàs. Quan treballava com a entrenadora feia sis o set classes cada dia i pensava: "he de fer les sis o set classes diàries?" Si aquí posem una pantalla, les gravo, i la gent ve i les fa, jo no m’hauria de cansar ni la meitat. A més, molta gent al gimnàs em demanava que els passés alguna rutina gravada, però clar, en aquell moment ni els mòbils gravaven. Ens hem de traslladar a una dècada enrere, a YouTube només hi havia música, no hi havia Skype, ni Zoom…

Ni gimnasos virtuals?
Quan nosaltres vam començar no hi havia referents a qui copiar. Em recordo que quan vaig explicar que volia fer un gimnàs virtual, la gent em mirava com dient: “D’acord, Patry, però vine a fer la classe de les set, al gimnàs”. Ara, després d’una pandèmia, tothom ho veu com alguna cosa molt òbvia, però nosaltres portem molt de temps construint-ho.

Dius que t’agrada posar les coses fàcils, explica’ns.
Jo pensava que el futur seria donar facilitats a la gent perquè pogués fer esport des de casa i amb poc temps. Soc una persona que m’agrada guanyar temps i em posa molt nerviosa tenir la percepció que l’estic perdent. Em posen nerviosa els desplaçaments, les cues, el cotxe, preparar-me, etc. En canvi, per fer exercici a casa no t’has de posar divina de la muerte. Et basta amb un espai de dos per dos, un calaix, unes gomes, unes manuelles i ja està. I comptar fins a tres per moure el cul, perquè sovint les ganes no hi són.

Publiques molts contiguts al dia, com és l’equip que hi ha al darrere?
Durant molt de temps, no n’he tingut. Vaig començar desmuntant el meu menjador de casa, posant el sofà en vertical i gravant com podia, amb un portàtil. Una aventura! Ara, el meu xicot em grava i edita els meus continguts, però després tenim entrenadors, fisios, psicòlegs, nutricionistes, etc. I tota la part tècnica: moltes xarxes, molts projectes dintre d’un, i moltes d’aquestes persones treballen en una oficina que tenim.

"Em recordo que quan vaig explicar que volia fer un gimnàs virtual, la gent em mirava com dient: 'D’acord, Patry, però vine a fer la classe de les set, al gimnàs'"

L’èxit t’ha canviat?
No, no vaig iniciar tot això per alimentar el meu ego, no necessito que ningú em faci sentir bé. El meu motor són els reptes per aconseguir coses. Soc una apassionada de tot i em costa dir que no a les coses. Aquest entusiasme és bo i dolent, perquè em fa anar de cul, però és molt estimulant. No sé com em veuen des de l’altra banda de la pantalla, però la gent del meu entorn sap que soc molt propera, una més de la colla. Si puc aportar o ajudar a la gent que em segueix, doncs millor.

Et consideres un referent?
Això d'influencer ve d’'influir'. Abans, t’influïa la teva amiga, el teu veí, el teu company de feina, et feien veure coses que t’agradaven o t’animaven a fer coses. Ara això s’ha obert en massa i trobem molts personatges al món digital. Al final som referents, de la mateixa manera que abans. No som superherois. A mi sempre em diuen que tinc molta energia, que sempre estic contenta; sí, però també tinc mala llet, i m’enfado, i ploro.

Quina responsabilitat social teniu els influencers?
El contingut és com un examen, després la gent et posa la nota i estàs exposada al judici. Intento anar amb molt de compte quan toquem temes complexes. Les dones pateixen molta pressió per la seva aparença. S’ha d’evitar crear frustracions a la gent. Sempre he tocat temes de bellesa, exercici i alimentació, i pot semblar que contribueixi a crear més pressió a la dona per complir amb aquest prototip que tothom espera de nosaltres. Però intento tot el contrari, rebaixar aquesta càrrega i fer-ho més per salut que per quantificar el que som pels quilos que pesem.

S’ha dit que crear vídeos es pot convertir en una addicció i que pot generar ansietat. A més, l’algoritme fa que uns vídeos funcionin i uns altres no, a l’atzar. T’ha afectat?
No em fixo en algoritmes, ni en si perdo o guanyo visites. Des que vaig començar no m’ha preocupat mai. A vegades altres influencers m’han dit “Instagram no funciona, m’estan deixant de seguir”, però crec que la gent està saturada, necessita fer neteja per seguir comptes nous. I això és normal, i cada cop passarà més, perquè hi ha més contingut i la gent ha de seleccionar a qui seguir. No és un tema que em preocupi, i no m’ha anat malament així.

Vas entrar al món laboral en plena crisi del 2008. Parles de les crisis com a dol i oportunitat. Ara en ve una altra, creus que ens en sortirem?
És una qüestió d’actitud, ho veig com una oportunitat. Hi ha gent que es queda amb el paper de víctima i no en surt, i segueixen allà, imaginant que la crisi segueix. Són moments difícils i hi ha gent que ho està passant molt malament. Durant la quarantena no podia mirar el telenotícies: acabava plorant, és molt heavy.

"Mai ningú m’ha regalat res. No considero que hagi estat un cop de sort. Jo he anat a buscar-la, i això és el que li proposo a la gent"

Com vas passar, tu, aquella primera crisi?
Quan vaig començar el canal, el 2010, portava la gerència d’un gimnàs que va tancar per la crisi. Van estar sis mesos sense pagar-nos, ni a mi ni a l’equip. Ningú creia en mi, però vaig ser molt constant. Mai ningú m’ha regalat res. No considero que hagi estat un cop de sort. Jo he anat a buscar-la, i això és el que li proposo a la gent, que cregui que és possible, sabent que no serà fàcil. Des de l’angoixa no es pot ser creatiu; en la incertesa i en la incomoditat és on es produeixen els canvis. És el que et fa avançar. Quan penso que estic molt tranquil·la, malament.

Aquesta filosofia de vida que tu proposes és una mica com una alternativa a la religió? Hi ha molts comentaris als teus vídeos que parlen sobre la fe, sobre creure més en Déu.
Creure en les coses ens fa anar pel bon camí. No soc creient, però si t’ajuda creure en l’àngel de la guarda, ho respecto. A tots ens agada sentir-nos emparats, sentir que formem part d’alguna cosa. I la meva comunitat és molt activa, es comparteixen els entrenaments, els plats que cadascú cuina, i això motiva. És el “jo t’ajudo, tu m’ajudes”. M’agrada molt el que hem construït. Et trobes a la gent pel carrer i et diuen “Yo puedo con todo”. És una frase que la gent la sent seva. Però no és una secta, eh? [Riu.]

Segura?
Seguríssima.

Et consideres feminista?
Adoro les dones. Em sento amb el deure d’ajudar a empoderar-les. No m’agraden les etiquetes. Jo l’única cosa que dic és que nosaltres hem de creure’ns que som iguals i que tenim les mateixes oportunitats per demostrar tot el que valem, des de ja. No sento que tingui limitacions, i quan les sento les imposo, és a dir: "Què està passant?". No m'han regalat res i sempre he lluitat pel que he volgut, però no he sentit aquesta creença que "no podré", que “ho tenim més difícil”. Hi ha coses a millorar, encara estem en construcció. Vull dones ocupant alts càrrecs, amb veu, que no pateixin tant pel seu físic i que escullin la seva vida.