No fa gaire més d’una setmana que Pau Alabajos s’enduia el seu quart Premi Ovidi Montllor, els guardons per als artistes valencians que publiquen en català, per la seva cançó Kintsugi. Però no és l’únic reconeixement que li ha comportat Les Hores Mortes (RGB Suports), publicat el passat mes de febrer. Vuit de març, el poema de Maria-Mercè Marçal que Alabajos va musicar i que canten Gemma Humet, Meritxell Gené i La Marta Rius, ha estat una de les cançons finalistes al XIII Premi Miquel Martí i Pol del certamen Terra i Cultura. A més, entre concert i concert, també recorre llibreries presentant Hotel Fontana, una obra de teatre documental ara feta llibre, que dona veu als testimonis del genocidi dels musulmans bosnis a Srebrenica, a Bòsnia-Hercegovina l’any 1995, a mans de les tropes del general serbi Ratko Mladic. El text va guanyar el Premi Alcoi de Teatre de l’any passat i arribarà d’aquí a uns mesos als escenaris.

El d’enguany és el quart Premi Ovidi Montllor que reps. Tots fan la mateixa il·lusió?
No és que no tinguem il·lusió, en tenim cada volta que reps un premi: és un reconeixement per la teva feina i un esperó per seguir endavant. Sí que és cert que darrerament valores molt més la resposta del públic, sobretot en aquesta època de pandèmia en què la situació és tan complexa per als treballadors i treballadores del món de la cultura. Aleshores, el vertader premi és poder omplir els espais escènics, els auditoris i els teatres i veure que la gent està responent, que el disc està agradant i que volen escoltar-te en directe.

Com ha afectat la pandèmia al nou disc?
Vaig treure el disc al febrer i quan començàrem a fer tota la campanya de promoció es va decretar el confinament i fins al mes de juny no vam poder fer cap concert. De manera que jo, per primera volta, vaig fer un disc que ni vaig poder presentar en directe ni inaugurar-lo. Però a nivell de cançó d’autor, sí que és cert que s’han pogut fer diverses actuacions durant els mesos d’estiu. El nostre gènere es troba en unes millors condicions per rebre el cop de la pandèmia, en el sentit que tenim la versatilitat de poder adaptar els nostres formats a escenaris més xicotets i a espectacles més menuts. No tenim la complicació dels grups grans que necessiten grans escenaris, grans aforaments, que moltes vegades fan música perquè la gent balli, amb 10 o 12 músics sobre l’escenari. I, això, evidentment complica les coses a nivell de rendibilitat cultural i econòmica dels propis programadors. La situació ha sigut desigual per als gèneres o estils musicals.

Com a secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor, l'associació de músics i cantants del País Valencià, quina és la salut del món dels músics a València?
A diferència de Catalunya, a València sí que s’ha permès durant un mes més aquesta programació cultural i, depenent dels casos de cada poble, s’ha anat ajornant o suspenent l’actuació. En el meu cas, de les 15 o 16 actuacions que tenia, se n’han suspès 2. Tenim una nova data per a una d’elles i l’altra no sabem exactament quan es farà, però hi ha el compromís del municipi per buscar una data alternativa. Una de les campanyes que hem promogut és la d'ajornar i no cancel·lar, perquè això implica el compromís que en un futur, quan es trobi el context adequat, es podrà fer.

A “Lletania” cantes contra la violència masclista, un tema que omple notícies, però cançons, no tantes.
És una cançó que havíem gravat l’any 2008 i el que em va semblar esfereïdor va ser que, 12 anys després, podia continuar-la cantant i era absolutament vigent. La situació no ha canviat. Hi ha més consciència social i hi ha una sensibilitat més especial cap a aquests temes, perquè el 2008 no es tractaven tant als mitjans de comunicació, però la cosa és que continuen produint-se feminicidis periòdicament i les xifres són molt alarmants. D’alguna manera, aquest és el sentit de rescatar aquesta cançó i modernitzar o gravar-la amb els mitjans de 2020 i fer-la altra volta vigent, és una denúncia que cal fer.

Però no és l’únic himne feminista del disc. També hi apareix Vuit de març, el poema de Maria Mercè Marçal, cantat per Gemma Humet, Meritxell Gené i La Marta Rius. Com neix la col·laboració?
Crec que els homes tenim l'obligació, des del punt de vista cultural, d'aturar aquesta invisibilització de les autores, en aquest cas de les poetes, de les músiques, de les escriptores. En el cas de Vuit de març, és musicar un poema i fer un pas enrere, cedir el protagonisme de la veu a un col·lectiu, que és el manifest feminista. I l'hem cedit a tres cantautores, amb qui he compartit escenaris, cartells i mil aventures, perquè siguin aquest crist col·lectiu de les dones de reivindicació.

A més de cantautor, també ets llicenciat en Filologia Catalana i la literatura forma part de la teva música. Què va venir primer?
Vaig començar estudiant Periodisme i després no em va entusiasmar. Llavors, vaig començar l’any 2001 el primer curs de Filologia Catalana a la Universitat de València i encara no havia enregistrat cap disc. Estava fent les primeres cançons, tocant al carrer, que és com vaig començar. A mi la literatura sempre m’ha interessat, però no des del punt de vista del que estic fent ara, que és utilitzar el vehicle de la música per a fer d’altaveu d’eixos poemes que m’interessa pujar a un escenari. Però sempre he compaginat un interès per la literatura i una passió per la música.

També has creat Hotel Fontana, un projecte de teatre documental, però que ara presentes en llibreries.
És un projecte de teatre documental, en format teatral absolut. Però en participar en el 45è premi de Teatre Ciutat d'Alcoi de l’any 2019, on va ser guardonat, la convocatòria implica uns passos diferents: primer es fa sobre textos inèdits i, per tant, el primer que es fa és publicar-lo a través de l’editorial Bromera en aquest cas; després, ja una volta hem fet les presentacions del llibre, que estem ara mateix en això, tenim unes 4 o 5 presentacions més. Més endavant començarem a parlar del que és la posada en escena, però en principi ara estem considerant la part de la presentació textual.

Hi parles del genocidi de Srebrenica, a Bòsnia i Hercegovina, l'any 1995, i de la inacció dels cascos blaus en el genocidi serbi. Podria traçar-se d'un paral·lelisme amb les morts que veiem dia sí, dia també, al mediterrani.
Un poc també era així la intenció. És a dir, sí que evidentment parlo de la guerra, d’un conflicte bèl·lic, en què hi ha una neteja ètnica molt concreta entre serbobosnis i musulmans bosnis, però sí que és cert que la reflexió sobre la inacció dels cascos blaus, en aquest cas, podria fer-se amb els refugiats la Unió Europea, el limbo que són els camps de Grècia, la manera d’ignorar les morts que es produeixen quotidianament a la mar Mediterrània de les persones que tracten de buscar un futur millor... Aquí hi ha una inhibició de les institucions que té un punt de perversió, perquè aquestes persones no estan fugint per gust, estan fugint perquè estan desesperades. Estan permetent una massacre. No implica un assassinat sistemàtic, però, per omissió, sí que s’està cometent un delicte.

També hi parles dels refugiats, al text.
Un dels monòlegs que apareix, una de les supervivents del genocidi que era una xiqueta quan va produir-se la matança i va fugir amb la seua família a Hongria, recorda que van dir-li d’un moment a l’altre que agafés només allò més preuat. El que cabia en una motxilla és el que es podia endur en la fugida i, de totes les teves pertinences, ella s’aferrava com un clau roent a una nina i deia que molts dels xiquets que estaven en la mateixa ruta de fugida que ella feien el mateix, portaven un ninot a les mans. Anys després, fent voltes al que és la seva identitat, ja major d'edat i amb una carrera universitària, torna a Bòsnia per recuperar les arrels i fa una referència a això. Les imatges que veia de la gent fugint de guerres com la de Síria, amb xiquets agarrats al seu os de peluix li recordaven al seu passat i veia de manera claríssima que estan en la mateixa situació.