Tímidament, una mà s’alça entre la foscor. A l’escenari, s’il·lumina la cara del protagonista. Li brillen els ulls com a algú a qui li acaben d’explicar un secret. Pau Vinyals (Ravós de Terri, 1986) s’estrena com a dramaturg i director amb l’espectacle El gegant del pi.

L’actor havia demanat qui, com ell, té un franquista a la família. Aquesta autoficció, on Vinyals revisa què vol dir que el teu avi sigui franquista, és una producció que va nèixer durant el confinament amb la forma de teatre radiofònic, una experiència sonora (i ara també visual) tenyida de vitalitat i sinceritat. 

Amb la codirecció de Júlia Barceló, l’espectacle és molt més que una història personal: ofereix una profunda reflexió, es planteja la importància de l’herència familiar, els privilegis i el “feixisme que iremeiablement portem a dins”. Al Teatre Tantarantana, fins al 6 de febrer.

Quin pes té el passat familiar? 
No té per què definir-te, però sí que és una cosa molt important: tu t’eduques dins d’aquest niu, amb mirades, gestos i paraules. No sempre el que es diu és la realitat del que t’estan transmetent. És important analitzar, veure realment quina és la teva família. Veure què vol de tu, per decidir si ho vols ser o no, si ets una altra cosa o vols anar cap a un altre lloc… Això no vol dir trencar amb la família, però si fer el teu camí. 

Abans de l’ampliació de l’aforament, havíeu exhaurit entrades. 
Sí, s’ha ampliat i la gent ja pot comprar les entrades. A divendres ja hi ha aforament complet.

Us esperàveu aquesta rebuda?
Com que ja havíem fet una mica de gira, vèiem que a la gent li agradava molt i sortia molt contenta i funcionava. Amb això, vam dir, “potser sí que tenim…”. Però mai saps, fins que no obres i no ho fas a cada lloc no saps si funcionarà o no. Des del segon dia ja vam emplenar. Ara serà una mica més difícil, també, que la gent s’enteri que hem obert aforament complet… però espero que, qui vulgui, vingui a ocupar els seients que ara queden buits. 

Com sorgeix, El Gegant del Pi?
Jo tenia clar que volia parlar sobre el feixisme, sobre el feixisme del nostre país. Vaig pensar que la manera més adequada era fer-ho des de l’autoficció, per accentuar el fet que tots participem en el feixisme, i tots participem en què això passi, que portem irremeiablement a dins. I a part, que el meu avi era franquista, per tant, encara tenia una excusa més potent a darrere.

Quin és el límit entre la realitat i la ficció?
No hi ha límit. Recordem d’una manera però després algú altre ho pot explicar d’una altra i ho recorda diferent. Els humans som animals que ficcionem tota l’estona. Això no vol dir que no existeixi la veritat. El que és guai de l’autoficció és que pots dir que t’ha passat a tu. El públic crea un silenci, “a aquesta persona li ha passat això?” i es genera un misteri que és el que m’interessava de fer l’autoficció. 

Pau Vinyals durant l'actuació 

De quina part del projecte esteu més orgullosos?
Estic molt, molt orgullós del meu equip, l’equip que som i hem fet aquest espectacle. La Júlia Barceló, que hem codirigit; la Judit Colomer, que és l’escenògrafa; el Joan Ros, de vestuari; la Laura Lago que ha fet el cos, amb l’assessoria de moviment; l’Arnau Vallbé que ha fet la música; la producció de la Júlia Simó; el Guillem, la distribució; el Miqui, l’ajudant en pràctiques… Tota aquesta gent són gent que m’estimo i que a part, són molt bóns. Hem treballat molt bé junts, d’això n'estic orgullós i crec que també es transmet amb la peça, aquestes ganes de comunicar-ho, disfrutar-ho. Per mi, el teatre és compartir, tant amb els companys com amb l’espectador. Si comparteixes de manera honesta amb totes les persones que han format part d’això, després a l’hora de compartir-ho amb el públic és molt més fàcil. 

Les llums i la música tenen molt de pes en la peça. 
L’espai és importantíssim. El teatre és espai, un espai on compartim una sèrie de coses. Emocions, pensaments… La il·luminació i l’espai sonor són molt importants per mi. És el que crea i ajuda a crear tridimensionalitat, ho converteix en l’espai d’una vivència. Crea metàfores, imatges boniques o lletges. Estic molt content, tant de l’escenografia, com del so, de la llum. 

El Pau de 10 anys i el Pau d’ara podrien entendre’s?
Sí, molt. De fet, hi ha parts que encara són la mateixa persona. Alguna cosa d’essència som la mateixa persona. Crec que quan ets petit, ets igual d’intel·ligent. Veus les coses i tens una tendència de mirar-les d’una manera determinada. Però tampoc crec amb això de la puresa de la infància… No sé, és una cosa molt estranya, el fet de com van passant els anys i vas canviant, però hi ha alguna cosa que sempre tornes allà mateix. És un anar i venir. 

Què li diries a en Pau petit?
Li diria que hi ha molta gent que l’estima i no tingui tanta por. Tenia por de la mort, de la foscor, de quedar-se sol, que hi hagués una guerra. Moltes pors tenia, com tots els nens. 

Has après alguna cosa de tu mateix fent aquesta obra? 
No puc dir una cosa concreta, no puc dir, “he après això”. He après a viure, he après que quan tens ganes de fer una cosa l’has de fer. Què es pot fer i es fa, què pot sortir bé o malament… Suposo que moltes coses. Ha tingut una importància i un pes, però com tot, no? En el fons, és una feina, el què he fet. El que passa és que té a veure amb la meva vida. També hi ha molts altres personatges que no es diuen “Pau”, i n’he après molt d’ells, i molt de mi, fent-los. 

És la teva vida professional, però a la vegada t’estàs exposant personalment. 
Quan vaig començar a voler parlar d’aquest tema, no tenia al cap fer una autoficció. Però després vaig veure que era l’única manera en la qual ho podia fer. Que parlo, del feixisme dels altres? Veia que havia de parlar de la possibilitat de ser-ho, i ho soc en moltes coses. Ajudo a viure en una societat en la qual això hi sigui, igual que tots, una mica.  

Podem esperar més monòlegs?
Espero que no [riu]. Cansen molt, estàs molt sol. Ja n’havia fet un, fa molts anys, que no era meu. No ho recordo tant, però ara trobo a faltar molt els meus companys, tenir algú a qui poder-li dir “ostia, com ha anat la funció?”. Quan no va tan bé, no ho pots parlar amb ningú, no pots comentar aquell moment. Dir, “com ho podem fer, demà?”. És un monòleg, i estàs sol. Això és una mica pesat, però estic molt feliç de fer-ho, gaudint molt de l’experiència. Però és cert que m’agrada molt treballar amb gent. 

L’escenari, buit, després de l’espectacle

Què és, per tu, ser actor?
Ser actor és connectar. Ets un cos, una veu, un mitjà de comunicació. Amb el teu cos, comuniques i et connectes amb tu mateix, amb el món, amb l’espectador. Ets un mitjà de comunicació i interpretes la vida. Pel teu cos passa alguna cosa més gran, i has de permetre que pugui passar. Després, cada obra i cada personatge demana una sèrie de coses, però com a essència, és algú que comunica una cosa més gran que ell.