Promotor musical, director del festival musical Barnasants, sindicalista, polític i activista cultural. Aquestes són algunes de les facetes més definitòries de Pere Camps (Barcelona, 1955), que va ser guardonat l’any 2012 amb el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d’Honor de Barcelona.

Iniciant-se de ben jove en la política, és una tasca que no ha deixat mai de costat; fa servir la cultura com a eina per lluitar contra les desigualtats i empoderar la classe treballadora. Després de molt de temps de batallar, sembla cada vegada més propera la creació de l’Ateneu de la Cançó, un projecte que Camps va idear com a centre d’estudi i recerca de la cançó d’autor.

Qui diries que és Pere Camps?

Jo, fonamentalment, diria que he estat i soc un activista. Tinc la sort de poder treballar en allò que m’agrada i ho faig des de la consciència que s’ha de ser proactiu per aconseguir totes les coses que ens proposem. Diria que soc activista tant social com cultural, però em dedico més a la defensa de la cultura com a concepte i com a eina fonamental, perquè genera pensament crític i és imprescindible per a l’alliberament personal.

Com encaixen la política i la cultura?

La política ho és tot. O la fas tu o te la fan per tu. I en aquest context, la cultura és el principi de l’alliberament col·lectiu, que comença, precisament, amb l’alliberament personal i que hauria d’acabar amb les desigualtats de tots els terrenys. És l'eina que ens dóna les vitamines de pensament crític i que ens permet ser lliures, independents i empoderar-nos. Per tant, és la que ens dóna la capacitat per poder intervenir per canviar les polítiques, justament, injustes.

La cultura no és entreteniment?

Moltes vegades es parla de cultura quan és simplement espectacle, entreteniment o oci. Jo diria que la cultura és tot el contrari a l’entreteniment. L’entreteniment no et fa lliure; et pot fer feliç, et pot donar plaer i és fantàstic, tots busquem el plaer d’alguna manera. L’altruisme com a element absolut no existeix: sempre que fem alguna cosa, ho fem per obtenir plaer. En la cultura, el plaer que obtenim és una altra història: és plaer intel·lectual. És el que ens fa tenir una consciència clara de qui som, d’on venim, a on estem i a on ens dirigim.

Es critica la cultura perquè rep subvencions.

Jo no parlo mai de subvencions, parlo d’inversions. Invertir en sanitat pública forta és invertir en una ciutadania sana. Una educació pública forta ajuda que, des de la base, hi hagi més possibilitats a la igualtat. Una aposta forta per la cultura significa apostar per una ciutadania més lliure, crítica i capaç d’afrontar el futur sense que ningú els manipuli, que és el que ens fa realment una democràcia.

"Una aposta forta per la cultura significa apostar per una ciutadania més lliure, crítica i capaç d’afrontar el futur sense que ningú els manipuli, que és el que ens fa realment una democràcia"

Necessita salvació la cultura?

La cultura som nosaltres. No necessita salvació, necessita inversió, que s’aposti per ella. Sense ella sempre guanyaran els poderosos i és per això que hi ha tanta dificultat en apostar per la cultura. Mira els diners que s’hi dediquen en uns pressupostos municipals, autonòmics o estatals. Per això la reivindiquem i per això és tan important el coneixement i l'educació de qualitat, que sempre ha d'anar agafada de la mà de la cultura. 

El confinament t’ha servit per valorar alguna cosa que no valoraves abans?

En general, no. Soc molt crític amb el sistema i entenc que el que està passant no deixa de ser fruit d’un sistema absolutament injust que no s’acabarà carregant el planeta, però que pot acabar amb els drets humans. El que m’ha donat el confinament és un reforç d'allò que ja pensava, que vivim en un sistema injust, opressor i que el món necessita un canvi.

Després de 25 edicions del Barnasants, quin balanç en faries?

El Barnasants va néixer el 1996, amb petits cicles de concerts, davant d’una situació en què la cançó d’autor havia quedat marginada a Catalunya i a Espanya. Amb els anys, de ser un cicle de resistència, s’ha convertit en un punt de referència de la cançó d’autor arreu del món. Anem treballant, amb moltes dificultats econòmiques, sempre, per convertir-nos en el referent de defensa de la nostra llengua i cultura, i amb una clara orientació de treballar a tots els territoris on tenim el català en comú. Al mateix temps és un projecte en xarxa de caràcter internacionalista. Intentem fer ponts constants amb altres països del món: fent intercanvis, i poder conèixer la cançó d’autor que es fa a Cuba, a Veneçuela, a Itàlia, França, Euskadi o Galícia.

Què és la cançó d’autor?

La cançó d’autor, per a mi, és un text musical. L’element fonamental es troba en el text. És més propera al teatre de text o al cinema de text. Intenta crear un escrit, el més poètic possible, que tingui un contingut que expliqui les coses que s’han d’explicar.

"Soc molt crític amb el sistema i entenc que això que està passant no deixa de ser fruit d’un sistema absolutament injust"

Què és el que s’ha d’explicar?

Tot allò que és normal en l’espècie humana: l’estima, la justícia, la igualtat, la llibertat. Sempre s’explica amb una mirada crítica. La cançó d’autor se surt del model dominant en la societat. Jo considero que és “el nostre llaç”. Des dels temps dels joglars, a la zona catalana-occitana, la cançó és una manera de fer. Aquí, a Catalunya, té unes característiques fonamentals: va ser una eina imprescindible en la defensa de la nostra llengua, de la nostra cultura, de les llibertats i en la lluita contra el franquisme.

Hi ha alguna diferència entre la cançó d’autor i la cançó protesta?

El terme “cançó protesta” és similar al de “subvencions” que parlàvem abans. S’ha inventat per menysprear la cançó d’autor. La cançó protesta, dit així perquè és una cançó polititzada, el fan servir per dir que parla més del sabater que de les sabates. Jo no utilitzo mai aquesta paraula, tampoc.

Gaudeix de bona salut, la cançó d’autor?

A casa nostra, per sort, té una salut molt bona. Ara, però, a més de tenir un lloc on fer les presentacions dels artistes, també es necessitaria una xarxa de programació estable que permetés als cantautors i cantautores poder viure dignament de la seva feina.

Això és el que es pretén aconseguir amb l’Ateneu de la Cançó?

Doncs sí. L’Ateneu de la Cançó és un projecte de creació d’una mena de sala de teatre a on es vetlla pel patrimoni de la cançó d’autor. S’hi programarien regularment actuacions i volem que sigui el lloc de referència de la cançó d’autor arreu. Generarà sinergies, que faran que sigui més possible la creació d’una programació estable arreu del país, que hi hagi intercanvi de músics, de recuperació de poetes… Serà un centre de recuperació de patrimoni, de creació, d’intercanvi i de programació.

Creus que és una realitat imminent?

Les realitats, fins que no estan ben lligades, no existeixen. Jo crec que hi ha més possibilitats que es dugui a terme que mig any enrere. Entre altres coses, perquè hi ha un manifest col·lectiu firmat per més de 250 cantautors, perquè hi ha un projecte escrit en negre sobre blanc i perquè fa molts anys que es treballa reivindicant l’Ateneu de la Cançó. Això està repercutint, lògicament, que s’hagi demanat reunions i que s’estigui pressionant a les administracions perquè prenguin d’una vegada la decisió de fer-lo.

Tant parlar de cançons, quina és la cançó de la teva vida?

La cançó de la meva vida és estar viu, estar actiu i fer coses. Hi ha desenes de cançons que han format i que formen part de la meva vida, no te’n podria dir només una. Però diria que és l’últim vers d’un poema de Bertolt Brecht que diu “els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Intentar lluitar per aconseguir coses per qui s’ho mereix: els treballadors i les treballadores.